dimecres, 30 de desembre de 2015

Lis sense flor

No sé què els ensenyen en escola i com és que acaben parlant aixina en el pati, però tinc quimera que si una xiqueta d'onze anys que viu entre Silla i Museros amolla actualment un «lis» en lloc d'«els», deixa de ser l'anecdòtic senyal d'una opció marginal per a manifestar una tendència que qualsevol dia es convertirà en norma. Quan jo era menut, la pressió social fea que aprengueres a pronunciar la lateral palatal «ll». ¡Quins temps tan estranys!, aquells i estos.

3 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo tenia una amiga professora, ja fa més de vint anys d'açò, que deia que els professors parlaven i escrivien igualment, com al carrer i en èpoques prenormatives, ah! i n'estava convençuda de que era el millor, a mi em negava paraules com "sovint", "morella" o algunes més, això sí, era de família castellano-parlant i castellana, però era ja simptomàtic.
El que està passant és el fill s'allò.

Vicent

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

Al final descobrim que som fills d'un temps. Espere que estos temps nous donen algun fruit. ¡Bon any!

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Igualment, Bon Nadal, ja en retard, i Feliç Any Nou.

Vicent