dijous, 17 d’agost de 2017

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

dimecres, 16 d’agost de 2017

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Mirant els diàlegs humans.
Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?
Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

dissabte, 12 d’agost de 2017

El relax del còndor


Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

divendres, 11 d’agost de 2017

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

dijous, 10 d’agost de 2017

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mirant el temps.
Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?
Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

divendres, 4 d’agost de 2017

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

dijous, 3 d’agost de 2017

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'accent de Fanny Agostini

L'accent en francés d'una dona del temps de BFM, Fanny Agostini, mos resulta curiós, xocant. Mire d'on és i veig que és de la Borbola, territori occità. No sé si serà l'accent dels que vénen d'allà, fa uns "di" inicials o finals estranys per a mi. És cosa de les "i" sobretot, però també de les consonants que inicien la síl·laba. Un guia francés opinava que el català que ensenyaven en escola no era com el d'Hispanoamèrica... Bé, coses de les confusions sobre les llengües. El xic ja fea prou que en parlava tres o quatre. No li he pogut preguntar per Agostini i tampoc li he aclarit que el català no és el castellà, no he volgut torbar-lo, tan segur com estava amb el que explicava.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Cita dominical / 454: Àlex Broch i Huesa

Mirant la modernitat literària.
La paradoxa de la modernitat literària és que la «representativitat» i «temporalitat» d'una obra referent present no assegura —per llei— cap vàlua literària suficient, mentre que aquesta vàlua es pot donar en obres que no posseeixin la marca externa de «representativitat» i «temporalitat» que les fa ser i aparèixer com a aparentment «modernes».
Àlex Broch i Huesa, Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Conills cretins

El món de demà, el de hui i el d'ahir són conformats per una informació que hem d'emmagatzemar, ordenar, revisar i transmetre. No tots els mitjans han de fer eixa tasca, però convé que n'hi haja que ho facen. El panorama audiovisual francés em sembla que ho permet. Entre altres raons, perquè té Arte. La televisió espanyola pareix que només arribe als programes de realitat fingida i sobreactuada. I volem donar-mos molt de bombo seriós, quan caldria que mos miràrem en un autoretrat de conills cretins de fantasia animada.

divendres, 28 de juliol de 2017

Mirant a fora

Entre els sis dies del Còndor i les entrevistes de Carles Capdevila per a entendre el món, dos lectures d'estiu bones per a fer camí. De totes formes, no les faig avançar massa. Les vacances també són per a mirar per la finestra.

dijous, 27 de juliol de 2017

La font i la ideologia

En la ràdio francesa un escriptor francoamericà dóna unes pinzellades de l'obra novel·lística d'Ayn Rand. És molt curiós per a ell que siga una desconeguda en França i que, en canvi, als Estats Units siga un dels pilars d'una certa ideologia dretana molt rellevant dins del Partit Republicà.
Lloa tant l'obra literària, que caldrà fer-hi un acostament. Per sort reconeix que el plaer literari i la curiositat per conéixer la ideologia representada en eixes ficcions, The fountainhead i Atlas Shrugged, no obliga a acceptar eixes idees, almenys en la versió que n'han fet alguns dels seus suposats seguidors.
Vaig vore el film The Fountainhead de King Vidor i, certament, el film era ben interessant, però la ideologia de fons em va semblar fal·laç en molts aspecte i, per dir-ho aixina, adolescent. Ben actual pel que diuen alguns, malauradament, però un destrellat com a proposta per a millorar una societat democràtica de les que considerem avançades. Amb tot, sembla que sí que mos podem quedar amb la novel·la, encara que no acabem conquistant Constantinoble de nou.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Records en fotos

Toca fer fotos i vídeos. Un descans i un patiment. La cosa és quedar-se curt d'imatges però «sastifet» (com dia ma uela) de records. I aniran esborrant-se fins que només queden les imatges.

dimarts, 25 de juliol de 2017

L'ús del desús

Tenia quatre queixes per al síndic de greuges pensades, però m'ha agarrat el bou i només n'he pogut fer una. No passa res, no és que no s'acabe mai, és que el protocol de castellanització immanent de l'administració pública fa que eixa faena no s'acabe mai. Almenys mentres no decreten que decau la necessitat d'utilitzar el valencià per a res. De moment, hi ha polítics que uns dies firmen per l'ús del valencià i unes hores més tard abonen el desús i practiquen la submissió lingüística del valencià al castellà mentres demanen un cafenet al bar. O deu ser que pensen que algú que parla en castellà no tan sols desconeix qualsevol altra llengua sinó que són tots uns xenòfobs o uns racistes. ¡Quin patiment!

dilluns, 24 de juliol de 2017

Esmenes i errades gossarres

Vora un primer tram de vacances me s'acurta el temps per a tot i per a res. Tinc pendents dos petits reculls d'esmenes o comentaris a dos llibres: una (quasi)noveŀla d'un collistaire i un llibre de filologia. Com que ho faig perquè vullc, tampoc hauria de patir massa, però intente exigir-me un poquet en estes coses, ja que n'abandone unes altres.

Hauria d'haver enviat algunes esmenes a l'esborrany de llibre d'estil de la cvmc, però me s'ha passat l'ocasió. Espere que ho facen els companys que han estat més centrats en esta qüestió i han comentat en les llistes aspectes ben esmenables en uns criteris estilístics per a uns mitjans audiovisuals en valencià. Encara que anem avançant, pareix que ha de ser perquè el clau no entra per la cabota i no perquè s'hagen decidit a aplicar una ordenació de principis que permeta arribar a unes conclusions raonades.

Per sort, no han fet com un acadèmic espanyol en el diari de fa uns dies, que dia que als espanyols els costa pronunciar «iós» i per això diuen «irse» o «iros», vist que hi ha uns contactes vocàlics (ao, eo, io ben comuns en altres grups de paraules; estranyament, això no ho aclaria l'acadèmic) que tenen «una certa incomoditat articulatòria per als hispanoparlants». No cal buscar una explicació millor si tens a mà que els parlants són, dic jo exagerant, uns gossaros mal ensenyats.

Doncs, aixina està la «filologia normativa», sempre a punt de deixar-se dur pels prejudicis i les presumpcions sobre els parlants. A voltes també fan ciència, és clar, però es veu que això ho deixen per als registres «formals».


  • Amb molta paciència i poca ciència, arribe lentament pel riu: 07:10 + 07:21 + 07:18 + 07:10.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Cita dominical / 453: Umberto Eco

Mirant els perjudicis sobre les llengües.
Si les llengües no es van diferenciar per castic, sinó per tendència natural, ¿per què hem d'interpretar la confusió com una desgràcia?
Umberto Eco, La ricerca de la lingua perfetta nella cultura europeaa (a partir de la traducció al castellà de Maria Pons Irazazabal).

dissabte, 22 de juliol de 2017

Parlem-ne bé

El sistema econòmic d'una societat podria ser bo per al conjunt de la societat. Hauria de ser, per tant roín per als que tenen privilegis i prebendes injustos i injustificats que perjudiquen l'objectiu del bé comú. Per tant, hi ha una alternativa que es practica a tothora: publicitar-lo (políticament i mediàticament) com a bo per la majoria encara que només siga «bo» per a uns quants privilegiats mentres que és injust, insolidari i perjudicial per al conjunt de la societat.

Observe que una notícia d'Eldiario.es (21.07.2017) dóna una informació sobre Suècia de David Crouch que diu: «Fins ara, les mesures a penes han tingut cap efecte en la redistribució de la riquesa cap als més necessitats, però l'oposició política que generen és ferotge.» Tant ho podem trobar a Suècia, als eua (volen retirar l'assegurança mèdica a uns quants milions de persones per a enriquir-ne unes altres), com ací mateix, on als dirigents del pp sempre pareix que els falte un privilegi més, encara que hagen de delinquir econòmicament (o encara que siga un privilegi lingüístic).

Si l'estudi Dunedin no en diu res, preferixc creure encara que és cosa del capitalisme, no de la condició humana.

divendres, 21 de juliol de 2017

Els planetes dels simis

La primera d'El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) em sembla una gran pel·lícula en tots els aspectes, fins i tot en els defectes i, si vols, també en els cartó pedra dels decorats. La cosa és que la música és fantàstica i la història, si la veus de menut, d'eixes que te se queden en el cap tota la vida. I sempre es pot tornar a vore. La seqüela del 1970 (crec que en els crèdits diu 1969), en canvi, és un allargament prou inútil de la primera, mal feta i prou destrellatada. Cosa de traure diners degué ser. Ah, cap de les dos s'ajusta del tot al llibre de Pierre Boulle. Això sí, trobe que la primera el millora.

Mos estan passant hui la versió de Tim Burton del 2001, que s'assembla més a una barreja d'Espàrtac (Kubrick, 1960) amb La màquina del temps (George Pal, 1960), amb tocs ben recarregats de maquillatge i escenografia i amb un guió accelerat i poc interessant que va correguent amb presses cap a una sorpresa final en contrapunt amb el film original de Schaffner. Una llàstima. No puc dir que ni tan sols arribe a millorar el llibre.

dijous, 20 de juliol de 2017

El catanyol prejudicial

Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està conceben o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).

Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.

Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.

