dilluns, 31 d’octubre de 2016

Els extrems de l'arrel

Les paraules i expressions amb què expliquem o argumentem no són trivials o indiferents. Són simplificacions i metàfores, són etiquetes mentals que poden condicionar el discurs i, al final, també el nostre punt de vista. ¿Per què els diccionaris diuen que un «extremista» és un «radical»? ¿I per què els mitjans pretenen que els de dretes són «conservadors», fins i tot quan, en lloc de «conservar» es dediquen a destruir? ¿Per què els «conservadors» de la natura han de ser «conservacionistes», quan els «-ismes» polítics solen representar militàncies exagerades i intolerants?

El polític va dir: «El pp es situa a l'extrema dreta»; la periodista va traduir: «El polític lamenta la "radicalitat" del pp.» No són només interpretacions o jocs de paraules per a entretindre's: amb eixes concordances modulem les idees, la percepció i la concepció que tenim del món. L'arrel també podria ser situar-se en el punt mitjà sobre el qual pivota el món.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Cita dominical / 415: Delia Rodríguez

Mirant el periodisme.
Una de les frases que més he sentit en les redaccions en què he treballat és: «¿Però algú s'ha llegit això que hem publicat?»
Delia Rodríguez, El periodismo acosado, Eldiario.es.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Complexitat endolcida

Ser just i equitatiu és complex, perquè reduïx la satisfacció possible, eixa satisfacció interminable dels somnis polítics. Les polítiques d'esquerres sempre són complexes i insatisfactòries. Però voten Trump o Rajoy, glucosa política. Mos ensenyen a procurar-mos el dolç, no la salut. La salut, ai, és complexa, sempre acaba malament.

divendres, 28 d’octubre de 2016

La millora dels marges

La nova Generalitat pareix que encara està en bolquerets en la cosa de la gestió lingüística. Sembla que necessiten un pla d'acció global o transversal (com en vullguen dir) que done unes pautes clares d'actuació davant de qualsevol comunicació amb els ciutadans. He hagut de fer una queixa al síndic de greuges perquè la pàgina web sobre la campanya de vacunació contra la grip d'enguany no tenia els continguts en valencià. En això he notat que no hem avançat tant com deuríem d'haver avançat, perquè es dóna el cas que també n'he hagut de fer una semblant en un ajuntament, el de Cullera, que es suposa que havia d'haver millorat la seua visió de la gestió lingüística.

No espere milacres, però m'agradaria haver sabut pels companys de la conselleria que allà tenien unes idees clares i positives pel que fa a la gestió lingüística que havien de dur avant. I si unim a tot això el desgavell en la gestió de les matrícules d'enguany en l'Escola Oficial d'Idiomes de València, em sembla que hauran de fer una revisió profunda dels plans i les actuacions, perquè tenen molt a millorar. I això de tindre molt de marge de millora fins i tot pot ser bo. Mirem-ho aixina.

dijous, 27 d’octubre de 2016

L'assimilació de la normativa

Localitze un article de Jordi Ginebra que, si més no, pel títol pareix que ha de ser interessant: «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?» No me l'he llegit encara, però quan l'he vist he dit, ¡tat!, ací hi ha matèria per a fer pensar.

En la gestió lingüística, la relació dels poders difusors de la llengua amb la societat està farcida d'esquetesm i estructures teòriques, de planificació, de codificació, etc., però tinc la sensació que solem convertir el que havia de funcionar com un bucle en un carreró sense eixida. La gestió lingüística que fem em sembla que no té mai a mà els resultats dels diners invertits en decorar un tramvia o no sé quantes parades d'autobús.

