diumenge, 30 d’abril de 2017

Cita dominical / 441: Rosa Montero Gayo

Mirant les persones que hi ha pel món.
Hi ha persones que viatge com si foren maletes, embolicades en l'impenetrable capoll de la seua bovera.
Rosa Montero Gayo, «De cielos y ombligos», El País Semanal, 2 d'abril de 2017

dissabte, 29 d’abril de 2017

M'ofenc de pensar-ho

Lligc en els comentaris d'una notícia d'Eldiario.es («Patrimonio decide ignorar el veto de la Iglesia y entrar en el Valle de los Caídos para iniciar la exhumación de los Lapeña») una referència al «tripartit pp-psoe-c's». Això mateix vaig pensar ahir quan eixos mateixos grups polítics en el parlament espanyol havien rebutjat que el president espanyol, Mariano Rajoy Brey, hi donara comptes del seu estat de corrupció.

La propaganda opinadora pretenia que havíem de témer tripartits diversos que anaven apareguent com bolets a tot arreu, tripartits que eren poc menys que el preludi de l'apocalipsi zombi. En canvi, està passa bastant més desapercebut eixe «tripartit benestant» i quasi incògnit que es dedica a fer com si sense fer realment res, com ara reivindicar el corredor mediterrani i, alhora, fer-lo impossible afegint-hi el corredor central, perquè el psoe encara no sap què vol ser de major, si democràtic i progressista o burocràtic i dels llanterners del partit de tota la vida.

Per tant, Rajoy no ha d'anar al parlament, però el «coño insumiso» pels drets laborals de les dones serà jutjat perquè algú s'ha ofés... Com si la llibertat d'expressió estiguera limitada pel sentiment personal d'ofensa. M'ofenc, només de pensar-ho.

divendres, 28 d’abril de 2017

Discordances gràfiques

Fa uns dies debatíem com féem la concordança amb noms coŀlectius en algunes frases que mos arribaven per a traduir. Una companya preferia fer-la en singular i jo en plural. Coses de costums, però de costums escrits, que és quan solem canviar els usos més habituals de l'oralitat. Per un camí un poc diferent pareix que vaja una indicació de la giec (19.8.2):

[...] també seria gràficament possible: Aquesta proposta conté —o consisteix— en elements molt heretogenis.

Bé, trobe que llevat que fóra un descuit, jo haguera preferit mantindre la coherència gràfica que fa que l'incís siga un element que no intervé en la sintaxi de l'oració que el conté. Per tant, l'iec mos proporciona un altre element de debat laboral. Parafrasejant aquell valencià del pp, en la normativa, la festa no s'acaba mai.

dijous, 27 d’abril de 2017

La voluntat

Pensant en els llibres que estic acumulant en estanteries per tot arreu, m'ha vingut una ramalada de nostàlgia. Ma tia Xelo em va regalar el primer llibre que recorde formal: El lazarillo de Tormes (seguit d'El licenciado Vidriera de Cervantes) quan vaig fer nou anys. Em va semblat tot lo del món i tinc una foto amb la tortà i el llibre. Pocs anys després ma tia va voler repetir l'operació, però no sabia quin llibre amb suc em podia regalar i em va fer que en triara algun que m'interessara. Devia jo anar a l'institut i supose que les classes de «Dessam», la professora de literatura, van tindre alguna influència: La voluntad d'Azorín.

A partir d'ahí, el carro va anar pel pedregar. Em va agradar La voluntad i també m'ho passava molt bé amb les d'Álvaro de Laiglesia. Curiosament no m'ha pegat mai per allistar-me en res. Si no compte un bon grapat d'equips de futbet.

dimecres, 26 d’abril de 2017

El cel al cap

La llista Migjorn no ha tremolat gens després de l'abandó d'una collistaire a causa d'uns comentaris masclistes que va trobar insuportables. Jo li vaig escriure a la companya i algú més ho ha fet en la llista mateix, amb mostres de suport i comprensió. En general, però, pareix que estiguen tots desconnectats o xiulant per a no mirar cap a la qüestió. Segurament estem preocupats per altres bigues més grosses que mos podem caure damunt. Com ara el cel al cap, cosa que temien tant Astèrix i companyia. N'hem aprés molt, d'eixa nissaga.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Escabotell de «feministes histèriques»

Una companya es dóna de baixa de Migjorn aprofitant un comentari masclista d'un collistaire. Dic que l'«aprofita» perquè l'ha fet servir per a prendre una decisió que li podia fer més profit que continuar aguantant determinats comentaris pel mer plaer lèxic, sociolingüístic, etimològic, etc., que a voltes duien aparellat. Se n'haguera pogut anar sense dir res, però ha fet bé de comentar els motius de la seua baixa abans d'anar-se'n. Tampoc estem obligats a estar en una llista per molt interessant que puga resultar en algun altre aspecte, que també pot ser ben interessant ocupar el temps en altres activitats, com ara xarrar en el bar o llegir llibres interessants.

Per la meua part, a pesar que també «aprofite» algunes ocasions per a ressaltar el fons masclista, racista o xenòfob d'algunes idees associades a la descripció lingüística, en esta ocasió ho havia deixat passar, perquè em va semblar una expressió tan masclista com destrellatada, i que, a més, formava la part coneguda dels tòpics immotivats que em sembla que adoben els prejudicis del collistaire que l'havia escrita. De totes formes, sí que li he fet arribar a la companya que mos ha deixat quasi «tot hòmens i sopant», com dia l'acudit, un missatge de solidaritat. En resum i versionant-lo un poc:

Entenc perfectament la teua posició. Em sembla recordar que vaig ignorar expressament l'expressió «feministes histèriques» perquè ja sé que hi ha qui no entén la distància que hi ha entre la hipocresia política i l'estupidesa, distància on caben moltes maneres de dir les coses.

A pesar que sí, que «el futur de la llengua i, sobretot, del país» depén «també» de gent com mosatros (hi ha de tot en tots els llocs), hem de procurar que vaja pel camí que preferim i, per això també, convé que no no mos aïllem ni abandonem els fòrums on mos podem expressar. Per això no he deixat la llista fins ara. Al capdavall, vaig collir la paraula escabotell en el mateix missatge. Tanmateix, em sembla que el futur de la llengua també farà que s'hi expresse el masclisme, el racisme o la xenofòbia, tal com podem vore en la llista mateix.

Fa poc més d'un més comentava jo en la llista que «estava segur» que la poca presència de dones en Migjorn no tenia a vore amb el masclisme dels collistaires. El teu abandó em fa pensar que puc estar ben equivocat. Ho lamente, i espere que trobes altres llistes i collistaires que et resulten meś gratificants i enriquidors.

dilluns, 24 d’abril de 2017

La contradicció dels liberals

«La contradicció dels liberals: no els agrada l'educació pública, no els agrada la sanitat pública, però els encanten els diners públics.» Es tracta d'un acudit del Wyoming de hui mateix en El Intermedio. Fa gràcia l'acudit, però és lamentable que l'humor siga més encertat que l'anàlisi política comuna que fem els ciutadans quan anem a votar. De fet, pareix apliquem eixe raonament, però al revés: per a evitar el malbaratament dels diners públics, pensem que s'haurien de privatitzar. I així, com que no estem a un pas de justificar el lladronici. Una cosa com els polítics que retallen els pressuposts i aproven les normes de funcionament diuen que la justícia és lenta: i van fent retalls i normes que l'alentixen més i més. Aixina es queixen amb raó, ¿oi? Tercera dimissió d'Esperanza Aguirre: la justícia és molt lenta, certament.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Cita dominical / 440: Graham Greene

Mirant l'expressió humana.
Només quan l'assassí és un bon home resulta una cosa monstruosa.
Graham Greene, The Ministry of Fear, traducció al català de Ramon Folch i Camarasa, El ministeri de la por.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Fantasia sobre la dreta

La degradació del Partit Popular que estem observant és una degradació de les nostres expectatives polítiques pel que fa a la dreta espanyola i valenciana. Qui diu expectatives diu fantasies en este cas, certament. Sospitàvem de sempre que no es tractava ben bé d'un partit polític, sinó de la continuació d'una estructura de poder econòmic i legal. I els fets han anat sempre en eixa línia. No crec que hajam de considerar que això és la política ben entesa.

D'altra banda, a pesar que un dels trets d'eixa estructura ideologitzada hereva del franquisme és l'absència de valors, encara ha segut possible que hagen colonitzat el «partit» unes persones que tenien menys valors encara, és a dir, de valors per baix de zero; per dir-ho d'una altra manera: uns valors duts a l'absurd, almenys en una democràcia. Privilegis, nacionalisme, integrisme religiós, desigualtat, discriminació, presumpció, classisme, capitalisme de monopolis i amiguets... És evident que estic fent un comentari a l'engròs. El detall és la bandera a mitja asta per la mort de Jesucrist en una institució democràtica. A mitja asta per a burlar-se de la seua «fe» democràtica, en realitat.

divendres, 21 d’abril de 2017

Per no forçar

Quan la nova gramàtica de l'iec diu que «són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones» et pots quedar pensant sobre què deuen estar volent dir. Al cap i a la fi, si són impossibles, doncs, no calia ni esmentar-les; en canvi, si són forçades, ja sabem com va això de la «força»: a força de repetir-les, algunes expressions esdevenen ben habituals. La giec mateix admet que «s'ha de considerar normal» la seqüència «de per».

La cosa és que amb eixos «acudits» expressius deixen de comentar que la norma de l'apostrofació té validesa fins i tot quan —segons els acadèmics— forcem l'expressió, cosa que fea, per exemple, Enric Valor: «No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d'a cos (O 2, 177), d'a cos i mig (P, 273; B, 423), d'a repèl (B, 265).» Cosa que solem fer els parlants, precisament per no «forçar» res.

dijous, 20 d’abril de 2017

A mitja asta republicana

La bandera republicana —que efectivament van penjar alguns ajuntaments per a commemorar el 14 d'abril passat— havia mogut el delegat del govern espanyol del pp en València a dir que denunciaria els ajuntaments que ho feren. En canvi, el mateix partit polític aplaudix que pengen a mitja asta la bandera espanyola actual —tal ha fet la ministra Cospedal en el ministeri, per la mort de Jesucrist, mostra evident de «confessionalitat» partidista—, manté tant com pot els símbols de la dictadura franquista en edificis públics i els assassinats de la guerra civil documentats que hi ha escampats en fosses anònimes.

No trien entre la hipocresia i el cinisme, perquè saben que són afectes de l'ànima perfectament compatibles i aprofitables. La republicana és la que hauria d'haver onejat a mitja asta, per tots aquells morts de la memòria democràtica.

dimecres, 19 d’abril de 2017

De natura d'anguila

No sé si hui serà possible una nova remuntada del Barça. La Juventus és un equip italià i ja sabem de què tenen fama els italians: del catenaccio, que uns diuen que va ser un invent de l'austríac Karl Rappan per a la selecció de Suïssa, uns altres que va ser idea del francés Robert Accard i segur que té més històries possibles. En qualsevol cas, no serà la primera volta que el Barça ha d'obrir eixe forrellat i ix escaldat. Si Iniesta i companyia marquen els gols que no van marcar a Torí, encara hi haurà faena a fer.