La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.

dimecres, 19 de juliol de 2017

La raó no sempre convenç

Agror i tòpics rancis. Les llistes de la xarxa són una lent d'augment sobre les informacions, les dades i les misèries quotidianes, però són sobretot un altaveu per a molts silencis reprimits. Per això, hi ha converses que s'han de tindre, per mal que mos sàpia, sobretot per a continuar comprovant que la raó no sol garantir el convenciment ni la persuasió. I no acabe amb un aforisme de Lichtenberg per això mateix, perquè ningú no es convença massa.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Els principis del llenguatge juridicoadministratiu

El llenguatge juridicoadministratiu d'una administració democràtica hauria de tindre uns principis i uns criteris clars, aplicables i revisables. Es suposa que els té. Podem pensar que començarà per no utilitzar un llenguatge sexista, continuarà amb la voluntat de ser clar i precís i acabarà sent respectuós i correcte sense separar-se innecessàriament de la llengua que utilitzen els ciutadans en general.

Dit això, sembla que hi ha tècnics lingüístics que obliden que els criteris que guien i conformen eixe registre no es resumixen, per còmode que siga, en: «escriurem en català oriental» ni «seguirem els criteris del llenguatge administratiu universitari»... De fet, l'administració que utilitza els trets del català oriental —posem per cas que ho fa la Generalitat de Catalunya a Barcelona—, es suposa que ho fa seguint uns principis. Eixos mateixos principis esmentats més amunt o pareguts. Aleshores, hem d'entendre que l'aplicació d'eixos principis —que haurien de ser comuns a les institucions democràtiques— provocarà resultats diferents en cada àmbit àmbit administratiu. No serà igual escriure un ban per a Lleida que un ban per a Simat. Ni tan sols seran iguals les lleis promulgades en Barcelona que les que es promulguen en València. Perquè els principis són els mateixos, però no els destinataris ni les varietats del català que s'utilitzen en cada territori del domini lingüístic.

Doncs, tot això que són obvietats que ja mos sabem massa (si més no, des del manual sobre el tema de Duarte, Alsina i Sibina), hi ha qui les bandeja per comodidad, per oblit o, també, per desconnexió conceptual entre la teoria i la pràctica. I ahí mos tens que pareix que estigam receptant xarop de normativa en lloc de fer documents jurídics o legislatius. Per posar uns quants exemples, ¿quin principi i quins criteris derivats fan que en lloc d'accentuar «interés» calga accentuar en oriental («interès»), que en lloc dels participis com «establit» hajam de preferir «establert», que en lloc de «si és el cas» o «quan pertoque» hajam d'utilitzar formulismes críptics com «si (s')escau», que en lloc de collir «ametles» o de «vetlar les guatles» hajam de «vetllar» per palatalitzar els «ametllers» i les «guatlles»?

Conec diverses explicacions per al fenomen, començant pel «resistencialisme» heretat dels anys del franquisme, passant per un cert elitisme de llanderola dels primers governs valencians i arribant fins i tot a la comoditat del seguidisme, on es coven idees tan absurdes com que la missió dels tècnics lingüístics de l'administració és utilitzar el llenguatge perdut del valencià que haguera pogut ser si no fóra com és.

En fi, la cosa va canviant, però tan a poc a poc que, quan arribem, no sé si encara hi haurà ningú interessat en redactar i llegir les normes en «esta» llengua. I amb este renegó m'allobixc i em desbrave jo a soletes.

dilluns, 17 de juliol de 2017

L'afició als dogmes

El món dels aficionats a la llengua, dels filòlegs i dels lingüistes s'ompli de persones creients dels dogmes i dels prejuís en una proporció que deu ser directament proporcional al fet de creure que la llengua és una conseqüència de la normativa i que, per tant, la normativa regix, conforma i determina l'existència la llengua. És una confusió que es pot aclarir llegint llibres, de llengua i lingüística, no de normativa, és clar.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Cita dominical / 452: Antón Costas Comesaña

Mirant la cultura empresarial i administrativa.
L'empresa predominant a Espanya continua sent tradicional, jeràrquica, hereditària. Basada en el vell principi de l'«ordene i mane». No en els intangibles, la descentralització, la professionalització, la cooperació i el bon clima laboral.
Antón Costas Comesaña, «El ritual iniciático de la reforma laboral», El País, 09.07.2017.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Subordinació estèril

Les filles de la meua amiga no coneixen els noms dels pardalets que veuen passar pel davant de balcó de casa. Quasi que no els han vist mai passant per les vistes sobre l'albufera. Bé, sí que en coneixen alguns noms, però només els vénen al cap en castellà. A més, fan un ús molt recurrent del «lis» (calc evident del castellà, almenys en València), tenen l'«antonses» com a connector privilegiat. Vegent això, em sorprén que parega que el més important per a l'aprenentatge del valencià siga accentuar en oriental «interès» en lloc del ben correcte i general per ací «interés»; que calga fer els incoatius en la imposició absurdament irregular -isc/-eix en lloc de la forma regular i habitual -ixc/-ix; fer el participi «establert» en lloc d'«establit»; pretendre que hem de dir les oracions finals final amb «per a» (reduït sovint a «pa») però haver d'escriure «per» segons un alambí de normes que no acaba mai de destiŀlar una llengua. Etcètera.

En canvi, sí que han assimilat clarament la part important del prejudici: com de malament parlem els valencians, que ni tan sols parlant i aprenent «normalment» la nostra varietat dialectal seríem capaços d'obtindre el mitjà de la junta. Perquè en lloc de seguir els principis generals de la «normalització» lingüística es veu que hem de seguir els dogmes de la subordinació. Al castellà o a la sospita de quintacolumnisme lingüístic.

divendres, 14 de juliol de 2017

Favors que no s'han d'acceptar

La ficció sol servir per a entretindre, per a ensomiar, i també per a precisar la realitat. Hi ha situacions que es donen casualment al mateix temps en la ficció que lliges o que mires al cinema i en la realitat que vius. En els films de sèrie negra un cap «mafiós» et pot oferir amb l'aparença d'una queixa una cortina de fum per a que pugues resoldre de manera eficaç —però fraudulenta— un problema que no volen resoldre, encara que siga una injustícia, perquè tenen altres interessos que desconeixes i que no són els teus alts propòsits de justícia, legalitat, democràcia.

I això mateix et pot passar en la realitat, mutatis mutandis que dirien els mafiosos de peŀlícula. Ara cal saber si acceptaràs el favor i resoldràs una injustícia cometent la irregularitat que et proposa. Doncs, no, això és bàsic, no li has d'acceptar el «favor», perquè estaràs en les seues mans.

En tot cas, ara que saps que hi ha un badall, que la irregularitat semble un accident.


  • Pel riu, amb solana i calina, després de dos setmanes, fluixege: 06:58 + 07:02 + 07:25 + 07:28.

dijous, 13 de juliol de 2017

La bionda de la legalitat

Com és habitual, acabe prou baldat després de pegar-me les cabotades corresponents contra la bionda que abraça les dos bandes de la carretera per on circula la legalitat. I no hi ha carril bici ni marge per als que intentem anar amb mitjans més saludables i sostenibles ambientalment. És a dir, que he tingut hui dos reunions sindicals i, com quasi sempre, els absurds han predominat sobre l'interés per avançar en un debat de millora laboral, professional o institucional. A més, la direcció política no sembla que haja previst que la institució parlamentària podria ser útil per a millorar la política i la societat. Les bandositats partidàries els tenen més entretinguts.

dimecres, 12 de juliol de 2017

La prova del grafit

El company Víctor m'envia un article de Quim Monzó, «Prevenció de plagues». Parla d'Escif, un grafiter molt actiu a la ciutat de València. La cosa té relació amb això que diuen «gentrificació», que no deixa de ser un procés més de la societat de consum i del capitalisme destrellatat. La relació entre les necessitats socials, els individus que conformen la societat i els polítics que haurien de gestionar les necessitats, és un trencaclosques en què els interessos personals fan pressió sobre les (suposadament) bones intencions de cada u. Podria llogar turísticament el meu pis del centre de València per no sé quant i viure en un altre lloc amb eixa renda. I podria haver arrancat algun dels «banskys» valencians que he estat vegent —i em sembla que n'he fotografiat més d'un— des de fa uns anys sense pensar a fer-ho i vendre'l a un bon preu «artisticopolític».

L'abadejo, segons contava ma mare, era menjar de pobres quan ella era menuda, i ja veus ara a quin preu va. Es desprén un tros del gel de l'Antàrtida, la població mundial no para de créixer sense que sapiam per a què. I no sé si això de plorar és cosa de la biologia o de l'educació. No sé si l'experiment de Dunedin ho deu haver resolt.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Creïlles amb «musso»

Els de Pego els posen «musso» a les creïlles. «Musso», paraula que espere que prompte entre en el diccionari, encara que siga el d'epònims: 'maionesa a Pego', derivat de la pronúncia de la marca Musa. I que la corporació valenciana de mitjans tinga en compte que la televisió no la vorà Pompeu Fabra , sinó el comú dels mortals valencians que parlem com parlem i, per sort i encara, amb molt de goig. Això de la maionesa m'ho conta —adobat amb moltes més anècdotes— el company Víctor de Benirrama, que mos ha fet una visita al centre de València, un centre que ha canviat molt des que ell treballava per ací.

