dimarts, 30 de setembre de 2014

Ostensible

Continue trobant papers en la neteja dels arxius. Veig que David Serra Cervera, secretari autonòmic de cultura i política lingüística (2004), enviava el cd del Salt 3.0 amb una carta on podíem llegir:

L'àmplia difusió i l'acceptació generalitzada per la societat d'este programa, creat el 1998, i amb quatre versions ja editades, ha permés que s'incremente ostensiblement la presència de la nostra llengua en la societat valenciana.

La qualificació d'«ostensible» hauria d'implicar que l'increment es pot mostrar, és a dir, que s'hauria de poder demostrar amb dades. Malauradament, David Serra només tenia interés propagandístic en la carta, ja que les estadístiques —per cert, la Generalitat ha deixat de publicar-ne— permeten afirmar precisament que no hi ha cap increment «ostensible» de l'ús del valencià, ni en 2004 ni ara. Deu estar trist David Serra per la poca presència actual del valencià en la societat, però més encara per la seua imputació en el cas Gürtel —no sé si els corruptors i els corruptes feen servir molt el Salt per al seus negocis truculents, que això sí que és «ostensible».

dilluns, 29 de setembre de 2014

A la font del Picopico

El respecte a la llei és l'indici que te la pots botar. Vorem ara com es vota això que diuen que no es pot votar:

El peixet se'n va a la mar i no troba quemenjar, es rebolca per l'arena, jugant, jugant, les barques se'n van, a la font del Picopico, matarem un pardalico, un de oro, un de plata, que caga la gata, mig pollet, que pica l'hora, la darrera, ben reforta.

diumenge, 28 de setembre de 2014

Cita dominical / 307: Enrique Gil Calvo

Mirant la inhumanitat recreativa.
L'autèntic problema no està en la prostitució sinó en l'esclavitud sexual amb finalitats recreatives.
Enrique Gil Calvo, «Contra la prostitución», El País, 25.09.2014.

dissabte, 27 de setembre de 2014

Almeldeta torraeta

Toca regirar carpetes, papers, caixes, i trobe de tot:

Almeldeta torraeta, corfa d'ou, pinyol d'oliva, de la filla del vicari, s'ha trobat un relicari, de que sí, de que no, de Vicent el violí, que s'amague eixe coixí.

El passat que acumule en els papers s'esvaïx amb l'aigua i amb els peixets de plata, però persisteix i em recrea una memòria que ja no sabia que tenia.

divendres, 26 de setembre de 2014

Les vacances encanallades

Per a cloure el passat cap de setmana prelaboral, i alguna cosa més, vam triar el Canalla Bistro de Ricard Camarena. Decoració fosca iŀluminada per les làmpares de Kartong i ambient distés i animat. Cal tastar el Nem i el bocata de cua de bou per a fer-se una idea dels sabors que pots combinar. Ara, cal llevar-se el barret davant de l'hamburguesa, que es fon en la boca. No li va massa darrere el confit d'ànec. Quatre cerveses, demanes el compte, t'informes d'una cosa o altra amb els cambrers (un de la Vall, una basca...), que són ben amables i atents, pagues, els envies el comentari agraït pel tracte i suggerixes que haurien de tindre la carta en valencià (una obvietat que cal repetir i que entens com se'ls ha oblidat), i acabes les vacances en santa pau i quietud. Les previsions meteorològiques indicaven que per fi arribava la pluja, que també és un toc que li fea falta a l'aire de la ciutat.

dijous, 25 de setembre de 2014

Jazz d'obituari

Em sembla que últimament la secció de necrològiques del diari ha rebut visites d'uns quants músics de jazz. Ho acabe de pensar hui que és el segon dia que estic escoltant els discs de Kenny Wheeler, ben interessants. No sé com s'ha de valorar això, però estic descobrint molts d'eixos músics gràcies al fet que han mort: Joe Sample, Kenny Drew Jr., Charlie Haden, Horace Silver, Ronny Jordan, Herb Geller, Yusef Lateef, Larry Martin, Jim Hall, Chico Hamilton, Stan Tracey, Jimmy Ponder... No és estrany que alguna necrològica comente les misèries que han vixcut al final de la seua vida i els actes solidaris que es van organitzar per tal d'ajudar-los a sobreviure econòmicament.

