dilluns, 24 d’octubre de 2016

La predicció ortogràfica

Si la idea no està superada o corregida, en l'article «Écritures et acquisition. Retour sur la mixité graphique», Jean-Pierre Jaffré comenta que «l'estudi comparat dels problemes amb què van topar els aprenents-lectors xinesos, japonesos i americans acaben relativitzant qualsevol separació massa radical entre escriptures alfabètiques i no alfabètiques».

Aceptem que l'ortografia és un element de la simbologia i la construcció social d'una llengua. Llavors, una volta coneguda la llengua, l'ortografia, per sentit democràtic, hauria de ser un instrument estructurat i predictible que seguira amb unes normes jerarquitzades, consistents i conegudes. En eixe sentit, això que coneixem com a «excepció» hauria de ser un indicador d'inconsistència o, mirant-ho positivament, de necessitat de millora de la norma.

Vista l'ortografia que tenim, que deu funcionar, pam dalt, pam baix, com totes les ortografies del món, l'única qüestió que crec que hauria de millorar és l'eliminació de casos que no siguen explicables ni predictibles. La finalitat de l'ortografia és afavorir l'ús escrit i la lectura, però no convertir la paraula escrita en una exposició permanent de les cicatrius del passat de la llengua o de les disquisicions etimològiques i morfològiques. Aiguaneu, aigua-sal; pocavergonya, poc-trellat. ¿Mos avança molt això?

Al capdavall, sempre estem davant de les mateixes alternatives: no fer res, millorar gradualment les normes que tenim o refer-les des de la base (la base llatina, supose). I no pareix que s'acoste un terrabastall que permeta amortitzar el cost d'assolar l'edifici per a fer-ne un altre més nou i lluïdor. A la vista està que, ara mateix, tampoc no sabríem fer-ho.

Publica un comentari a l'entrada