Eixa és la gràcia de les remuntades, que pareixen quasi impossibles. Per això, com que són un poc possibles, poden ser educatives quan s'esdevenen. La reorganització de les Corts valencianes, els resultats de les eleccions americanes i turques, la guerra a Síria, els refugiats que moren pel camí o els immigrants que s'ofeguen en el Mediterrani, la contaminació i el canvi climàtic, la corrupció política i empresarial... No tots fan catenaccio i segur que amb un poc d'imaginació, interés humà i un repàs a la història, es pot remuntar tot. Però som aixina, com diria l'aliacrà aquell que va popularitzar Orson Welles en Mr. Arkadin (1954), segons la Wikipedia.

I ara trauré un poc de suc d'esta pedra: localitze la faula en The hunter of the Pamirs (1944), que em sembla que és la traducció anglesa de Gerard Shelley del llibre rus Джура (1940) de Georgi Tuixkan. He tractat de trobar la història en la versió russa, però no l'he trobada en l'edició que he consultat. I açò ja no puc remuntar-ho. Tant de bo sien «de natura d'anguila», que dia aquell altre.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Agones que van i vénen

Faig una fitxa sobre les agones, que és el nom de les ones de la mar en la Vall. Un company de Zèfir preguntava per la forma «agonada», que fea servir Joan Pellicer, el nostre malaguanyat etnobotànic de capçalera que tenia els seus moments esteŀlars en la televisió pública valenciana fa uns anys, per la intensitat i l'expressivitat amb què explicava l'«esponerós» món de la botànica i el paisatge. Supose que les «agonades» de Pellicer devien ser cosa de Bellreguard o de la contornada, perquè això de les ones de la mar va com va. Van i vénen, certament.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Errades i conceptes

El llibre La fórmula més estimada del professor de Yoko Ogawa resulta entretingut. No és una obra literària mestra, però conté un retrat d'una persona peculiar, la descripció d'una situació laboral i unes quantes dades matemàtiques enllaçades en un procés educatiu. Tot això dóna joc. Llàstima que l'edició en català (traducció de Maite Roig Costa) continga més errades del que trobe que són habituals. En tot cas, em sembla que no enterbolixen la lectura.

Pel que fa a l'altre llibre que he pogut acabar últimament, La bicicletas de Ámsterdam de Cándido Muñoz Cidad, crec que aconseguix aclarir que l'activitat dels economistes té relació amb la ideologia i amb els objectius ètics i morals de la societat. L'economia no és regida per lleis naturals, sinó per experiències i compendis sobre la reacció entre causes i conseqüències en llocs i moments diversos. L'autor proposa que pensem que les relacions econòmiques i socials es poden mirar des de punts de vista diferents i que, per tant, les solem enfocar seguint uns interessos o condicionats per unes idees. Té un estil agradable i àgil i, a més, els arguments s'entenen prou bé. Este segon llibre no té massa errades d'edició. En canvi, diria que és un poc tendenciós conceptualment en alguna ocasió, com ara quan ridiculitza l'ajuda que proporcionen algunes ong contra el sexisme o el canvi climàtic, com si no fóra possible atendre els «pobres» de manera útil i eficient atenent alhora eixes «externalitzacions» derivades del masclisme o de la contaminació. Possibilitat sexista: ¿un home no pot atendre dos problemes (econòmics, socials, ideològics, ambientals...) al mateix temps?

diumenge, 16 d’abril de 2017

Cita dominical / 439: Gabriel Ferrater

Mirant l'expressió humana.
La comprensió de les papallones pot ajudar a la comprensió de la poesia, per molt que les papallones siguin nocives a la poesia.
Gabriel Ferrater, «Les dues cultures», Cartes a l'Helena.

  • Vaig fer un trosset pel circuit de muntanta: 15:00. Només per manteniment i per matar el constipat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Dubtes piramidals

Encara estem pegant-li voltes al documental sobre el que podríem denominar el «fet piramidal» de la humanitat. La piràmide de Gizah és una brúixola que indica els equinoccis amb el plec central de la cara sud —la piràmide és octogonal—, està alineada amb els moais de l'illa de Pasqua i amb altres construccions de pedra fantàstiques del Perú i la contornada, traçant «equador» que s'ajustaria a un pol magnètic de la Terra diferent de l'actual. A més, la piràmide conté els números π i φ, i fins i tot s'hi pot deduir la velocitat de la llum... Uns quants egiptòlegs i experts en antiguitats diuen que tot això són casualitats. Per sort, el documental no diu que ho hagen fet els alienígenes, tot i que un dels experts ho deixa caure com un sarcasme presumptuós.

En tot cas, sí que hem aprés una cosa que ja no és casual ni discutible: podem datar la roca amb què s'ha fet una obra o una figura, però no podem datar «geològicament» quan s'ha treballat eixa roca. A voltes hi ha explicacions solemnes i «científiques» que pareix que no facen altra cosa que trencar navaixes d'Occam simplement per la malíccia de no tindre encara una explicació per a tot. Davant de les alternatives entre humans amb pals i cordes o alienígenes, la navaixa talla el dilema. Mentres no ho pugam reproduir o demostrar que ho hem fet, però, és un «tall» d'incògnites gravades en la pedra. Això sí, eixa secció del museu del Louvre és meravellosa.

divendres, 14 d’abril de 2017

Suma zero

Hi ha qui insistix que el comerç o l'economia no són de «suma zero». I pareix que repetint això ja haurem resolt les desigualtats, les inequitats, les desregulacions monopolístíques, en suma, les injustícies. Trobe que eixe bagatge de coneiximents o d'idees ha de contrastar la realitat més enllà del fet econòmic, no tant amb la moral i la bona intenció, sinó amb les lleis de la termodinàmica. Eixes lleis que, vaja, es pot pensar que són injustes, si és que podem estendre eixe concepte més enllà del que és raonable. Eixes lleis, doncs, sí que diuen coses sobre la suma real. I és zero. Per tant, traure'n un altre resultat no serà una conseqüència necessària, sinó una ficció humana, social, ideològica. Eixes ficcions amb què fem economia, pàtries, guerres, religions i futbol. I un poc d'amor i pau.

dijous, 13 d’abril de 2017

Llibres i carxofes

Al mercadet de hui de la plaça dels Porxets han muntat dos paradetes de llibres vells. Un Pequeño Larousse ilustrado de l'any 1948 per dos euros. Un tal Michel Banq de «4e II» hi va apuntar el nom. Hi havia noveŀles d'Agatha Christie en castellà de l'any 1959. Fins i tot una edició de Nosaltres, els valencians de Fuster (no he mirat de quin any). L'home dia que tenia llibres del segle xviii a casa, que no els duia perquè li'ls feien malbé. M'he endut el Larousse per dos euros. M'estava dient en eixe moment que no sé a on me la vendrien per quinze. El cert és que en tinc una altre de l'any 1940 que em van vendre per set euros. Al mercat central, per comparar, les panses i les orellanes, a deu euros el quilo. Un quilo de carxofes mos hem endut, però no recorde a com anaven.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Hi haja pau

Una reunió de veïns d'escala pot tindre moltes facetes interessants des del punt de vista sociolingüístic. El més interessant, per a un observador extern —posem que l'arquitecte que ha vingut per primera volta i que és catalanoparlant—, deu ser la interacció bilingüe. Hi ha els que no canviem de llengua (valencià o espanyol) i els que van jugant entre les dos llengües, però amb un matís que fa que el joc no siga equitatiu: la submissió lingüística al castellà. En general, fa anys que mos coneixem i, per tant, ja hi ha qui va jugar eixa carta de prepotència apresa i va perdre. Només els nous hi veuen alguna cosa estranya. De moment, però, pareix que pensen: «hi haja pau».

dimarts, 11 d’abril de 2017

Models i repeticions

No estic segur del tot, però observe que mirant documentals sobre la vida i la personalitat de Hitler acabes establint massa ràpidament paraŀlelismes i conclusions simples sobre l'actual president dels eua Donald Trump. Més encara, tota eixa gent que apareix aclamant en les concentracions d'aquella Alemanya, originalment en blanc i negre i ara inclús acolorida, sembla que és el mateix gènere humà, la massa que s'individualitza com a inculta i estúpida, i que és capaç de decidir en massa que sí, que és cert, que «som» massa estúpids massa sovint. El mal és que les vides paraŀleles s'encreuen en l'infinit. O més a prop.

dilluns, 10 d’abril de 2017

La mentira és analgèsica

Entre couldines, ibuprofens i paracetamols està el joc. La cosa és quina de totes les mentires t'estimes més: per això votes a Trump i et prens un analgèsic. Un constipat dura set dies i, amb medicaments, una setmana; una legislatura americana són quatre anys i, amb premsa i un poc de sinceritat, pot acurtar-se. La llàstima és que la mentira és analgèsica.

Diu que ha mort Carme Chacón, antiga ministra amb els governs de Rodríguez Zapatero. Les causes poden haver segut problemes derivats d'una cardiopatia congènita. Tenia 46 anys i la sentim declarar que havia vixcut «una vida plena». Em sembla que va ser un exemple del fet que les millors opcions no sempre mos resulten tan agradables o atraients com voldríem. I, per dotze vots, els socialistes van triar Rubalcaba. La democràcia no és analgèsica.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Cita dominical / 438: Manuel Lillo i Usechi

Mirant els negocis de la por.
El pas dels anys exigeix relleus, però no la modificació d'una estratègia que funciona a la perfecció.
Manuel Lillo i Usechi, «La sobredimensió interessada de l'amenaça gihadista», revista El Temps, 1.710, 21 de març del 2017.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Records amb llamàntol

Em va sorprendre l'arròs amb llamàntol de fa sis anys. És possible que fóra per la novetat, però diria que tenia un gust intens i poc normalitzat, quasi original. Els records són relatius. I els constipats com el de hui és possible que siguen absoluts.

Al final de molts dinars de diumenge i altres festius, ma mare dia sovint: «Si menjàrem prou, mos faríem grossos.» Mentres mos acabem la cassola d'arròs amb llamàntol que fan al poliesportiu de Picassent, que continua estant molt bona, Pep i Eli de Sollana em diuen que a la resta de la Ribera també hi ha la versió: «Si menjàrem prou, encara creixeríem.» El restaurant del poliesportiu s'ompli, les cassoles de fang van al vol. Alguna paella. Ho acompanyem amb el vi Ceremonia, que només taste un poquet, perquè em toca conduir. Ull de llebre, cabernet sauvignon i boval (Vicente Gandia; Utiel-Requena). Els ha agradat. Fa sis anys em va semblar «mitjanet», tal com vaig apuntar en la llibreteta. Els vins també canvien.

divendres, 7 d’abril de 2017

Molta barra

El govern espanyol —i els poders afectes al règim— no tan sols són democràtics i defensors de la Constitució espanyola i la legalitat, sinó que, a més, mantenen el monument que homenatja els vencedors d'una guerra contra la democràcia i denigra les víctimes d'aquella guerra. Més encara, pretenen aprofitar els poders de la mateixa democràcia per a blindar l'exaltació del dictador i la dictadura sobre els cadàvers dels presos i afusellats. Aixina, troben formes ben fraudulentes d'impedir que la democràcia arribe a eixa part de les clavegueres de la concepció del que és Espanya.