Amb tot, Ginebra mostra que hi ha estudis relacionats amb l'assimilació de la normativa. Continuaré llegint, a vore si tenim conclusions sobre l'assimilació o no-assimilació de les decisions normatives.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Optimisme escolar

Hi ha qui té una visió molt optimista sobre el poder de l'escola. Una cosa és el debat ortogràfic associat a la negació lingüística contra els catalans, que ja pràcticament no n'hi ha —per desistiment, els cínics també es cansen—, i una altra cosa és la manipulació de les passions polítiques —ahí no es dóna el cansament, que s'hi juguen els caragols—. El valencià no està desapareguent perquè quatre doctes es pensen més sabuts que la resta (i facen normes per a embolicar i creure's més sabuts encara), sinó perquè no tenim mitjans d'informació ni cinema ni diaris ni polítiques d'estat ni pressuposts per a muntar eixes paradetes.

A mi m'és igual com escriga ningú i no pense escriure seguint les ortografies ad hoc que s'inventen per ací i per allà, continuaré amb les normes generals de l'avl-iec. Ara, qui vullga escriure en valencià com si això fóra un fet natural, que ho faça, no em destorba gens, crec que això contribuïx a enfortir l'ús de la llengua i a relativitzar el valor de l'ortografia.

En eixe sentit, caldrà reflexionar algun dia sobre els excessos identitaris. Jo només puc parlar per mi mateix, que no em senc gens valencià ni català ni balear, però, curiosament, això no m'induïx a mirar de fer desaparèixer o d'esborrar la llengua corresponent i substituir-la per una altra, tal com pareix que s'esdevé quan alguns es fan de malvoler en estes discussions.

En fi, cada dia intente sentir-me més escandinau i no hi ha mans, de matí em desperte i continue ¡sense poder parlar en suec! (I qui diu suec diu danés o, socialment, equitatiu i equànime, ¡és clar!) Però tot això és cosa meua. A mi tan sols em molesta que mos discriminen injustament.


  • Pel riu, amb optimisme: 13:50.
  • dimarts, 25 d’octubre de 2016

    Dos tasses més

    Si tot va com esperen, estos dies que s'acosten la majoria dels diputats socialistes espanyols acabarà regalant un govern del Partit Popular als espanyols. Hem comprovat que els governs són més inútils del que mos fan creure, sobretot quan es tracta de fer les coses amb justícia i equitat. Per contra, per al que realment servixen, per a això són uns màquines. Per si no n'havíem tingut prou, dos tasses més. I el cas és que la portada d'ahir del diari El País em va arribar a fer vergonya:

    El psoe logra sacar a España del bloqueo y evita otras elecciones

    Es veu que havien de compensar molts mesos de barbaritats i destrellats i han arribat a caure en el ridícul panegíric. Un poc més i mos anuncien la plena ocupació i la justícia universal. ¡Pareix que havíem de desitjar no tornar a votar mai més! ¡Tanta democràcia!, ¿no serà un excés que també cal retallar?

    Això és el que n'hi ha, de moment, mentres no millore. M'estranyaria que el mateix diari explicara tan sovint i amb tant de detall què hi guanyen i per què els accionistes majoritaris de Prisa, amb estes polítiques o amb unes altres. I qui perd en eixe joc.

    dilluns, 24 d’octubre de 2016

    La predicció ortogràfica

    Si la idea no està superada o corregida, en l'article «Écritures et acquisition. Retour sur la mixité graphique», Jean-Pierre Jaffré comenta que «l'estudi comparat dels problemes amb què van topar els aprenents-lectors xinesos, japonesos i americans acaben relativitzant qualsevol separació massa radical entre escriptures alfabètiques i no alfabètiques».

    Aceptem que l'ortografia és un element de la simbologia i la construcció social d'una llengua. Llavors, una volta coneguda la llengua, l'ortografia, per sentit democràtic, hauria de ser un instrument estructurat i predictible que seguira amb unes normes jerarquitzades, consistents i conegudes. En eixe sentit, això que coneixem com a «excepció» hauria de ser un indicador d'inconsistència o, mirant-ho positivament, de necessitat de millora de la norma.

