dimarts, 31 de gener del 2017

Un petit espai democràtic

El cap d'opinió d'un diari escriu quatre banalitats aŀlòfobes sobre el valencià i els valencians. Hi ha qui estaria disposat a precisar i replicar les seues apreciacions polítiques i sociolingüístiques. Per sort ja ho han fet alguns lectors del diari en els comentaris. Al cap i a la fi, eixa persona no és ignorant ni desinformada, sinó que té una ideologia i un producte que ha de vendre.

Per tant, en lloc de comprar-li el discurs i ajudar-lo a «vendre'l» amb rèpliques que són impossibles davant d'un discurs autoconvençut i demagògic, crec que l'única cosa interessant que es pot fer amb eixe article és llegir-lo, localitzar els prejuís i la ideologia que difon i, a més, estudiar no tant les pautes que ajuden a inserir eixes idees en la realitat social, sinó les que cal seguir per a permetre que tinga un espai propi en una societat democràtica. I no «contra» eixa societat, encara que ho pretenga.

dilluns, 30 de gener del 2017

Levitació magnètica cortesana

Hem continuat hui amb dos reunions per a documentar i confirmar el diagnòstic sobre l'estructura administrativa de les Corts. De moment, tots concorden en l'anàlisi. Fins i tot tenen concepcions semblants sobre l'estructura del futur. Pareix que tots sabem on està el tap. Encara que segurament haurem d'estirar bona cosa per a llevar eixos obstacles del camí i convertir el caminal pedregós en —aŀlucinant un poc— una via per al transport coŀlectiu de levitació magnètica... I que l'electricitat necessària siga solar d'autoconsim, vista la solana que pega quasi cada dia en els terrats de la institució i que s'hauria d'aprofitar.

Encara no hem tocat la porta política. A pesar de la faena política que tenen, no pareix que hagen pensat en deixar la seua empremta en les entranyes de les Corts. Sovint sembla que en tot això sí que «leviten». Espere que estiguen disposats a encarar el procés en esta segona part de la legislatura.

diumenge, 29 de gener del 2017

Cita dominical / 428: Lynn Margulis

Mirant els bacteris de prop .
D'aquestes cèŀlules se n'ha parlat des de sempre com d'un teixit, sense saber què era. I amb els microscopis s'han adonat que són bacteris que viuen a dins les cèŀlules.
Lynn Margulis, «Darwin era lamarkista», Mètode, número 31, tardor 2001.

dissabte, 28 de gener del 2017

Comparacions odioses

Diuen que la presidència de Donald Trump als eua ha fet reviscolar la noveŀla 1984 d'Orwell i l'assaig Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Bé està que comencen a informar-se i que hagen descobert quines són les lectures adequades al problema. No sé si les dades comercials de les editorials, però, confirmarien que no s'estiguen venent molt bé altres llibres que també podríem relacionar amb la nova percepció ideològica de la presidència americana.

Per la meua part, he vist estos dies algun dels capítols de la sèrie sobre la segona guerra mundial Apocalipsi on eixien Charles Lindbergh proposant «America first», Adolf Hitler diguent destrellats demagògics i nacionalistes, Stalin, a qui també li semblava que la tortura i els camps de concentració «funcionaven»... En fi, les semblances només són aproximades i les comparacions resulten realment odioses.

divendres, 27 de gener del 2017

La realitat falsejada

Comenta Paul Krugman (21.01.2017/) un poc l'era de la postveritat: a pesar que les dades indiquen el contrari, augmenta el nombre de persones que creuen que l'índex de criminalitat als eua és més alt que l'any anterior. La democràcia patix del descontrol de la veritat. Almenys si fóra substituïda per la ficció, tindríem un món més creatiu, més reflexiu o més literari.

El mal és que la mentira no és ben bé una ficció, sinó que s'acosta més a la falsa realitat. I els objectius de la ficció i de la falsa realitat són ben diferents. Una falsa realitat, per exemple, és que el govern de Mariano Rajoy i companyia mos parle del mercat de l'electricitat, quan no és cap mercat, sinó un oligopoli manipulat. En canvi, ficció és pensar que és possible un capitalisme regulat en benefici dels éssers vius i humans. De moment, és ficció. Qualsevol dia l'inventem. O el descobrim, que també podria ser cosa de la ciència.