A la Marina també —no sé si a Pego concretament— «s'escarraixen», que és la fitxa de hui en l'fdt. A més d'això, en alguna ocasió, després de caure un bac amb la bici, Víctor va estar ben «acondolit», que també és una expressió que hauria de fer fortuna.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Els ratolins i l'estoig

Supose que hi ha regals que cal fer, encara que al principi no desperten entusiasme. Li regalem a la filla d'una companya Maus d'Art Spiegelman. Els còmics no pareix que l'entusiasmen. Es fixa que són ratolins, perquè a sa mare li fan molt de fàstic. A ella tampoc no li agraden. Per les circumstàncies i perquè no estic segur de si cal, no li faig cap introducció als fets que narra el còmic. Em sembla que als dèsset anys ja té capacitat per a descobrir-ho sense que li posem massa èmfasi. És possible que m'enganye. Ja vorem.

En tot cas, diuen que és un «clàssic». Si és aixina, espere que trobe el seu moment. Llàstima que tampoc li haja entusiasmat la corretja roja del saquet gris. Per sort, l'estoig blau marí sí que li ha fet gràcia.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Cita dominical / 451: Elvira Lindo Garrido

Mirant els límits del llenguatge.
Per a alguns la correcció política ha reprimit la seua legítima necessitat de sentir-se superiors.
Elvira Lindo Garrido, «Tuiteros que legislan», El País, 01.07.2017.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Univers panxacontent

L'univers no sap que gira al voltant de l'ego d'unes quantes persones panxacontentes. En realitat, només gira al voltant d'una, i això encara els satisfà més. I allà mos tenen, pegant-los voltes a la panxa. Sort que mos ho fan saber i podem somriure i saludar mentre fem l'òrbita. Es fa fosc. Devem estar passant per darrere...

Hauria d'haver anat a córrer per la muntanya.

divendres, 7 de juliol de 2017

Citacions indegudes

Un collistaire s'indigna perquè algú de la llista utilitza captures de pantalla dels missatges per a reproduir-los amb noms i cognoms fora de la llista sense demanar autorització. Esta volta m'han «citat» a mi. Com que no semblava res de bo i no sabia fins a quin punt podia haver estat per a tergiversar, manipular o malparlar, m'envia l'enllaç ala piulada. Encara que haja estat un mal ús d'un collistaire de Migjorn, em sorprén que pareix que haja segut com a argument d'autoritat (no sé si autoritat bona o roín).

En fi, la meua vanitat s'ha unflat com una bóta. Però res més. És cert que és un mal ús dels missatges a la llista i, a més, tampoc és que la meua previsió reproduïda siga molt original o impensable. Ha estat passant fins ara i, si no canvien les coses, continuarà passant.

dijous, 6 de juliol de 2017

El problemeta dels diminutius

Xavier Rull tractava un poc la qüestió en el llibre La formació de mots. Indicava que els casos dels diminutius dels noms masculins acabats en -a, -o i -i estan per determinar normativament. He tractat de trobar algun apunt sobre la qüestió en la giec i el la gcc i no he vist que en comenten res.

Per les dades que tinc, en els acabats en -i fem tots -et, em sembla. Quant als que acaben en -o, al País Valencià solem fer -et: radiet, motet, fotet. Segons comenta Xavier Rull, hi ha qui fa moteta, radieta i foteta.

De totes formes, hem vist en Migjorn que hi ha variació dialectal. I en cas dels acabats en -a sembla tenim les dos possibilitats ben a mà. Dit això, la documentació llibresca (que en el cas de «poemet» mostra una acceptació molt general) recull les dos opcions:

  • «un dramet»: L'Igualadí (1918)
  • «un drameta»: Vicent Balaguer (Dénia, 1929)
  • «un mapet»: Massot i Muntaner, Miralles i Montserrat
  • «un mapeta»: Joan Fuster, Jaen i Urban
  • «un poemet»: 459 resultats
  • «un poemeta»: 9 resultats
  • «un problemet»: Blanca Busquets, Marí i Prunella, Elisenda Roca
  • «un problemeta»: Nicolau-Primitiu Gómez Serrano (pseudònim ¿Bacavia?)

A ull, diria que els valencians (no sé quants ni d'on) hem tirat pel dret i hem entés que els masculins acabats en -a fan acabar el diminutiu també amb -a. Al capdavall, si la -a final és bona per als masculins, no cal llevar-los-la. De fet, tenim possibles masculins que pareixen trets del mateix calaix: afaneta, burxeta, espieta, esqueta, fisgueta, foteta, fresseta, furgueta, manegueta, mofeta, palpeta, punxeta, tinyeta... És clar, també podria no ser gens estrany que el castellà hi tinguera alguna cosa a vore.

En qualsevol cas, per no moure brega en la llista Migjorn, que em conec i me'ls conec, deixe esta cabòria apuntada ací. I ja l'aclariran els gramàtics en futures edicions.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Amb poc de gust

En la televisió mos han mostrat un fragment d'un col·loqui «d'amiguets» en què estaven xarrant ben satisfets i pagats els tres últims antics presidents espanyols. No en sé res més, però els meus prejudicis em conviden al renec ideològic. Si algú em diguera que han debatut i han estat en desacords cordials, em semblaria una altra cosa. Però els periodistes han «informat» tan sols del bon tracte que es tenen i de com de pagats estaven d'ells mateixos.

El bon tracte polític personal hauria d'incloure la discrepància i la rèplica rigoroses. Més encara fora del parlament. Al cap i a la fi, en l'hemicicle —mig inutilitzat per les disciplines fraudulentes—, la cosa és fer el numeret. Per això convindria vore'ls debatre i replicar-se seriosament i amablement, de manera que entenguérem que hi ha darrere de les seues posicions partidistes algun contingut polític fonamentat. Encara que, vaja, això no fa lluïdor i, en certes classes socials i els actes a què acudixen, és de mal gust. Doncs, si això és el que s'havien de dir, també mos se queda mal gust.

dimarts, 4 de juliol de 2017

La porga espanyola

Senc que els periodistes de la ràdio diuen que Puigdemont ha fet una «porga» al destituir el conseller Baiget (per discrepàncies ideològiques, per fer declaracions que el president català considera errònies...). Em sembla que estan apeŀlant a la nostra memòria històrica i ideològica: les «porgues» polítiques són, quasi per antonomàsia, «estalinistes». Aixina em sonen a mi. Per mantindre l'esquema, els dirigents del pp que no destituïxen els qui defrauden, el president que no destituïx els ministres que defrauden, hi deuen estar en «conxorxa», en són «còmplices», actuen en «connivència»... Maneres poc adequades (i poc periodístiques) de contar les coses, ¿no?

I ara, a més, quan la ministra de treball diu que les coses van millor «per als espanyols que volen treballar», podem pensar que els qui no treballen són «espanyols que no volen treballar». Ací hem tingut un poc més de sort: continuen sent «espanyols». Això sí, la porga la tenen assegurada.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Enveja matemàtica

Hauríem d'haver tingut una formació més intensa i àmplia en matemàtiques. Jo les vaig abandonar com a assignatura en segon de bup, tot i que no les he abandonades mai del tot. Ja me s'ha oblidat prou el càlcul d'àrees, no recorde haver aprés res sobre els sinus, el cosinus o la cotangent. Ni tan sols recorde si els trens que eixien en sentits oposats arribaven a trobar-se mai en algun lloc.

Em sembla que l'única cosa que me s'ha quedat, a banda de la resolució «per intuïció» d'alguns problemes, és la idea que la ciència hi ha de recórrer sovint, tant si es tracta de xifres com si es tracta de mantindre la consistència i la coherència en les matèries d'estudi. Per exemple, un cas que m'estic trobant en una altra lectura: no servixen de res els percentatges que superen cent, ¿oi?

Ara mateix m'estic llegint el número 93 de la revista Mètode. Estic descobrint tot un món paral·lel al que habitem en el dia a dia. És el mateix món, però descrit en una altra llengua. Més que això, una llengua i molta voluntat d'encert. No ho hauríem d'abandonar mai.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Cita dominical / 450: Vicent Alonso i Catalina

Mirant les presumpcions literàries.
Eduard Verger, amb el discurs irònic que li brolla involuntàriament del cervell, ha suggerit que la comparació amb l'arquitectura pot induir-nos a creure que, si creàvem escoles superiors de creativitat poètica, tindríem garantida la bona poesia.
Vicent Alonso i Catalina, Trajecte circular.

dissabte, 1 de juliol de 2017

La pols dels estants

Trobe el primer volum de L'àrab del futur de Riad Sattouf en Abacus. Me l'enduc i aixina ja tinc els dos volums. Pensava regalar-los, però al final me'ls he quedat. Faig lloc a l'estant per a alçar-los. Això desplaça Historia de la educación y la pedagogía de Ramón Ruiz Amado, un llibre que em vaig trobar vora algun contenidor ja fa temps, però veig que encara no el tenia fitxat. El llibre és del 1925, però l'onzena edició no du cap data més.