    Vista l'ortografia que tenim, que deu funcionar, pam dalt, pam baix, com totes les ortografies del món, l'única qüestió que crec que hauria de millorar és l'eliminació de casos que no siguen explicables ni predictibles. La finalitat de l'ortografia és afavorir l'ús escrit i la lectura, però no convertir la paraula escrita en una exposició permanent de les cicatrius del passat de la llengua o de les disquisicions etimològiques i morfològiques. Aiguaneu, aigua-sal; pocavergonya, poc-trellat. ¿Mos avança molt això?

    Al capdavall, sempre estem davant de les mateixes alternatives: no fer res, millorar gradualment les normes que tenim o refer-les des de la base (la base llatina, supose). I no pareix que s'acoste un terrabastall que permeta amortitzar el cost d'assolar l'edifici per a fer-ne un altre més nou i lluïdor. A la vista està que, ara mateix, tampoc no sabríem fer-ho.

    diumenge, 23 d’octubre de 2016

    Cita dominical / 414: André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie

    Mirant les idees.
    La invenció és una imitació fallida.
    André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie, Les pieds sur terre.

    dissabte, 22 d’octubre de 2016

    La bellesa del poder

    És cosa de vore, i de llegir, com hi ha persones que es diuen «enamorades» de la seua llengua i, curiosament, no fan més que trobar-li defectes, decadències, degeneracions, vulgarismes... De fet, sembla més aviat que la llengua els fa ois. No s'adonen que no els agrada la llengua, els agrada la «norma». Com si només hi haguera una bellesa possible, la que establix el poder, la que «dóna» poder.

    divendres, 21 d’octubre de 2016

    Mala cuina

    Visitem el xinés que havia agafat com a referència per a eixe tipus de cuina. I descobrim que va ser un enlluernament. No eren hores, com aquell que diu, i en lloc de la cambrera i el cuiner titulars hi havia —supose— la mare o la tia. En lloc de dir-mos que encara no mos podien atendre, mos va preparar un bon desastre de dinar-sopar —eren les set, però no havíem dinat—. Per a postres, les rantelles més ampalagoses amb què he topat mai. ¿D'on podien vindre? Doncs, és possible que del poal del fem que tenien davant la barra, pràcticament al mig del menjador.

    La cuina mal feta, el restaurant mal gestionat, són mals hàbits professionals que es poden solucionar. Podem fer el mateix amb la pràctica professional dels tècnics lingüístics, però, essencialment, tot hauria de començar per una «professionalitat democràtica» que mos se regateja en l'educació i en la pràctica quotidiana de les relacions humanes. Costa de covar, és complexa, laboriosa, dóna fruits a llarg termini... Talment com això de la «corrupció dels menors», doncs, tendim a malinterpretar què és econòmic i eficient. Com diria aquell, sempre estem provant amb la ignorància.

    dijous, 20 d’octubre de 2016

    La baixa del diari

    Com que ja m'he fet a la idea d'esborrar-me del diari El País quan caduque la subscripció que tinc, cosa que passarà d'ací a pocs mesos, estic pensant si no em quedaré un poc desinformat. És possible, tot i que vaig mirant alternatives per a continuar amb la dosi necessària de realitat quotidiana. El cas és que hi ha El Diario.es, que té una versió en valencià real (no com la del Levante, que provoca més vergonya que indignació a estes altures). També, com a complement, hi ha La Veu del País Valencià. No cal dir que l'Ara.cat també seria interessant, perquè vullc que siga en paper.

    Mirant-ho bé, m'ho hauré d'estudiar amb calma, regirant el quiosc durant un temps. I és possible que al final em faça un combinat de dies, de papers i d'idees.

    dimecres, 19 d’octubre de 2016

    Fent provatures

    La vesprada per Carcaixent. L'advocat s'ha sorprés en vore la traducció que he fet dels papers. A ell també li agrada fer provatures en valencià. Fa servir el traductor de l'ordinador. S'alça el document com a plantilla. Els meus companys no han sentit mai dir espontàniament ni cua ni coa: «¿qui és l'últim?», «agarra turno»... A la Vall, els «madrilenys» van instaurar el costum de «fer coa» mentres esperàvem l'autobús cap a la mar. Quan ells no estaven provàvem a pujar tots fent garbera. Fa més de trenta anys d'això i, per sort, encara anem fent provatures.