En tot cas, també era ficció la democràcia i, vaja, a poc a poc va podent imposar-se a la falsa realitat de l'esclavitud o del masclisme de les societats patriarcals. «A poc a poc», no cal que elaborem ara falses realitats massa optimistes. Però podem pensar que les ficcions són possibles, mentres que les falses realitats, encara que són inevitables, són esmenables. Amb un poc de crua realitat i amb un toc dels somnis de la ficció.

dijous, 26 de gener del 2017

Espentem el parlament

Comencem les reunions per a espentar la reforma de l'organització administrativa de les Corts. Costarà tant que és possible que no ho aconseguim, perquè el nostre interés és voluntarista —encara que també ciutadà—, però no veig clar que la part política s'estiga acalorant per modernitzar la institució.

I serà molt complex, perquè hi ha alguns dogmes o falsos principis que s'han sedimentat ideològicament durant estos vint anys i no pareix que siga una costra que puga eixir sense escaldar a ningú. La Generalitat valenciana acaba de licitar la traducció i correcció, ¿ho hem d'imitar o hem de seguir un altre model? ¿Quines necessitats hem de cobrir i quina és la forma més adient de fer-ho? ¿El Parlament de Catalunuya va licitar la transcripció? ¿Hem de seguir eixa via? ¿En quines premisses es fonamenta cada model, quina estructura requerixen i quines finalitats pretenem aconseguir? Al Parlament de Catalunya, si no ho he comptat malament, tenen 16 lingüistes —ací en tenim 5, actualment—, «perquè» allà els lingüistes col·laboren en la redacció de les normes.

Intentarem sindicalment fer anar avant el procés, perquè «necessitem» millorar i vegem que mos convé com a funcionaris i com a ciutadans. També perquè ara és mà d'intentar un reviscolament organitzatiu eficaç, perquè podem pegar-li una bona passada de modernització democràtica i professional al parlament. Podem pensar que els vents ètics i polítics internacionals pareix que bufen en contra. ¿Vent de cara?, doncs, com la cançó.

dimecres, 25 de gener del 2017

Tal com mos mereixem

Mentres mos la peguen amb el rebut de la llum, amb la contaminació (externalitzada als nostres pulmons) per a crear electricitat, amb els desnonaments energètics dels qui no poden pagar-se un poc de tenoreta a l'hivern, sort que a la Unió Europea, tal com diu el president espanyol Mariano Rajoy, al president català Carles Puigdemont l'han tractat «tal com es mereix».

Els nacionalismes es realimenten i s'ajuden per a estafar els ciutadans que es pensen que la democràcia és un bon sistema per a raonar, de tant en tant, sobre les identitats, però preferentment sobre els drets humans, sobre el tipus de societat, sobre les discriminacions justes i les injustes, sobre les indústries necessàries i les que són innecessàries i nocives. Això sí, cal que la ideologia d'alguns accepte que, a banda que això dels drets i els deures siga una ficció humana —versions millorades del conte del cigronet i la gallineta—, és una ficció molt important, que mos fa somiar i fins i tot pensar, i que mos permet millorar socialment i, de passada, èticament.

Diu que sí que és possible el progrés moral. Però crec que no diuen que siga fàcil.


  • Mentrestant, pel riu: 6:28 + ?. M'he confós de botonet en el rellonge.

dimarts, 24 de gener del 2017

La plaça de Marià Benlliure

Intente esbrinar si Marià Benlliure Gil es va dir mai a ell mateix aixina. La Viquipèdia mostra un article amb el nom en castellà, que és el que ell mateix fa servir per a firmar una noteta adreçada a Joaquim Malats. Per contra, com que les escultures em sembla que les firmava «M. Benlliure», no podem traure res en clar per ahí. D'altra banda, en la Viquipèdia també hi ha una pàgina dedicada a «Josep Benlliure i Gil», que signava els quadres «J. Benlliure». En resum, que els propose que li canvien el nom a la pàgina. No ho faig jo mateix, per no fer cap destrossa innecessària i per si de cas és que tenen documentació i arguments de força per a mantindre-li el nom en castellà.

De passada, comprove que en València hi ha la plaça de «Marià Benlliure», cosa que es pot comprovar en Google Maps. Que ja no estem tan malament, com dia aquell.

dilluns, 23 de gener del 2017

La llum en català

Els d'Iberdrola no tenen versió del web en català, però sí en anglés, èuscar i castellà. Per contra, abans, crec recordar que hi havia una versió del web on sí que teníem l'opció d'intentar que estiguera en català. Només era una petita ficció, les dades només estaven completes en castellà. Ara ni tan sols això. A més, els he telefonat (era un 900) i tampoc m'entenien si no era en castellà (no he provat en basc ni en anglés, perquè no en sé prou). Dia Takse este matí mentres sentíem en la ràdio que el castellà ha desaparegut del web de la Casa Blanca ara que ha arribat el president Trump: «¿A que fot?» Sí, fot, perquè no deu ser per diners, vaja, sinó per alguna cosa relacionada amb el canvi climàtic, l'avarícia i la misèria ètica.

diumenge, 22 de gener del 2017

Cita dominical / 427: J.-M.-B. Vianney

Mirant els pensaments fàcils.
Comprendre que pugam ser l'obra de Déu, és fàcil; però que la crucifixió d'un déu siga la nostra obra... ¡això sí que és incomprensible!
J.-M.-B. Vianney, Petites fleurs d'ars.

dissabte, 21 de gener del 2017

L'olor que feen els llibres

Mentres s'aclarix el cel, si és que això passa en este poc habitual hivern valencià, vaig fent trasllats a poc a poc. Trobe un tíquet del metro de París i una tercera edició (1924) de la Cartilla para el telegrafista-telefonista de todas las baterías de campaña de José Brandaris y de la Cuesta. El tíquet és modern i, per tant, tindrà alguna gràcia dins d'uns anys. En canvi, la cartilla en té d'entrada pel paper i, sobretot, per eixa olor dels llibres «de sempre» que desprén.

Eixa olor no sé d'on ve, si del paper, de la cola o de la manera de fer els llibres. Era l'olor dels llibres i també l'olor que els fea. Era el perfum que tenien els llibres quan era menut, que són ara els llibres que m'agrada trobar pels racons de casa, pel carrer vora els contenidors, en les llibreries de vell. Eixa olor de fusta cremada amb matisos d'humitat i de clau —segons m'assessora Takse, a qui tot això li «pica» i li recorda el pixum de gat— em fa viatjar als paisatges literaris íntims, nuclears, mitocondrials.

divendres, 20 de gener del 2017

Eixa «gent»

Quan el veig alçar els braços simulant que fa unfla els bíceps, em recorda algun malvat de peŀlícula, de les de Batman, que és el que pareix que li quadre més. Haurem de vore quan apareix l'altre «cavaller fosc» i si elsl ciutadans americans —i els afectats occidentals— es resignen a viure eixa ficció humorística o decidixen que l'histrionisme no és necessàriament un mèrit per a governar un país i una societat, per capitalista que siga.

Diu que tornarà el poder a la gent. Trobe que els banquers espanyols, que ja estaven baquejant-se amb l'acord en el pp i el psoe sobre el procediment per a tornar l'excés cobrat per les clàusules de les hipoteques, tremolen de gustet en sentir Trump. Ells i les recerques sociològiques saben qui és eixa «gent» de què parla el nou president americà.

dijous, 19 de gener del 2017

Cal pensar el passat

Demà coronen Trump als eua. Cal dir que coses més inversemblants s'han vist, en Espanya i en València. Una cosa és que les tingam per ací, que mos coneixem, però haver de vore que allà també cauen en el mateix parany, resulta prou trist. De totes formes, si no podíem confiar que la història s'haguera acabat ni que la democràcia havia de ser justa inevitablement ni que «aquell retor no és mon pare», doncs, ara seria hora de fer balanç de la presidència d'Obama, de la campanya electoral de Hillary Clinton i no tant de mortificar-se abans d'hora pel previsible desastre presidencial americà.

Quan les coses ixen malament, fantasiejar sobre com de roín serà un president o el futur, és un recurs per a indignar-se i defugir responsabilitats. Segurament convindria més fantasiejar sobre com ho hauríem pogut fer millor. I, quan tingam ocasió d'aplicar-ho, ja ho tindrem pensat.

dimecres, 18 de gener del 2017

La lògica de les macros

El segon dia del curs de macros de Word hem començat a entrar realment en la lògica dels objectes, les variables, els mètodes, les funcions i les subrutines. Però ja només queda un dia i no serà fàcil arribar a entendre realment com s'estructura la seqüència de les ordres per a aconseguir el funcionament desitjat. És una qüestió de lògica i sempre hi ha diversos camins, amb limitacions i possibilitats diferents. Com en la vida mateixa, una de les possibilitats és no fer l'esforç d'entendre-ho i deixar-se dur.

I això que fem anar tantes «macros» en tot moment. Dis-ne com vullgues, però la legislatura s'acabarà.

dimarts, 17 de gener del 2017

L'espill basc

Estava plena la llibreria Fan Set (l'antiga Tres i Quatre) per a la presentació del llibre Basc per a catalanoparlants de Beatriz Fernández i Anna Pineda. Ja van per la segona edició. L'han presentat Anna Pineda (una de les autores), Manel Pérez Saldanya, Garikoitz Knörr i Germma Sanginés. En resum, són dos llengües molt diferents, però que tenen una semblança profunda, és a dir, com totes les llengües del món. La curiositat és que en alguns aspectes sintàctics, són llengües en espill quant a l'ordre dels elements.

Sembla com si Takse haguera posat de moda això d'estudiar basc a València. Ara li hem de pegar voltes a l'ergativitat, el cas nork i moltes disquisicions gramaticals més que realment no són necessàries per a aprendre basc, però que són un trencaclosques ben entretingut. El públic ha demanat per Coromines i altres filòlegs relacionats amb l'estudi de l'èuscar, i buscant més lligams, i hi ha qui ha arribat a pensar si la pilota valenciana no vindria d'allà. La devoció permet aprendre llengües i fantasiejar alhora.

dilluns, 16 de gener del 2017

Segells de l'Argentina

Òbric el meu exemplar de De bello civili de Cèsar i hi trobe un tros d'una carta adreçada a «Juan Bta. Martí» del carrer del «Torno de San Cristóbal, 1-3.º izq.» de València, adreça tatxada; més avall, una anotació indica «Tabernes de Valldigna». Hi ha tres segells de la «República Argentina, 5 centavos», que em sembla que són del final del xix i principi del xx. El mata-segells és de «Buenos Aires», em sembla que d'un 10 d'agost, però no veig de quin any.

No tinc ni idea de filatèlia. Els grup de tres segells mostra unes línies de tall mal fetes, que arriben al cos del segell en els de la dreta, però que deixa uns màrgens correctes en el primer de l'esquerra. Bé, hi ha qui s'entreté amb detalls aixina i sap si volen dir res. Només trobe que hi ha «Juan Bautista Martí Talens» de mitjan segle xix en la Vall. A València, el carrer ara és de Ruiz de Lihory, després de la mort d'este personatge al 1920. I no sé què vol dir l'anotació «3/s Capo Blanco» que hi ha a la banda de dalt del paper.

Ho emmarcaré, que fa bonic.

diumenge, 15 de gener del 2017

Cita dominical / 426: Vicent Pitarch i Almela

Mirant la presumpció.
Sovint la pruïja d'incontaminació mena a desentendre's —o desertar?— de situacions arriscades, d'episodis compromesos. En qualsevol cas, no sempre la puresa és sinònim d'honestedat.
Vincent Pitarch i Almela, Control lingüístic o caos.

dissabte, 14 de gener del 2017

Per gràcia que faça

M'atrevixc a intervindre en La Veu. Sé que té igual que intentes raonar, hi ha qui té tanta malíccia o frutració acumulades que es pensen que el millor que poden fer és descarregar-los contra qui no compartixca el seu punt de vista. La cosa és tan banal que faria riure, si no fóra que a voltes no convé riure per molta gràcia que faça.

A més, vaig refent un poc el bloc sobre la meua petita biblioteca. Mirant-ho des de massa a prop, això també sembla punt de vista, una percepció massa esbiaixada acumulativament, perquè no necessàriament la meua coŀleció de llibres em garantirà una idea encertada. Això sí, tot serà intentar-ho. I tornar-ho a provar.

divendres, 13 de gener del 2017

Un niu de caüllades

Les dones de la taula del costat són del nord valencià o del sud català, tant és. La cosa és que han dinat tan a gust en València, en un restaurant que no està malament tampoc en esta segona etapa, el Nou Avellanes (antic Mar d'Avellanes). La cosa és que parlen en valencià entre elles i en castellà amb el cambrer.

I hi ha qui està molt content del munt de titolets que ha repartit la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (jqcv) i qui es pensa que els problemes de l'ús del valencià tenen a vore amb la jqcv. Curiosament, per a parlar en castellà no calen titolets. Deu ser que el problema és un altre, com ara el que fa que en els restaurants tinguen les cartes en valencià i, per tant... Ah, no, vaja, el problema és que els valencians parlen en «patois» si tenen set versions de la paraula cogullada i, ¡ai, pecat, si els passa pel cap que les poden escriure! En fi, com diu la dita, un niu de «caülla(d)es».

dijous, 12 de gener del 2017

Fòssils i decreixents

Em sembla que algú deu estar pensant en paginar de dreta a esquerra, al revés del que es fa fins ara. Aixina mos distingiríem de la resta de llengües de la contornada. És clar, aixina també tindríem un nou motiu de baralla «lingüística». Els qui ho feren, serien uns «decreixents»; i els qui ho feren com fins ara, uns «fòssils» —dir-ne «creixents» seria fer-los un favor.

Un altre dia comentarem els ingredients de la paella en algun fòrum. És la millor manera de conéixer «egos» logorreics i de no aclarir res.

dimecres, 11 de gener del 2017

L'ànsia de l'excepció

En la faena dels tècnics lingüístics estem acostumats a espigolar recomanacions i propostes d'institucions diverses. Com que no tot està en un sol lloc, anem fent aplecs i combinacions de criteris. Per això acabem acostumant-mos a un cert grau d'incoherència, per dir-ho malament; per dir-ho d'una altra manera, no mos acabem de preocupar del ltot per la cohesió interna del conjunt de criteris que apliquem.

Ara, també és habitual que arribe el dia que mos posem a fer el nostre llibre d'estil. Supose que és aleshores l'ocasió de comprovar si farem com ha pretés fer, per posar un cas, l'iec: simplificar i complicar alhora. Encara que semble estrany, «contribuir a reduir l’ús del guionet i a simplificar l’ortografia» —que és el que es proposaven en l'institut— no han segut dos accions necessàriament coherents entre elles, tal com demostra la reforma que han dut a terme —i que ja vam comentar en desembre amb un poc de foie gras. [1] / [2]

En un altre punt, mos trobem el cas dels documents i tramitacions de l'administració. En general, la preferència és que només duguen la majúscula que designa la classe de document (com ara la Llei d'habilitació de...). Per contra, vegem que també és habitual que hi haja qui no puga evitar incloure excepcions, per innecessàries que siguen i, per tant, en lloc d'un predictible i simple «Constitució espanyola», no descansa si no hi posa alguna majúscula més: «Constitució Espanyola». I a partir d'ací, van devaluant el criteri general i fent-lo cada volta més particular, d'acord amb discrecionalitats més o menys extravagans: constitucions, estatuts, codis, etc., un catàleg tan extens com vullgues de normes, depenent de la genuflexió —tal com ho qualificava Martínez de Sousa, si no ho recorde malament— que més mos apanye.