Regirar estants, torcar la pols, regirar llistes de correu, torcar els vidres de les ulleres per a llevar el tel que hi deixen les acalorades... Si, m'hi he entretingut un poc, i he vist coses que no volia ni tan sols imaginar. La pols dels estants cibernètics.

divendres, 30 de juny de 2017

Transcripcions i queixes

Me'n vaig de cap de setmana i deixe arrere alguna transcripció possible de l'àrab, com ara d'un pobre xic, Muhsín, que va patir alguna de les injustícies quotidianes d'este món. Sembla turc, però aixina van les coses de les transcripcions. Això passava a Alhucemes (gec) que es veu que ha de ser Al-Hoceima. El penyal, en castellà, d'Alhucemas. Això de la interrelació entre les llengües i les sobiranies sempre provoca estranyeses. A més d'això, algunes respostes del Termcat i algunes queixes preparades perquè la Generalitat, les Corts i els ajuntaments valencians continuen sense aclarir-se sobre si continuen amb la discriminació lingüística injusta dels valencians o, per contra, proven a actuar amb respecte als drets lingüístics. Sempre estem igual a tot arreu.

dijous, 29 de juny de 2017

Llums d'orgull

S'està celebrant la festa de l'Orgull en Madrid. A pesar que l'endemà de la festa és possible que la discriminació dels homosexuals continue pels mateixos vials, la societat en conjunt està acceptant i digerint concepcions més amples sobre l'ésser humà i les seues peculiaritats. I es nota que avança molt més encara perquè s'ha aconseguit convertir —també— eixa festivitat dels drets de totes les tendències sexuals i asexuals en un element més del mercat, un generador d'ingressos, una part de la societat de consum.

Talment com les festes religioses o les esportives, doncs, les reivindicatives també aconseguixen l'èxit per la banda del benefici econòmic que generen allà on es produïxen. La reivindicació dels drets o el convenciment ètic i ideològic són uns afegits, uns annexos: el gruix de la simpatia i la participació pareix que tinga a vore, tal com assenyalen sempre els periodistes dels informatius, en el beneficis que deixen en el barri o la ciutat on tenen lloc eixes festes.

No és cap revolució ni cap descobriment. Al capdavall, l'economia de mercat funciona perquè genera beneficis, no tant per les adhesions inteŀlectuals. Les societats que conformem han despullat el valor de les idees fins a arribar al moll essencial: el benefici. Una volta que tenim la samarreta descoberta, cal que l'anem revestint de nou amb reflexió ètica i ideològica, perquè sí, el mercat és on vivim, però els sentiments s'han d'alimentar correctament. No fóra cas que, quan s'apaguen els llums i mos enlluernen de nou algunes de les fosques mentalitats de la resta de l'any. Com ara, he sentit que alguna estadística diu que la mitat dels jóvens veuen bé la pena de mort... T'encantes i te se fa fosc.

dimecres, 28 de juny de 2017

La seguretat en la xarxa

Els de Movistar m'han volgut posar fibra òptica i m'han canviat l'encaminador. M'ho van oferir mantenint-me la quota després que els diguera que no volia cap oferta que me la pujara. Ara estic mirant d'informar-me sobre les coses de la seguretat de la xarxa, això de les adreces ip i mac. El xic que m'ho ha instaŀlat en plena ponentada —sabia parlar en valencià, tot i que es notava que no tenia costum de fer-ho— m'ha comentat quatre coses sobre les millores, ha fet menys runa del que podia haver fet i ho ha deixat tot ben pulcre. Només en falta per identificar una de les adreces que apareixen en la xarxa local que apareix en el navegador teclejant 192.168.1.1. Ja he batejat tots els aparells, però n'hi ha connectat que no identifique. Ja eixirà. Si no, quan faça la llista d'adreces mac supose que s'aclarirà l'accés a la meua xarxa. I amb coses d'eixes, mentres vas desxifrant la informació, les hores et fan mossegar la terra, que dia aquell antic.

dimarts, 27 de juny de 2017

Quasi entesos en valencià

Estic detectant que les telefonistes —em sembla que solen ser xiques— que m'atenen en relació a serveis diferents, no em diuen que no m'entenen en valencià ni que els parle en castellà, cosa que no fan tants anys era un costum habitual. Fins i tot era habitual que et recriminaren que els parlares en valencià, no tant els qui no l'entenien, sinó més encara i més agrament els qui sí que el sabien parlar però tenien el prejuí de la submissió davant del castellà massa metabolitzat.

Pel que em responen actualment, dubte sovint si m'han acabat d'entendre. Em fan dubtar també els silencis que fan. En tot cas, es conformen. És possible que li ho consulten a algú, però no em diuen res. Vullc pensar que és un avanç en el respecte a la diversitat lingüística. Ja vorem si es confirme i un poc més avant fins i tot m'entenen i m'atenen en valencià. Em va passar no fa massa amb una telefonista de Movistar. Anem fent.

dilluns, 26 de juny de 2017

Demà un poc més de tot això

Em telefona un antic professor de la facultat i em demana si tinc documentació sobre l'ús de la llengua en les administracions públiques al País Valencià. No en tinc que siga massa recent o que siga de molt abast. Unes disposicions per ací, uns articles per allà, uns comentaris més cap allà. Això fa que m'adone que tinc pendent l'estadística sobre l'ús del valencià en l'hemicicle d'esta legislatura. A més, encara no he posat al dia la pàgina sobre legislació lingüística amb les últimes novetats. Uf, es veu que és temporada de gossera. Faig alguna consulta, recopile articles i disposicions d'última hora, faig una miqueta de reflexió, li ho deixe llegir a Takse, que em fa les esmenes adients, i li ho envie. Ara mateix, la millor informació és que hi ha un camp per córrer. Espere que li faça paper la informació i, més encara, espere s'haja adonat que hi ha molta faena per fer i que la universitat hi hauria de clavar cullerada. A mi, vaja, m'ha fet recordar la faena pendent i això ja és un pas per a continuar-la.

Mentres he fet la cerca, he topat amb tres webs municipals que no tenen versió en valencià. Això, demà.

diumenge, 25 de juny de 2017

Cita dominical / 449: Enric Sòria Parra

Mirant els imperis i les religions.
Com és obvi, abans d'atresorar-los, els coneixements que hem d'adquirir ens són aliens.
Enric Sòria Parra, «Temps i relat», L'Espill, número 1, hivern 1999.

dissabte, 24 de juny de 2017

El rostre delictiu

Algú explicava en alguna peŀlícula o en algun reportatge que no sabíem interpretar el somriure dels xinesos. De fet, és una mala pata, vaja, que no pugam jutjar les intencions. Jutgem la bellesa del rostre, el to de la veu, les cares que fan, els ulls com miren, el ritme de la paraula, i mos pensem que ho hem vist tot. Només al final, quan et semblava que te l'estimaves, t'adone que el botxí t'està ofegant amb les seues pròpies mans i un somriure a la cara. Les intencions, això sí que deu ser un repte per a la ciència. Mentrestant, hauríem de valorar els resultats, els fets, la història. A pesar de les males cares. Més encara, ¡a pesar de les bones! En tot cas, encara és més alarmant la qüestió quan mires les cares en les fotos i, en el fons prejudicial, encara arribaries a confirmar les teories de Cesare Lombroso.

divendres, 23 de juny de 2017

Falconet planejant

Possiblement, el soriguer o moixeta que vea estos dies pel centre de València de bon matí no siga un falco tinnunculus sinó alguna altra varietat de falcó. L'he tornat a vore planejant mentres corria pel riu. És a dir, no l'he vist per ara parat en l'aire aletejant, sinó sempre planejant o batent les ales amb normalitat. No crec que puga fer-li cap foto, aixina que espere que algú el veja i en deixe constància en algun lloc. Jo, sense poder-lo vore parat i quetet, no aclariré res. M'agraden molt els pardalets, però no arribe a memoritzar tanta varietat: consulte les guies d'ocells.


  • Pel riu, amb bona cosa de calor i merles encara: 7:20 + 7:08 + 7:12 + 7:05.

dijous, 22 de juny de 2017

Riscos semblants

Continue renyant els dirigents i funcionaris que discriminen injustament els valencians. Esta volta han estat els plans de prevenció d'incendis:
El web de la Generalitat valenciana relatiu als «Plans de prevenció d'incendis forestals de la Xarxa d'Espais Naturals Protegits» no té versió en valencià en la majoria dels continguts rellevants. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.
Es veu que en lloc de tindre un protocol per a evitar la discriminació lingüística injusta en tenen un de discriminació lingüística injusta ben sistemàtic. En general, sembla que els humans són molt més eficients a l'hora de fotre els congèneres que a l'hora d'actuar amb un mínim criteri democràtic i de justícia. Els canvis polítics es suposa que haurien de servir per a millorar en això. Però cal començar per intentar-ho, i mala cosa és que els caps que hi ha baix dels barrets tinguen, en el fons, idees massa semblants.

dimecres, 21 de juny de 2017

Minuts i percentatges

Dia el Google Maps que m'havia de costar quaranta minuts arribar al taller a peu. Hi arribe en trenta sense forçar gens i a pesar de la solana que fa a les quatre passades. Pel camí, turistes en bicicleta i en plataformes de manillar fent voltes pel riu. Una merla ajocada en la gespa refrescant-se amb el bec obert. El cel no m'ha calfat el cap, pel riu hi ha prou ombra. Amb tot, sí que estic mig marejat, però a causa dels percentatges del llibre de Jordi Colomina sobre el sufix -al/-ar: els recomptes quasi sempre sumen més de cent. Cert que no sóc matemàtic. De fet, vaig abandonar eixos comptes en segon de bup quasi de milacre. Però no em quadra que unes dades percentuals siguen útils si no són homogènies amb el conjunt que pretenen descriure, és a dir, si no sumen cent. Continuaré calculant minuts i percentatges.

dimarts, 20 de juny de 2017

Embotinant el soliguer

Este matí he confirmat que el soliguer (Falco tinnunculus) que em va semblar vore fa unes setmanes era real. Hui l'he vist llançar-se des d'una barana cap a la muralla àrab, ha desaparegut darrere de l'edifici i ha tornat a aparéixer per damunt la muralla, ha volat cap a mi fins que ha girat a la dreta i se n'ha anat pel carrer de l'Àngel Custodi. Pareixia com si fugira de les falcies, que volaven i cridaven prop del falconet, com si l'estigueren embotinant.