Això, llàstima que això meu siga necrofília musical i no haja arribat abans a agrair-los la faena un poquet.

dimecres, 24 de setembre de 2014

Una senya d'identitat

José Antonio en Vinuesa

El president Alberto Fabra Part (pp) va tancar fa uns mesos la televisió pública valenciana. El president Alberto Fabra Part, ha tancat l'única televisió pública que podíem sintonitzar en valencià, després que el seu predecessor Francisco Camps Ortiz (pp) obligara a força de multes a tallar les reemissions de la tv3 que fea l'associació Acció Cultural del País Valencià. El president Alberto Fabra Part diu que el valencià és una senya d'identitat dels valencians, però no parla en valencià i, a més, tanca els mitjans públics que hi parlen i impedix que el valencià siga una llengua usual al pati de les escoles. ¿Quina és la senya d'identitat que identifica al governant que actua per a fer-la desaparéixer del seu país?

Un argentí (?) em demana per la plaça del Negret de València. «Sí, allà davant a la dreta i el segon carrer a l'esquerra. Tires recte i està per allà». M'ha mirat les mans i ha dit que sí, que sí, «vale, gracias», amb el seu accent d'allà on parlen variants de l'argentí o l'uruguaià. ¿Com pot enterar-se ara que la meua «senya d'identitat» és una llengua i no una codi secret contra els immigrants? Que li ho pregunte a Alberto Fabra Part, ¿oi? Ell li explicarà què és el valencià i per a què aprofita. I per a què no aprofita: no val per a fer telenotícies, peŀlícules, sèries, discursos polítics... ¡Ei, que no és una llengua! ¡És una senya d'identitat!

dimarts, 23 de setembre de 2014

Les Thibault

Al final de l'estiu, quan ja serà una lectura que hauré de deixar per a més avant, localitze Les Thibault de Martin du Gard en format prc (també en altres formats: ebooksgratuits). N'han parlat molt bé en diverses publicacions des de fa un temps. Vaig trobar primer unes versions en pdf que ocupaven massa lloc i només dels dos primers volums. No sé si començaré i no podré deixar els llibres, però tinc empastrades massa lectures i espere no abocar-me massa i perdre'm també en esta. Ara, cal fer molta lectura per a desintoxicar-se dels casos de corrupció i iniquitat que es detallen cada dia en els diaris. Eixa política delictiva institucionalitzada sí que l'haurien d'avortar.

dilluns, 22 de setembre de 2014

Pluja postvacacional

La calma del primer dia postvacacional s'ha enterbolit amb l'oratge, que n'ha deixat caure una bona este matí. Després veig que m'han desinstaŀlat l'Open Office i me l'han canviat pel Libre Office, que no funciona igual —quan hi apegues text copiat del Word, l'opció bàsica és fer-ho com una imatge—. De fet, el Salt no va, aixina que ha de vindre un becari d'informàtica —resoldre eixos problemes és una de les seues activitats quotidianes— a fer-lo anar.

Més tard, encara ix el sol, que es nota que cada dia va més baix. Descobrixc que els berfulls no són arabics: aquells no tenen ales. Caldria fer-ne una catalogació més completa, cutimanyes incloses.

diumenge, 21 de setembre de 2014

Cita dominical / 306: José Luis Barbería

Mirant les estratègies nacionals.
Tot, abans que la frustració catalana es faça crònica i la bambolla de la frivolitat i el victimisme nacionalista continue campejant perquè «no els deixen votar» i duga el país a un carreró sense eixida.
José Luis Barbería, «Los referendos se cobran su factura», El País, 20.09.2014.

dissabte, 20 de setembre de 2014

El gos de Joana d'Arc

No van documentar que hi haguera un gat en la foguera de Joana d'Arc. Llavors, devia ser un gos. Per tant, com que els escocesos han votat que no a la seua constitució com a estat independent, no cal que cap societat aspire a la independència —l'independentisme, no; el nacionalisme, però, això sí—, menys encara si pretén votar-ho en un referèndum, que això de votar possiblement és democràtica, però és un procediment car i que dividix la població. En lloc d'això, una bona degolla general després de la corresponent i substanciosa guerra civil i incivil. O un referèndum de l'estil dels que em contaven quan era menut: «sí» que vullc que mane Franco; «no» vullc que se'n vaja. Diu que és això el que votem quan arriben les eleccions. Sense saber-ho, és ckar, no fóra cas que mos repensàrem si no preferim autodeterminar-mos més clarament.