Diu el diari que el govern francés ha previst traslladar les restes de Francesc Boix, el fotògraf català que va documentar els crims del camp de concentració de Mauthausen, al cementeri Père Lachaise de París, cosa que és un reconeiximent molt simbòlic. Doncs, posats a exaltar valors contradictoris, atés que Boix era «espanyol», el govern de Mariano Rajoy i Soraya Sánchez de Santamaría podria reclamar-los el fèretre als francesos per a enterrar-lo al costat de Francisco Franco en el Valle de los Caídos. Un supervivent de Mauthausen, Ramiro Santisteban, diu que Francesc Boix, tenia molta barra. Maneres ben diferents de tindre molta barra.

dijous, 6 d’abril de 2017

Entrevistes innecessàriament sospitoses

Els vicis de la redacció administrativa pareixen banals i innocus. Tanmateix, convé pensar que és a través d'eixe llenguatge que s'articula el poder, i el poder no és mai banal ni innocu, ni fa res per amor a l'art. Els embolics causats per les passives i per les remissions anafòriques indeterminades pareixen errors o errades, però són un recurs de tants del poder: el poder de la interpretació. L'ambigüitat o la confusió són un de tants instruments on amagar l'arbitrarietat i l'ús del poder personal. En eixe sentit, sembla ben estrany que encara actualment es facen convocatòries (dogv 7.893, Resolució de 14 de febrer de 2017) per a accedir a llocs de treball públics on s'incloga una «entrevista personal» per a valorar la capacitat d'una persona que serà operadora de càmera-vídeo. A més:
L’entrevista tindrà caràcter preceptiu i la no-compareixença de la persona participant suposarà la seua exclusió de la convocatòria. L’entrevista es valorarà amb un màxim de 5 punts.
És cert que l'ordre que regula el procediment és del 2006, però també diu que l'entrevista es farà «si és el cas», és a dir, que no és obligat. Hi ha coses que feen mala olor quan les fea el poder «dels altres», perquè és la mala olor «del poder», no tant la mala olor dels altres. Ara que es suposa que som «mosatros» (bé, els socialistes, en este cas), eixe tipus de poder també fa la mateixa mala olor. Lamentablement, no pixem colònia.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Palimpsests de paternitat

Diu el diari que els registres civils espanyols ja no demanaran més documentació sobre els seus fills a les parelles de dones que a les parelles d'home i dona. S'estén la «presumpció de paternitat» a este cas tal com es fea amb l'altre. L'excusa per al tracta discriminatori era «protegir el menor davant una possible demanda de paternitat». Resulta curiós que això ja no els preocupava gens ni miqueta si hi havia un «home» implicat com a pare en els papers, per fictícia que puguera ser eixa paternitat que, de fet, no coneixien ni pareix que els interessara.

Els prejudicis i el cinisme s'han articulat al llarg de molts segles i de moltes normes. I les normes no s'han escrit a soles. Eixa és la sort, doncs, que fem i som palimpsests, que dia aquell.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Me se menja la son

Me se menja el temps la son. Abdique de l'apunt de hui simplement per cansament. I això que finalment ha dimitit el president murcià peper, cosa que ja no hauria de ser notícia, perquè eixes coses mos fan oblidar que en molts llocs les coses es fan quasi bé del tot —que bé del tot no pot ser: diuen que açò no suma zero, però això deu ser en l'infinit, perquè en la Terra, tot rebota en profit d'algú i perjudici d'algú altre, per injust que semble. Les bambolles esclaten. I les reunions d'escala, doncs, cansen.

dilluns, 3 d’abril de 2017

També a la contra

Els companys d'InfoMigjorn em fan rememorar llibres que recomanaria sobre coses de la llengua. Me'n vénen al cap un fum i en trie tres: LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo de Victor Klemperer, Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme, edició d'Alfons Cucó i Santi Cortés i La lengua de tu madre de Stephen Burgen. Estic segur que n'hauria d'haver triat uns altres, fins i tot n'hi han que estan passats, no l'encertaven del tot o que estaven plens d'errors, però en més d'un cas em van ampliar el punt de vista o em va fer entendre algun aspecte de la realitat. Els llibres sempre són importants, també quan cal renegar-ne o dur-los la contrària.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Cita dominical / 437: Partit Comunista de Cuba

Mirant idees sobre l'art.

El capitalisme conduïx la creació a l'alienació, impedix que l'art assolixca el bell destí de contribuir a l'elevació de l'home, a la conquista d'una societat més justa.

«Documentos del Primer Congreso del Partido Comunista de Cuba sobre la cultura artística y literatura (tesis)», revista Materiales, número 3, maig-juny del 1977.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Un toc de tòfona

El restaurant La Lobita de Navaleno és un lloc on cal anar i tornar en totes les ocasions possibles, que tampoc cal que en siguen moltes. Dos voltes cada any i ja tastes les reelaboracions més impensades de la cuina tradicional soriana amb els tocs de qualitat i imaginació de la cuinera, Elena. Encara hem arribat a tastar un fum de combinacions amb tòfona.
Al jardí interior, les gallines miren d'espantar els estornells però conviuen en pau amb els teuladins.

divendres, 31 de març de 2017

Punts humorístics

En lloc del multilingüisme —que tant fa cridar als «nacionals» espanyolistes d'allà i d'ací— caldria promoure l'habilitat de contar acudits. Això sí que hauria de donar bona cosa de punts en les oposicions, en els concursos i en les ofertes de treball. Hem vingut al món a patir i, per tant, el servei públic de l'humor no es pot concedir o subcontractar sense un mínim de garanties de qualitat. Encara que parega mentira, la democràcia sempre està en joc per xorrades aixina.

dijous, 30 de març de 2017

Audiència encegada

Encara hi ha una cosa en Espanya que es diu Audiència Nacional —sembla que perseguix el «terrorisme» humorístic aplicant-hi sentències sarcàstiques— que és molt «nacional», més encara, i que fa molta «audiència» a eixa «nació», i orelles sordes als suposats drets de la resta. Tot han de ser cometes, perquè les paraules les carreguen els «sentiments» ofesos, que es convertixen en accepcions anòmales de la llibertat d'expressió en una «democràcia».

dimecres, 29 de març de 2017

Les proteccions desiguals

Sembla que en la nostra societat la protecció dels drets encara s'ha de convertir en obligació d'exercici si volem continuar tenint-los. És com les vacances anuals, que si no foren obligatòries, és possible que els assalariats no en tingueren. És gros, això. El cas és que s'esdevé un cas semblant, però amb l'agreujant del sexisme: l'obligació de la dona —només de la mare, vullc dir— d'usar sis setmanes del permís per part en les sis setmanes posteriors al naiximent. ¿I per què el permís del pare no rep eixa «protecció» legal? En les Corts estem mirant de canviar-ho, si és que legalment la cosa es pot millorar. És possible que si els dos progenitors —és a dir, també el pare— tingueren eixa «protecció» obligada, algunes coses, llavors, no s'adjudicarien només a les dones. I solen ser innecessàries i inclús injustes.

dimarts, 28 de març de 2017

L'aire no s'ho emporta

La sinceritat s'ha d'agarrar amb pinces. Una vegada més hem de repassar una lliçó coneguda perquè els humans persistim en fer cas a la ràbia i la malíccia i acabem votant per impuls venjatiu. Aixina arriba Trump a la presidència dels eua. Llavors confirma que és sincer, sincer en l'ús de la mentira, i sincer en les promeses, perquè, de fet, està intentant complir totes les idees esbojarrades amb què va decorar els seus mítings electorals. Els rics, això sí, tindran purificadors d'aire, mascaretes i, si convé, exoplanetes on fugir. Molts americans estan disposats a complir la promesa de la contaminació i el canvi climàtic. Haurem de vore fins a quan. I si, ja posats, també mos hi apuntem. Diu que les falles de suro blanc fan una «una contaminación puntual rápidamente eliminada por el aire». L'aire, la mar, els rius... Sí, s'ho emporten tot. I això és la contaminació, ¿no? Per tant, mos ho tornaran.

dilluns, 27 de març de 2017

Bona cosa d'etcèteres

La gramàtica de l'iec promet una versió en línia. Esperem que ho facen prompte, ara que ja deuen haver compensat la faena editorial. Seria la manera més ràpida i eficaç de consultar i fer estendre les noves percepcions sobre moltes qüestions de la llengua que he notat de passada en molts punts d'eixos que servien per a allobir els que no seguien el criteri —dis-ne criteri, dis-ne dialecte, dis-ne registre, dis-ne...— de referència. En eixe sentit, cal agrair-los la visió extensa i intensa de la llengua que es reflectix en les mencions que fan als registres i, sobretot, a les diverses opcions disponibles territorialment: «en alguns parlars», «en els parlars septentrionals», «en alguns parlars baleàrics», «com es pot observar en els exemples baleàrics i valencians següents», «en mallorquí, menorquí i alguerès», etcètera. Bona cosa d'etcèteres.

diumenge, 26 de març de 2017

Cita dominical / 436: Alain Rey

Mirant les paraules.
Les paraules són acumuladors d'energia.
Alain Rey, «Préface», Dictionnaire historique de la langue française.

dissabte, 25 de març de 2017

S'esdevé al restaurant

Per passar anys i empényer aniversaris, Takse em convida al Sucede de València. Un lloc especial com a restaurant, enterrat entre les restes arqueològiques romanes, àrabs i gòtiques. Abans hi havia hagut el restaurant Arrop de Ricard Camarena. La cuina actual de Miguel Ángel Mayor juga amb la recreació de les receptes romanes i hi afig per a acabar dos tocs de cuina «musulmana» i «cristiana». Cada plat mos ha entrat pels ulls. I cada mos ha provocat un petit delit artesanal. Amb dos vins diferents que mos han convençut i més encara: El Sequé (Alacant; monestrell) i Valtravieso (Ribera del Duero; tinta fina). La sommelier (o passavins) va encertar la recomanació.

La pega fonamental: els falta tindre la carta en valencià. Per contra, una de les cambreres, que em sembla que és cubana, xarrava en anglés amb una parella holandesa. Sense adonar-se'n, mos se va adreçar en anglés, va canviar quan es va adonar que no érem els holandesos i mos va dir que li falta poc per a parlar també en valencià. Per a això hi havia un cambrer del Perelló.

divendres, 24 de març de 2017

Dos pigues divertides

La dermatòloga va decidir que em volia llevar dos pigues. Hui han caigut en el miniquiròfan mentres jo xiuxiuejava amb els ulls tancats. Pels voltants anaven movent-se la dermatòloga i les tres companyes que col·laboraven en l'operació. Ho han convertit en un petit espectacle teatral per a entretindre's i entretindre el pacient, que era jo fent palmes, si convenia, sense quasi mai obrir els ulls. Una d'elles, que coneixia La Gossa Sorda i posava música en francés en el mòbil, li retrea a l'altra que fóra massa pija i que no coneguera la discoteca Mirror de València. La que posava la música parlava en valencià (també la dermatòloga) de Campanar, tot i que ha dit un «cusir» que m'ha botat a l'orella.

