divendres, 3 de març del 2017

El masculí marca

Ara en coses de llengua, al final de la correguda de les interpretacions que massa sovint mos estalviem, vegem que les gramàtiques parlen dels «gèneres» de les paraules i, més encara, els denominen «masculí» i «femení». Això no té res a vore amb mascles i femelles ni amb el masclisme o el sexisme, llevat que ho dugam a l'absurd de considerar-ho literalment i que pretengam que els carrers són «hòmens» en valencià, però «dones» en francés.

El llenguatge sexista té poca relació amb el gèneres gramaticals. Amb tot, sí que caldria revisar la denominació històrica que han heretat estes categories i, de passada, l'absurda consideració consegüent —i, esta sí, sexista— que pretén que el masculí és el «gènere no marcat»... Ai, des del mateix moment que es denomina «masculí», ja està ben «marcada» la confusió històrica i actual entre sexe i gènere gramatical.

Perquè, realment, projectem molts absurds en el llenguatge. I, a més, els absurds afegits amb què hi ha qui vol resoldre la qüestió sense entrar en l'arrel del problema. El sexisme no està en la marca gramatical, sinó en la discriminació real de les dones (i altres coŀlectius) en la societat. La marca gramatical no és «masculina» ni «femenina», sinó que és un record de les declinacions llatines i és la marca de la concordança que s'establix amb l'article. Cap gènere no és marcat si li poses el nom correcte: el singular distingix entre gènere el i gènere la; i el plural utilitza el gènere el amb caràcter inclusiu.

Bé, un altre dia podríem mirar de pensar un poc més en el llenguatge realment sexista, que és el que deriva de no voler acceptar que podem tractar els noms amb marca de gènere d'una manera acurada i incloent, com ara en el cas dels noms que tenen una forma singular que usem amb marques diferents per a referir-mos a hòmens o dones. Pensem en president i presidenta. En tot cas, em sembla que hi ha molts llibres i manuals que ho han aclarit prou, llevat que els vullgam interpretar-los sense llegir-los i agafant com a norma absurda les exageracions dels qui tenen més interés per semblar políticament correctes que per mostrar i aclarir els embolics de la igualtat i l'equitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada