Fullejant

Sembla que mos vullguen obligar no tant a devorar llibres com a devorar botigues de llibres. Si s'edita massa i es llig poc, el negoci deu ser la pasta de paper, els arbres, els cafés de les presentacions de llibres o dels bars llibreria on els venen... No sé quin és el negoci, però n'hi ha, perquè no s'aguantaria l'espectacle interminable de la immensa biblioteca per llegir que tots podem arribar a fer-mos en casa, i ara sense ocupar ja estanteries ni caixes en un magatzem.

Bé, m'adone que no té trellat que em pose a buscar La peur de Gabriel Chevallier simplement perquè aparega en el Babelia de la setmana passada. I esta setmana n'hi han més i més i més llibres per a una vida tan curta. Cal conjugar la vida amb els llibres. Si mai torne a París com l'any passat, pot ser que el busque entre els llibres d'ocasió que pots trobar per qualsevol carrer mentre vas bambant sense saber massa cap a on, fullejant les pàgines de la ciutat.

Degradacions ideològiques

Trobe de passada en el capítol 9 de la sèrie Cosmos de Carl Sagan l'explicació que féu, i que vaig vore quan era menut, de l'aparició del googol, eixa xifra tan gran que va meréixer un nom a banda. I ara segurament en sabem poca cosa de la xifra, que no va arribar mai al llenguatge comú. En canvi, el cercador d'Internet sí que ha aconseguit trobar un lloc en el vocabulari general.

Algú vol vore l'èxit dels mots, de les estructures sintàctiques, fins i tot de les llengües, com a conseqüència de la seua «bona forma», de la seua simplicitat, de la seua economia... En realitat, totes les paraules, les estructures, les llengües, són igualment bones, no n'hi ha cap que siga deforme, degradada o vergonyant. Caldria deixar eixes qualificacions per a les idees que s'hi recolzen, les que menystenen i discriminen injustament les persones pels motius que siga, polítics, religiosos, econòmics, sexuals, partidistes... El poder també s'aconseguix amb el domini de la llengua.

Qualitat amb tanins

Sí, m'he passat el dia renovant el Multicerca i encara només el tinc mig embastat. Entre que comprove que no caldrà fer dos versions per les codificacions iso i utf, que descobrixc cercadors que han desaparegut de la xarxa, que en lloc de «frame» faré servir «iframe» per tal d'adaptar-lo a l'html 5, que n'hi altres que funcionen sense que haja d'incorporar l'arxiu js, que el Bluefish va més bé del que m'esperava per a editar el codi... I tantes més coses com ara comprar una botella de Parotet 2011 de Celler del Roure (molt bo i etiquetat en valencià), pernil, formatge, ruca, tomaques i unes cireres, i me se passa el matí volant. I per darrere d'eixe matí, passen els anys, certament.

Aprofite per a demanar-los als de la dop València si no tenen versió en valencià del web. Llàstima de qualitat lingüística...

Les conseqüències de la política

Mos volien convençuts que no es podien fer polítiques diferents de les receptes neoretrògrades, que no calia que mos calfàrem el cap buscant alternatives perquè «ells» ho decidien tot, tot i que en realitat «ells» dien que no governaven ni decidien les polítiques generals, que calia votar els partits «institucionals» o «de govern», que no es poden aplicar els programes i els mítings a les decisions que cal adoptar en la gestió política diària... I no, tot això és relativament cert, però també és relativament fals. ¿Què hi ha de cert? Que sí, que això era la realitat a què mos volien sotmesos. ¿Què hi ha de fals? Que tot això siguen veritats inamovibles, que ni tan sols siguen veritats més enllà de la temença fervorosa que hi tingam.

Entre l'escó europeu de Compromís, la flama que ha encés el Podem de Pablo Iglesias i la condemna a Blasco Castany i la seua colla d'aprofitats de les políques públiques, ara sembla que només cal que Ponce Guardiola dimitixca per conduir havent begut més alcohol del que està permés i, llavors, podrem tornar a fer un petit pas en la recuperació de l'ètica en la política. I en la vida, que la vida és essencialment, una de les les conseqüències de la política.

La maqueta dels Bluesfuckers

Al Kindle li desapareixen les carpetes amb què havia ordenat els llibres. Ara em toca recompondre la biblioteca. Res de nou esta temporada, estic en fase de recomposició en informàtica en la faena, on no acabe d'acostumar-me al Word 2010, a l'Internet Explorer 10 (mos prohibixen l'ús del Firefox) o, en general, al Windows 7. Sort que les macros continuen funcionant quasi igual.