Parlant d'embotinar, la resposta que m'han enviat per a justificar que facen una entrevista en un procés de provisió d'un lloc de treball de la Generalitat té l'aroma de la vella política dels fets consumats: en síntesi, que és legal, ja que el procediment el va regular aixina (les normes són del pp). Resulta embotinador que, vaja, els qui s'han preocupat de l'estilística d'esmenar «subsecretaria» amb «sotssecretaria» no tinguen espenta per a corregir les qüestions rellevants i necessàries, com ara els procediments arbitraris i subjectius en els concursos del personal que ha de treballar en la Generalitat.

dilluns, 19 de juny de 2017

Que tot siga això

Els profetes del desastre sempre l'encerten, perquè els humans tenim sempre ocasió de tirar pel camí d'un desastre o altre. Per això sol ser tan comuna, en qualsevol barra de bar o en qualsevol llista d'Internet on el rigor i el criteri científic siguen somnis anecdòtics, la figura de l'atrabiliari catastrofista sobre qualsevol tema. En el cas de l'ús de la llengua pretenen ser les figures que tot ho saben, que tot ho veuen vindre i que tot ho havien predit. Al capdavall, eixes prediccions són gratuïtes, no requerixen cap suport documental ni científic. De fet, l'absència de dades és la seua millor basa: sense informació, qualsevol por és possible. Ah, la gràcia: no poden ser mai desmentits, perquè, ¡ai!, el temps i els actes dels humans sempre estan a punt de complir una malvestat més grossa que l'anterior. I això no és una predicció atrabiliària, sinó un pronòstic optimista, com quan diem «que tot siga això».

diumenge, 18 de juny de 2017

Cita dominical / 448: Jordi Miralda Escudé

Mirant la ciència literària.
Probablement, Llull en tenia prou dibuixant amb compàs i regle les seves figures, i afegint a la seva impressió visual de la igualtat de les àrees la seva inspiració en Déu, que el convencia d'haver trobat la veritat.
Jordi Miralda Escudé, «L'obra luŀliana i la ciència moderna. Una revisió crítica sobre el pensament de Ramon Llull», Mètode, número 93, primavera 2017.

dissabte, 17 de juny de 2017

Silencis apresos

D'uns pocs anys cap ací la llista Migjorn s'està endormiscant. Sempre hi solen escriure els mateixos collistaires (hòmens tots, quasi sense excepció). S'hi solen donar més els aplaudiments acrítics i les desqualificacions igualment acrítiques que els debats raonats. Això sí, quasi sempre s'hi poden collir dades rellevants de dialectologia, terminologia, història de la llengua o filologia europea, dades que molts collistaires pareix que preferixquen desatendre quan el prejuí els és més complaent. Eixes dades, però, són la gràcia que fa que continuem connectats a la llista. Sol tindre igual, doncs, que a voltes parega que és un lloc on s'esbraven autohagiografies impúdiques, exposicions sexistes o nacionalitàries i dogmes normativistes encantats d'haver-se conegut.

Els silencis van estenent-se i allargant-se. Seria un bon senyal si foren la mostra de les lliçons apreses.

divendres, 16 de juny de 2017

Asus i mosquits

Fa molta basca quasi de colp. El mosquit tigre vola per les oficines de les Corts. Me s'ha escapat. El Termcat em deixa mitjos dubtes per resoldre, com ara que no accepten «uniformitat» amb el valor d'«uniforme» ('vestit específic i distintiu') en singular o com a coŀlectiu. Algú s'ho haurà d'engolir, els qui fan les lleis o els qui fan la terminologia, vist que les lleis de policies que van fent han trobat que això s'ha de dir aixina, per poc útil que siga fer eixos jocs de paraules.

A pesar de la calor, agarre l'Asus Eeepc 1000-H, que no sé què li ha passat que s'ha polit el sistema operatiu Mint. Li pose el Lubuntu, que diu que també és llauger. L'instaŀle amb un usb. Eixe petit ordinador quasi no té res del que sembla necessari actualment per a funcionar, però encara aguanta per a les coses més rutinàries i senzilles.


  • Innove pel riu, per mirar que no m'agarre una torba: 07:26 + 07:04 + 07:05 + 07:52.

dijous, 15 de juny de 2017

Peatge a l'ombra

Les llengua s'estira i s'arronsa... Bé, som mosatros que li fem eixe favor seguit seguit. Hi ha qui mira de tarús una paraula que algú va fer servir una volta al segle xiv i sense saber ben bé si ni tan sols significava el que ell es pensa, ja ha trobat un substitut imprescindible per a que mos desfem del terme ben corrent que es fa servir actualment. No cal dir que restituir els mals provocats per la interferència del castellà (no tant del francés, ¿oi?) és un dels deures del profeta de la llengua antiga. A banda, supose que deu escriure ben satisfet de posar-se ell mateix per damunt de la tropa de parlant ignars. La història de la llengua aprofita, si més no, per a inventar remordiments històrics.

Per un altre cantó, la interferència permanent dels mitjans en castellà allà on mires i escoltes, mos fa oblidar si les dents van amb l'article el o la (amb bràquets, això ho tenim clar, perquè ve de l'anglés), si olorem bé o mos oloren a una hora de camí i si tantes altres coses que, si vixquérem en un altre món on no haguérem de traginar tot lo sant dia amb la sensació que mos estan cobrant sempre un peatge per parlar en valencià, doncs, és possible que no passaren.

Per sort, la realitat i la llengua existixen, d'alguna manera newtoniana, més enllà de les nostres neures d'amargs genis ordenadors.

dimecres, 14 de juny de 2017

La casa en català

L'editorial Norma em comunica que no tenen previst traure en català el còmic de Daniel Torres La casa. Crónica de una conquista. Veig que sí que n'han tret la versió en anglés. Llàstima, me l'havien recomanat, hauré de mirar alguna altra cosa per a regalar. La mateixa editorial sí que té còmics en català en el web normaeditorial.cat, tot i que en la meua família, com que és llarga i d'edats consecutives, el Persèpolis de Marjane Satrapi comença a semblar massa recurrent.

Hi ha una coincidència de títol que pot ajudar: La casa de Paco Roca (editorial Astiberri), que sí que té versió en català. S'assemblen només en el títol. En fi, segur que fa el fet.

dimarts, 13 de juny de 2017

El corn del com

Els descuits i errors en la correcció i la traducció són instructius i, sovint, divertits. Depenent del tipus de lletra, és fàcil vore un «corn» com si fóra un «com». La gràcies de passar-ho pel programa de traducció Salt és que et torna un «turullo» en castellà, que és una paraula que, vaja, fa gràcia, ¿no?, sobretot si l'associem al molt semblant zurullo. Aixina sí que és útil el Salt: et permet localitzar errors i t'ensenya vocabulari curiós.

dilluns, 12 de juny de 2017

En cas de discrepància

Em responen una pregunta que vaig enviar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Els demanava on havien publicat o on es podien conéixer els criteris que tenen per a valorar les proves de llenguatge administratiu. La resposta ja la sabia, i me l'han confirmada: no és pot saber, això, no tenen cap document de referència. Amb tot, em van alleujar: si en algun punt de l'examen descobrixen que és possible aplicar criteris diferents (com ara els de la dgpl, els de l'avl o els de les universitats valencianes, tal com els vaig mostrar), no comptarien eixa pregunta. Per tant, si l'encerte, l'endevine.

Trobe que, al cap dels anys, no podem continuar improvisant com si encara estiguérem estudiant les bases de la gramàtica amb les campanyes de resistència d'aquells temps del Centre Carles Salvador.

diumenge, 11 de juny de 2017

Cita dominical / 447: Zygmunt Bauman

Mirant la fal·làcia de la nació.
Quan la societat falla, la nació apareix com l'última garantia.
Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa.

dissabte, 10 de juny de 2017

El prejudici de la lectura

La lectura és un instrument al servei del cap de cada u. A pesar de la fama que té, els seus efectes no són tan greus com es diu: estigues tan convençut com encabotat en unes idees i, no patixques, que la lectura no te les farà canviar sense que tu ho acceptes. Pots continuar llegint durant molta anys i molts milers de pàgines sense que això et faça canviar ni un «ansigne» (o insígnia, accepció 3) les teues idees, ara ja elevades a la categoria de prejudicis.

divendres, 9 de juny de 2017

Demagògia de rics

Diu que un ric regala uns equips per a detecció del càncer a la sanitat pública. Els dirigents polítics, sense fer cap estudi de necessitats, pressionats per la sensació que políticament no s'entendria que rebutjaren la donació, els accepta i, clar, es veu obligada a dedicar diners i personal a utilitzar-los i mantindre'ls, tot i que no necessita tants aparells per a detectar eixa malaltia. En conseqüència, els gestors polítics lleven recursos d'altres necessitats i suspenen vies de recerca per a poder sufragar eixa despesa induïda pels aparells regalats. Hisenda li desgrava el regal al ric, que s'ha fet immensament ric de manera inversament proporcional a la justícia en la redistribució de la riquesa. A partir d'ara, a més, la sanitat serà directament proporcional als interessos i necessitats del ric.

