La reputació ben aconseguida

A partir de Michel Petrucciani, un pianista fantàstic, arribe a Avishai Cohen amb la ràdio del Spotify. Una bona descoberta musical. Senc un programa de Ràdio Klara i arribe a Lilit i Dionís, dels quals em va agradar la versió que han fet de La mauvaise reputation de Brassens. És una bona versió musical, seguint l'estil pandèmic valencià implantat per Obrint Pas. És una adaptació ben aconseguida, més encara pel que fa a la pronúncia i a l'expressivitat del cantant.
M'hi pose unal mica i localitze tres versions de la cançó amb tres estils diferents de traducció i de representació: Miquel Pujadó, Lídia Pujol i Lilit i Dionís.

Miquel Pujadó (Josep Maria Espinàs)	Lídia Pujol (Isabel Olid)	Lilit i Dionís
Al meu poble, i no és pretensió,/ tinc molt mala reputació./ Obri el bec o em quedi callat,/ em miren com a un empestat./ Tanmateix, no faig cap barrabassada/ tot fent la viu-viu lluny de la gentada./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom diu penjaments de mi/ —llevat dels muts—,/ és clar que sí!/	En el poble, sense intenció,/ Tinc molt mala reputació./ Tant se val si faig mal com bé/ Tothom em pren per no sé què./ No em fico amb ningú, sóc tranquil de mena/ Només vaig tirant, jo vaig fent la meva./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Em maleeix tota la gent/ Excepte els muts,/ és evident./	Al meu poble, sense voler jo/ Tinc molt mala reputació/ Faça el que faça és igual/ Sempre han de xafardejar./ No pense que faig mai mal a ningú/ Seguint el camí que crec oportú./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom em maleïx/ Llevat del mut,/ li ho agraïsc./
Quan passegen una bandera/ i una cabra li va al darrera,/ més m’estimo quedar-me al llit,/ no és cosa meva aquest brogit./ Penso que a ningú li faig la punyeta/ si em nego a escoltar el timbal i la corneta./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots m’assenyalen amb el dit/ —llevat dels mancs—/ de dia i nit./	Quan és la festa nacional/ Em quedo al llit, que m’és igual./ No desfilo seguint el so/ Que va marcant cada cançó./ No vull molestar cap bona persona/ Passo d’escoltar el flabiol que sona./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom m’assenyala amb la mà/ Excepte els mancs,/ i doncs és clar./	Sempre el dia de la Hispanitat/ Jo tinc ressaca i mal de cap/ Que la música que marca el pas/ Sempre m'ha tocat el nas./ No pense que faig mal a cap persona/ No volent seguir el cornetí que sona./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent,/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom m'assenyala amb el dit/ llevat del manc/ Ja vos ho he dit./
Quan veig un xoriço empaitat/ per un burgès gras i suat,/ faig una traveta eficaç/ i es fot de cap el senyoràs./ Tanmateix, em sembla que hi ha pitjors bromes/ Que deixar fugir un lladregot de pomes./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom se’m vol llançar al damunt/ llevat dels coixos/ i algun difunt./	Si veig un lladre malaurat/ Que el persegueix un pobletà/ Faig la traveta i no, no em dol/ Si cau a terra el pagerol./ No vull molestar cap bona persona/ Si deixo escapar el lladre de pomes./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vol fer-me cops de peu/ Tret dels invàlids,/ ja m’enteneu./	Si veig un lladregot pel carrer/ I darrere seu va un banquer/ Al banquer li faig la traveta/ I que se'n vaja a la quinta punyeta./ No pense que faig mal a cap persona/ Deixant lliure al que sols furta una poma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom va darrere meu/ tots menys els coixos/ Com ja sabeu./
No em cal ser bruixot o endeví/ per a intuir la meva fi./ Trobaran una corda barata/ i me’n faran una corbata./ Penso que no vaig contra cap axioma/ seguint una ruta que no porta a Roma./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots em veuran gronxant-me al vent/ llevat dels cecs,/ és evident!	No cal consultar cap augur/ Per veure clar el meu futur./ Ja busquen una corda llarga/ I em penjaran qualsevol tarda./ No vull molestar cap bona persona/ Seguint el camí que no porta a Roma./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vindrà a veure’m penjat/ Excepte els cecs,/ és obligat.	No es necessari ser endeví/ Per a conèixer el meu destí./ Si troben un gruixut penjoll,/ Me'l posaran al voltant del coll./ No pense que faig mal a cap persona/ Seguint els camins que no van a Roma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom vol vore'm penjat,/ Llevat dels cegos,/ Que no podran.

Lilit i Dionís podrien haver dit «mancos» en llocs de «mancs», que haguera estat més ajustat a la versió que han fet de la cançó. Ara, el que m'ha arribat és eixe «Ja vos ho he dit» cantat «ja vo ho ha dit». ¡Bravo!