divendres, 19 de setembre de 2014

Referèndum escocés

El resultat ha estat que la democràcia ha fet el seu servei en Escòcia i la resta del Regne Unit, que els escocesos han decidit compartint políticament, democràticament, votant. Mentrestant, en Espanya, en el País Valencià més encara, passen els anys i a més del pressupost, les elits governants tenen segrestats els instruments democràtics més bàsics, des de la representació parlamentària fins al rendiment de comptes o la iniciativa legislativa. No cal dir que això d'Espanya no es pot votar, que és predemocràtica, no sé si presocràtica. Ara que han descobert que els neandertals també imaginaven i tenien inquietuds abstractes, ja sabem en què devien pensar en primer lloc. I eixa herència no es pot votar, ¿oi? Ho haurem de vore. El parlament català ha aprovat hui la llei que permet un referèndum «escocés» en Catalunya. ¿Il·legal? Apolític, ¿no?, com dia aquell.

dijous, 18 de setembre de 2014

Els europeus estem votant Escòcia

Els europeus estem votant en Escòcia un referèndum d'independència. Els espanyols, els catalans, si és que som europeus, també l'estem votant. Mës encara, si estem censats en Escòcia, no l'estem votant per extensió, sinó que el podem votar de dret i de fet. A partir de demà l'estat espanyol, els polítics que el governen i que conformen una majoria impositiva —quasi apolítica, atés que el seu marc no és el debat, la gestió de la representació ciutadana i dels processos de decisió, sinó la imposició d'una legalitat sacralitzada en una «constricció» més que en una «constitució»— haurien de podeer explicar per què hi ha uns europeus que poden debatre i decidir l'estructura política que volen per al seu país i el seu «nou» estat, si és el cas, i n'hi ha que, com els espanyols, tenen una estructura que tan sol preveu l'autodestrucció i no l'adaptació democràtica. Fent com fea el joc de paraules de Forges de l'altre dia, realment, els «cou» Escòcia, perquè els «pica» no ja Flandes, sinó una Espanya que siga «votada» en lloc d'heretada. Ja no els quedaria ni el «¡Gibraltar, espanyol!».

dimecres, 17 de setembre de 2014

Punt de Maramao

El millor punt de llibre amb què he topat és la tarjeta de l'antic ristorante Maramao. Les targetes omplien un fruiter que hi havia a l'entrada del local del carrer de la Corretgeria de València. Arreplegar-ne era ja una excusa per a passar per allí. També hi havia la cuina que feen, amb pasta, pizzes i altres especialitats provinents de la cuina de la península Itàlica. Fa uns anys que el negoci va decaure —va canviar de propietaris— i es va reconvertir en restaurants diversos. Aquelles targetes que no oblidava mai d'agarrar quan anàvem a tastar l'ensalada amb formatge de búfala, i també una cervesa italiana que no estava malament, són un punt de lectura casualment ben encertat i un punt d'ancoratge nostàlgic perfecte.

dimarts, 16 de setembre de 2014

Desastre del capital

Organitzar el desastre deu ser una d'eixes capacitats humanes que no apreciem mai prou i que no solem esmentar entre les virtuts o els defectes de les persones i de les organitzacions humanes, que eixa capacitat també s'exercix en grup, i com a exemple paradigmàtic tenim el capitalisme, que es basa en el fet que la desgràcia d'un nombre suficient de persones produïx el benefici —suficient i creixent— dels qui gestionen el desastre alié.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Perdre Espanya i guanyar Europa

Si no és per alguna estranya conjunció astral, no veig com s'explica que podem haver arribat a tindre un país democràtic. Supose que quan es va iniciar el procés de transició cap a les llibertats i la democràcia, no serien pocs els qui continuarien pensant que «Espanya és diferent». Ací teníem unes «lleis fonamentals», un sindicat vertical, una democràcia ja, adjectivada «orgànica», una amputació territorial denominada Gibraltar (i, ¿per què no?, també Portugal), un exèrcit que havia guanyat una guerra contra els seus ciutadans... Érem tan diferents que semblava clar que ací no podia instaurar-se una monarquia democràtica —¡cosa mai vista!— en un estat democràtic. I ací estem, encara sense Gibraltar (ni Portugal) i prompte podríem continuar avant sense Catalunya. La cosa és que es deixen de romanços nacionalistes i fronterers, sobretot i inicialment, els espanyols, i a vore quan esdevenim realment europeus, encara que siga començant per desunflar Espanya, tanta Espanya.