    dimarts, 18 d’octubre de 2016

    Debats i de batibulls

    Encara està el galliner revolucionat amb la possible retallada de diacrítics. O no, que encara s'ho estan pensant. Certament, si mos fixen bé, sobren tots —el bé anterior l'hauríeu entés igual, ¿oi?—, llevat que, si pensem que ja els tenim i funcionen més o menys bé, doncs, no mos en faces un llista nova que tampoc no tindrà massa sentit. Bé, ka mos jo farem.
    El cas és que estos dies també he notat la diferència de debatre en Zèfir i en Migjorn. En Zèfir dialoguem, intercanviem dades, reflexionem, matisem i aportem punts de vista i opinions que sabem que són discutibles. En canvi, Migjorn, supose que naixcut amb una idea de militància més emocional, és un lloc on pots intentar fer el mateix que en Zèfir, però has d'estar preparat per a rebre juís d'intencions, tergiversacions interessades, acusacions destarifades, fins i tot menyspreus i insults personalitzats. És clar, no és general, és cosa sempre d'alguns pretesos «patriotes» d'eixos que dien «em pose a pegar galtades i em quede a soles». En fi, mantens la calma, compadixes eixe pobres ànimes, i si es dóna el cas que es debat un poc en Zèfir, hi alleuges les neurones.

    dilluns, 17 d’octubre de 2016

    Neurones d'estiu

    Ni naiz, zu zara, hura da... Les primeres nocions de basc són una sorpresa. I un trencaclosques preocupant. Ara caldrà vore quant de temps costa tornar a crear els enllaços neuronals i l'espai en el cap per a anar-hi introduint, si és possible encara, una nova llengua. Gu gara, zuek zarete, haiek dira. Això, és clar, Takse, que jo ja ho tinc bé amb les quatre coses que arribaré a memoritzar. Com quan m'entretenia aprenent els números de l'u al deu o els dies de la setmana en diversos idiomes. El cas és que vaig poder practicar amb els alemanys; en canvi, pel motiu que fóra, ni bascos ni portuguesos van demostrar mai que passaven pel locutori de la platja on entretenia aquells estius.

    diumenge, 16 d’octubre de 2016

    Cita dominical / 413: Jordi Gracia García

    Mirant les alternatives polítiques.
    La socialdemocràcia, tanmateix, és el programa més dèbil del panorama contemporani perquè un projecte ideològic sense àngels ni dimonis mereix doble atenció: no alimenta la fantasia redemptora ni promet solucions perfectes de res.
    Jordi Gracia García, El intelectual melancólico.

    dissabte, 15 d’octubre de 2016

    Oh, melancolia

    Acabe melancòlic la lectura d'Un intelectual melacólico de Jordi Gracia. Me l'he llegit en menys temps del que solc necessitar, tot i que és un llibret breu —arrapa les cent pàgines—. I m'ha vingut de perles per a pair algun debat i alguna polèmica en què he hagut d'intervindre, encara que fóra de raspallada o per a que em raspallaren. D'això tracta el llibre, de deixar-se raspallar de tant en tant, en lloc de posar-se massa doctes, dignes o atrabiliaris.

    Anote que caldrà llegir Modernism and Fascism de Roger Griffin; El sueño del humanismo de Francisco Rico; i Utopia e disincanto de Claudio Magris.

    divendres, 14 d’octubre de 2016

    Fer-ho complex

    Faig una fitxa sobre complexificar, verb que no sabia que estava en el diccionari. Hi ha un diputat que fa una proposició no de llei en castellà on parlar de «complejizar», verb que no apareix en el drae, però que va trobant espai en alguns llenguatges d'especialitat. Jo diria simplement «fer complex», però mirant mirant veig que també en anglés i en francés tenen un verb especial per a això de 'fer(-se) complex', així que, ¡au!, també en català, que ja el teníem i va sent hora de donar-li eixida. I un altre dia vorem si fem res amb la complexació química.

