dissabte, 31 de desembre del 2016

Un any de postveritats absurdes

En temps de postveritats absurdes, hi ha qui voldria fer el canvi d'any a recules, per si de cas aixina pot tornar a la casella del divendres amb què començàrem el 2016. O del divendres que començà el feudalisme o la guerra freda.

En fi, no vaig dur la guitarra al dinar de Nadal, ni el meu cosí tampoc. Havia aprés a rascar el Somewhere, over the rainbow per a la festa, però es veu que l'horitzó mos va semblar un poc més mostós que multicolor.

Ara sí, doncs, ja podem fer trànsit cap al nou any amb més fred i humitat que altres anys. Que s'acabe i n'estrenem un altre, amb els propòsits nous lluents en les capses imaginades. I ja vorem com reciclem els vells, arraconats o mig tapats pel desistiment o per la gossera, que segur que encara els podem aprofitar.

divendres, 30 de desembre del 2016

Edicions segons demanda

Unes setmanes abans que acabara l'any em vaig decidir a encomanar dos impressions segons demanda de dos llibres sense drets de Gallica, la llibreria de la Biblioteca Nacional de França. Els ports no compensen el preu, però pague la curiositat de vore com ho fan. En The BookEdition.com ho fan bé, em reproduïxen el llibre respectant el format de l'original. En canvi, Chapitre.com convertixen un llibre «in-16» en un monstre de 29,8 centímetres. Els escric abans que canviem l'any, a vore quina explicació tenen.

Vist que el sant de més llunt no fa sempre més milacres, l'any que ve —d'ací a unes hores— provaré amb una impremta que hi ha ací a prop de casa, a vore si em poden publicar allí mateix —i pel mateix preu sense ports— els pdf de Gallica, reeditats per mi. Ho faig per al Kindle, però sovint també trobe a faltar el paper.

dijous, 29 de desembre del 2016

Estem presents encara

La diferència entre les varietats del català es reflectix en els diccionaris:
àtoms de bor que estaven presents / àtoms de bor que eren presents
L'estadística del Google indica que és més habitual «encara estan presents» que «encara són presents». Tan bones són l'una com l'altra. La llàstima que és hi ha qui en fa una qüestió de prescripció imperativa, com si la millor opció per als parlants fóra que els reduiren les possibilitats o els menysprearen la variant dialectal.
  • A pesar de les festes, pel riu: 13:35.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Codi d'enllaç amb text de cerca

Aconseguixc fer funcionar en el Multicerca la possibilitat de crear un enllaç que continga un fragment introduït amb un quadre de text i que òbriga eixa pàgina en una finestra nova. El codi és este:

<script type="text/javascript">
function updateFormAction(value){
var btnForm = document.getElementById("btnForm");
btnForm.action = "https://.../"+ value;}
</script>

<form action="get" id="btnForm" target="_blank">
<input type="text" name="" onchange='updateFormAction(this.value)'>
<br><input type="submit" value="Cerca">
</form>

No deu ser la manera més elegant de fer-ho, però és la que he aconseguit que la cerca en un diccionari funcione. Mirant-ho amb optimisme, ara que no estic sotmés a la disciplina del diari El País dec estar alliberant les neurones per a activitats alternatives.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Alternatives felices

No cal llegir el Kybalion, que em sembla una espècie de prototip dels llibres d'autoajuda que tant abunden des de fa uns anys, per a entendre que no tenim la ciència infusa i que cal investigar i estudiar per a conéixer un poc més eixe món que tans mos desconcerta.

És cert que podem intuir moltes coses, però això no hauria de ser prou per a fer-mos decidir que la intuïció es convertix en veritat absoluta només perquè de tant en tant va i l'encertem... Al capdavall, si considerem que qualsevol fenomen del món té sempre dos alternatives, encert o error, tenim molt de camí fet, el 50 % de possibilitats. Això no és ni tan sols una loteria, sinó tan sols un frau intel·lectual que mos fem a mosatros mateixos. Això sí, mos podem sentir més feliços i tranquils amb eixa idea. Però a voltes no es tracta només de ser feliç, sinó també de no fer desgraciats, ¿oi? —dient-ho d'una manera simple també.