diumenge, 14 de setembre de 2014

Cita dominical / 305: Fernando Savater

Mirant les parles polides.
Es polixen i uniformitzen les parles populars fins a convertir-les en instruments aptes nper a la redacció d'altres Butlletins Oficials.
Fernando Savater, «España convaleciente» (1977), dins de El ensanyo español. 5. Los contemporáneos de Jordi Gracia.
Si les polixen, mal; si no les polixen, mal... ¿Les parles populars? Mal. ¿Els butlletins dels altres? Mal. El meu castellà i el meu butlletí, no cal res més, ni podem ser res més, com dia aquella.

dissabte, 13 de setembre de 2014

Nacionalisme de l'enemic

És cosa de vore com qualsevol argument nacionalista sembla que consistix en vore la nació de l'altre com enemiga. En resum, el nacionalisme és la recerca de l'enemic. Resulten paradoxals els avisos dolguts i plorosos a Catalunya si esdevé independent: en lloc de propostes positives d'aliances i pactes de futur per a establir lligams de cooperació i de «unió», són amenaces de separació, de creació de murs fronterers impenetrables, de destrucció de les vies de comunicació, d'enemistat irreparable... Només falta que diguen que no van guanyar no sé quantes guerres per a jugar-s'ho tot a la carta democràtica.

divendres, 12 de setembre de 2014

Estranys en el paradís

Estranys en el paradís, o en el país ocupat, o en el nou estat independent... Pepa Bueno es fea ressò ahir en la cadena Ser de la possible sensació d'estranyesa dels «catalans» (que s'havien concentrat en Tarragona) que de colp podien deixar de ser espanyols oficialment, si es produïa la independència de Catalunya, o tan sols davant un ambient social i una manifestació tan nombrosa dels qui no volien ser espanyols. Es suposa que podien tindre de colp un sentiment d'estranyesa, i com havien d'enfocar o digerir eixa sensació... Caram,¡quina preocupació tan humana!, ¿oi? ¿I quin sentiment d'estranyesa tenen els qui volen ser espanyols però han naixcut al Congo i no hi ha manera que les elits «espanyoles» accepten que eixos també són «espanyols» de sentiment i, més encara, que són persones? ¿I quin sentiment d'estranyesa tenim els que no mos sentim gens espanyols ni valencians ni d'enlloc, sinó simplement persones?

Estrany seria no tindre sentiments, però el que realment hauria de ser «estrany», en el sentit de rar i de poc vist, és que els governants que es volen demòcrates —com es proclamen tan sovint, sense dir mai això en què es concreta— pretenguen segrestar arbitràriament la convocatòria de referèndums, en lloc de regular-la. Impedixen aixina que els ciutadans participen i es responsabilitzen dels fonaments de la democràcia. Té més a vore això amb el fonament de l'oligarquia, tant si es tracta d'artistocràcia com de cleptocràcia, que sembla el cas.

dijous, 11 de setembre de 2014

Independència telefònica

Que si havia d'anar a la V de la «via catalana», que si pensava que el poble català i també els habitants d'Espanya havien estat ben informats sobre el procés cap a la independència, que si vaig estar l'any passat en la cadena... No sé com m'ha localitzat el Grup Ara, però la telefonada de despús-ahir va ser a les 20:46 i la de hui a l'hora de dinar. Simpatia pel dimoni, certament, ¡però telefona a unes hores!

Bona independència, per tot lo dia.

dimecres, 10 de setembre de 2014

Una mala cosa

Les llengües s'apeguen com una mala cosa. Això mirant-ho pel cantó roín, que és la perspectiva que tenim inserida culturalment en la nostra societat. I també en les societats veïnes, que en açò som molt semblants, si no fóra que per allà n'hi ha que compensen eixa visió elitista amb una pràctica més equitativa. No és el cas del País Valencià, on el valencià és rebutjat per les elits socials i econòmiques (reals), per part de les elits culturals i quasi que també per tota la resta, si no fóra que uns quants hi apliquen uns intensos esforços individuals i socials a contracorrent.

