dimecres, 26 d’octubre de 2016

Optimisme escolar

Hi ha qui té una visió molt optimista sobre el poder de l'escola. Una cosa és el debat ortogràfic associat a la negació lingüística contra els catalans, que ja pràcticament no n'hi ha —per desistiment, els cínics també es cansen—, i una altra cosa és la manipulació de les passions polítiques —ahí no es dóna el cansament, que s'hi juguen els caragols—. El valencià no està desapareguent perquè quatre doctes es pensen més sabuts que la resta (i facen normes per a embolicar i creure's més sabuts encara), sinó perquè no tenim mitjans d'informació ni cinema ni diaris ni polítiques d'estat ni pressuposts per a muntar eixes paradetes.

A mi m'és igual com escriga ningú i no pense escriure seguint les ortografies ad hoc que s'inventen per ací i per allà, continuaré amb les normes generals de l'avl-iec. Ara, qui vullga escriure en valencià com si això fóra un fet natural, que ho faça, no em destorba gens, crec que això contribuïx a enfortir l'ús de la llengua i a relativitzar el valor de l'ortografia.

En eixe sentit, caldrà reflexionar algun dia sobre els excessos identitaris. Jo només puc parlar per mi mateix, que no em senc gens valencià ni català ni balear, però, curiosament, això no m'induïx a mirar de fer desaparèixer o d'esborrar la llengua corresponent i substituir-la per una altra, tal com pareix que s'esdevé quan alguns es fan de malvoler en estes discussions.

En fi, cada dia intente sentir-me més escandinau i no hi ha mans, de matí em desperte i continue ¡sense poder parlar en suec! (I qui diu suec diu danés o, socialment, equitatiu i equànime, ¡és clar!) Però tot això és cosa meua. A mi tan sols em molesta que mos discriminen injustament.


  • Pel riu, amb optimisme: 13:50.
  • Publica un comentari a l'entrada