No sabem massa bé si això va passar al Sudan, a l'Afganistan o al costat de casa, però això és com el canvi climàtic: passa sense que te n'adones. Fins i tot sense que vullgues adonar-te'n.


  • Amb calma, però sense pausa pel riu. I esta volta me s'ha oblidat el rellonge en casa.

dijous, 8 de juny de 2017

Cansera vivificant

L'excés de pràctica normativa i la mancança de pràctica «científica» són els llasts que més cansera provoquen en els debats sobre la llengua i la gestió lingüística. Els científics estan farts de «descobrir» i de repetir quines són les formes que més afavorixen l'aprenentatge i l'ús de les llengües, però pareix que no ho vullgam sentir ni llegir perquè hem convertit eixe debat en un penjoll de la «identitat», de la «nacionalitat» o de qualsevol altra creença dogmàtica o estètica, (com ara sobre la genuïnitat o la puresa). Això sí, en cosa de drets anem de gairó i a voltes a recules, pel mateix motiu, perquè la ceguera de la justícia és molt selectiva.

En fi, tornant a la ciència (que es suposa que fa temps que va deixar arrere els mites, però torna-li...), hauré de mirar si els creacionistes americans —als eua es veu que tenen molta parròquia encara— no estan passant-se al castellà o al català, que es veu que, cada una d'elles, és per a alguns la llengua més genuïna, pura i necessària per a qualsevol pàtria de mèrit. Això sí, la llengua medieval que imaginen i recreen en els seus somnis. O malsons, vist que no hi ha res a fer per ahí.

No res, que per ara no podem fugir de l'augment de l'entropia que tant vivifica com destruïx. Ja ho dia Joan Fuster: «La veritat engendra violència».

dimecres, 7 de juny de 2017

Profusament escrit

Aconseguixc que el meu barber —que és de vora Xàtiva— em pronuncie espontàniament «l'Énova», i ho fa aixina, amb e tancada. No sé com degué anar la cosa, però la cosa és que, si ho he vist bé, l'any 1989 van decidir fixar el nom en valencià, però van escriure «l'Ènova» (amb e oberta). En aquells temps supose que tot era possible i no ho va ser, i per això arrosseguem un munt de traumes resignadament. Com que en l'avl van traure una llista de noms de municipis on distingien entre «nom oficial», «nom en valencià» i «nom en castellà». Curiosament, en este cas usen el nom oficial com si fóra també la forma en valencià.

L'argument més sorprenent per a mi és que la forma amb accent obert «és una forma documentada profusament a nivell escrit», cosa que seria un fet tangencial ben explicable perquè, al capdavall és la forma oficial. Amb tot, reconeixen que: «No obstant això, si el municipi iniciara un procediment de canvi de nom, la Secció d’Onomàstica valoraria positivament el fet que la pronúncia majoritària de la zona és amb e tancada a l’hora de prendre una decisió sobre esta qüestió.»

En fi, l'Énova és un poble que no arriba al miler d'habitants, l'ajuntament no té adreça electrònica. No sé si tenen mitjans i interés per a revisar la decisió del 1989. Em sembla que l'acadèmia hauria de coŀlaborar un poc més en eixa qüestió. Es suposa que eixa és la seua funció, sobretot per ajudar a no embolicar innecessàriament la percepció que tenim els valencians a través de la llengua de mosatros mateixos.

dimarts, 6 de juny de 2017

Espanya desconnectada

El nacionalisme (dels altres, ¡sempre!) es veu que consistix sovint a fer el mateix que jo faig (o a ser com jo), però jujtant-ho des de la hipocresia o la tergiversació (El País, 02.06.207):

Vivir en España al margen de España

Em sembla que en Sòria (en Burgos, en Toledo...) hi ha una llibreria que no té cap llibre en català. ¿És això Espanya? ¿Quan es va «desconnectar» Espanya?

dilluns, 5 de juny de 2017

Sobrecàrrega sentimental

Si els periodistes i els telenotícies mos relataren tots els atemptats terroristes d'arreu del món amb el mateix detall: identitats, biografies, comentaris dels familiars i de les amistats, costums, aficions..., és possible que no mos sentírem tan llunyans i freds respecte a les víctimes dels crims que passen de fora del nostre país o del veïnat europeu. Supose que la quantitat sempre insensibilitzarà algú respecte a eixes notícies, però diria que la «qualitat» de la informació seria una sobrecàrrega ètica i moral tal que possiblement mos obligaria a no acceptar les simplificacions i banalitats malvades que acompanyen el racisme i la xenofòbia més o menys subtils. O el cinisme i la hipocresia dels polítics tan habituals, explícits i acceptats.

diumenge, 4 de juny de 2017

Cita dominical / 446: Llucia Ramis i Laloux

Mirant la morfologia dels llibres.
Quan m'atabal, o simplement vull posar-se de bon humor, no entr a Twitter, que augmenta el meu neguit, sinó que agaf Novelistas malos y buenos, trii qualsevol fragment a l'atzar, i ric.
Llucia Ramis i Laloux, «Escriptors dolents i bons», El Temps, núm. 1.720.

dissabte, 3 de juny de 2017

El pou i la nuclear

Una arquitecta, Anne Lacaton, considera (El País Semanal, 28.05.2017) que cal fer el que és necessari, cosa que possiblement és més ètic que estètic: com ara fer un pou d'aigua a l'Àfrica en lloc d'una obra en la Biennal de Venècia. En un altra banda de la mateixa publicació, Milagros Pérez Oliva cita un estudi de Bloomberg que diu que l'electricitat que genera l'energia nuclear no produïx emissions. Certament, sí que produïx la invisibilitat del que no es vol vore.

En tot cas, són visions de l'ètica i l'estètica que s'haurien de complementar. Ja posats, a més d'un pou —que no van fer, per cert—, podrien posar-los al costat una central nuclear. L'Àfrica, ben mirat, que és un nom tan inconcret per a un espai tan gran, sense haver de concretar massa a on, podria acollir de tot ben escampat per allà on faça falta. Mos hi podríem «refugiar» un poquet. Aixina és possible que arribaren a tindre alguna cosa més que un pouet o un escoleta, com a cosa estètica. ¿Un poc més d'ètica del capitalisme? Tot és possible.

divendres, 2 de juny de 2017

M'enfoque mentres córrec

Volar baix pel riu és un moment que aprofite per a pensar i repassar qualsevol xorrada que m'haja passat pel cap durant el dia. Em ve al cap allò de «s'escolta quan parla». Trobe que, moltes vegades, hi ha qui ho fa, però no sent el que diu. Eixe sentir no és de tindre sentiments, sinó de captar per les orelles. Curiosament, en este cas el verb sentir li furtaria un poc de significat a escoltar. Ja dic que vole baix.

Més avant de les merles, «enfoque» una altra qüestió: una petita discussió absurda —que va provocar l'apunt de dimecres passat— em fa tornar a topar amb persones que tenen algun manualet que els diu que hi ha una cosa que es parla però que ja no és ni llengua, sinó tan sols un aplec de sons que consideren sobrers, aliens i —també ho sembla, pel que diuen— inclús àliens lingüístics.

Em retrauen la suposada maldat d'enfocar i em proposen la bondat de focalitzar perquè és més antiga i «adaptat» al català. En canvi, l'altra paraula vindria del castellà... (Quan lligc això no puc reprimir-me les carasses, però no dic res.) A banda que eixes dades no acaben de ser massa encertades (enfocar és més antic), sembla que algunes persones solen utilitzar l'excusa de la llengua i la normativa (i de la pretesa «puresa» o genuïnitat del seu model lingüístic) per a passar amb el seu vehicle «depurador» autopropulsat a tota virolla arranteret de la vorera escampant els tolls d'un dia de pluja. I qui diu un dia de pluja, diu uns quants segles de discriminació lingüística. Acabem xopats per tots els costats.


  • M'escolte les alenades: 6:54 + 6:45.

dijous, 1 de juny de 2017

Resclosit lingüístic

Certament, ha canviat el «règim» polític al País Valencià, i des del primer moment vam sentir eixa alenada d'aire fresc que pareixia que no arribaria mai. I la vam sentir en molts àmbits, començant per la percepció psicològica amb què tornàvem a mirar la política.