dilluns, 26 de desembre del 2016

Marejos de cap a cap

Tenim permís estos dies per a, després del putxero, un afegidet torrons, xocolate, vins dolços i de nostàlgia. I si te'n passes un poc amb el cava brut nature és possible que acceptes que un cosí teu et pose a les mans el Kybalion. I mentres patixes els efectes de la dolçor alcohòlica és possible que intentes llegir-te'l, mentres tornes en tren a casa. Amb tot, l'endemà, cal superar l'embriaguesa nadalenca i, per descomptat, assumir que el mareig de les idees —més o menys com dia Goya— també produïx llibres. Tenim permís i indulgència també per a això.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Cita dominical / 423: Juan Ramón Capella

Mirant l'escriptura.
Quan escrius —amb l'acció d'escriure— es precisen les idees i a voltes s'experimenten esdeveniments inesperats.
Juan Ramón Capella, El aprendizaje del aprendizaje.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Per a embolicar-los

Fa dos dècades vaig passar l'any en blanc, diríem, sense acabar cap llibre. No sé a què em degué dedicar eixe any, el 1996, segurament degué ser alguna cosa que em va absorbir, o és possible que triara uns llibres massa grossos, cosa que em passa sovint. Tenint en compte l'any, ara recorde que hi havia oposicions i això degué centrar les meues lectures i els meus remordiments. I al final no les vaig aprovar tampoc i vaig continuar amb l'interinatge.
El balanç d'enguany no és tan magre. Encara que m'he encantat massa amb el diari —¡per fi estic alliberat des d'ahir de la subscripció a El País!— i tinc unes lectures grosses començades que me s'eternitzen, he pogut anar avançant un poc per ací i per allà. Però continue carregant quasi sense voler. En Tres i Quatre no tenien la nova gramàtica de l'iec, que sembla que s'ha exhaurit fins febrer. Me'n vaig endur un de Zweig sobre Montaigne que em va botar als ulls. Els de regal els tinc ja esperant el paper d'embolicar(-los amb la lectura).

divendres, 23 de desembre del 2016

Punts calents

Abans que arribe Nadal encara descobrixc com posar un espai estret entre la xifra i el percentatge: «&thinsp;». Em pensava que no era possible, però hui me s'ha ocorregut buscar-lo i ací el tenim. Han tardat també un poquet més del que és habitual, però m'han contestat del Termcat: en lloc de denominar-los hotspot preferixen centre de registre per als centres on gestionen l'arribada de migrants i refugiats.

El mal d'estos centres no és el nom que reben —dis-ne «punt calent», si vols—, sinó que estan jugant amb els eufemismes per a evitar que les paraules mos mostren que mos assemblem massa a allò que es suposa que les democràcies europees han rebutjat més com a qüestió de fe que de fet. I dir-ne «camps» mos fa pensar massa que eixe malson també l'estem practicant amb eixos éssers humans —perquè ho són, ¿no?— i que tornem a no voler-ho vore. Si la societat es sobreposa a la por i busca un poc més enllà de l'egoisme hipòcrita, també trobarem el terme.

dijous, 22 de desembre del 2016

La «perspectiva Nevski»

Me se tanquen els ulls. Primer, reunió sindical de tràmit per a repensar com està el camí de les negociacions després de Nadal. Més tard, una petita assemblea —poc més del 10 % dels treballadors— per a informar dels petits èxits i dels grans fracassos que és l'activitat sindical quotidiana. Cal escoltar pacientment els crits i els discursos incendiaris. A continuació cal fer propostes. Al cap i a la fi, fins que tornem a la —llegendària quan anàvem a l'institut— «perspectiva Nevski» de la revolució russa de l'inici del segle xx, que ja hem vist com va acabar la cosa, estem disposats a anar cremant-mos les celles insistint, punxant i negociant.