    dijous, 13 d’octubre de 2016

    A un pam de la terra

    La novel·la Els pilars de la Terra de Ken Follet es deixa llegir, més encara, demana que la lliggues, fa passar el temps de lectura volant. És una lectura entretinguda i animada, un d'eixos llibres que durant l'adolescència rellegies tres o quatre vegades, que conté un poc de tot això que endolcix i tranquil·litza la imaginació. Està construïda per a oferir dosis consecutives de satisfacció emocional. A poc a poc acabes descobrint que no deixa quasi pòsit, perquè no té realment res a oferir, llevat de successives dosis de simplesa narrativa i interpretativa. Va bé tindre-la a mà quan no disposes de temps o de forces per a posar els sentits i l'enteniment en marxa, només per a anar un poc al ralentí.

    Sí, si et descuides, t'envisques un poc massa i tot.

    dimecres, 12 d’octubre de 2016

    Follet perdut

    A les errades que faig en cada apunt d'este bloc hui n'afegiria una altra ben grossa, si em deixara dur per les intencions de qui em contradiu o pretén provocar un conflicte amb mi. Dia algú una cosa aixina com que la mesura de les persones la donaven l'altura dels seus enemics. Sóc un follet que va perdut pel bosc buscant el bolet que el protegirà.

    dimarts, 11 d’octubre de 2016

    L'altura de la porteria

    Gràcies a les interfícies de les versions en línia dels diccionaris, consulte els de l'iec i l'avl i arreplegue dos resultats indicatius:

    Llenguatge vulgar, popular i col·loqualismes
    diec2 42 - vulgarment 300 - popularment
    dnv 108 - vulgar 1.347 - col·loquial

    Els dos diccionaris són normatius i, per tant, són instruments de referència imprescindibles. No cal escandalitzar-se o moure brega pel nombre de formes o termes, sinó que serà més convenient valorar fins a quin punt són incorporacions útils i definicions ben fetes. Cal tindre clar que els diccionaris no poden encloure mai tota la llengua, però això es deu a una una impossibilitat física, una impossibilitat de fet, no és que no ho pretenguen ni que no ho hagen d'intentar.

    Els diccionaris són una guia per a (re)crear el món a través del llenguatge, però també són un instrument per a interpretar-lo. No s'hi val a «això no és normatiu» o «això no està en el diccionari», més enllà de la permanent obsessió pels exàmens d'escola i pel poder que donen la correcció i la normativitat. Massa sovint la font de l'autoritat normativa no és més que la conseqüència no desitjada de les limitacions inevitables. Una cosa com quan érem menuts, quan l'atura de la porteria —que no teníem— era l'altura d'algú. L'altura de cada dicconari assenyala quan tirarem les pilotes fora. En tot cas, rebotaran en la portalada i ho tornarem a provar.

    dilluns, 10 d’octubre de 2016

    La degradació dels perjudicis

    Sant tornem-hi. Deu ser és un axioma bàsic de la lingüística: les llengües són totes iguals i, per tant, són totes iguals de degradades i corruptes com volen alguns que siguen algunes llengües. Ara no sé en quin moment es va apoderar d'alguns aficionats a la llengua catalana la barreja amb derivat ideològic del racisme, si va ser durant el franquisme o ja ve d'abans. En tot cas, com a guia preventiva, convindrà consultar de tant en tant la guia de prejudicis lingüístics que ha elaborat Luis Escoriza Morera: «Los prejuicios lingüísticos» [pdf].