I ara comence a adonar-me que no tenim ni tv3 ni rtvv. L'estafa neoconservadora del Partit Popular està convertint el país al neofeudalisme en els àmbits socials i econòmics, i en el que toca la política lingüística ni més ni menys que han desballestat els mitjans públics i continuen encerclant cínicament l'ús del valencià «als reductes» que dia Joan Fuster en aquella locució que coneixem gràcies a la cançó d'Obrint Pas. Hi ha qui en lloc de «no et senc» diu «no t'escolte», en el supermercat hi ha qui espera «la volta» en lloc de «les tornes», i no cal dir que no quasi no coneixem gerds, nabius, ceps ni quasi recordem que les olives tenen «pinyols» i no «ossos».

Sort que les llengües s'apeguen com una mala cosa, i si tombem la truita —la d'ou i la de peix— política, encara estem a temps de tornar de dir-li a una «ovella» que és «bella», tal com intentava l'acudit una xiqueta de deu anys que, admira Cristina Pedroche i, sort encara, fa provatures en valencià.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Valors paradoxals

La llàstima de la dissolució de la fundació de Jordi Pujol és que —i no han dit el contrari— es suposa que els principis i els valors que pretenia difondre eixa entitat «contravenien» els que, pel que s'ha sabut ara, practicaven la família completa i el mateix antic president de la Generalitat de Catalunya. En fi, el Centre d'Estudis Jordi Pujol tan sols havia de canviar de nom i continuar la seua activitat, incloent-hi ara l'estudi de l'engany i l'estafa social i política. Tenien un material de primera mà immillorable i un camí de paradoxes i contradiccions ben llarg per davant.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Social i sociable

Social i sociable. Sense mirar el diccionari, trobe que són dos conceptes que deuen tindre molta relació, ara, no seria estrany que estigueren en oposició paradoxal. He topat amb persones molt sociables que no tractaven gens de ser «socials». Pel cantó contrari em moc jo, segurament.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Cita dominical / 304: Juan M. Játiva

Mirant les paradoxes que no ho són.
És paradoxal que un dia i altre hi haja famílies decidides a dur els seus fills a un barracó d'este centre d'ensenyament, mentres l'administració educativa insistix en derivar-los a centrers de rajola convencionals.
Juan M. Játiva, «Cremona, la paradoja de la política educativa», El País, 05.09.2014.

En realitat, la paradoxa de votar dirigents polítics que són antisistema social i democràtic de dret.

Hisenda d'uns quants

Takse espera que hisenda li torne més de dos mil euros, i patix perquè si tarden tant deu ser que nos es fien i li volen esquadrinyar ela comptes. Més aviat deu ser que en la hisenda espanyola estan ocupats tornant-los diners als evasors fiscals, posem que Bárcenas, posem que la família (tan útil per a un pacte com per a un xantatge polític) dels Pujol.

divendres, 5 de setembre de 2014

En context

Mentrestant, ara que sembla que passa un poc la calina, que arriba el canvi de temps, hauríem de recordar que les notícies són el fet estrany i no el fet habitual, no són la rutina, sinó el que se n'ix de la norma. Compten ja 41 dones mortes per violència masclista, milers de persones disposades a matar els seus semblants per raons encara podem qualificar d'inhumanes, hi ha un pederasta solt per no sé quin barri de Madrid, Esperanza Aguirre fuig de la policia i la jutjaran per delicte, l'arquitecte —que es pensa que s'ho mereix tant com Calatrava— et vol cobrar diners en negre, que és el que declara Bárcenas que fea el Partit Popular en la seua gestió empresarial, el deu per cent de la població cobra uns quants milers de voltes més que el vint per cent de la població amb menys ingressos, Duran i Lleida tenia una habitació llogada en un hotelot de Madrid i no volia explicar a quin preu... La notícia s'ha de contextualitzar. El context encara és un veí que t'arreplega la correspondència, una desconeguda que t'aconsella una bona compra o un camí millor, un cotxe que para davant el pas de zebra, un xic que arreplega una botella de plàstic d'un descampat i la deixa caure en el contenidor groc. Tendim massa a descontextualitzar.