A més a més, em sap mal, però tinc quimera que, això de cridar tant —hi ha qui, si no crida, com si no sabera expressar-se seriosament—, és només una forma d'intentar guanyar el debat per la força (dels crits), a més d'un símptoma de poca empatia o d'una intolerància davant el pacte i l'acord, que només són, ai, parcialment satisfactoris. Com els somnis quan s'han acabat i com este apunt, que el dec haver fet ja massa vegades.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Les goteres de la Vall

Viatge d'anada i tornada a la Vall. Comprove que no hi ha hagut massa goteres —les habituals, però el terra s'ha eixugat ràpid— i carregue uns quants llibres en el carro de la compra. Els que podria haver utilitzat en escola a França, però que no vaig arribar a fer servir mai, i alguna edició més o menys bonica d'Alphonse Daudet, el de la guerra civil de Cèsar, un diccionari de francés - llatí, el Jeromín del pare Coloma que em va regalar fa molts anys mon tio de l'Alqueria de la Comtessa... Trosset de la meua petita història llibresca.

dimarts, 20 de desembre del 2016

Conéixer i preferir

La cosa no deu ser que tots sigam perfectes i infal·libles, sinó que aprengam a apreciar què és bo, millor, roín o pitjor en les idees que tenim, en com les apliquem, en la faena que fem; i, més encara, que tingam la paciència i la humilitat de fer això mateix amb les idees que tenen, en com les apliquen i en la faena que fan la resta de les persones. I que aprengam a assumir-ho, amb acords i desacords, sense resignació però amb acceptació.

Per exemple, li puc dir a un conegut que la seua novel·la em sembla una exacerbació del seu ego i un catàleg de lexicologia. Ara, és possible que a algú li interesse per això mateix, per conéixer un poc més la personalitat de l'autor i per llegir el diccionari d'una manera menys atzarosa. Tot i que no siga una bona peça literària, pot ser una bona manera d'aprendre lèxic. Ma mare preferia &mdashliteràriament— els llibres de Rodoreda que havia llegit en lloc dels d'Onetti. Hi ha d'haver de tot. També entre els escriptors i entre els lectors.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Llibres atropellats

Hui, ara que ja ha passat un poc la tempesta grossa, fem la primera eixida a Abacus, a vore què comencem a peixcar per a diumenge que ve, els regals del dinar de Nadal. Com sempre, em sap mal que no hi haja versions en valencià d'alguns còmics que m'interessen. Això m'obliga a espigolar més encara, i fins i tot a endur-me un exemplar d'algun —còmic— només perquè no n'hi ha cap més. Al final resulta que n'hi han prou i que s'ajusten a les edats dels meus nebots. Fins i tot un peluix per a més menut, que encara no fa cas de res, però també li toca.

Me'n deixe molts per a una altra ocasió. Però encara agafe la traducció al català de La septième fonction du langage (La setena funció del llenguatge, traducció de Jordi Alemany). Quan arribem a casa, nou víctimes mortals atropellats per un camió a Berlín. Programació especial en la televisió. La sinopsi del llibre comença:

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta.

Hui també, l'ambaixador rus a Turquia és assassinat davant les càmeres per un policia. Les funcions del llenguatge es queden curtes.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Cita dominical / 422: Georg Christoph Lichtenberg

Mirant la democràcia benestant.
El benestar de molts països es decidix per majoria de vots, malgrat que tot el món reconeix que hi ha més gent roín que bona.
Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos, 1776-1779, a partir de la traducció castellana de Juan del Solar.

dissabte, 17 de desembre del 2016

Melangia i alliberament

TNYT - EP
Em queden pocs dies ja de subscripció al diari El País. Espere que el comiat tinga tant de melangia com d'alliberament. L'enyor la sentiré quan repasse alguna foto antiga d'algun cap de setmana en el menjador del carrer Nou de la Vall, quan el sol passava pel davant del finestral ben ample amb vistes a les teulades i il·luminava la lectura dominical del diari i els suplements que féem ma mare i jo, alternativament, mentres la meua germana jugava amb el hàmster o el canari, no alternativament, és que no recorde en aquell moment què teníem per casa.
En canvi, eixe temps que el diari m'absorbia de l'actualitat escrita espere poder-lo posar a disposició d'una ventall més variat de publicacions que no requerixca tant adhesió. Però més encara, en trauré —un poc de temps— per a les infinites lectures que, ja ho sé, no acabaré mai. Ara bé, nel mezzo del cammin, a vore si no em perc tant per la «selva oscura».

divendres, 16 de desembre del 2016

Balls de noms

Continue avantçant amb Guerra i pau de Tolstoi. La faena és grossa, i una de les coses que em continuen despistant és la quantitat de variacions amb què es denominen els personatges. Resulta complicat recordar qui és qui. I fins i tot en un diàleg simple, on algú que es diu «Sonia» és al·ludida com a «Sophie», arribes a pensar que la «russe» que va traduir la versió francesa que estic llegint es va marejar. No, comprove en la versió espanyola que el ball de noms és semblant.