Ara mateix els Bluesfuckers de la meua cosina deuen estar reben el premi Ovidi a la millor maqueta en el Micalet. Jo hauria d'estar allí pegant algun bot —supose que també actuaran—, però sóc de poc eixir, hui hem tingut futbet —l'edat no crec que m'afecte tant, que ma mare no para amunt i avall—, i he de sumar-hi els malestar funcionarial que arrossegue de la faena, aixina que em quede en casa.

Que vindran els de deveres

Les eleccions han passat amb sorpreses diverses i un poc d'oxigenació política. La Primavera Europea de Compromís arriba al Parlament Europeu amb Jordi Sebastià, que ja està bé, i Podemos pega la campanada. La bona serà que s'ho repensen un poc en França, això de ser uns fatxes d'esquerres: ¡que vénen els retrògrads de deveres! Enganxen el Ponce Guardiola que es bota un semàfor i amb unes dècimes de més d'alcohol, i sembla que ja ha dimitit de diputat, sense arrossegar-se per les poltrones públiques ni els aforaments indecents. L'ètica està per a això, ¿oi?, per a les ocasions en què no mos beneficia. El fiscal descriu un cas ben lamentable, on el benefici de sang freda va entelar el somni dels justos.

Cita dominical / 289: Antoine de Saint-Exupéry

Tinc dret a exigir obediència perquè les meues ordres són raonables.

Antoine de Saint-Exupéry, Le petit prince, frase subratllada en un exemplar de l'any 1968 de la versió francesa que em vaig trobar en un contenidor de València l'any 2009.

Connexió gallinera

Dissabte de reflexió europea sense connexió a Internet per la Vall de Gallinera. Un descans entre cirers tapidets.

Això és difícil

Serà difícil esmenar les insuficiències de les institucions europees, d'eixe intervencionisme «neonacionalista» que exercixen els governs estatals, d'eixes «troiques» sense legitimitat democràtica que imposen el patiment dels ciutadans, que treballen pel benefici de les oligarquies socials i econòmiques. Per a tot això i més, no hi ha prou amb participar les eleccions, perquè a més cal provar a votar sense pensar en drets i llibertats, sinó millor en forces polítiques que acceptaran complir els seus deures i assumiran la responsabilitat de la seua actuació, en qui oferirà comptes clars i detallats als ciutadans. A l'últim, ningú va dir que això de la democràcia era fàcil i, menys encara, perfecte.

Reixa o barana

Sempre mirem el món a través de la reixa, i quasi que no vegem la reixa, excepte quan les tornem a posar, tant per a mirar com per a deixar-mos vore a distància. La Torre Eiffel des de l'altra banda de la reixa, des del més enllà inhòspit, era fa temps una esperança, però ara volen que esdevinga un miratge europeu sempre massa llunyà. Vist des de Romania, Ucraïna o Melilla, els qui encenen el far no volen guiar, volen convertir-lo en el punt de mira, l'antena que vigila. Les eleccions de diumenge no són un tràmit, sinó una opció entre una democràcia per a persones o la mercaderia dels cossos. Reixa o barana.

Contra l'Europa dels cacics

Les eleccions europees ja estan altra volta ací, diumenge que ve, i cal recordar que són molt importants, molt més que l'espectacle provincià que mos oferixen les institucions partidistes que pretenen controlar i limitar la comunicació pública valenciana i espanyola.

Són importants perquè hem de fer un pas avant contra l'abús de l'Europa de l'evasió fiscal, de les desigualtats laborals, de les discriminacions injustes que atempten contra els drets humans. Són importants perquè la lluita contra les injustícies que beneficien les elits i les oligarquies és més eficaç i possible —si més no, per comparació amb el cas del País Valencià— des de les institucions i els tribunals europeus, tant si es tracta de lluitar contra el soroll, contra les clàusules abusives dels contractes d'arrendament, pel medi ambient, pels drets lingüístics, pels drets dels treballadors ¡i treballadores!, contra els abusos dels oligopolis de l'energia o la comunicació, tant si la lluita és individual com si és coŀlectiva, contra el secret i l'opacitat que amaguen interessos personals o particulars de dirigents, empresaris o financers.

