dijous, 12 de novembre de 2015

Separar-se en pau

Quan el sentit del discurs no correspon al discurs, sinó a l'acte discursiu, no cal esforçar-se a entendre el text del discurs, perquè el que compta és l'acte, la voluntat institucional, l'envit enmig de la partida. I coses aixina sentirem en que no sabem si és la independència dels catalans o la dependència dels espanyols. El rei Felip IV discursejava dient que la unitat d'Espanya era «la base de la seua convivència en pau i llibertat»... Tant és un contrasentit com una banalitat sense significat. Caldria esperar que de la convivència en pau i llibertat naixquera el sentiment d'unitat. Més encara, quasi convé més que la convivència en pau i llibertat es done entre persones i grups desunits. Mira, millor serà separar-se en pau i lliberta, ¿no? Ai, si mirem un poc arrere, eixa «unitat» que tant airegen mos la fan arrelar en conquestes i reconquestes, en destinacions comunes universals i en una persistència cínica que menysprea els drets i la voluntat democràtica del les diverses societats peninsulars.

En fi, gràcies al rebombori dels mitjans amb la informació sobre Catalunya ja està enmig de la mar, estem sentint més català que mai en les televisions espanyoles. Sí, un «nuestro idioma» tan poc nostre, ¿oi?

Publica un comentari a l'entrada