El pitjor de l'operació han estat les punxades de l'anestèsia. Per la resta, si el m'ho cos no s'ho agarrara tan malament —jo estic tranquil, però el meu cos opina que no—, componen una peça teatral ben divertida. I encara em queden bona cosa de pigues. Però preferixc deixar pintadetes on estan.

dijous, 23 de març de 2017

Les presses i els llançols

Les presses no porten cosa bona, em dia ma mare, i encara hui, al cap dels mesos d'una urgència forçada i empipadora en les negociacions de les Corts, he hagut de comprovar que és ben cert. I llançol perdut. Provarem a recuperar-lo, aprofitant que volem tornar a «millorar» l'acord de condicions en les qüestions dels permisos per gestació, naiximent, acollida o adopció.

I ja vorem com quedem. És ben cert que, qui té boca, s'equivoca, com també dia ma mare. I que rectificar és de savis, cosa que es repetix molt, tot i que dubte que tinga un fonament massa encertat, vist que jo hauria de ser poc menys que un Salomó o un Galileu —no he aconseguit trobar un savi per antonomàsia més casolà i irònic —hi ha un Savi Camotes que no he aclarit fins a on ha arribat proverbialment. Pot ser que tinga relació amb la frase tòpica «memòria o cames».

dimecres, 22 de març de 2017

Els motius no són raons

Hui he obert els ulls com un mussol i m'he accelerat més del compte per a raonar una qüestió laboral que, després d'un any de debat i negociacions pareixia que estava resolta, però encara cueja en un aspecte marginal. És clar, precisament perquè és un aspecte marginal i fàcilment resoluble, haver d'argumentar tantes coses i no aconseguir tocar la tecla correcta que els active la reflexió per a vore que tenen la solució a l'abast, doncs, resulta que em pot provocar un cert excés d'arguments a doll.

Per sort, el meu interlocutor era raonable i espere que estenga les seues reflexions més enllà de les disputes formals. Perquè per baix dels formalismes amb què s'entretenen alguns, hi ha la faena feta per unes persones que han de rebre la retribució que s'han guanyat. A fe que no van tindre en compte eixos formalismes quan els demanaven als treballadors —als quals ara pretenen no pagar— que feren la faena.

En fi, l'atemptat de Londres m'ha fet recuperar-me d'esta acalorada de colp. Els motius no són sempre una raó per a tot.

dimarts, 21 de març de 2017

Burocràcia bancària

El sector dels bancs necessita una neteja. Estic immers en el procés de recepció dels comptes de l'herència i en lloc de la suposada (i trobe que fantasiosa o propangadística) eficàcia i eficiència del sector privat bancari, estic topant amb el burocratisme més tòpic. Els meus referents educatius de la transició espanyola em fan pensar: que torne Larra —«un altre dia»— i que en parle. ¿Algú s'havia pensat que la fama de la «gestió privada» tenia ací realment l'objectiu de millorar la vida dels ciutadans?

Llàstima. En fi, per a fer eixa neteja cal voluntat i espenta política. Si em fixe en el que passa ací, en les Corts, és evident que haurem d'espentar un poc més. Molt més. S'apunten a una apagada destrellatada de llums en dissabte —per sort les Corts estan buides—, però fins ara han estat incapaços de posar una placa solar en el terrat.

dilluns, 20 de març de 2017

Pla eclèctic

Puge al tren tornant cap a València. Una parella jove, pare i mare, amb la xiqueta, Marina, que té dents i pega crits, però que no parla. És un viri que va amunt i avall i que tot ho vol tocar. Els pares li parlen en castellà, després en valencià, després en castellà, després en valencià... No em sembla que tinguen cap ordre establit ni cap dependència temàtica o parental. Van alternant conforme els pareix. Espere que els ixca bé l'intent. Supose que deuen tindre algun pla per a la xiqueta. Eclèctic, si més no.

diumenge, 19 de març de 2017

Cita dominical / 435: Christiane Taubira

Mirant les lluites humanes.
Hi ha batalles que no es donen mai massa prompte i que sobretot no s'han de donar massa tard.
Christiane Taubira, «Introduction», Codes noirs de l'esclavage aux abolitions.

dissabte, 18 de març de 2017

Sentiments injustos

Les persones i el món són elements complexos. El món no es simplifica ni es reduïx a l'absurditat de fingir res. En canvi, hi ha molta tendència entre els humans a concloure que els nostre sentiments són el millor instrument per a entendre els problemes i donar-los una solució justa. O adequada, si més no. Progressista, fins i tot. El món no en fa cas, però els sentiments, per sort, no mos fallen ni mos falten, i podem tindre la seguretat que darrere de cada fracàs en l'apreciació del món hi haurà un sentiment a punt per a exculpar-mos dels errors. O una estadística. El cas és m'agradaria saber què haguera passat si haguérem optat per la justícia. Amb més reflexió que sentiments. Ixc a córrer pel circuit de muntanya: 14:09. Oxigen sense misericòrdia.

divendres, 17 de març de 2017

Residus de la història

Tal com diu el president dels eua, la immigració és un privilegi, no un dret. És un privilegi que es gestiona entre uns quants que «immigren» amb diners i seguici, amb prebendes i proteccions socials i econòmiques. En canvi, la resta no té dret a eixa protecció, sinó que ha de captar amb submissió de la beneficència, de la caritat, del rebuig. Estes veritats com a punys haurien de servir, precisament, per a desqualificar i destituir a qui en lloc de denúncies i reparacions, en fa proclames cíniques. No les estava denunciant Trump, sinó que les està apuntalant com a sistema de privilegiats, llastimosament alimentat per la visceralitat del qui no té recursos per a meditar abans de defallir, abans de convertir-se en residu de la història humana.

dijous, 16 de març de 2017

L'hora mirant i escoltant

Una hora de plantó davant l'oficinista del banc esperant que la xica acabara d'atendre el client anterior i destijant que, vegent que li s'acumulava la faena, li passara pel cap que podria posar un poc més de ritme i un poc menys de conversa amb amics i coneguts. En tot cas, Takse comenta una impressió que em sembla ben probable: si això mateix passara en una empresa pública, el personal estaria rebotat renegant, criticant els funcionaris i el mal funcionament proverbial de les institucions públiques. Mos ho agarrem amb calma i passem l'hora mirant qui passa i qui torna i què diuen. Com que és en la Vall, notem la tonadeta del veïnat del poble, la dels que vénen de Simat... És dijous de Falles i, per tant, també hi ha el rebombori del mercat, que s'ha traslladat esta setmana davant del banc.

Les converses dins del banc es donen també en castellà, fins i tot de maneres inversemblants entre persones que les comencen en eixa llengua i, per algun atzar sociolingüístic, l'acaben en valencià. És clar, la retolació i els cartells del banc són invasius i n'hi han allà on mires: tot en castellà i només en castellà. I aixina veus que tenen bases sòlides la vergonya i estupefacció que sents quan alguns polítics i tertulians es dediquen a pontificar sobre plurilingüisme mentres confonen drets i educació com si foren uns derivats secundaris de les identitats i els nacionalismes. De les seues identitats i les seues inflamacions nacionals.

dimecres, 15 de març de 2017

Incomprensions i insistències

Pel que siga, em refugie en la música sueca que la ràdio d'Spotify relaciona amb el grup Raymond & Maria. I és que les converses i les telefonades em resulten confuses i insatisfactòries. Preferixc la comunicació escrita: cartes, missatges electrònics, sms... Això em resulta paradoxal, perquè no fa tants anys que em passava hores penjat del telèfon xarrant per fer passar el temps... ¡Vaja!, escrivint escrivint em sembla que ho he trobat: ho fea per passar el temps, sense més interés per la precisió o l'expressió clara i concisa. Això degué canviar algun dia sense que me n'adonara, o quan em vaig adonar que les converses telefòniques (i les altres) no solien anar tan bé com havien anat, quan el fet de no entendre l'interlocutor representava un problema, una angoixa o un disgust, en lloc d'un joc d'incomprensions i insistències. Veronica Maggio, Kent, Håkan Hellström, Laleh... Distància semàntica, però comprensió musical.

dimarts, 14 de març de 2017

Mil quatre-centes per setanta

Veig que la nova gramàtica de l'iec és molt grossa i té paper finet i lletra menuda. Ah, i no la regalen precisament: més de setanta euros. I això que em sembla que li falten unes quantes pàgines, diria jo, perquè pareix que no s'han preocupat d'aclarir del tot què volen dir quan diuen segons què. És cert que avisen: «resulta inevitable haver de recórrer a l'ús de la terminologia específica de l'àmbit de la lingüística», però si, al capdavall, diuen que s'adrecen a «un lector culte no necessàriament especialitzat», trobe que eixe lector haurà d'esperar la versió resumida i, per dir-ho aixina, «explicada».

Pel poc que he vist encara —i ja he trobat alguna novetat que farà que la llei de la gravetat comence a ser considerada inevitable—, em resulta curiós que sí que «expliquen» a què es deu l'incoatiu «no recomanable» servixca —fan bé de dir-ho, perquè l'ús habitual faria pensar el contrari, ¿oi?—, però no diuen res de l'incoatiu serveixi, que no sé si quedarà com a misteri palatal insondable.