Pareix llunyà tot això, però la Mesa de les Corts Valencianes ha estat reiteradament condemnada per atemptar contra els drets constitucionals dels diputats; o eixa mateixa mesa prorroga arbitràriament més enllà del termini legal les interinitats per acumulació de tasques... Hem de triar millor en casa, però sembla que més encara, hem de triar bé en Europa, per poder-hi recórrer quan hajam de fugir dels cacics d'ací, si no volem topar amb un caciquisme europeu.

L'arxiu de l'aprenentatge

No me s'acaben els papers. Això de no tindre un arxiu en condicions per a ordenar diaris i retalls de diari és un mareig que no veig com acabarà. Hui tope amb una motxilla que tenia mig amagada esperant la fiscalització corresponent. A dins, papers diversos, és clar, un fullet d'un recital del Llach, un del Nautilus de l'Estartit, resolucions de les Corts sobre diverses qüestions (¡una de l'any 1994!, sobre les oposicions de traductor corrector), una vida laboral, tarifes de serveis de traducció i correcció de fa més de deu anys, articles sobre terminologia, sobre gramàtica, sobre sociolingüística... Fins i tot un paper amb el contorn de la tapa d'un vàter d'un model dels setanta que buscava fa uns anys.

Esgarre uns quants papers. Ara toca provar a ordenar d'alguna manera la resta. No sé on clavaré una fotocòpia de «Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer centenario de la canonización de su esclarecido hijo y angel protector S. Vicente Ferrer, apóstol de Europa» (1762), que tenia alçat simplement perquè en la pàgina 4 esmenta el «País Valenciano». I, quina sort, he trobat El aprendizaje del aprendizaje de Juan Ramón Capella, que vol ser una «introducció a l'estudi del dret», però que és molt més en poc més de cent planes.

Un interés desmesurat

Algun dia trobaré temps i perdré un poc de gossera. Llavors provaré a fer una llista del que em semblen tics retòrics, consideracions extemporànies i valoracions estilístiques sobreres que es fan servir per a menystindre o desqualificar llibres o treballs acadèmics, és a dir, per a això que es diu crítica destructiva.

És el cas, per exemple, d'algunes frases que opinen sobre el dnv de l'avl. Jo ja els he enviat als acadèmics unes poques propostes de revisió, algunes esmenes i continuaré fent-ho. Però no veig massa bé on volen anar a parar els comentaris que deixen el camp de la descripció i de l'esmena lexicogràfica. A més de fer propostes d'esmenes interessants, de fer-mos conéixer incorporacions que aporta el diccionari i d'assenyalar que no compartix criteris que ha fet servir l'acadèmia, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana també deixar anar frases amb valoracions que trobe realment poc útils:

...la voluntat descriptiva arriba a superposar-se i a dificultar l’objectiu prescriptiu i orientador...
...excloses del model normatiu, per tal com són pròpies dels registres informals...
...desconcert de l’usuari...
...motivacions diverses, no sempre de caràcter estrictament lingüístic...
...perjuí de solucions geosinonímiques...
...sembla que hi ha un interés desmesurat...

Faig un alto en el camí per a vore Melancholia de Lars von Trier. Em quede amb la sensació que, mentres s'acosta eixe planeta a l'ús del valencià, uns fan diccionaris i altres miren si els van bé per a equilibrar la taula.

Cita dominical / 288: David Trueba

Entre un polític que gasta 500 milions d'euros en reubicar la seua de l'alcaldia i eixe mateix polític imposant taxes per a l'accés a la justícia, tan sols hi ha una dècada de prodigiós fracàs.

David Trueba, «Piketty», El País, 15.05.2014.

Fora del niu

Un teuladí caigut del niu, més allà que ací. Vorem si arriba a demà amb unes quantes gotes de llet d'avena i unes molles de pa. Mos arriba la documentació i votem per correu. N'hi ha més gent en correus avançant la faena. A la porta, una paradeta de falangistes — o semblants, amb el jou i les fletxes—. També sembla que hagen caigut del niu. No hi tornarem, però les aficions pels despropòsits no són només cosa de l'alcalde peper de Cullera o de l'enriquiment irregular dels càrrecs del seu partit polític. No piula massa el pardalet.

Magdalenes parlamentàries

Al futbet, faig un gol i, a més, guanyem. Ha fet bon sol i airet fresquet. Dilluns deixe la transcripció i torne a la traducció de la paperassa parlamentària. La transcripció pot arribar a ser molt carregosa i un martiri ètic, però té l'interés de sentir moltes de les possibilitats dels valencià. La traducció, per contra, és més de tràmit i, a pesar de la pretensió inherent a l'escriptura, és paperassa que s'ha de reomplir amb els discursos. Moltes de ses senyories no s'han parat a pensar mentres mullen una magdalena.