    És clar, les preferències ètiques no imposen les inclinacions estètiques. I a voltes pareix que els prejudicis siguen de ferro colat.

    diumenge, 9 d’octubre de 2016

    Cita dominical / 412: Héctor Abad Faciolince

    Mirant la bogeria comuna.
    Un poble incapaç d'avorrir-se amb bona música, amb llibres, amb cultura, és un poble disposat a votar per qualsevol destrellat per tal de divertir-se una estona; per tal de de vore derrotats, pàl·lids i ullerosos els polítics que, perquè fa anys que estan en la televisió i en el poder, més odien. Millor canviar-los per uns altres, encara que siguen uns bojos.
    Héctor Abad Faciolince, «Explicar el fracaso», El País, 04.10.2016.

    dissabte, 8 d’octubre de 2016

    Al caire

    Dies de submissió lingüística, que també és una forma de cosmopolitisme, mirant-ho com a oportunitat; o d'aculturació, com a perill. Sempre estem al caire dels extrems.

    divendres, 7 d’octubre de 2016

    Menors i llengües corruptes

    Hi ha qui és un expert en alguna ciència i, en canvi, no té cap noció concreta i vàlida sobre el mètode científic. En les llistes d'internet n'hi ha a grapats, d'això. Per a detectar-los no cal que arriben a dir-te: «Tu fes el que vulguis, TRAÏDOR (a la llengua i a la nació)!», perquè un munt de missatges abans pots vore que un racisme i una xenofòbia «carpetovetònics» —per dir-ho com en els còmics antics— emmascarats afecten la reflexió sobre la llengua, eixa llengua que, segons alguns, duent a l'absurd el discurs racial, fins i tot va deixar d'existir al segle xv i encara no ho hem notat.

    Al final, estos encara fan bons aquells que raonen com els del banc de «si no fos», que tot ha anat cap avall, degradant-se i degenerant des que eren jóvens. Caldria repensar això, si tant t'estimes la llengua, perquè de la mateixa font ideològica naix el concepte «corrupció de menors»: ¿la víctima és corrupta? S'ho haurien de fer mirar un poc més de prop.


  • Pel riu, traint la salut: 13:35.
  • dijous, 6 d’octubre de 2016

    Un diccionari possible

    El diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té molts defectes. Jo crec que són derivats d'una institució que està creant-se encara i que arrossega quasi els mateixos problemes que la societat valenciana, pel que fa a la llengua, pel que fa a la legalitat, pel que fa a tantes coses.

    Dit això, cal dir que l'article de Francesc Esteve no és un missatge de la llista Migjorn, però és un comentari d'opinió convertit en article per a Vilaweb. Té 15 paràgrafs. Fins a mitjan paràgraf cinqué, opina sobre la necessitat del diccionari, sobre la descoordinació amb l'iec i descriu la prelació normativa històrica de l'iec per davant de l'avl.

    En el paràgraf següent, opina sobre l'ús del terme «normatiu» en el títol dnv i sobre què hauria de fer un diccionari normatiu. Tot seguit deixa caure una pregunta que pretén ser retòrica («què guanyaríem...») i que cadascú respondrà en un sentit o altre, no necessàriament com supose que pretén l'autor. Esteve fa ús dels exemples de «bufat, mamat i torrat», però no tinc clar si pretén dir que no s'haurien d'haver admés o que s'haurien d'haver deixat fora del dnv. Al capdavall, l'adjectiu «bufat» està en el diec i els altres dos en el gd62; el gdlc recull «torrat». En tot cas, el diec recull els verbs corresponents (amb eixa accepció) que permeten crear els participis que han donat lloc als adjectius.

    A continuació, després d'esmentar el concepte «normativització consolidada» com si fóra un fet evident i concret, destaca l'abundància de «formes dobles» que apareixen en el dnv. Fa un poquet de cosa que no aclarixca que la inclusió de «formes dobles» en un diccionari no imposa l'obligació d'utilitzar-les. Al capdavall, si la «normativització consolidada» és tan consolidada com diu, els usuaris del valencià sabran triar la forma que preferixquen. I tot dins de la normativa, sense haver de trobar-se a la intempèrie ni tan sols quan parlen.