dimarts, 10 de gener del 2017

Tant dels «amics» com dels enemics

M'arriba que Eugeni Reig proposa en una article d'opinió en el diari La Veu noms de personatges importants per als carrers de València. Eugeni avança una mostra de 14 exemples: 12 homes i 2 dones. Faig una cerca ràpida per vore si trobe més dones per a equilibrar el lot per sexes, i me n'ixen quatre: Matilde Llòria Palau, Anna Rebeca Mezquita Almer, Maria Mulet i Sofia Salvador i Monferrer. En parla Rosa Roig Celda en el bloc Vida per Vida.

La nota més curiosa de l'apunt de Rosa Roig, a banda de la frase «silenci, censura, menyspreu, oblit, tant dels “amics” com dels enemics» referit a eixes dones, seria el cas d'Anna Rebeca Mezquita:

Anna Rebeca Mezquita, segurament va escarmentar pel tractament rebut en guanyar, i perdre tot seguit, la Flor Natural pel millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzat per l’associació Lo Rat Penat el 1952. I és que, quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes respectivament, se n’adonaren que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi.

La llàstima és que sembla que l'«anècdota» és certa, tal com diuen diverses fonts, com ara Pere Rosselló Bover. Tal com dien abans en Carcaixent, «estan bonicos» els amics.

dilluns, 9 de gener del 2017

Reciclatge humà

Estava regirant les tradicions tipogràfiques sobre les abreviacions amb lletres volades, que varien prou entre les llengües romàniques i l'anglés actual (fins al segle xix compartia els costums romànics), que és qui ara guia els criteris amb més inèrcia que consciència. De colp em diu Takse que Zygmunt Bauman ha mort. Xe, pareix que li he allargat la vida fins que m'he acabat el llibre. L'obra percut els sentits ètic i moral —si encara en tenim—, analitza els nostres comportaments en relació als conceptes i les idees que amaguem darrere dels gestos més habituals. No ha mort, diríem que s'ha convertit en una lletra volada que marca l'abreujament d'un temps ideològic. Ara s'està reciclant, com a bon residu humà. Dels millors.

diumenge, 8 de gener del 2017

Cita dominical / 425: Carme Valls-Llobet

Mirant les carícies.
¿Té relació el desenvolupament neurològic amb el fet que fins a l'actualitat les mares parlen als seus petits barons, els toquen i els mouen molt més que a les nenes, cosa que provoca una major estimulació psicomotriu?
Carme Valls-Llobet, «La ciència de la diferència», Mètode, número 91, tardor 2016.

dissabte, 7 de gener del 2017

Els dies distòpics

Anem entrant en el futur distòpic —fins ara em resultava agradable el sentit d'eixe adjectiu— que mos han proporcionat els resultats electorals lògics i alhora estrambòtics que hem anat encadenant, collita d'un relativisme cultural i polític que n'ha fet un gra massa. Per a postres mos posen Brubacker d'Stuart Rosenberg i Els tres dies del Còndor de Sydney Pollack en la cadena dels bisbes. N'hem vist de més grosses, però hi posem massa dedicació. Aquells setanta i huitanta cara a la pantalla en blanc i negre dels meus uelos al poble es feen molt atractius i emocionants. I es suposava que eren ficcions que no hauríem d'haver acomplit.

divendres, 6 de gener del 2017

L'efecte de les carícies

Ja hauríem d'haver acabat massa voltes, però sempre tornem a començar. I ara més, que tenim l'any acabat d'estrenar, sembla que toca. Les ong Salven una persona refugiada de morir ofegada en la mar, un símptoma que hem posat en marxa procediments i polítiques per a que això es resolga. Tot seguit mos podem pegar un carxot a mosatros mateixos, perquè sabem que això no és aixina, que les dades econòmiques que mos empapussen són indicadors que tenen molta relació amb la bona vida d'unes quantes persones i amb el malestar de la resta, humana, animal i vegetal. Hem d'assumir que hem construït unes societats on les persones som residus reciclables, tal com reflexiona Zygmunt Bauman. I si pensem que vivim en societats desiguals, masclistes, patriarcals, ¿es deu, tal com podem llegir en la revista Mètode, al fet que les dones toquen i acaronen més els xiquets que les xiquetes? L'efecte papallona i els efectes de les carícies.