Hi ha faena per davant i per darrere durant mil quatre-centes pàgines.

dilluns, 13 de març de 2017

Velis nolis, de la figa

Esta setmana és un poc curta, que són Falles i toca fer festa. Enguany, per sort i trellat, els fallers del carrer van posar ahir un castell unflable on els xiquets s'ho van passar d'allò més bé pegant bots. La gràcia ha segut que s'han estalviat turmentar-mos amb la música a tota pastilla. N'he vist un apanyant un endoll i he temut que encara la posarien, però no. I els xiquets no pareix que ho hagen trobat a faltar. Detalls com eixos et reconcilien un poc amb eixe món del velis nolis festiu i el seu sentit ètic. Llàstima que la ploguda de hui i l'aire han «aigualit» la jornada. Ho ha compensat, pel to exagerat i l'ànim festiu i reivindicatiu, un vídeo d'una xicona de la Marina Alta: Miss Tagless. Que li ix de la figa, això del valencià, diu.

diumenge, 12 de març de 2017

Cita dominical / 434: Vicent Boix i Ricarte

Mirant les obres valencianes.
Per un descuit en les condicions de l'obra van construir l'escala després d'alçada la torre.
Vicent Boix i Ricarte, «Catalina Mártir (Plaza de Santa)», Valencia histórica y topográfica (1862).

dissabte, 11 de març de 2017

Actituds i alegries

Mentres anem en el cotxe Takse reflexiona sobre els ingredients del benestar, fins i tot de la felicitat, si vols. No arribem a entendre els mecanismes que mos fan estar bé o malament, no sabem si són substàncies, actituds, o la combinació de les sustàncies que segreguem segons les actituds que adoptem. Podem ser els més solitaris i aspres, però, en una altra circumstància, els més socials i simpàtics del grup. I n'hi ha que mos movem entre dos aigües, amb derives cap a un cantó i cap a l'altre. Fa un pèl massa de calor, que ha arribat massa prompte, i això pareix que provoca alegries i tristors excessives. Un collistaire considera «vergonyós» que la Generalitat de Catalunya dedique (més) diners a l'àmbit «Lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals» que al de la llengua. Em sorprén que li ho recriminen i que fins i tot el facen fora de la llista. Això de moure's en la línia del que és «políticament correcte» i el que és «políticament dogmàtic» no dóna per a moltes alegries.

divendres, 10 de març de 2017

Flocs i borles

La calor mos ha dut una astènia primaveral abans d'hora. A pesar d'això, deixe caure unes quantes fitxes als diferents rebosts de termes que elabore en paraŀlel. He intentat fixar un criteri estable per a les majúscules i minúscules dels noms de les guerres, que és una cosa que va com va entre unes obres i altres. I el cas de les eres i períodes estratigràfics també és cosa de vore. La cosa és reduir la «majusculització» innecessària. Per sort, en este segon cas el Termcat ha mantingut la minúscula d'estos adjectius que han esdevingut noms. No crec que quin reporte cap avantatge el fet de tractar diferent el juràssic o el campanià quan fan d'adjectiu o de substantiu. Però la tipografia és una empresa estètica i, per tant, mos agrada posar-hi flocs i borles com si això mos enriquira els sentits.

dijous, 9 de març de 2017

Venedors de deures democràctics

Les Corts han estat mitjanament àgils i s'han apuntat a la parada internacional de dones. L'hem feta durant poc més d'un quart d'hora davant les Corts, on han acudit companys del diari oficial de la Generalitat, que fea temps que no vea. Hi havia també la xica Martina Gual (de Torreblanca) que acabava d'eixir la vespra en el programa El Intermedio per a contar-li a Gonzo la seua experiència de dona transsexual.

Hem comentat amb els companys la falta de criteri i de planificació que denota l'externalització de la traducció en la Generalitat, on pareix que hagen començat el procés pel final, perquè, és clar, el que resulta complex és el procés anterior —de formació, mèrit, requisit i utilització— que hauria de desembocar en la reducció dels tècnics lingüístics en plantilla. Això, s'ho boten, i tornem a recular en el temps, a eixa «prèdica» lingüística que dien i tornen a dir «promoció», com si foren ofertes dels grans magatzems. Per a fer això no calen tècnics lingüístics —als quals demanen coneiximents de tècnics lingüístics—, sinó venedors..., o psicòlegs, sociòlegs i experts en publicitat. A fe que no es fa «promoció» del compliment dels deures ètics i legals dels treballadors públics. ¿Hi ha tècnics de «promoció» de la igualtat en l'administració?


  • Més tard, me'n vaig a córrer pel riu, on es nota que fa caloreta: 6:50 + 6:53. No avance.

Es fa llarg o curt

Em distrac amb una mosca que passa, i me s'ha fet l'hora de tancar la paradeta. Això de la mosca que passa és un dir. La distracció són unes majúscules per ací (la «Segona Guerra Mundial» però «la guerra dels Segadors»), unes concordances per allà (el verb haver que només que concordar i tot és vore-hi discordances), un «cúmpleme» més cap allà, etcètera. Òbric dos o tres diccionaris i alguns manuals de criteris, i me s'ha passat volant el dia, ocupat en traducció i correccions inversemblants.

En canvi, estic uns minuts (¡ni tan sols sé si deuen ser segons!) esperant en la cua del banc, al forn o davant de la caixera del súper, i me se «fa llarg esperar» i sense cantar. Sóc pacient, però note la inquietud que rosega el temps.

dimarts, 7 de març de 2017

Urticària democràtica

La síndrome Trump no és nova. En ocasions molt més greus ja es va aplicar el mateix patró de comportament. Tot i que podríem recular molt més i anar molt més llunt, no puc evitar pensar en l'intent de manipulació política de l'atemptat de Barajas del 2004. No cal dir que també és proverbial aquell «alguien ha matado a alguien» de Gila. I ara l'Associació de la Premsa de Madrid (poder dir «apm» i somriure si pensem en la semblança de la sigla d'eixa associació amb el programa de la tv3) deixa caure que Podem du avant una campanya d'assetjament personal contra alguns periodistes (veg. Ara.cat).

Això, la síndrome Trump, per tant, ni és nova ni és pròpia només dels eua. Podem entendre que és un «narcisisme maligne»; o podem sospitar que és una variació del mateix atzar democràtic que tant reforça la figura ideal del sistema com aconseguix debilitar-lo en el funcionament real. Dis-ne la síndrome de la democràcia, dis-ne una urticària.

dilluns, 6 de març de 2017

Vesprades murcianes

Després de sentir dos vegades les disculpes que demanaven les presentadores de les notícies de La Sexta per haver-se adreçat al periodista que informava des de Múrcia amb un «bona vesprada», els envie un missatge on els recorde que també hi ha un petit trosset de Múrcia —el Carxe— que forma part dels territoris on encara es parla en valencià. No servirà massa per a refer el mapa mental de les llengües que es deu ensenyar en escola i que supose que ja no es practica més, però almenys els ho he dit. Els he enllaçat també la informació de la Viquipèdia.

Per sort, a més de desvagats com jo, hi ha Eugeni Alemany i la policia murciana, que han tingut molta agilitat i mà per a tractar esta qüestió, tal com comenten en Vilaweb (consulta: 06.03.2017).

diumenge, 5 de març de 2017

Cita dominical / 433: Steven Pinker

Mirant la gramàtica.
No hi hi ha cap contradicció si es diu que qualsevol persona normal pot parlar alhora de manera gramatical (en el sentit de sistemàtica) i agramatical (en el sentit de no prescriptiva), talment com no hi ha contradicció si es diu que un taxi obeïx les lleis de la física però que transgredix les lleis de Massachussetts.
Steven Pinker, The Language instinct, a partir de la traducció francesa d'Odile Jacob.

dissabte, 4 de març de 2017

Entre glop i glop

Tastem el Xi'Ipal Syrah (sirà, Navarra, 2013), que mos sembla molt bo. Això no és dir massa res. Puc afegir que —pot ser a causa dels medicaments contra el refredat i, per tant, sense el seu rigor habitual en este camp— a Takse li sembla que al final deixa gust de carameŀlo de café. És un detall al qual arribe una volta m'ho ha dit. Ja mos ho va dir la nostra sommelier de capçalera: els nostres sentits són molt sensibles a la suggestió. D'altra banda, la meua gradació —amb alguna excepció— només dóna per a aquinat, roïn, fluix, bo, molt bo i deliciós. Si arriben a fer gust de pebre negre, de regalèssia, de fusta, de canyella o de fruits del bocs... Em va bé que m'ho recorden entre glop i glop.

divendres, 3 de març de 2017

El masculí marca

Ara en coses de llengua, al final de la correguda de les interpretacions que massa sovint mos estalviem, vegem que les gramàtiques parlen dels «gèneres» de les paraules i, més encara, els denominen «masculí» i «femení». Això no té res a vore amb mascles i femelles ni amb el masclisme o el sexisme, llevat que ho dugam a l'absurd de considerar-ho literalment i que pretengam que els carrers són «hòmens» en valencià, però «dones» en francés.

El llenguatge sexista té poca relació amb el gèneres gramaticals. Amb tot, sí que caldria revisar la denominació històrica que han heretat estes categories i, de passada, l'absurda consideració consegüent —i, esta sí, sexista— que pretén que el masculí és el «gènere no marcat»... Ai, des del mateix moment que es denomina «masculí», ja està ben «marcada» la confusió històrica i actual entre sexe i gènere gramatical.

Perquè, realment, projectem molts absurds en el llenguatge. I, a més, els absurds afegits amb què hi ha qui vol resoldre la qüestió sense entrar en l'arrel del problema. El sexisme no està en la marca gramatical, sinó en la discriminació real de les dones (i altres coŀlectius) en la societat. La marca gramatical no és «masculina» ni «femenina», sinó que és un record de les declinacions llatines i és la marca de la concordança que s'establix amb l'article. Cap gènere no és marcat si li poses el nom correcte: el singular distingix entre gènere el i gènere la; i el plural utilitza el gènere el amb caràcter inclusiu.

Bé, un altre dia podríem mirar de pensar un poc més en el llenguatge realment sexista, que és el que deriva de no voler acceptar que podem tractar els noms amb marca de gènere d'una manera acurada i incloent, com ara en el cas dels noms que tenen una forma singular que usem amb marques diferents per a referir-mos a hòmens o dones. Pensem en president i presidenta. En tot cas, em sembla que hi ha molts llibres i manuals que ho han aclarit prou, llevat que els vullgam interpretar-los sense llegir-los i agafant com a norma absurda les exageracions dels qui tenen més interés per semblar políticament correctes que per mostrar i aclarir els embolics de la igualtat i l'equitat.

dijous, 2 de març de 2017

Coses que no passaven a Suècia

Les paraules que llegim o que sentim costen d'interpretar. Sabem que no tan sols hem d'esperar que tinguen un sentit literal que mos semble unívoc i invariable. Ahir mateix, el president de les Corts, Morera i Català, va cloure un acte amb els treballadors de les Corts (abans de les dos del migdia) dient que ja només quedava tirar cap a la mascletà. Naturalment, podem fer una lectura literal: ¡mos estava donant permís per a eixir abans d'hora! En canvi, sabem que calia «interpretar-ho» i que no estava donant cap permís, sinó que estava fent ús d'una fórmula simpàtica per a cloure un acte recordant la festivitat de les Falles que ja està mig en marxa.

Són habituals en molts àmbits els problemes que generen confusions terminològiques paregudes. Fins i tot a voltes són confusions intencionades. No cal dir que és un maldecap en lingüística o en informàtica, però és un fenomen que també mos afecta en la llengua general, i que va de les paraules als gestos. Hi ha qui diu —com Trump— Suècia quan només vol dir una mentira que li servixca per a despertar la por i l'odi i, a més, menysprear idees diferents de les seues. Hem de fer la interpretació corresponent perquè, tant si haguera passat res a Suècia com si no, el cas és que volia fomentar la por i l'odi.