    Després fa una petita enumeració de casos en què el dnv recull diverses opcions, la qual cosa li dóna més un caràcter de «diccionari descriptiu o dialectal». En este punt opina que no seria tindre «bon criteri» recollir les diverses formes que adopta el pronom personal de primera persona del plural: «nosatros, nosatres, mosatros, natros». Crec que en este cas també hauria d'haver criticat l'oblit del dnv. Jo no puc pronosticar si acabaran entrant o no en el diccionari, perquè encara que «mosatros» és la forma més usual per on jo em menege, Francesc Esteve assevera que «ja han estat àmpliament superades per a la majoria dels usuaris, que coneixen i usen només les formes de referència». No ho negaré, encara que no siga el meu cas.

    És en el paràgraf següent on apareix el punt que més aporta en crítica filològica, ja que li retrau al dnv que «sembla actuar de manera arbitrària». S'ho hauran de fer mirar, els acadèmics, perquè els exemples que exposa Esteve segurament s'han de tindre en compte per a ampliar el diccionari. No sé si la freqüència d'ús documentada és la raó (històrica, segurament) per a distingir els casos i els ha fet incloure «sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari) ni la variant jauger». Com ara, els tres primers apareixen en el Tirant; en canvi, Martorell féu servir «gigant» i crec que cap «calandari» (però els dos es documenten en el segle XV). (L'esment de «jauger» deu ser una broma privada d'Esteve.)

    Més avant comenta els castellanismes admesos en el dnv amb l'etiqueta «col·loquial» que Esteve diu «no admesos per la immensa majoria dels altres diccionaris de referència». Supose que no era la intenció de l'autor, però oferix una llista de casos que resulta informativa: jo haguera tardat més a enterar-me d'eixes novetats. En tot cas, cal dir que «quarto» ('cambra') no és cap novetat, ja que apareix en el gdlc i en el gd62, amb més accepcions (el diec també el recull, però sense l'accepció 'cambra').

    Com a cosa positiva, Esteve assenyala que el dnv esmena alguns casos del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv). El dopv, ho dic jo, no Esteve, va ser una de les errades conceptuals de l'actuació de l'avl. (No cal repetir de nou que un diccionari ortogràfic no té sentit sense un diccionari amb definicions: no és molt recomanable escriure paraules sense saber què volen dir.)

    Més errors o contradiccions del dnv en el paràgraf següent, que faran bé els acadèmics de revisar. I arribem a les conclusions. N'hauran de prendre nota en l'avl, perquè les paraules d'Esteve no estan mancades de sentit, encara que la seua valoració del dnv no siga positiva. Els retrets sobre les discrepàncies normatives entre l'avl i l'iec, la falta de comunicació o de col·laboració amb altres institucions s'han de corregir. Tanmateix, sempre serà possible que allà on Esteve troba a faltar «rigor, visió global i coherència» altres hi vegen més «una obra ben feta i útil per a tots els usuaris de la llengua» que tracta d'evitar l'excés d'«entrebancs a la normalitat pel cantó de la normativa». Coses del punt de vista.

    En qualsevol cas, amb este diccionari més que sense ell, i en este moment, tenim els valencians una oportunitat de dedicar-mos a l'ús en tota l'amplitud de registres i formes i menys a l'elaboració del simple desús. L'ús i la pressió socials faran desaparéixer variants i en faran nàixer. Este diccionari, quan es trobe inserit en una dinàmica diferent, haurà de ser més àgil i s'haurà de convertir en una obra de consulta i no tan sols en una confirmació o refutació permanent d'una «unitat lingüística» que pareix que sempre necessite més adhesions que demostracions.

    dimecres, 5 d’octubre de 2016

    Fem-ho complicat

    Envie missatges en botelles digitals a la Secció Filològica de l'iec. Em sembla molt bé que es facen reformes en l'ortografia amb la intenció de facilitar l'aprenentatge, que pareix que és el volien. Ara, trobe que haurien de comprovar que estan fent això, perquè en cada un dels toquets que li han pegat en el guionet i els diacrítics, pareix que hagen estat pensant simplement en canviar la decoració, però no en facilitar realment res.

