dimecres, 17 d’agost de 2016

Indefinit impossible

Em pape un relat curt d'Enric Lluch, Amor impossible, basat en la cançó Ja ve Cento de ca la nóvia. Segons una companya, que se l'ha llegit en el tren camí de la faena —supose que li'l voldria passar a la filla— l'autor sap introduir en els seus llibres fraseologia i modismes sense fer ortopèdia sentimental. A pesar que el relat no dóna per a molt, té prou de raó —tot i que un poquet d'edició literària haguera pogut millorar encara el text.

Més tard, un article d'André Joly, «Le problème de l'article et sa solution dan les grammaires de l'époque classique», per desenteranyinar un poc les meues nocions sobre l'evolució de les idees en eixe àmbit. La cosa té suc i et permet contextualitzar amb tendresa les inflamacions atrabiliàries dels aficionats actuals a la gramàtica i la normativa aplicades als parlants amb estenalles.

Acabe en la gcc, on Brucart disposa que caldrà dedicar-hi unes poques hores més a la qüestió que Saragossà no veia clara:

Les gramàtiques solen anomenar un com a «article indeterminat». Qui usa eixa expressió i la complementària («article deterninat») hauria de satisfer dos condicions: definir l'hipotètic concepte general article i fer que la definició proposada fóra aplicable tant a el com a un. Fins ara, no sóc conscient d'haver vist satisfetes eixes dos exigències teòriques.