dijous, 5 de gener del 2017

Constipats d'enguany

Convé començar l'any constipat, aixina això ja ho tens per davant, perquè n'agarrarem uns quants més i convé no crear-se massa expectatives sobre tot el que arribarem a fer enguany. De moment, ni jugue a futbet —perquè me s'han arretirat els companys— ni córrec pel riu tant com voldria —els mals de gola—. I si estic cloixit i endormiscat al solet de l'hivern, doncs, avance unes poques pàgines de Reductio ad Hitlerum de François de Smet. En tot cas, encara que a culleradetes, eixa «reducció balsàmica» tan habitual de la nostra cuina ideològica —la pel·lícula Katyn en dóna una mostra des d'una altra perspectiva— s'havia fet molt corrent en la xarxa, és possible que adopte altres versions a partir d'enguany: Trump. Que no mos se constipe el món amb això.

dimecres, 4 de gener del 2017

Desconnexió de cap d'any

Ja fa quasi dos setmanes que estic desconnectat del diari. Com que ha coincidit amb les festes, tampoc he pogut aprofitar massa el temps de la dosi «diària» de «diari» per a altres lectures. I ara amb mal de gola i paracetamols cada huit hores —en lloc de Couldina esta volta— no estic començant l'any avançant en este sentit. Això sí, de moment m'he apuntat a La Veu i als caps de setmana d'El País. En la llista hi ha també l'Ara.cat per als caps de setmana, Eldiario.es, Saó i L'Espill.

En tot cas, l'actualitat es resumix en les mateixes notes de quasi sempre: desigualtat econòmica i social injusta, refugiats i migrants discriminats, masclisme institucionalitzat —amb magistrats del suprem i campanades televisives incloses—. Ni tan sols el populisme trumpià és cap novetat, ja que tot això sabem que ho tenim en les «millors cases», com es dia abans. Si els nord-americans es convertixen en els nous «xinesos» —degradació ambiental i autoritarisme— sí que pareix que l'espècie humana estarà amenaçada. Si més no, amenaçada de mutació adaptativa: mos hauran d'eixir catalitzadors en els pulmons. Hauríem de mirar més cap al Canadà.

dimarts, 3 de gener del 2017

La metadada d'idioma en el PDF

Com que estem de festa, aprofite per a fer coses d'eixes que sé que seran un maldecap i que em costaran de resoldre. Revise l'edició del Tirant lo Blanch, li pose un cos 16 a la lletra i perc unes quantes hores intentant modificar les metadades del document en pdf, per tal d'assignar-li el codi «ca» en el camp del llenguatge per tal que el diccionari del Kindle reconega que és català. He provat en Ubuntu amb tres programes que modifiquen metadades —inclòs el Calibre en la versió actual. 2,55: em sembla que sí que ha vaig aconseguir amb alguna altra versió—, però res, continua traguent-me el diccionari de castellà.

dilluns, 2 de gener del 2017

Rhus cotinus

Ara ja no deu fer ni gràcia, però ho deixe apuntat: segons la Vikipèdia (s. v. sumac), el gènere botànic «Rhus» té relació amb «Cotinus». Encara me n'ha fet a mi trobar-ho de casualitat. Més tard, tastem el Mas de Sella (Alacant, 2013): bé, però no mos entusiasma. Amb poc més que això anem espentant l'any.

diumenge, 1 de gener del 2017

Cita dominical / 424: Eugène-Melchior de Vogüé


Mirant la humanitat.

Va haver d'admetre que, estenent el seu domini, havia ampliat la seua mirada i que, més enllà del conjunt de les veritats establides, l'abisme d'gnorància tornava a aparéixer igual d'extens i irritant.
Eugène-Melchior de Vogüé, Le roman russe.