Deixe sonar la música de Bernard Herrmann per a la lectura. A fora torna a ploure bona cosa.

dijous, 15 de desembre del 2016

Llocs grecs i creïlles bretones

Després de confirmar que els termes geogràfics relacionats amb l'odissea dels refugiats (per on ha passat la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra Jarque) són Lépida, Lesbos, Leros, Mitilene, Mória, Pipka i Skala Sikamineas, em pose un poc de música. Passe per Sui Generis, Quique González, De Pedro, Sr. Chinarro, Calamaro, però com que estic pegant-li una mirada a La Presse pense en Bénabar i, per ampliar un poc entre els francesos, acabe en Miossec. Vaja, és de Brest, una d'eixes ciutats —com ara París, però des d'una visió diferent— que, no sé per què, m'emocionen. I em ve al cap l'Amour de Pomme de Terre, que, tampoc no sé per què, mos va agradar tant deu fer deu anys ja.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Toponímia grega dels refugiats

La ciutat, el poble, el camp de refugiats, el que siga que hi haja a Mória, i a Lèpida (dos llocs de Grècia). Ara toca aprendre un poc de transcripció de noms grecs. El primer sí que l'he pogut sentir en un vídeo grec. A més, l'Optimot ha considerat també que és esdrúixola i amb la vocal tancada.

El segon topònim, en canvi, m'ha costat prou més de trobar i no l'he pogut sentir en cap informatiu grec, només en la veu del Google Translate. Pareix clar que deu ser una paraula esdrúixola, però no se si la tònica és oberta o tancada. Supose que hauríem de seguir l'exemple de la Lèpida llatina, que ha arribat amb la vocal oberta. O no.*

I fent eixes cerques recórrec un poc dels mals i les injustícies que patixen els refugiats de la guerra i les misèries, eixes persones que hauríem de provar a considerar, també, humanes.


  • * La proposta del 2009 de l'Associació Catalana de Neohel·lenistes diu: «L'accentuació gràfica es farà segons les regles del català. Ara bé, com que en grec no hi ha una diferència fonològica entre vocals obertes i tancades, si cal accentuar una vocal, emprarem sempre l'accent tancat, tret de la vocal a, que en català admet només l'accent obert.»

dimarts, 13 de desembre del 2016

¿El «foie gras» necessitava un guionet? / 2

Anit els vaig enviar un nou missatge als de l'iec per tal de provar a vore si es repensen alguna qüestió d'eixa nova versió de l'ortografia que em sembla que encara estan revisant. És possible que ja haja fet tard, però que no diguen que no els hem dit res. Bé, tampoc no ho diran, això, perquè es veu que els hem dit bona cosa, supose que no sempre amb massa trellat. En tot cas, si n'hi havia una miqueta, de trellat, que l'aprofiten.

Esta volta han estat els compostos que són malleus no adaptats. Els he mostrat el quadre comparatiu següent, que considere ben eloqüent:

Ortografia actual
Proposta de la nova versió de l'ortografia
Els manlleus no adaptats que són compostos duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen.
En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

En fi, no espere milacres, però tampoc m'esperava que l'institut revisara d'eixa manera l'ortografia, aixina que supose que tot és possible.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Cita dominical / 421: Joan Coromines i Vigneaux

Mirant els imperis i les religions.
Si els nostres avis, fixant-se en una semblança fortuïta de noms, atribuïen la fundació de Barcelona a Amílcar Barca, no eren sols a embrancar-se per aquests camins, que d'altres entroncaven el nom de Lisboa amb Ulisses, o arribaven fins a inventar la figura llegendària de Ròmul per explicar-se el nom de la seva Roma.
Joan Coromines i Vigneaux, «Introducció a l'estudi de la toponímia catalana», Estudis de toponímia catalana, 1965.

dissabte, 10 de desembre del 2016

¡Apanye llibrells, perols i cassoles!

