dissabte, 21 de gener de 2017

L'olor que feen els llibres

Mentres s'aclarix el cel, si és que això passa en este poc habitual hivern valencià, vaig fent trasllats a poc a poc. Trobe un tíquet del metro de París i una tercera edició (1924) de la Cartilla para el telegrafista-telefonista de todas las baterías de campaña de José Brandaris y de la Cuesta. El tíquet és modern i, per tant, tindrà alguna gràcia dins d'uns anys. En canvi, la cartilla en té d'entrada pel paper i, sobretot, per eixa olor dels llibres «de sempre» que desprén.

Eixa olor no sé d'on ve, si del paper, de la cola o de la manera de fer els llibres. Era l'olor dels llibres i també l'olor que els fea. Era el perfum que tenien els llibres quan era menut, que són ara els llibres que m'agrada trobar pels racons de casa, pel carrer vora els contenidors, en les llibreries de vell. Eixa olor de fusta cremada amb matisos d'humitat i de clau —segons m'assessora Takse, a qui tot això li «pica» i li recorda el pixum de gat— em fa viatjar als paisatges literaris íntims, nuclears, mitocondrials.