dimecres, 30 de desembre del 2015
Lis sense flor
No sé què els ensenyen en escola i com és que acaben parlant aixina en el pati, però tinc quimera que si una xiqueta d'onze anys que viu entre Silla i Museros amolla actualment un «lis» en lloc d'«els», deixa de ser l'anecdòtic senyal d'una opció marginal per a manifestar una tendència que qualsevol dia es convertirà en norma. Quan jo era menut, la pressió social fea que aprengueres a pronunciar la lateral palatal «ll». ¡Quins temps tan estranys!, aquells i estos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo tenia una amiga professora, ja fa més de vint anys d'açò, que deia que els professors parlaven i escrivien igualment, com al carrer i en èpoques prenormatives, ah! i n'estava convençuda de que era el millor, a mi em negava paraules com "sovint", "morella" o algunes més, això sí, era de família castellano-parlant i castellana, però era ja simptomàtic.
ResponEliminaEl que està passant és el fill s'allò.
Vicent
Al final descobrim que som fills d'un temps. Espere que estos temps nous donen algun fruit. ¡Bon any!
ResponEliminaIgualment, Bon Nadal, ja en retard, i Feliç Any Nou.
ResponEliminaVicent