Trobe una fitxeta del 31 de maig del 2009 on vaig apuntar algunes de les coses que van aparéixer durant un dinar familiar en Carcaixent. Que el manil era el drap de llana groc (o roig) per a cobrir el pa. O és possible que fóra de cotó blanc, que hi havia versions segons els records de cada u eixe dia. Pensant en el menjar, recorden que posaven granotes pelades i travessades per una vara de jonc en l'arròs caldós amb xones, fesols i bajoques. I la pelvis de la granota es dia «forcat».

Encara més vell, riuen quan recorden que en aquells temps canviaven pells de conill (que s'assecaven apegades en la paret) a canvi de mistos. Passava també el llanterner cridant: «¡Apanye llibrells, perols i cassoles!» I que bo que era el «xènvit» dins de l'aiguallimó. També estaven ben bons els bunyols de figues. ¡Arrea amb tot lo fil!, dien també. I quan estaven malament: «estic estroncada».

Això va ser eixe dia, mentres dinàvem. M'ho haguera pogut trobar en els diccionaris, però no hi hauria trobat la substància de la conversa, dels riures i les històries embolicades pels records creuats. Els records no són mai més els mateixos. Ja puc tirar les fitxes. Un altre dia, les cançonetes.

divendres, 9 de desembre del 2016

¿El «foie gras» necessitava un guionet?

Ara intentaré entendre què hi ha darrere de la pràctica ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans. Per fer-ho simple, «sabem» que l'ortografia és (gdlc) la «branca de la gramàtica normativa que s'ocupa de la correcta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics». L'altra accepció concreta que eixa ocupació dóna com a resultat un «conjunt de normes d'escriptura d'una llengua».

Podem pensar, per tant, que es tracta de regular l'escriptura, cosa que en esta societat democràtica hauria de suposar que es fan normes tan generals com siga possible, que permeten que els usuaris i les assimilen i les puguen aplicar, que siguen tan simples com siga possible i tan ben argumentades i fonamentades com siga possible. És a dir, que no es tracta d'un conjunt de decisions discrecionals o arbitràries de l'iec.

Amb tot, tenint en compte alguna de les modificacions que ha proposat fa unes setmanes l'institut, em sembla que han aplicat uns principis que comencen per dir una cosa i fer-ne una altra; a continuació, han demostrat que no consideren que l'ortografia siga el conjunt de normes d'escriptura, sinó el conjunt de raonaments irrellevants amb què poden marejar els usuaris i demostrar aixina el poder normatiu que tenen. És a dir, discrecionalitat.

No entenc altrament que, per a saber com s'escriu «foie gras», no calga ara només saber francés i català. Primer, un pas necessari tractant-se d'una paraula d'una altra llengua, caldrà comprovar si als de l'iec no els ha passat pel cap adaptar-lo; però, segon, i sorprenentment, observarem que han decidit complicar l'ortografia francesa amb marques que no responen a cap criteri general raonat i fonamentat: li han clavat un guionet al mig, «foie-gras». ¡Busca qui t'ha pegat!

No es tracta d'un criteri general sinó d'una acumulació de decisions que no ajuden a res, només a complicar l'escriptura en català. En el cas dels manlleus no adaptats, per tant, s'escriu un guionet en estos casos:

  1. En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats.
  2. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic.
  3. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals.
  4. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic.
  5. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

I ara haurien d'explicar per què no és preferible reduir una norma amb quatre excepcions en una norma: «els manlleus no adaptats que són compostos només duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen». ¿Quin és l'avantatge d'haver d'escriure diferents: foie-gras / alter ego / off the record / bel canto / sarah bernhardt?

Tristament, l'iec aplica la mateixa falta de motiu o necessitat en altres ocasions: exvicepresident / ex-vicepresident segon; no existència / no-violència / no-violent / no violent.