Massa anys en suspens

Pel que he vist, el calendari d'enguany és el mateix que el del 2003. Amb tot, mirant cap arrere, no cal que siguen onze anys, trobe més alifacs socials que els del pas del temps. Tope amb un article del diari El País del 2010 de Fernando García, «El sueldo de sus señorías no es el problema». Sí, ho hem vist esta setmana en el parlament valencià, el sou (els sobresous, les dietes i les subvencions), certament, no és «l'únic» problema. Cotino Ferrer, el president de les Corts ha suspés la diputada Oltra Jarque. Millor dit, l'ha feta fora del parlament durant un temps, perquè qui realment ha «suspés» democràticament (tal com els sentencien els tribunals; però, ells, com si sentiren ploure), una volta més, han segut Cotino i la seua colla parlamentària.

I encara hui, com si fera onze o vint-i-un anys, la que m'atén per telèfon d'mrw (una cosa semblant va passar en Vielha l'any 2003) en València em demana que li parle en castellà. Diu que és madrilenya. Encara hui hi ha qui no sap que la nacionalitat no és cap tara lingüística. Passen els anys, i continua ferma la devoció pel que s'ignora. En fi, jo també diria allavòrens...

Oligarquies de la caritat

El titular d'una notícia d'ahir (El País) sobre la situació en Ucraïna era realment tranquiŀlitzador: «Los oligarcas mantienen el poder real». No cal llegir la resta de la notícia, estem salvats, l'ordre mundial s'aguanta i els oligarques no han de patir. L'altre titular de hui afig, a més, un matís encara més, diríem, esperançador per al futur: «Los bancos deberán establecer cuotas de mujeres en los consejos de administración». Un 10 % és una «quota», i un 5 %... I quan n'hi haja prou dones, posem que si mai arriben al 50 %, aprovaran la taxa Tobin, però per als intercanvis financers de les vidrioles del Domund, ¿no? Això sí que ho tenen els oligarques, que són molt de la caritat.

Andròmines a poc a poc

Em trobe un mòbil Sony Ericsson T105 que vaig comprar en una oferta ja fa temps. És d'Amena i està bloquejat. No trobe la manera de desbloquejar-lo fàcilment. Segurament me l'alçaré per al museu dels trastos, amb la càmera Minolta, la màquina d'escriure Olympia Carrera, l'iMac G3, l'escàner Logitech Freescan, la bicicleta Dahon, l'estenotípia Grandjean, els jocs d'escacs, un cendrer amb polsador, l'iPod vell i unes quantes perles més. I perquè vaig tirar fa molts anys —a quina mala hora— el circuit de cotxets que havíem dut de França.
M'entere hui que Sławomir Mrożek va morir l'agost passat. La vida difícil i L'arbre formen part també del meu museu del record.

Tos europea

La política partidista del pp i del psoe només admet que la democràcia siga el fet d'haver de convocar eleccions cada quatre anys. Molt poca cosa més que no siga la justificació de sous i subvencions polítiques. La resta de possibilitats de participació ciutadana i examen públic de responsabilitats de gestió, és un món de possibilitats que mos amaguen.

Casualment, em desfaig d'un petit munt de papers i m'apareix un retall del diari EL País del 2009 amb «els comptes dels diputats». Crec que no és la pols la que em fa tossir.

Cita dominical / 287: Albert de Sicília Llanas

No fa gaires dies que vaig reconvenir el gerent d'un dels teatres de Barcelona, per la inexplicable i desconsoladora freqüència que en el seu teatre s'estrenen obres que neixen sense condicions de vida, i que s'aguanten una quinzena tot lo més, gràcies al calor dels aplausos exclusius dels alabarders.

Albert de Sicília Llanas, Trenta anys de teatre (1901), a cura de Xàvier Fàbregas (1975).

Els alabarders eren «persones que entraven debades en els teatres, generalment convidats per empresaris i artistes de diferents sales teatrals, per a procurar amb els seus aplaudiments i bravos l'èxit d'una obra o per a tractar d'afonar-la amb aücs, riures, patades, etc.», segons el Diccionario Akal de teatro de Manuel Gómez García.