Més que riure-se'n, convindria demanar explicacions, sobretot als ciutadans que han votat el personatge, per si realment és que volien això. I, vaja, és ben possible que sí que ho vullgueren, però no per a ells, sinó per als altres. El dilema humà que mos pot destruir: la coŀlaboració o la competència excloents.

dimecres, 1 de març de 2017

Encerts i excessos

Este bloc de cabòries s'hauria de limitar un poc i no tendir tant a consignar les..., això, idees més peregrines que me s'ocórreguen. Al cap i a la fi, tot el que jo puga pensar, ves a saber si ho sabré escriure i, encara que ho fera mitjanament bé, el fet que ho haja pensat jo no indica que tinga el més mínim valor o interés —llevat del d'entretindre'm i satisfer-me, quan és el cas—. Fins i tot he de reconéixer que, si he pensat res encertat, Walter Benjamin ho degué pensar i escriure abans i molt millor. I ho fan ara mateix Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Adela Cortina, Enric Sòria, Sílvia Senz, Elvira Lindo, Joan Garí... Això en el cas que n'haja pensat mai una de correcta. Per a la resta, tant els tuits de Trump com les reflexions més inversemblants de qualsevol científic nacionalista castellà o valencià poden fer camí sense que jo haja d'augmentar el nombre d'estupideses innecessàries.

Un poc per això me n'he anat a córrer al riu. Malament i constant alhora: 6:55 + 6:57. Merles, corredors i passejants. Fea bon dia.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Humor ofés

Davant les suposades «ofenses» que provoquen alguns artistes o humoristes en les mentalitats catòliques arran de l'ús de la seua simbologia, hi qui, immediatament, pretén que això és una mostra de covardia en lloc de valentia (o provocació) artística, i llancen un repte: «Segur que no ho feu amb els símbols islàmics».

Doncs, pot ser cert que no ho facen amb el mateix ànim amb els símbols islàmics. Però els motius són prou clars, la salut va per davant de tot i l'humor no necessita víctimes (ni ací, ni allà). A més, qui llança el repte oblida un detallet: la pressió de la jerarquia catòlica en la societat és molt més present que la de la religió islàmica (amb algunes excepcions vergonyoses que hauríem de revisar, és clar). I, per sort, a pesar de les pretensions d'alguns, el catolicisme jeràrquic s'ha hagut de «civilitzar» i «esmenar» prou respecte al que era la seua pràctica habitual no fa encara prou generacions. Ara es suposa que s'han de comportar, en general, almenys en l'actitud, com a subjectes sotmesos a drets i obligacions. I tenen el dret de sentir-se ofesos, però la resta no tenim l'obligació de fer-los massa cas en eixos sentiments, que tots tenim els nostres.

L'humor també té requisits, tant si és per a riure com per a fer riure. I no sempre aprovem.

dilluns, 27 de febrer de 2017

La pausa que t'enganya

T'hauries de preguntar sovint fins a quin punt estàs disposat a assumir l'esforç i la responsabilitat de mantindre la teua posició ètica o política. Has de preveure la possibilitat d'haver de deixar de mantindre-la i, per tant, d'haver d'acceptar que, en eixe cas, hauràs de demanar disculpes o hauràs d'explicar els errors que has comés; tot seguit hauries d'assumir el cost de la reparació, sempre que siga possible o la pena i les conseqüències de no poder-ho fer.

Eixa doctrina que m'acabe d'inventar té a vore amb la constatació que és molt fàcil dir que u és d'esquerres o progressista —i realment ho desitges—, mentres no tens ocasió de demostrar que, en el fons, eres un neoliberal egoista si s'han de fer sonar els doblers. Els drets humans en l'Aràbia Saudita pareix que siguen menys humans. Ahí comença a complicar-se la cosa.

No és simple ni senzill, perquè la simplicitat i la senzillesa del cinisme de la dreta no és l'alternativa possible, ni tan sols una opció, només una excusa faŀlaç. La complexitat cansa, i mai no desapareix per molt que l'amagues. L'estudies i proves a explicar-la. Però seguit seguit: la pausa és enganyosa.

diumenge, 26 de febrer de 2017

Cita dominical / 432: Bertrand Russell

Mirant la llibertat del pensament .
Un bon món necessita coneixement, benevolència i coratge; no un penedit anhel del passat, ni posar bastons a les rodes del pensament amb paraules pronunciades fa molt de temps per homes ignorants. Cal una mirada no atemorida i una inteŀligència lliure.
Bertrand Russell, «Per què no sóc cristià», segons la traducció d'Antoni Defez, L'Espill, número 30.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Els bisos

A Taksenet, en general, no li agradava massa Beethoven. Preferix Mahler, essencialment, i té especial devoció per la segona. A pesar d'això, va anar a un recital de piano de Sokolov i diu que es va emocionar amb les sonates de Beethoven que va interpretar el pianista rus. Emili ja havia avisat que Sokolov fa molts bisos. A les deu passades, al Palau de la Música de València, una parella de mitjana edat eixia renegant: «¡Que maleducat! ¿Que no veu l'hora que és?» I se'n van eixir amb presses del palau.

Jo estava fora llegint i apuntant coses. Entre les cadires estretes i incòmodes i l'obligació d'estar pendent amb tots els sentit quan només necessites les orelles i podries estar llegint, no solc entrar a la sala. M'espere fora, on també arriba un poc de so. I continue amb Guerra i pau de Tolstoi, que em donarà per a combinar-la amb moltes sessions de Beethoven, Mahler i Xostakòvitx.

divendres, 24 de febrer de 2017

L'Snöfrid

L'última troballa casual en música que m'ha sorprés —a més del primer tema de la la land és un disc de Sibelius titulat Snöfrid. El vaig sentir perquè va a aparéixer en la pantalla de l'Spotify en el mòbil, on estaven sonant àlbums de Sibelius amb les simfonies mentres fea altres coses per casa. L'afigc a la llista al costat de la cinquena de Xostakòvitx o la novena de Bruckner i tot eixe repertori dramàtic o cadenciós que m'agrada escoltar mentres em concentre en la lectura. O mentres torque la pols, que també va bé.

dijous, 23 de febrer de 2017

Som esmenables

Doncs, sí, faig de tècnic lingüístic i em passe el dia traduint i esmenant errades de tot tipus, gramaticals, ortogràfiques, tipogràfiques... Més tard, es veu que les torne a abocar totes en els escrits que faig. Ahir, en lloc d'«igualitaris» vaig titular «igualitzaris». Si haguera segut un poema, segurament ho hauria deixat, perquè combinava bé amb «atzar» i amb la idea que pretenia exposar. Però com que es tracta només de l'apunt sense massa pretensions d'un bloc de cabòries, ho he esmenat abans que ho veja Taksenet.

Mirant-ho bé, encara que costa aprendre a fer-ho, això d'esmenar-se ajuda a fer el món un poc millor. Hauria de ser una assignatura escolar. I, és clar, una actitud política permanent. Uf, quasi que mos semblaria un miratge.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Atzars igualitaris

A la pista de patinatge del riu n'hi ha tretze xics quan passe per allí després de córrer. Algun dia hi ha alguna xica que acompanya un xic, però poques vegades n'hi ha cap que patine. No hi ha hagut encara cap dona que haja segut lletrada major de les Corts. Sí que n'hi ha hagut dos presidentes, però els altres huit han segut hòmens. Al Consell de Personal de les Corts hi ha cinc dones i —no en conseqüència, però sí consensuadament— la presidència és d'una dona.

Això és un recompte anecdòtic, però tinc quimera que encara hi ha massa àmbits on les majories homínides interferixen la participació de les dones. Tornant a les Corts, la mesa la componen quatre hòmens i una dona, i això que a la cambra hi ha ara mateix 54 hòmens i 45 dones. Em continua semblant que el recurs a l'atzar —en lloc de tanta loteria espermàtica en cinema o en acadèmies de llengua— també faria menys atazarosa la desitjada igualtat.


  • Torne a tocar malament el cronòmetre: 6:53 + no sé què.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Superàvit de voluntarisme

Això del voluntariat lingüístic en les Corts va bé: sembla que hi ha superàvit de voluntaris i dèficit d'aprenents. Per això mateix no m'hi he apuntat, perquè jo faig voluntariat minut a minut amb els companys tot lo dia. Entenc que hi podria haver companys, tal com passa en el carrer, que vegen frustrat el seu intent de practicar l'ús del valencià, perquè encara existix eixa «mala educació» de canviar al castellà quan l'interlocutor parla en eixa llengua.

La majoria dels castellanoparlants ni se'n deuen adonar, perquè es deuen pensar que això és poc menys que una llei física de la natura (humana), però també n'hi han que deuen vore estranya i frustrant eixa subordinació al castellà i eixa renúncia a intentar que els nostres interlocutors es familiaritzen amb la llengua, amb les converses bilingües, amb el bilingüisme passiu i que, finalment, arriben a l'ús actiu de la nova llengua adquirida tan graciosament.

En fi, pel mateix preu, anem a vore este dèficit com una cosa positiva. Ja comprovarem algun dia si això és aixina.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Les Corts del «sinofós»

Intente descobrir com es gestiona el «riksdag» suec. Entre la versió anglesa i la traducció automàtica que fa Bing de la versió sueca trac algunes conclusions. Amb tot, em sembla que no sé si arribaré tant llunt com pretenc amb la proposta de reorganització per a les Corts valencianes. Al cap i a la fi, no sóc cap expert en eixes qüestions i tampoc sóc qui té les atribucions de proposta sobre eixa qüestió. En tot cas, la revisió de les estructures i les funcions de diversos llocs sí que confirma que tenim una organització molt millorable i que els problemes que observem tenen possibilitats de solució.

Llàstima que la iniciativa política sobre la modernització del parlament valencià no sembla que siga una qüestió que tingueren en ment més enllà d'una retòrica genèrica benintencionada fins que no ho hem tractat de posar en marxa de manera voluntarista per una assemblea que mos se va fer prou indigesta de crits i una mala pensada que vam tindre en el Consell de Personal.

Això sí, és entretingut vore quantes coses es podrien millorar, si no fóra... Ahí acabarem, en el banc del «sinofós».

diumenge, 19 de febrer de 2017

Cita dominical / 431: Joan Fuster i Ortells

Mirant les creences polítiques .
El mite de la sobirania de l'Estat forma part del repertori d'idees comunes precisament d'aqueix tipus d'hòmens que arriben a ésser diputats de qualsevol país.
Joan Fuster i Ortells, «4 de setembre, nit», Dietari inèdit (31/VII/54 - 2/X/55).

dissabte, 18 de febrer de 2017

Llibertat per a ser esclau

Lligc en una pnl del pp valencià en les Corts que el govern de la Generalitat està utilitzant l'anglés contra el castellà en favor del valencià. Ells proclamen, en canvi, una suposada «llibertat» que mos ha permés als valencians tirar si parlem en valencià o en castellà. Estic segur que és cinisme, que saben massa bé en què consistia eixa «llibertat» contra els parlants de llengües que no foren el castellà. Hi ha hagut alguns canvis polítics, però la dreta encara pareix que aspire a fer reviscolar les procuradories franquistes en lloc de participar en una administració democràtica progressista avançada.