En fi, ¿com casa la reducció —incompleta— de diacrítics amb l'insospitat augment de guionets? Mila Segarra té material per a ampliar el seu llibre Història de l'ortografia catalana.

dijous, 8 de desembre del 2016

Pegant-li voltes a dècades

Fa més d'una dècada que estem pegant-li al nano amb eals mateixos temes. La tecnologia modernitza només la forma de fer les coses, perquè pareix que continuem igual des de la prehistòria. En aquell temps —fa una dècada, no en la prehistòria— vaig fer el comentari següent:

En el valencià que vaig aprendre al meu poble (Tavernes de la Valldigna) «oratge» només volia dir mal temps —tal com passa en francés des del segle XII. Ara, amb la influència de Canal 9, és possible que la cosa haja canviat, i potser ja diuen també «bona vesprada» —cosa que tampoc vaig aprendre a dir—, però no crec que eixos casos siguen necessàriament negatius, ja que reforcen trets generals de la llengua i fugen de convertir la «puresa» local en el símbol de la desaparició lingüística.

I continuem debatent sobre això en la mateixa llista. Regire l'arxiu i és cosa de vore com mos costa avançar un poquet.

dimecres, 7 de desembre del 2016

A ritme

M'acoste a Herbie Mann, flautista de jazz (també tocava el saxo i el clarinet). Comence amb Push push. Això em provoca una traducció i correcció rítimiques, un poc espasmòdiques. Havia començat per Michel Legrand, però no m'han acabat de convéncer les seus melodies pastoses. En canvi, el ritme constant i repetitiu que treballa Mann em transporta. «Push push».

  • I un poc deixant-ne dur per eixe ritme pel riu: 13:28.

dimarts, 6 de desembre del 2016

L'ortografia no apanya la història

Per Vilafranca i cap amunt, per Falset i rodalia, es veu que quan fa bo diuen que «fa bona ora». Fent servir una explicació simple, podríem pensar que la navalla d'Occam talla la lletra hac inicial de la paraula «hora» de l'expressió «bon dia i bona hora» i li restituïx un sentit primer de ventet suau, cosa que ja venia del llatí aura. Tanmateix, no són els testimonis escrits partidaris d'eixa solució semàntica o ortogràfica. Ja posats a pensar en el clima, també diem per ací «bon vent» i no és precisament un bon desig.

D'altra banda, el francés coneix bonheur, malheur que es suposa que no vénen del ventet, sinó del llatí augurium 'presagi'. Per tant, més que l'expressió d'un desig de bon temps en l'expressió «bon dia i bona hora», pot ser la fem servir per a mostrar alegria, que sembla que és l'ús que sol tindre l'expressió: som «benaurats» (o és possible que pensem que devem la nostra felicitat a l'«hora» o a la sort). Al capdavall, a banda del debat etimològic, és cosa de vore com l'ortografia no hauria de ser el pretext per a resoldre la història.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Verdor austríaca

Hem tingut sort i diu que les «dones» han eixit a votar en Àustria. Han votat pel verd Van de Bellen a la presidència en lloc de fer-ho per l'ultradretà Hofer. Això ha augmentat per deu la diferència de vots respecte a les eleccions anteriors.

La cosa dels populismes deu tindre relació amb això, amb el trellat que li posem a l'activitat democràtica. Com que, els polítics, en general, preferixen que no el fem servir —en canvi, proposen les passions futboleres i religioses— a l'hora de votar, acaba passant que la democràcia es degrada com a sistema polític. Només cal que algú tinga un poc de trellat i actue amb empatia i en conseqüència, i es fa el milacre del trellat: el món no serà mai perfecte, però tampoc cal que l'empitjorem. No sé si ha segut això el que ha passat en Àustria, però seria bo que mos ho creguérem... Bé, que mos ho pensàrem més, vullc dir.

diumenge, 4 de desembre del 2016

Cita dominical / 420: Daniel Carbó i Santaeulària

Mirant les idees esportives.
Es digué que l'àrbitre, amb sa actuació, havia decidit en aquest encontre la sort dels dos equips, mostrant-se obertament favorable als madrilenys, i implacable, fins a l'hostilitat, amb els catalans.
Daniel Carbó i Santaeulària, «Campionat d'Espanya (semifinals). El “Barcelona” eliminat. Barcelona - Madrid, 2 a 4», Historial del F. C. Barcelona, 1924.