    ¿Què facilitaria canviar a «ex-director general» deixant «exdirector» (quan no va seguit de cap «general, ocasional, provisional, interí»...) com fins ara? ¿Què facilita canviar un criteri concret, simple i clar per un bastant inútil «únicament en els casos lexicalitzats». ¿Per què resolen «arrítmia» però deixen «contrarellotge»?

    Tot això és encara provisional. Doncs, de passada que s'ho pensen, que compartixquen els seus pensaments amb els acadèmics de l'avl, cosa que hauria de ser tan normal i senzill; per contra, sembla que els resulta un criteri difícil d'assimilar. Cada u aprén al seu ritme. Aixina anem.

    dimarts, 4 d’octubre de 2016

    ¡Ecs, diacrítics!

    En el cas del guionet haurem d'aclarir quin és l'avanç de crear una discordança entre «exdirector» i «ex-director general». Es veu que hi ha que estava molt preocupat pels «exalts càrrecs»... Doncs, no sembla que hi haguera cap confusió possible en este cas. Més possible i graciós era el cas assenyalat per Ruaix d'«exportador de sida».

    Bé, caldria intentar seguir criteris tan generals com fóra possible. Si per a eliminar els diacrítics s'ha considerat que només cal llegir o escriure millor o diferent, que convé repensar les coses, doncs, en el cas d'«exportador» (i «exalt», que tant sorprén a alguns) hauríem de fer la mateixa reflexió i tindríem «antic portador» (o «antic alt», si es vol) al costat de l'«exportador» que realment es dedica a l'exportació.

    D'altra banda, teníem clar que no- seguit de substantiu duia guionet, però ara mos tornen a obrir la capsa de la «lexicalització», que és com dir «quan em parega». I això no pareix que facilite gens l'aprenentatge, que es suposa que és la finalitat de la modificació, segons un document de l'iec. No sé què els pareix.

    dilluns, 3 d’octubre de 2016

    En falten i en sobren

    Perquè, clar, et pares a pensar i no acabes d'entendre quina deu ser la reflexió que han fet en l'iec per a decidir que cal mantindre l'accent diacrític de «món»... Perquè, clar, les possibilitats de confusió amb «mon pare», «mon tio», «mon germà» o «mon cosí» es veu que són insalvables.

    En sobraven, és clar, però tampoc estàvem mancants de gramàtiques on acudir. Al capdavall, tants anys els ha costat arribar publicar una nova gramàtica que hagueren pogut esperar un poc més a acordar un poc més les coses amb l'avl, més encara ara, quan els intents de control polític del pp es suposa que són més difícils.

    A vore si eixes actuacions descoordinades són un bon motiu per a tornar a parlar-se.

    diumenge, 2 d’octubre de 2016

    Cita dominical / 411: Jorge Wagensberg

    Mirant la ideologia de la ciència .
    Potser és la millor i més compacta definició de ciència possible: tota comprensió de la realitat elaborada amb la mínima ideologia prèvia possible.
    Jorge Wagensberg, «Festejos vergonyants», Mètode, número 89.

    dissabte, 1 d’octubre de 2016

    La confusió dóna faena

    La dona la dona... ¿Què? Sí, la nova confusió a què convida la nova gramàtica de l'iec. En fi, la dona amb una gramàtica. ¿Qui? Torna-ho a llegir, perquè no era substantiu, sinó verb. Preferiria que la cosa fora fora..., però no, mos ha tocat ací. Calia eliminar diacrítics; és possible que més avant facen com han fet amb el guionet, que reculen.

    En esta ocasió pareix que han estat coherents en el cas de les dos regles que introduïxen la confusió i la complicació innecessària. En el cas del guionet, on hi havia un criteri simple i clar ara tenim de nou «exdirector» i «ex-director general». ¡Uf!, devia fer molta falta eixe guionet. I la regla més simple del no-[substantiu] esdevé de nou un criteri que no té una explicació massa comprensible: «s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats». ¡Bravo!, dit amb alegria, faena per a correctors, ¡que d'això vivim!