Eixa dreta sap que el nacionalisme és l'opi que han de fer aspirar als ciutadans perquè s'els entele el pensament. Una bandera per la qual morir, una frontera a defendre o a botar, una nació que mos identifica contra algú, una raça que mos caracteritza com el pedigrí als gossos, un esperit que mos ha de fer avançar sense reflexió, un déu inexistent que mos ha d'omplir de buidor, de fanatismes o d'aŀlucinacions, una llengua —només una, que no donem per a més— expressiva, simple i sense gramàtica —com si això fóra possible—, un treball... Bé, mentres no siga possible l'esclavitud.

divendres, 17 de febrer de 2017

Decidim pel valencià

Tot i que aplaudixc la possibilitat de participar en l'elaboració dels pressuposts de València —per cert, València oficialment, des de fa uns dies; llàstima que les males interpretacions i les confusions dels «normativistes» del català no hagueren previst que, en realitat, era «Valéncia», com Dénia— en el web DecidimVLC, després de votar per a que destinen uns diners a dos coses del barri antic, he hagut de fer una queixa al síndic de greuges, perquè el web sobre esta iniciativa no estava complet en valencià.

En fi, ja que no milloren aplicant la coherència amb protocols d'actuació, que ho facen a força de reclamacions. Aixina, vaja, el ciutadans tampoc no perdem punt i hem d'estar actius en la reivindicació.

dijous, 16 de febrer de 2017

Decoració llatina

Veig en les notícies (de tv3, que fa temps que no les vea) que a la seu de l'otan han penjat el lema «Animus in consulendo liber» ('esperit lliure per a decidir'). Una organització dedicada al tràfic d'armes —que pareix que eixa és la principal activitat descontrolada dels exèrcits— té moltes llibertat d'esperit per a decidir qualsevol cosa que li parega. No hi ha argument més convincent, ¿oi?, que un bon bombardeig.

Ah, almenys posant-ho en llatí pareix que hi vullguen posar un poc de no sé què que els falta en els fets. Una cosa com el lema que hi havia en una bandera dels eua darrere Donald Trump: «E pluribus unum». El llatí dóna encara per a molt en certs ambients. Llàstima que només siga decoració.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Efe líquida

Un company troba un cartell interessant en Villena: «L'frutería». Un ús enginyós de la normativa del català. I és curiós, a més, perquè és a la zona castellana del País Valencià. Deu ser impossible per a algunes ideologies aŀlòfobes —com continuen manifestant els dirigents del pp valencians—, però és ben possible que per simple sentit de l'oportunitat i perquè és millor aprofitar els avantatges educatius de la pluralitat lingüística, els ciutadans saben comprendre que un monolingüisme absentista —absentista d'aprendre valencià, d'aprendre anglés...— és un entrebanc. O un privilegi capciós.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Poció normativa

Si no fóra perquè tenim «excusa», ¡ia ara!, més encara, moltes i bones raons, pareix que no fem res bé. D'una banda l'iec no tan sols va al seu aire com si encara estiguérem en plena transició i els territoris del domini lingüístic català estigueren buits de lingüistes, sinó que, segons alguns, està colonitzada per emèrits barbaristes camuflats d'acadèmics afaenats en el cultiu de guionets, que van flitant accents i omplint els diccionaris de castellanismes.

En un altre cantó, l'avl és una institució que, com que va ser creada quan governava el pp de Zaplana al País Valencià, és poc més que una reunió de casino de poble dels anys cinquanta; a més, s'han pensat els acadèmics que tenen dret a coŀlaborar en la normativa de la llengua perquè ho diga una llei... quan tots sabem que un decret de 1976 (¡1976!) va baixar l'autoritat de la llengua a la terra a través del boe i no hi ha res més a dir... Bé, si no fóra que l'iec ha perdut la senda de la paraula de Fabra, que fa molts anys que va morir, però que té uns «mèdiums» que l'interpreten miŀlimètricament des d'ultratumba, i per tant, sense no tan sols haver de llegir-lo.

En fi, sort que el català encara és una llengua i no una poció màgica elaborada per algun druida boig.


  • A migdia, pel riu, amb mal de cames: 6:44 + 6:59. ¡Uf, malament!

dilluns, 13 de febrer de 2017

Un temps de café recalfat

Si et fixes bé, els rellonges no mos anuncien que el temps passa, sinó que hi ha un temps que es repetix constantment. En canvi, som mosatros els qui els mostrem el pas del temps que mos passa per damunt. Voldríem repetir-lo, però no és possible. Sempre és un altre temps per a mosatros, un temps repetit, reciclat, remullat, recalfat com un café del de bar del cine d'estiu aquell, a mitjan vesprada, poc abans que aquella dona fera estríptis la nit de la «festa dels camioners».

diumenge, 12 de febrer de 2017

Cita dominical / 430: José Martínez de Sousa

Mirant les definicionsde l'estranger.
veu estrangera. Veu que pertany a qualsevol idioma que no siga l'espanyol.
José Martínez de Sousa, Diccionario de lexicografía práctica.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Desemparança de temps

Crec que no podré afegir mitja hora més setmanal a les faenes de xarrar que em toca fer des que em dedique a la representació sindical. Hauria de participar en això que han impulsat en les Corts dels emparellaments lingüístics temporals, supose, però em sembla que d'això, de «voluntariat» d'eixe —sense cap voluntarisme, certament— en faig a tothora. Realment m'alegrarà molt vore companys de faena que es busquen mitja hora per a parlar en valencià amb algú. N'hi han que, quan parlen amb mi, aprofiten per a practicar, però en són molts més els que desaprofiten eixa possibilitat.

En eixe sentit, estaria bé que la iniciativa els permetera captar com de trist pot arribar a ser que desaprofiten l'horari laboral complet que tenen disponible per a parlar en valencià amb els companys. I fins i tot com ajuden a camuflar l'aculturació baix la capa de la «bona educació» que habitualment fa que molts catalanoparlants resignats i parlen en espanyol amb ells seguint el joc de l'omnipotència apresa dels monolingües castellans i la desemparança apresa dels bilingües valencians.

divendres, 10 de febrer de 2017

Donació compensatòria

No tenia massa ganes de repassar les dos reunions de hui sobre les coses laborals de les Corts, ni tampoc els destrellats de Trump contra les víctimes del dia o la batalla pública gens interessant —gens instructiva i ni tan sols desinfectant— de Podem per la rodalia de Madrid, mentres prop d'allà està congregat el partit majoritari de la dreta econòmica i social, on no hi ha debat, perquè és més complicat i menys gratificant que l'adhesió empresarial. O sentimental. Compense un poc de tot això fent una donació a Proactiva Open Arms.

En això, va i bota un collistaire de Migjorn, deixant-se dur per una retòrica més pròpia de les creuades («espanyoles» o anteriors): «Els castellans, usurpadors de l'espanyolitat romana, ens deuen sis segles de disculpes.» Anava a dir que costa de creure que algú les amolle aixina hui. Lamentablement, no costa gens.

dijous, 9 de febrer de 2017

Regió europea sense valencià

La primera queixa d'enguany, sobre el web d'una altra fundació de la Generalitat: Fundació Comunitat Valenciana-Regió Europea. Encara no tenen la versió en valencià de molts apartats i continguts. És clar, encara no han establit un protocol d'actuació lingüística en l'administració i, per tant, la gestió dels continguts dels webs va com va, prou a la babalà, però amb la mateixa deriva de sempre. I és que aconseguir canvis dins de l'administració pareix que és cosa d'estar en el lloc adequat en el moment oportú. Si no és aixina i no enganxes l'ocasió, qualsevol millora costarà déu i ajuda.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Sona la flauta

Recital de flauta en Silla. Els alumnes toqueregen les peces i les tecles de l'instrument. Fa uns quants anys que hi anem i l'evolució tècnica i física dels xiquets —quasi tot xiquetes, per cert— es nota en tots els sentits. Enguany hi deu haver algú de fora, perquè la professora parla més en castellà que mai; no puc evitar pensar que per ací pareix que sempre estem disposats a demostrar que el valencià és innecessari i que l'hem de sacrificar per a caure'ls bé als monolingües, que es veu que n'hi han que estan convençuts que tenen dret a no sentir-se ofesos per la flauta dels idiomes. Els ofenen els sabers dels altres i no la pròpia ignorància. Presagi trumpià, és clar.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Cosa de colps

Dimarts amb bon temps, passe per la Vall i arreplegue les cartes de la comunitat. Hi ha reunió, però no hi podré anar. Estranyament, a l'entrada del poble no hi ha cap cartell que anuncie que tal i tal es casen. No estaria malament que ja ho hagueren deixat córrer. Deuen ser conseqüències del canvi climàtic i les polítiques de Trump i d'eixa Europa que no sap si vol tindre un futur o només un passat tancat a colps de desastres humans. I més encara perquè casar-se també pareix cosa de colps.

dilluns, 6 de febrer de 2017

L'aire de la boca

Al final de la reunió, en què mos havia comentat el seu punt de vista sobre alguns aspectes de la reorganització de les Corts que estem impulsant en les Corts, amolla: «I no digau que ho he dit jo, ¿oi, Miquel?» En eixe moment me s'havia oblidat la causa del comentari i, per tant, responc a bones i relativitzant el fet que, als sindicats o al consell de personal, no mos solen fer massa cas. Quan ja hem eixit del despatx, recorde que qui em comenta això és qui em va dir una cosa quan li vaig demanar assessorament de manera informal en el bar i qui va dir la contrària quan vaig demanar un aclariment sobre eixa qüestió en una reunió formal, als membres de la qual havia comentat la solució que m'havia manifestat. Em vaig quedar a quadres, però em vaig conformar, perquè era la seua paraula del bar contra la seua paraula de la reunió i, és clar, al bar ja sabem el registre que s'hi fa servir.

En fi, per a això m'agrada fer les consultes per escrit i intente aconseguir les respostes també aixina, escrites, cosa que he comprovat que ofén o incomoda a unes quantes persones, essencialment, les que no estan disposades a mantindre una mínima exigència ètica amb ells mateixos ni permeten que els l'exigixquen. En canvi, les paraules del bar o de qualsevol reunió, se les endú la memòria de cadascú. I resulta que les pintem amb matisos diferents i ben variats. Amb coloraines fins i tot. No m'acalore, perquè no és el primer cas que em diu una cosa i en fa una altra. Sempre verbalment, mai per escrit, és clar, no fóra cas que la lletra li llevara l'aire de la boca.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Cita dominical / 429: Antonio Juan Onieva Santamaría

Mirant els refugiats.
I ell, que havia parlat cara a cara amb el mateix Déu, va tindre la humil resignació de lliurar-se a la voluntat divina, que va disposar que Josué, i no ell, entrara en la terra de promissió.
Antonio Juan Onieva Santamaría, «Moisés», Cien figuras universales.

dissabte, 4 de febrer de 2017

Estadística d'ús parlamentari

M'adone que no he actualitzat el formatgets de seguiment de l'ús de les llengües en el parlament valencià. Com que ara em dedique a la traducció correcció, me s'ha oblidat anar apuntant en el web quina preferència lingüística tenen els diputats valencians d'esta legislatura en la cambra. Tampoc és una recerca massa rigorosa, però sí que em sembla indicativa —almenys per mi—, perquè, si més no, intenta que evitem generalitzacions massa pessimistes sobre la vitalitat del valencià. «Massa» he dit, que no cal ser un Schopenhauer per a preveure que molt «hauríem» de canviar les coses per a que el valencià no acabe en l'aparador dels records lingüístics abans del que voldríem.