dissabte, 3 de desembre del 2016

Garrafa ideològica

Estaria bé que els mitjans reconsideraren què és notícia, que és informació i què és opinió. No  vaig a posar-me ara a fer un refregit de cap manual de periodisme. Ara bé, crec recordar que no fa tant —i encara cueja— suposadament mos «informaven» que hi havia una onada gegantina d'immigrants assaltant la península Ibèrica, però resulta que som un dels estats amb més turisme i menys immigració d'Europa. No se'n parla ja tant, perquè estem en hivern o perquè hi ha coses més grosses a contar, com ara que s'està produint una onada de «fatxes» arreu del món. I mos claven en el mateix sac Trump, Duterte, Le Pen, Fillon, Farage, Putin, Hofer, Macri, Kaczynski, Orban, Rajoy... Un sac que fa por si no s'explica amb prou de detall quines són les coincidències, les diferències i les ideologies que suposadament compartixen. Per contra, trobe que no es comenta amb prou detall per què no hi inclouen Obama o Merkel, o què té Trudeau que no el deixa entrar en eixe sac amenaçador.

Com a «onada», certament, fan por o, vaja, mirant-ho al revés, una «pinya» engrescadora. Eixa deu ser la intenció de la simplificació. En canvi, explicats amb detall, és possible que només siguen còctels que podem sacsar, però dels quals també podríem llevar l'alcohol de garrafa que li pega tant malament al cap a l'endemà.

divendres, 2 de desembre del 2016

La inexistència de sentit

Torne a escriure'ls als de l'iec perquè lligc i relligc la reculada en la norma d'ús del guionet en el cas del no + substantiu (respecte al criteri simple i clar del 1996) i no veig que eixa actuació lligue de cap manera amb el principi d'eliminar complicacions innecessàries de l'ortografia —que era la justificació de l'eliminació de diacrítics—. Ben al contrari, allà on l'havien simplificada i aclarida, tornen a complicar la norma. A més, ara depén de la possible «lexicalització» apreciada subjectivament per cada u.

La nova normativa ortogràfica està encara en fase de «supervisió i edició». Espere que qui ho «supervise» sàpia aclarir en la versió definitiva com arriben a distingir eixos matisos que «noten»:

Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

No veig de quina manera eixe «no-» ha adquirit el valor 'partidari de'; i com és possible que s'haja «lexicalitzat» el primer cas, però que hagen inclòs la paraula en el diccionari. Més encara, haurien d'explicar com és possible que, segons escriuen, hi haja «no-creients» (¿'partidaris de la no-creença'?), però que no hi haja «no creients» ('que no són creients').

Hauríem de pensar que les normes ortogràfiques no haurien de consistir a afegir un tret per a cada matís semàntic, perquè eixos matisos els podem aclarir amb el context o amb la millora de l'expressió discursiva. ¿Algú que llegira que «Gandhi era radicalment no violent» pensaria que no era una persona conflictiva però que no era partidària de la no-violència? És possible que fóra millor redactar les coses d'una altra manera, tal com fem quan parlem. Mos estalviaríem matisos inexistents, que ara no sé si seran partidaris de la no-existència (en curs de lexicalització a força d'ús) o preferiran la no-existència sense partidismes, que ara caldria tornar a escriure sense guionet, llevat que hi apreciàrem existència de lexicalització, a pesar de la falta de sentit de la norma.

dijous, 1 de desembre del 2016

A vore eixe monstre

Hem vist en una sala petita mig buida Un monstruo viene a verme de J. A. Bayona, que a València no té versió accessible en català, tot i que existix Un monstre em ve a veure. Està molt ben feta, amb uns efectes especials fantàstics; la història, que patixes per si serà massa tova, resulta ben interessant. A més, a pesar del que es passava a molts, segons explicaven en la tele, no cal plorar per a apreciar-la. L'única pega que li trobe és el doblatge, que no em sembla el més encertat, particularment fluixa la veu del xiquet. La versió original deu ser molt millor encara.