dilluns, 7 de març de 2016

El debat segrestat

Estic pensant en el xantatge i el segrest. Hi ha qui es pensa que pot «segrestar» la llengua i estar seguit seguit demanant-ne un rescat. Són els qui, en una societat com la valenciana (i la catalana, per extensió), desarticulada i sense mitjans d'informació audiovisuals, es pretén preceptor i usuari intolerant d'un suposat «estàndard» i, al mateix temps, es qualifica a ell mateix de coneixedor profund i imbatible de la varietat del seu poble. Són els abanderats d'avantguarda de la salvació de la «pàtria» i, a més, són la «reserva espiritual» de les arrels culturals i lingüístiques del país (de dalt o de baix).

Tope amb un article d'Umberto Eco (del 2004; veg. A passo di gambero) que em fa ressonar l'enclusa: «Podrem dir que la cultura d'esquerra ha esdevingut hegemònica gràcies a una política persistent de xantatge ideològic. [...] És veritat.» Parla d'un cas italià i de la història italiana. Però ara mateix em sembla que també parla per a mi, ara que un company m'ha fet vore que «la coŀlaboració té com a derivat coŀlaboracionista». En el mateix rengló em recorda el règim de Vichy, i deixe córrer el debat, que està a punt de passar del marduix del refrany a l'argument «ad hitlerum».

No hi ha discussió possible, atés que la «veritat» no es discutix. El dubte, el matís, el suggeriment, la documentació o la proposta alternativa, són traïció. No res, que mos se veu vindre a hora de camí. (I ací posarien un refrany més o menys adient i amb una intenció ofensiva ben manifesta.)