dijous, 22 de desembre de 2016

La «perspectiva Nevski»

Me se tanquen els ulls. Primer, reunió sindical de tràmit per a repensar com està el camí de les negociacions després de Nadal. Més tard, una petita assemblea —poc més del 10 % dels treballadors— per a informar dels petits èxits i dels grans fracassos que és l'activitat sindical quotidiana. Cal escoltar pacientment els crits i els discursos incendiaris. A continuació cal fer propostes. Al cap i a la fi, fins que tornem a la —llegendària quan anàvem a l'institut— «perspectiva Nevski» de la revolució russa de l'inici del segle xx, que ja hem vist com va acabar la cosa, estem disposats a anar cremant-mos les celles insistint, punxant i negociant.

A més a més, em sap mal, però tinc quimera que, això de cridar tant —hi ha qui, si no crida, com si no sabera expressar-se seriosament—, és només una forma d'intentar guanyar el debat per la força (dels crits), a més d'un símptoma de poca empatia o d'una intolerància davant el pacte i l'acord, que només són, ai, parcialment satisfactoris. Com els somnis quan s'han acabat i com este apunt, que el dec haver fet ja massa vegades.