Malauradament, ara, al cap de dos anys, de tant en tant sentim que en alguns àmbits continuen respirant un ambient resclosit que pensàvem que no tornaríem a sentir. Molts càrrecs polítics «professionals» ja han «apamat» els nous dirigents i suposa que els consideren «desactivats», si és que no venien aixina ja, sobretot pel que fa a la gestió lingüística de les administracions públiques. Pel que sembla, encara no han implantat cap reglament o protocol d'actuació que aplique uns criteris de respecte i compliment dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per això em veig obligat a comentar en algunes queixes al síndic de greuges algunes coses com les següents:
Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística. La directora de la Fundació Comunitat Valenciana Regió Europea, en resposta a la queixa 201702642, apeŀla a un tripijoc per a justificar el seu incompliment: el fet que el web de la fundació que representa reproduïxca informacions que han aparegut en castellà en altres webs no l'eximix d'haver de complir els deures lingüístics que ha de complir la Generalitat valenciana. De fet, el tripijoc és més evident i trist encara si observem que les informacions de l'apartat de notícies són elaborades per la mateixa Generalitat valenciana. Dit això, he de fer notar també que, a més, m'han traduït el nom, supose que accidentalment, tot i que em senc benèvol pensant aixina, vista la poca responsabilitat i la lamentable gestió de la Generalitat pel que fa a la gestió lingüística.

Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística, vist que la conselleria ha utilitzat només el castellà davant el requeriment del síndic de greuges en un procediment que s'hauria d'estar seguint en valencià, que és la llengua triada pel ciutadà que l'ha iniciat. Eixa actuació devalua la resposta del subdirector general a la queixa 201705910, ja que mostra que en eixe departament no han establit un protocol d'actuació per a respectar els drets dels ciutadans: els lingüístics, si més no.

dimecres, 31 de maig de 2017

Escòries lingüístiques

Els tècnics lingüístics aficionats a fer i revisar la normativa no haurien de deixar arrere els llibres de sociolingüística, de llengua i de lingüística. No sóc jo qui els convencerà de res que no vullguen sentir, està clar, però descobrint o repassant Moreno Cabrera, Lluís-Vicent Aracil, Josep-Lluís Ninyoles, Steven Pinker, Noam Chomsky, Guillem Calaforra, Abelard Saragossà (i molts més) podran evitar confondre la ciència amb la religió o els raonaments amb els dogmes.

Encara que semble un debat tronat (n'hi ha que no recorden allò de la intervenció d'Stalin en lingüística), he hagut d'argüir hui encara que Pompeu Fabra va fer ciència i va fer normativa, dos aspectes diferents amb què mirar un mateix objecte. I que són aspectes que tenen requisits i objectius diferents. Per això podem dir que Fabra no va depurar la llengua: Fabra va fer propostes normatives.

Les llengües no es «depuren» més que metafòricament. La «puresa» aplicada a qüestions humanes (com és la llengua) no té cap fonament científic. Les llengües no són pures ni impures, són part de la nostra condició humana i es regulen per mitjans socials i per les normes que mos imposem socialment. En fi, a mi ja em va bé la tasca d'estudiar la llengua, fer propostes normatives i treballar contra la discriminació lingüística. Trobe que a Pompeu Fabra també li semblaria bé.

dimarts, 30 de maig de 2017

Retrets que són trets

Em diu Víctor que corregixca les «ammèrŀleres» que vaig escriure ahir amb «ammeŀleres». Fet. El cas és que ho havia apuntat bé en les notes que vaig prendre amb boli i paper mentres mos ho contava fent-mos unes cervesetes. Més tard, però, em va semblar que me s'havia despistat l'accent —per a fer-la esdrúixola— i una r per allà dins. Em vaig deixar dur per les inèrcies pròpies del meu dialecte i de la meua percepció de la llengua.

Coincidix que un poc d'això mateix mos passa a molta gent, però la gràcia deu ser contindre's si només pretenem imposar-li a algú la nostra percepció del que ha de ser la llengua sense atendre al fet que la llengua no serà mai com volem. En una nota Jordi Colomina mos envia un enllaç a un vídeo («per a que el vejau si voleu») on fa un resum del seu nou llibre sobre el sufix -al/-ar. I un dels «convidats», J. G., té l'humorada de respondre:

La frase «Vos envie el vídeo de presentació, per a que el vejau si voleu» no invita precisament a veure res.

En una altre lloc, un amic d'infantesa massa fa que em felicita l'aniversari: «¡Felicitats!» I un altre membre de la xarxa social no té altra idea més bona que retraure-li que això és castellanisme —¡damunt s'escuda en Gabriel Bibiloni!—. Em veig amb cor de replicar que l'expressió apareix en els diccionaris. Daltra banda:

Només falta que els qui volem promoure l'ús del valencià mos dediquem a retraure un suposat mal ús que només està en la nostra visió de la llengua i no en la llengua.

dilluns, 29 de maig de 2017

Cirers i ammel·leres

Pels voltant de Benissili, a la Vall de Gallinera, al maig pots sentir molts pardalets cantant. Deuen ser menudets, perquè només els podia sentir, quasi que no els veia ni tan sols volant. El company Víctor, després de fer un tomb amb bicicleta per les muntanyes i més amunt, mos obsequia amb la petita història dels cirers i amb dos duplicacions: els cirers que donen dos varietats de cirera, primerenca i tardana, i les «ammeŀleres», que no les vaig vore, però que que tenen una presència contundent en la pronúncia.

diumenge, 28 de maig de 2017

Cita dominical / 445: Karelia Vázquez

Mirant el futur professional .
Per a triar estudis, no penses en professions, pensa en ser professional.
Karelia Vázquez, «Qué hacer cuando no sabes qué hacer», El País, 21.05.2017.

dissabte, 27 de maig de 2017

Tolls infectes

Pel que diuen en la ràdio, està creixent el sector de l'agricultura «ecològica». Deu ser una dada certa, però com que eixa «notícia» em sona des de fa vint anys, més o menys, sembla que també està afectada per l'inconvenient del creixement escarransit que s'adjudica a la producció ecològica. És un sarcasme més del capitalisme, que és capaç de fer-te maleir l'ecologia perquè no dóna la producció suficient, mentres l'alternativa «normal» que oferix és una alta producció que malva el camp, l'aire, l'aigua i, en definitiva, les persones. Aquells són «ecològics» però el cas és que els altres haurien de ser «contaminants». El mercat i la propaganda preferixen estalviar-se la lògica, la salut i el medi ambient. Són aspectes que s'externalitzen, a la (mala) salut de tots.

Això sí, «la pàtria», «la nació», encara que els convertim en tolls infectes, són sagrats.

divendres, 26 de maig de 2017

Llepolies polítiques

Escriu Soledad Gallego-Díaz —curiosament sol pronunciar «Díez» el cognom de la dirigent socialista Susana Díaz— que la política està en un estat «zarrapastroso», adjectiu que convindrà entendre més en l'accepció 'miserable, menyspreable', 'vil' fins i tot. Avisa que el govern de Mariano Rajoy està fent més mal que un pedregada. També em sembla que la seua barreja de desídia fingida, mala idea i corrupció persistents estan degradant la qualitat de la democràcia. Amb algunes excepcions ben raonables (com Compromís i algú més), però, sembla que l'oposició formada per Podem, el psoe i companyia, estan pensant més en les seues baralles pels vots o pels beneficis institucionals que en la seua capacitat d'oferir un —digam-ho aixina— «menor mal possible» per al govern espanyol.

Els llépols s'haurien de dedicar a la pastisseria o al quiosquet de gorrinades, no a la política. Les llepolies no els deixen vore la gent que s'ofega en la mar.

dijous, 25 de maig de 2017

Relax per a un viri

Un cosí meu necessitava centrar-se i se n'ha anat a unes jornades de meditació i relax a Tarragona. És el cosí que em va deixar el Kybalion. Era evident que el meu cosí necessitava alguna cosa que el centrara, que li llevara o li alleujara el nervi. Ja en tenia massa de menut —era un viri, que dirien ma mare o ma tia—, però es veu que l'edat no li l'ha calmat. Espere que li faça efecte.

Si no, em sembla que li deixaré el número 92 de la revista Mètode, on podrà trobar coincidències amb alguna de les coses que diu el llibret dels hermetistes americans, però amb un afegit de dades i experiències científiques que fan un poc més creïble qualsevol fantasia que tingam sobre un món que, sí, sovint resulta inquietant, estrany, fantàstic, aŀlucinant, però també el podríem fer d'una altra manera. I com que no ho fem, ja entrem en l'absurditat humana, que trobe que no s'analitza en este número de la revista.

dimecres, 24 de maig de 2017

Sense padrins

La millor notícia de hui no ha estat precisament la proposta de no fer res respecte a la reorganització de les Corts. Per a fer això no calia que moguérem. La política la fan persones, i si tens sort —abans era «si tens padrins», però això dels padrins ha adquirit uns connotacions procel·loses...—, et bategen. La primera institució de la democràcia valenciana, les Corts, necessita moltes millores polítiques, administratives i de gestió. Sembla que, almenys esta legislatura, no donen per a més i no arribarem a rams a beneir, ja mos han deixat caure que la muntanya de la negociació que havíem mamprés parirà uns ratolins (funcionaris), però no farà res amb la gàbia.

dimarts, 23 de maig de 2017

L'edra i la parra

L'edra va foradant la paret. Eixa és una de les facetes que coneixem de la planta i que mos fa desconfiar de la planta del veí. Hi ha però parres americanes (ara no sé si eixe nom és massa precís) que s'agarren superficialment a la paret amb unes petites patetes amb forma de ventosa. No fan malbé el suport i es poden assoltar estirant-les. (No localitze el verb «assoltar» en cap lloc, però no crec que me l'ha(va)ja inventat.) El prejudici, però, és més fort que la comprovació: estires el llepó i quasi podries endur-te tota la planta darrere sense que la paret ho note, però no ho veus, el record dels efectes de l'edra supera la teua capacitat d'observació. I per poc no insultes i escridasses el veí jardiner que t'assegura que la parra —per molt que et recorde l'edra— no li fa res a la paret.