El benefici del guirigall

Més a prop, enmig d'un galliner esvalotat en la cambra, el president de les Corts, Juan Gabriel Cotino Ferrer, pretén expulsar —sense saber massa com ni per què, tot li ho xiula Font de Mora Turón— de l'hemicicle una de les diputades que estan treballant per a que els diners de tots es dediquen als desequilibris i les injustícies socials, Mónica Oltra Jarque. Segons em diuen els meus tiets, Mónica els haurà d'agrair el reconeiximent públic que li estan proporcionant.

Tot això és la superfície, per baix, la maquinària continua foradant els pressuposts públics en perjudici de la societat dels ciutadans del carrer (sobretot dels més perjudicats per les desigualtats) i en benefici dels financers, dels banquers, dels empresaris i contractistes de la corrupció pública (i no és només cosa d'homes, però el masclisme també pesa en este àmbit: en la llista de les grans empreses del país només hi ha dos un 5 % de dones en la presidència, més o menys). És a dir, la corrupció privada en perjudici públic.

Els xiquets unflen bufes

No mos enterem de la mitat del que passa pel món i, vaja, n'estem fins a més amunt del pirri. Els assassinats i segrests que practica el grup Boko Haram en Nigèria, la insidiosa discriminació moral i sexual que practica el clero en Polònia, es maten en Ucraïna per la bandereta i el pp valencià proposa en les Corts Valencianes criminalitzar els valencians que parlen en valencià perquè és la mateixa llengua que la del Carxe, és a dir, que formen part dels països catalanomurcians. Les eleccions europees que comencen amb un candidats irrisoris com Arias Cañete —malparla de Zapatero però no explica com fa per a combinar la política amb els seus negocis de concessió pública—, o Elena Valenciano —representa perfectament una organització caduca dedicada professionalment a l'usdefruit del càrrec públic—. Un company del futbet (funcionari) que du el seu fill a línia en valencià perquè a la dona li sembla millor, no sabia que el diccionari de l'avl es pot consultar per Internet. El d'Enric Valor li se queda curt per a trobar les «bufes» que unfla el seu fill.

Recomanacions de greuges

La síndica de greuges actual resol dos queixes i fa dos recomanacions per a tractar d'esmenar l'actuació d'injusta discriminació lingüística que duen a terme el president valencià, Alberto Fabra Part i el seu vicepresident José Ciscar Bolufer contra els ciutadans valencians:

Queixa número 1400275: «RECOMANEM a la Conselleria de Presidència i Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua que adopte totes les mesures escaients perquè els continguts de la seua pàgina web institucional siguen redactats en les dues llengües cooficials a la Comunitat Valenciana, i, concretament, que revise les seccions “Notes de premsa” i “Agenda”, i els textos de la biografia del Molt Honorable Sr. Fabra.»

Queixa número 1400285: «RECOMANEM a la Conselleria de Presidència i Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua que adopte totes les mesures escaients perquè els continguts de la seua pàgina web institucional siguen redactats en les dues llengües cooficials a la Comunitat Valenciana.»

La moció que han dut a les Corts contra la inclusió dels valencians en uns fantàstics «països catalans» amb què tant els agrada criminalitzar tot el que no siga castellà, és una cortina de fum per a amagar la seua actuació real contra els valencians.

---

*L'endemà (mireu l'apunt d'ahir) comprove que no es perden els autotexts, mentres mantingues durant la conversió l'opció de compatibilitat amb les versions anterios del Word. Ara, les combinacions personals de tecles sí que es perden. Uf, després del mareig inicial, sembla que la cosa té una solució més accessible del que semblava al principi.

Incompatibilitat d'autotexts

Com a continuació de les novetats informàtiques d'este mes, em canvien l'ordinador en la faena, perquè ha caducat el Windows xp i ara toca canviar al Windows 7. La novetat i el mareig més important, vaja, és el canvi de la configuració del Word. Cal dir que canvie des del Word 2002, que tinc molt adaptat a les faenes que faig. El canvi és d'eixos que dius: ¿calia realment marejar tant les coses? La lògica i les intuïcions de més d'una dècada se n'han anat al poal del fem i no acabe de vore per quin motiu han en Microsoft pensat que això era bo.
La grossa és la incompatibilitat d'autotexts^[*], que no és un simple entrebanc sentimental. Els de Windows l'han tornada a fer bona. Resulta que la versió nova no admet el format anterior i la conversió de la plantilla provoca la pèrdua dels autotexts. Hem de seguir avant, però no tirant la faena de vint anys al fem. ¿La solució? Amb l'editor del Visual Basic pots copiar les macros de la plantilla vella (.dot) a la nova (.dotm). I situes la plantilla vella en la carpeta «Inici» (o «Startup») que hi ha dins de la carpeta que conté la carpeta «Plantilles». Eixa farà anar els autotexts. (Amb la versió anterior del Word pots eliminar les macros de la plantilla vella per a no confondre't més avant. És un pas que encara no he fet.)
En fi, espere no trobar-me moltes més sorpreses aixina en el nou Word. (No sé si podré canviar el fons blanc de l'Explorador de Windows: no confie trobar fàcilment com fer-ho.)