dijous, 4 de setembre de 2014

Ferrar i no perdre l'ofici

Espere que l'independentisme català tinga més fonament i justificació polítiques que el nacionalisme espanyol. Sempre he pensat que sí, i no era pensant precisament en Jordi Pujol, un nacionalista equivalent i complementari de l'espanyolisme. La independència és una eixida lògica per a fugir de l'Espanya xenòfoba que perviu en el nacionalisme espanyol (de dretes i esquerres) i controla econòmicament una certa ideologia d'estat. Cal aclarir que els «xenos» a que tanta fòbia tenen som, casualment, els que hem de ser espanyols perquè «ocupem» un territori que a ells els ha pegat per considerar propi i d'ús per a lleure i negoci turístic o degradació urbanística i ambiental.

Ah, i deu ser cert que la independència no és la solució, perquè no hi ha una solució, hi ha esmenes i proves, que aixina és com funciona la democràcia, preguntant, decidint, ferrant sense perdre l'ofici.

dimecres, 3 de setembre de 2014

Emocions enganyoses

Pareix que tenim nova temporada de Bones en La Sexta. L'any passat es van passar uns mesos anunciant-ho, i després em sembla que la cosa no va passar de dos episodis. Ho reconec, no deu ser una d'eixes sèries de qualitat o de culte que no veig, però la seguixc simplement perquè m'atrau la fantasia de la possibilitat d'una pensament científic desapassionat, que és el que es suposa que representa l'antropòloga forense Temperance Brennan. Amb un cas extrem aixina comprenc que un poquet d'això en els fonaments de les disposicions legals, en l'anàlisi de de les decisions passades que han empitjorat la vida de les majories (per tal d'enriquir les minories de quasi sempre). En generals preferim les emocions, però.

dimarts, 2 de setembre de 2014

El gra de blat de la corrupció

El setembre clement torna al ball, però he triat continuar de vacances unes setmanes més. La carrera professional no s'implantarà en l'administració del Consell (excepte en sanitat), amb la qual cosa tampoc ho farà en les Corts, que van perdre la independència institucional primer i posteriorment econòmica fa uns anys. Si la corrupció s'institucionalitza, ¿deixa de ser corrupció? És clar que no, continua sent corrupció, però ha esdevingut el medi en què mos movem i, per tant, tal com passa amb l'aire o, en el cas dels peixos, amb l'aigua, costa molt més de vore-la, i de fer-li-la vore a algú.

Amb la carrera professional s'esdevé un poc això, tal com està instituïda és simplement un mecanisme de revisió de les nòmines i no té cap relació amb la millora del funcionament de les institucions públiques. Ho saben bé els companys que, quan els expliques un poc la lletra, et fan un resum ràpid de la semàntica: «¿Quant cobrarem més i quan?». I has de reconéixer que això és del que s'està parlant i res més. Almenys, pel que fa als polítics i càrrecs administratius actuals.

I això és la corrupció, una aigüeta que va gotejant fins que tot ho tenyix o fins que ompli el poal. En la carrera professional només estem mirant de justificar pujades de sous; amb el nou reglament de selecció d'interins que proposen no estan pensant en la capacitat i el mèrit, sinó en afavorir «estos» per davant d'«uns altres». Els cortesans del Partit Popular (i la comparsa) es boten l'Estatut del Personal de les Corts, pretenen que estan fent bé i volem que els aplaudim, però els uixers han d'esperar una sentència judicials que impose la reclassificació dictada per eixe estatut. No mos han retallat tant com dictaven els governs espanyol i valencià, i mos demanen silenci, ¿perquè mos estan fent un favor d'eixos que, diu una veu cassallera, hem de tornar algun dia? Sí, la corrupció pretén el sotmetiment i la resignació «a canvi d'algun gran de blat».

Ull de llebre

Anem tastant els vins de la Ribera del Duero que mos hem dut d'allà. Protos, Portia, Atalayas... Bons, però res que mos acabe de convéncer del tot, sense sorpresa. Deu ser la varietar tempranillo. Continuarem tastant-ne una quants més, però ja estic desitjant topar amb boval, sirà, monestrell, malbec, petit verdot...