La por defuig les dades i convoca l'agressivitat.

dilluns, 22 de maig de 2017

Alguna volta sona

Al final, complint els pronòstics més optimistes, els socialistes s'han apanyat cristianament, amb tota la càrrega de «pecats» i «virtuts» que tenen eixes eleccions plenes de cerimonials democràtics que tenen més a vore amb la religió que amb la iniciativa política. Ho haurien d'haver fet a sorts i entre tots els militants. L'atzar, això sí que és una garantia d'encert innocent. Almenys alguna volta, encara que siga per casualitat.

diumenge, 21 de maig de 2017

Cita dominical / 444: Jules Romains

Mirant els temps prosaics.
Senc que em falta un plaer familiar, la felicitat m'arriba a les mans quan òbric un sobre, la pell me s'alegra tocant el paper, on persistix, enmig de les pàgines plegades, la presència immaterial d'un altre home.

dissabte, 20 de maig de 2017

Oronelles i falcies

Amb un poc de sort i d'escola, no acabarem observant el vol dels «vencells» i «golondrines», sinó que sabrem que són falcies i oronelles els ocells que s'acosten per ací cada primavera. Segons mon tio, en Carcaixent fa temps no havia «vencells», només «golondrines». Mon tio té molta tirada a la ciència heterogènia i heterodoxa, a les dades que confirmen la seua percepció sobre com de malament va el món i com de roïns som les persones.

Segons conta —i m'ho crec, perquè n'hem vist de més grosses— els generadors eòlics són un engany per a fer-mos creure que es genera electricitat amb el vent. En realitat, en generen una poca, però sense l'eficiència que seria suficient per a deixar de dependre d'altres fonts ni per a que deixara de ser tan rendible per a les empreses d'electricitat. ¿La prova? La diferència de grandària dels molins de gra antics —que movien la mola— amb quatre pales ben grans, en contrast amb les tres pales «menudes» que tenen els molins de l'electricitat.

Evidentment, conec prou bé les idees de mon tio i, al cap i a la fi, ha fet la faena d'adaptar morfològicament al valencià les paraules del castellà, llengua que és la via per la qual li arriba la cultura i la ciència que llig i escolta. La lingüística i la filologia també han de fer servir el mètode científic: amb eixe argument li puc recordar en algun moment que, si no ho diguem en valencià, és també perquè mos estan estafant. Científicament.

divendres, 19 de maig de 2017

El planeta de les mones

La música del film Planet of the apes (1968) és de Jerry Goldsmith. La pel·lícula m'agrada i em fa patir alhora. Diria que envellix prou bé, sobretot perquè m'he acostumat als moments de cartó pedra —al mateix Charlton Heston—. Més enllà d'això, es tracta de la banda sonora, una música que em resulta relaxant, quasi hipnòtica; quan pense en la història que narra, sobretot quan recorde el final del film, em fa vindre una sensació de justícia aterridora.

dijous, 18 de maig de 2017

Entropia de fitxes

Faig recompte i tinc més de dos mil sis-centes entrades en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia. Tenint en compte el temps i els maldecaps que tinc amb això de les fitxes, em pensava que en tenia més. En realitat és que vaig fent fitxes en eixe bloc i en dos blocs més de caràcter professional i d'accés restringit. Al final me se multiplica l'activitat «fitxaora», però també me se dispersa. ¡I encara intente «fitxar» tots els llibres de no-ficció de la meua biblioteca! M'adone que em ric del vici de les llistes que, segons els films i les sèries americanes, pareix que tinguen molt arrelat per allà. Li diu el mort al degollat.

Bé, per sort no sóc tan sistemàtic com voldria, més aviat pegue en desastre, un desastre ben entròpic i viu, això sí. I si ho mire malament, encara podria repetir allò que dia ma mare —a algú, no a mi, ¡ei!—: «¡la runa et traurà a passejar!»

dimecres, 17 de maig de 2017

Merles cantadores

En la vida havia vist tanta merla mascle cantadora, o pot ser que siguen també festejadores. Consulte Els noms dels éssers naturals. Recerques etnobiològiques a la Vall d'Albaida d'Oltra, Durà i Conca. Per fi me l'han dut en Fan Set (havíem acordat que m'avisarien per correu electrònic, però no ho han fet: es veu que això no ho gestionen massa bé). El llibre no diu res sobre la vida i milacres de les merles. Sí que dóna unes quantes de les pronúncies habituals: [az'mεrla, al'mεrla].

Doncs, això, anote per al futur que el dia 17 de maig canten i ballen bona cosa pel riu de València. Fins i tot quasi entropesse amb una que planava creuant el circuit.


  • Planant pel riu al ralentí: 7:03 + 7:06.

dimarts, 16 de maig de 2017

Esperança en la ficció

Podríem fer un max-mix (vaja, diria que eixa paraula ha passat de moda) de les rodes de premsa i declaracions als mitjans en què apareixen polítics exhibint la seua honradesa, honorabilitat i honestedat (que es veu que són termes que han d'anar juntets, com podrien anar tots els delinqüents del pp que hem conegut estos últims anys). Al final voríem que no en podem traure l'aigua clara. No és en les declaracions, sinó en les proves, els documents i els fets, on es demostren els delictes, les irresponsabilitats i les responsabilitats. La bona o mala cara, la simpatia, el somriure o el morro tort, mos fan la visió més o menys agradable, però es suposa que la funció dels periodistes hauria de ser, precisament, que tot això no mos despistara del moll de la qüestió. Tanmateix, no podem deixar passar una bona mentira ben simpàtica i enginyosa, estem educats per a la ficció i la ficció és el fonament de la vida. De l'«esperança» de vida, si més no.

dilluns, 15 de maig de 2017

Cibernètica evolutiva

L'atac cibernètic d'este cap de setmana passat mos ha deixat sense Internet en la faena. No mos ha arribat el virus, però sembla que s'estan preparant a fons per a evitar-lo. La millor mesura davant d'eixe problema sembla evident: la desconnexió. Això de viure «connectat», en contacte amb propis i estranys, és una font de virus i bacteris de tot tipus. I sembla que hauríem de saber que aixina hem arribat ací. Però també és cert que cada «contaminació» ha tingut efectes negatius, quasi tants com ara pretendre evitar-los. La termodinàmica, la biologia, la física, la cosmologia... Tenen eixes coses, que no n'eixim indemnes.

diumenge, 14 de maig de 2017

Cita dominical / 443: Gustavo Esteban Romero

Mirant la mort termodinàmica .
Quan el nostre cos arribe a una temperatura uniforme i aquesta temperatura siga la mateixa que la de la cambra on ens trobem, llavors aquesta cambra contindrà el nostre cadàver.
Gustavo Esteban Romero, «Espai, temps i irreversibilitat. Problemes filosòfics de l'astrofísica contemporània», Mètode, número 92, hivern 2016-2017.

dissabte, 13 de maig de 2017

Nursery rhymes

El llibre National nursery rhymes set to music by J. W. Elliot Illustrated que tinc, que no recorde ara si ve de França o me'l vaig trobar en algun altre lloc, té una dedicatòria en la guarda anterior que no es llig massa bé:

To dear little Sillie & Arthur with aunt [un nom que no endevine] best love. April 8th 1874

El llibre és ja antic, diríem, però no té massa valor. Es veu que se'n degueren vendre molts. És bonic, això sí. Encara té una altra dedicatòria en la pàgina següent:

Del 1877 ai 10 marzo. Sovenir de la siniora Elvira Cabrino al signor Campagna. Luigi.
Supose que no incorporen massa d'això en els formats amb què es fan (o al qual es convertixen) els llibres electrònics, ni dedicatòries a mà ni l'olor ni el daurat de la vora de les pàgines. Amb tot, trobe que un bon pdf que incloguera les il·lustracions també resultaria atractiu encara que no fóra en paper. Bé, motes voltes pareix que, hui en dia, això d'editar és un malson de persones que no somien. Ni canten cançonetes als xiquets.

divendres, 12 de maig de 2017

Cal dir «grok»

La paraula del Merriam-Webster de hui ha segut grok ('to understand profoundly and intuitively'), que diuen que deu ser l'única paraula anglesa que prové del marcià...:

Grok may be the only English word that derives from Martian. Yes, we do mean the language of the planet Mars. No, we're not getting spacey; we've just ventured into the realm of science fiction. «Grok» was introduced in Robert A. Heinlein's 1961 science fiction novel Stranger in a Strange Land. [...]
Això de tindre paraules marcianes és ja un altre nivell. Es veu que són previsors, estos americans. Anem a degradar el planeta a base de carbó, plàstics i radiacions diverses, però ells ja estan pensant en tot, encara que ho neguen (Eldiario.es, 12.05.2017):
ENTREVISTA | Gavin Schmidt, directivo de la NASA
«Emigrar a Marte por culpa del cambio climático es pura fantasía»
Això sí que són «fake news» que diu aquell. Mos volen enganyar. ¿«Fantasia»? ¡Està clar que no hi ha més alternativa! Això també, no tots podrem fer eixe viatge. Només els qui aprengam marcià a temps.