A vore si trobe un poc de temps i de memòria. Amb tot, supose que el resultat no s'apartarà molt de la previsió que podem fer a partir de les dades de la legislatura anterior.

divendres, 3 de febrer de 2017

Entre biga i biga

Una companya mos descobrix un sinònim de revoltó que s'utilitza, si més no, en Beniopa: «maulà». Al principi no sabem d'on ve la cosa, però una altra companya té una intuïció i pensa en un derivat de motle. Efectivament, el dcvb ho certifica (s. v. motllada o motlada; consulta: 03.02.2017):

2. Revoltó; volta que deixa el motlle entre cada dues bigues d'un sostre (val.) [...]
Fon.: muʎʎáðə (or.); moʎʎáðɛ (occ.); moɫɫáðə (mall.); moɫá (Val., Sueca); moɫɫá (Cullera, Alcoi); moɣlá (Cocentaina, Pego, Sanet).
Etim.: derivat de motlle.

No ho havia sentit mai. En Carcaixent hi ha l'expressió quasi proverbial «entre biga i biga, revoltó». És quasi proverbial, perquè ho sembla, però en realitat és una simple descripció de la forma tradicional de construir els sostres.

dijous, 2 de febrer de 2017

L'efecte de la queixa

M'avisa el síndic de greuges que la queixa que li vaig enviar sobre el web de Fisabio ha fet efecte i es resoldrà positivament. Almenys això declara un membre de la fundació Fisabio i un escrit de la directora general d'investigació, innovació, tecnologia i qualitat.

El web del síndic diu que els he fet 96 queixes i 75 consultes. En pensava que n'havia fet més, perquè he tingut ocasió i motius, però es veu que no sempre ganes i temps. La primera registrada és del 1998. El web no em permet consultar-ne el contingut, només a partir del 2003. Tampoc és cosa de posar-se a llegir-les totes, però deixe esta llista com a mostra.

1. Queixa número 201613273: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
2. Queixa número 201613241: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
3. Queixa número 201612151: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
4. Queixa número 201603605: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
5. Queixa número 201602453: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
6. Queixa número 201513348: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
7. Queixa número 201511239: Reducció de prestacions econòmiques
8. Queixa número 201503885: Dret a triar la llengua en tots els procediments
9. Queixa número 201412649: Reducció de prestacions econòmiques
10. Queixa número 201410653: Reducció de prestacions econòmiques
11. Queixa número 201408583: Reducció de prestacions econòmiques
12. Queixa número 201408387: Reducció de prestacions econòmiques
13. Queixa número 201408270: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
14. Queixa número 201408153: Reducció de prestacions econòmiques
15. Queixa número 201400864: Reducció de prestacions econòmiques
16. Queixa número 201400609: Reducció de prestacions econòmiques
17. Queixa número 201400285: Reducció de prestacions econòmiques
18. Queixa número 201400275: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
19. Queixa número 201318641: Reducció de prestacions econòmiques
20. Queixa número 201318615: Reducció de prestacions econòmiques
21. Queixa número 201318458: Reducció de prestacions econòmiques
22. Queixa número 201317844: Reducció de prestacions econòmiques
23. Queixa número 201316733: Reducció de prestacions econòmiques
24. Queixa número 201316555: Agricultura
25. Queixa número 201316097: Reducció de prestacions econòmiques
26. Queixa número 201314858: Reducció de prestacions econòmiques
27. Queixa número 201304054: Reducció de prestacions econòmiques
28. Queixa número 201214182: Reducció de prestacions econòmiques
29. Queixa número 201200776: Reducció de prestacions econòmiques
30. Queixa número 201111378: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
31. Queixa número 201111183: Ús del valencià
32. Queixa número 201110502: Reducció de prestacions econòmiques
33. Queixa número 201109296: Ministeri de l'Interior
34. Queixa número 201108072: Administració local
35. Queixa número 201106234: Hisenda
36. Queixa número 201102506: Reducció de prestacions econòmiques
37. Queixa número 201101052: Reducció de prestacions econòmiques
38. Queixa número 20108689: Administració local
39. Queixa número 20108382: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
40. Queixa número 20108203: Reducció de prestacions econòmiques
41. Queixa número 20107401: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
42. Queixa número 20107392: Reducció de prestacions econòmiques
43. Queixa número 20107343: Reducció de prestacions econòmiques
44. Queixa número 20106637: Reducció de prestacions econòmiques
45. Queixa número 20106620: Reducció de prestacions econòmiques
46. Queixa número 20106190: Dret a triar la llengua en tots els procediments
47. Queixa número 20104501: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
48. Queixa número 20100342: Reducció de prestacions econòmiques
49. Queixa número 20092530: Reducció de prestacions econòmiques
50. Queixa número 20092432: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
51. Queixa número 20091758: Reducció de prestacions econòmiques
52. Queixa número 20090482: SERVOF
53. Queixa número 20090161: Dret a triar la llengua en tots els procediments
54. Queixa número 20090052: Dret a triar la llengua en tots els procediments
55. Queixa número 20083838: Reducció de prestacions econòmiques
56. Queixa número 20083548: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
57. Queixa número 20083374: Dret a triar la llengua en tots els procediments
58. Queixa número 20083326: Reducció de prestacions econòmiques
59. Queixa número 20083282: Reducció de prestacions econòmiques
60. Queixa número 20083281: Reducció de prestacions econòmiques
61. Queixa número 20083066: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
62. Queixa número 20082810: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
63. Queixa número 20082374: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
64. Queixa número 20082251: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
65. Queixa número 20082036: Administració local
66. Queixa número 20080042: Dret a triar la llengua en tots els procediments
67. Queixa número 20071412: Dret a triar la llengua en tots els procediments
68. Queixa número 20061725: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
69. Queixa número 20051840: Dret a triar la llengua en tots els procediments
70. Queixa número 20042148: Dret a triar la llengua en tots els procediments
71. Queixa número 20041966: Dret a triar la llengua en tots els procediments
72. Queixa número 20041856: Dret a triar la llengua en tots els procediments
73. Queixa número 20041786: Dret a triar la llengua en tots els procediments
74. Queixa número 20041679: Dret a triar la llengua en tots els procediments
75. Queixa número 20041623: Dret a triar la llengua en tots els procediments
76. Queixa número 20040888: Dret a triar la llengua en tots els procediments
77. Queixa número 20040017: Reducció de prestacions econòmiques
78. Queixa número 20040016: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
79. Queixa número 20040015: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
80. Queixa número 20031548: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
81. Queixa número 20031249: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
82. Queixa número 20031191: Reducció de prestacions econòmiques
83. Queixa número 20031190: Reducció de prestacions econòmiques
84. Queixa número 20031091: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
85. Queixa número 20030890: Provisió
86. Queixa número 20030867: Versió exclusivament en castellà de pàgines web i xarxes socials
87. Queixa número 20030778: Impresos, formularis, models oficials, retolació i ús de topònims
88. Queixa número 20030647: Reducció de prestacions econòmiques
89. Queixa número 20022124: No determinat
90. Queixa número 20022035: No determinat
91. Queixa número 20020900: No determinat
92. Queixa número 20012344: No determinat
93. Queixa número 19980401: No determinat

dimecres, 1 de febrer de 2017

Invitats

Poc de temps per a res, tan sols escoltar un poc de música mentres conduïxc. Arreplegue els papers de l'herència, passats ja pels registres, segellats, rubricats i mal escrits. I em quede amb l'última frase de Senior i el Cor Brutal en El signe dels temps: «Jo no sé, la gent, quan ho aprendrà: que tots som invitats.»

dimarts, 31 de gener de 2017

Un petit espai democràtic

El cap d'opinió d'un diari escriu quatre banalitats aŀlòfobes sobre el valencià i els valencians. Hi ha qui estaria disposat a precisar i replicar les seues apreciacions polítiques i sociolingüístiques. Per sort ja ho han fet alguns lectors del diari en els comentaris. Al cap i a la fi, eixa persona no és ignorant ni desinformada, sinó que té una ideologia i un producte que ha de vendre.

Per tant, en lloc de comprar-li el discurs i ajudar-lo a «vendre'l» amb rèpliques que són impossibles davant d'un discurs autoconvençut i demagògic, crec que l'única cosa interessant que es pot fer amb eixe article és llegir-lo, localitzar els prejudicis i la ideologia que difon i, a més, estudiar no tant les pautes que ajuden a inserir eixes idees en la realitat social, sinó les que cal seguir per a permetre que tinga un espai propi en una societat democràtica. I no «contra» eixa societat, encara que ho pretenga.

dilluns, 30 de gener de 2017

Levitació magnètica cortesana

Hem continuat hui amb dos reunions per a documentar i confirmar el diagnòstic sobre l'estructura administrativa de les Corts. De moment, tots concorden en l'anàlisi. Fins i tot tenen concepcions semblants sobre l'estructura del futur. Pareix que tots sabem on està el tap. Encara que segurament haurem d'estirar bona cosa per a llevar eixos obstacles del camí i convertir el caminal pedregós en —aŀlucinant un poc— una via per al transport coŀlectiu de levitació magnètica... I que l'electricitat necessària siga solar d'autoconsim, vista la solana que pega quasi cada dia en els terrats de la institució i que s'hauria d'aprofitar.

Encara no hem tocat la porta política. A pesar de la faena política que tenen, no pareix que hagen pensat en deixar la seua empremta en les entranyes de les Corts. Sovint sembla que en tot això sí que «leviten». Espere que estiguen disposats a encarar el procés en esta segona part de la legislatura.

diumenge, 29 de gener de 2017

Cita dominical / 428: Lynn Margulis

Mirant els bacteris de prop .
D'aquestes cèŀlules se n'ha parlat des de sempre com d'un teixit, sense saber què era. I amb els microscopis s'han adonat que són bacteris que viuen a dins les cèŀlules.
Lynn Margulis, «Darwin era lamarkista», Mètode, 31, tardor 2001.

dissabte, 28 de gener de 2017

Comparacions odioses

Diuen que la presidència de Donald Trump als eua ha fet reviscolar la noveŀla 1984 d'Orwell i l'assaig Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Bé està que comencen a informar-se i que hagen descobert quines són les lectures adequades al problema. No sé si les dades comercials de les editorials, però, confirmarien que no s'estiguen venent molt bé altres llibres que també podríem relacionar amb la nova percepció ideològica de la presidència americana.

Per la meua part, he vist estos dies algun dels capítols de la sèrie sobre la segona guerra mundial Apocalipsi on eixien Charles Lindbergh proposant «America first», Adolf Hitler diguent destrellats demagògics i nacionalistes, Stalin, a qui també li semblava que la tortura i els camps de concentració «funcionaven»... En fi, les semblances només són aproximades i les comparacions resulten realment odioses.