dilluns, 6 de febrer de 2017

L'aire de la boca

Al final de la reunió, en què mos havia comentat el seu punt de vista sobre alguns aspectes de la reorganització de les Corts que estem impulsant en les Corts, amolla: «I no digau que ho he dit jo, ¿oi, Miquel?» En eixe moment me s'havia oblidat la causa del comentari i, per tant, responc a bones i relativitzant el fet que, als sindicats o al consell de personal, no mos solen fer massa cas. Quan ja hem eixit del despatx, recorde que qui em comenta això és qui em va dir una cosa quan li vaig demanar assessorament de manera informal en el bar i qui va dir la contrària quan vaig demanar un aclariment sobre eixa qüestió en una reunió formal, als membres de la qual havia comentat la solució que m'havia manifestat. Em vaig quedar a quadres, però em vaig conformar, perquè era la seua paraula del bar contra la seua paraula de la reunió i, és clar, al bar ja sabem el registre que s'hi fa servir.

En fi, per a això m'agrada fer les consultes per escrit i intente aconseguir les respostes també aixina, escrites, cosa que he comprovat que ofén o incomoda a unes quantes persones, essencialment, les que no estan disposades a mantindre una mínima exigència ètica amb ells mateixos ni permeten que els l'exigixquen. En canvi, les paraules del bar o de qualsevol reunió, se les endú la memòria de cadascú. I resulta que les pintem amb matisos diferents i ben variats. Amb coloraines fins i tot. No m'acalore, perquè no és el primer cas que em diu una cosa i en fa una altra. Sempre verbalment, mai per escrit, és clar, no fóra cas que la lletra li llevara l'aire de la boca.