Calibrant

Comence a entendre'm amb el programa Calibre i amb les opcions d'edició de documents electrònics que té, com ara l'edició de documents .azw3, edició amb la qual pots modificar el codi html, crear, editar o incloure una taula de continguts, simplificar i modificar el codi css i moltes més opcions.

Les pates

Dos policies municipals a cavall pel riu parlant en valencià. Els cavalls no semblen estranyats, deu ser normal per a ells. També pot ser que ni tan sols se n'adonen, van a la d'ells. En la perfumeria una xica amb accent del Maestrat, a pesar que es nota que es parla el dia parlant en castellà. No sé si s'alegra de parlar amb mosatros. Dubta quant als «labios»... Hem arreplegat les pates (dnv) que teníem per ahí almenys des del segle xvi, però estem perdent el cos a peces.

Cita dominical / 286: Josep Pla i Casadevall

El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postule la necessitat —la necessitat absoluta— que la gent (qui siga) escriga d'acord amb les seues necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d'estat, del que siga.

Josep Pla, «El bilingüismo», Destino, 27.04.1957.

Xarrups de crisi

En la costa, segons el bombo i platerets dels telenotícies de no sé quants canals, les platges estan plenes, supose que això vol dir que també ho estan els apartaments, els hotels i les terrasses dels restaurants i barets. Deu ser això, amb la mirada simplista a què mos induïxen eixes (des)informacions, la solució, no tan sols de la crisi sinó de l'economia valenciana, ha de ser que es declare festiu tot l'any. Deu ser eixa la conclusió a què hem d'arribar, vist que a pesar dels índexs de pobresa, de la precarització de l'ocupació, de la desocupació, de la pèrdua adquisitiva, de les pujades d'imposts invertides en bancs que —xe, que curiós— augmenten els beneficis dels seus gestors, en fi, a pesar dels índexs negatius de tot tipus que coŀleccionem, omplim les platges i els hostalers i periodistes d'informació de vora mar es mostren exultants.

Doncs, això, assentadets on trenquen les ones mentre xarrupem una cervesa podem llegir el llibre de Thomas Piketty Le capital au XXIe siècle. La crisi, la babarota per als pobres.

Sense proporcions

Han decidit que quasi s'ha acabat la crisi, just ara que estem a punt d'entrar en Ucraïna. Eleccions, crisi o Ucraïna, guerra retòrica de classes o la guerra de sempre (de classes). Ah, no, ¿referèndums? No. La independència és per als vells cavallers portadors de la sang i el foc. Els referèndums són un entreteniment funcionarial. L'estat social es tergiversa en Europa i esdevé una reixa africana que tapa un embornal bancari. Un extintor en mans d'un policia blindat per a apagar la mistera del descamisat que fuig del destí colonial, és la imatge de les proporcions, com sempre.

Destrucció ineficient

Veig de llunt el rètol obscé que crida en la nit «¡cullera!» ben al mig d'una muntanya que hauria descansant en la fosca. Un petit canvi poderós podria ser que avaluaran fins a quin punt és eficient la despesa de llum i la contaminació lumínica que provoca eixe rètol. (Ni tan sols crec que lingüísyicament siga una aportació realment vàlida, pel que conec de l'activitat municipal en eixe sentit.) M'agradaria saber si algú ho ha calculat mai l'eficiència d'eixa despesa. Llavors podríem començar a valorar si volem continuar destrossant el planeta a canvi de què. L'antiga jutgessa Manuela Carmena ha escrit un llibre sobre els petits canvis poderosos que podem fer per a millorar el món. Senc que el comenta en la ràdio i pense que li'l regalaré a ma mare, que tendix a pensar que els petits canvis no servix de res, encara que no deixa d'aplicar-los en molts àmbits, com ara els llums de casa, que es pensa molt si realment cal encendre'ls. «¡Cullera!»