dimecres, 30 d’abril de 2014

Comparacions linguals

Quant a la comparació repetitiva amb el que fan en espanyol (o amb altres llengües), no sé a on vol anar a parar, principalment perquè la fem comparant el molt de català que coneixem amb l'única versió de castellà que mos arriba, com si foren magnituds comparables.

Faig servir la versió argentina de Yahoo!, i estic vegent ara mateix «Descubrí tu dia en una sola página» (i no és un verb en passat), el Word conté (ara no el tinc davant) no sé quantes versions de possibilitats de castellà, d'anglés o de francés, puc llegir perfectament un article titulat «El manejo potenciará a la genética» (encara que d'entrada no sé què vol dir eixe titular) i no pense res de roín sobre articles escrits en varietats locals de l'anglés, excepte que hauré de fer anar el diccionari segurament (i en tenen també per a tot això) si vullc llegir eixos articles.

Bé, la llengua, la varietat de cada u, eixa és precisament la part de la llengua que no podem perdre.

dimarts, 29 d’abril de 2014

Estan dards...

L'ús de la llengua s'ha de referir a tota la llengua, no a l'ús del registre l'estàndard (que no és cap llengua). I el problema que tenim, almenys els valencians, no és d'estàndard, sinó d'ús de la llengua. Tenim gramàtiques per a parar un carro, diaris i butlletins oficials, diccionaris per dalt lo cap, dos institucions normatives oficials, universitats poc o molt interessades en elaborar propostes normatives i en estudiar la llengua, fins i tot a voltes la fan servir en la docència... No, no tenim un problema d'estandardització, sinó de desús, i la solució del desús és l'ús (de la llengua) i no que escrigam com si fórem funcionaris (en registre estàndard o en registre juridicoadministratiu).

En fi, convé recordar, certament, que l'estandardització implanta «l'estàndard en els àmbits d'ús que li són propis». Això requerix «una operació de planificació lingüística i, per tant, el control del poder polític per a prendre decisions i aplicar-les» (cites del Diccionari de sociolingüística de Ruiz i San Pascual, Sanz i Ribelles i Solés i Camardons). Eixa és la qüestió, i encara sort que «a Pollença no salen, a Sineu diuen "pèsols", a Manacor "xítxaros" i a Felanitx "estiraguissons"» (tal com afirma una companya balear de la llista Migjorn), perquè si ja només digueren «guissantes», no seria ben bé el mateix.

dilluns, 28 d’abril de 2014

La llengua de les ocasions

Qualsevol combinació de trets i models (lèxics o morfològics) ha de ser ben acceptable per als catalanòfons, perquè només caldria que sense elits, sense mitjans i parlant en valencià a pesar de la pressió del castellà, també estigmatitzàrem el valencià més general (o el valencià local, com vullgau). Això ja es féu —es fa encara, ¿oi?— i ja vam vore que no anàvem enlloc per ahí, perquè els bous dels mitjans han d'anar per davant del carro dels acadèmics. Sense mitjans que canalitzen l'aigua, l'aixeta (acadèmica) no servix per a res.
Per exemple, quan als demostratius, jo faig servir sempre el triplet més comú per ací (este, eixe, aquell), i ho faig per això, perquè és un model amb un valor general, almenys on jo els faig servir i d'acord amb la meua intenció, i les meues intencions, neutres o connotades, no varien expressivament per l'ús dels demostratius. Els ulls del lector, ja ho sé, poden variar el resultat d'eixa intenció. I, bé, els faig servir també per escrit després d'haver-me llevat de damunt la llosa de la vulgaritat que els condemnava al registre familiar, al del bar amb els amics, a la marginació social...
Fa temps que no em resulta estrany topar amb persones que no saben parlar massa en valencià, però que usen «aquest». Tinc la sensació que arribarà el dia que no ho faran més, això de parlar en valencià, però almenys hauran interioritzat eixos demostratius reforçats tan de les ocasions. I no seré jo qui els diga que parlen en castellà perquè no entonen bé la cançoneta que tenim en la Vall.

diumenge, 27 d’abril de 2014

Cita dominical / 285: Luciano Canfora

Mirant cap a Europa.
El Parlament Europeu que elegirem en maig és una seminari universitari, no té gens de poder real, només el de crear una classe de paràsits molt ben pagats, preciosíssims per al sistema, perquè servixen per a fer vore que hi ha un parlament i que Europa no és completament antidemocràtica. Per això els paguen tant. Perquè u compra una persona si li dóna 10.000 euros al mes.
Luciano Canfora, segons Pablo Ordaz, «Democracia cadáver», Babelia, El País, 26.04.2014.
El parasitisme també va per barris.

dissabte, 26 d’abril de 2014

Colplay m'aborrona

Acabe de sentir la cançó de Coldplay de casualitat, fa menys d'una hora, no sé en quina emissora. M'aborrone, ahir va morir Tito Vilanova. Va ser Carles Francino qui mos va donar la notícia per la ràdio del cotxe. Takse va deixar anar unes llàgrimes, i encara hui, amb els reportatges de la tele i dels diaris. I això que no li interessa gens el futbol, llevat de saber que el Barça guanya... O, si això no és possible, doncs, que el Madrid perga.

En fi, és lògic, és cosa d'identificar valors, i els que vénen de Madrid, a pesar de la bona gent que hi ha allà, són encara els que podem identificar amb Florentino Pérez i companyia. En canvi, d'una forma més o menys enganyosa, més o menys fantasiosa, primer amb Rijkaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, el Barça mos va captivar pel joc, però també perquè realment va ser llavors més que un club, van ser uns sentiments que vam associar amb uns valors personals i professionals. Els estem trobant a faltar i ara més encara.

divendres, 25 d’abril de 2014

Bous sense carro

Qualsevol combinació de models lèxics o morfològics hauria de ser ben acceptada, almenys al País Valencià, perquè un país sense elits, sense mitjans i on encara hem de parlar en valencià contra la pressió dels qui imposen el castellà de les maneres més subtils o més barroeres, només caldria també que estigmatitzàrem el valencià general.

Sí, eixa estigmatització ja es féu —es fa encara, ¿oi?—, però ja vam vore que no anàvem enlloc per ahí. Els bous dels mitjans han d'anar per davant del carro dels acadèmics. Sense mitjans que canalitzen l'aigua, l'aixeta no servirà per a res —encara que siga termostàtica—, ni per a la innovació enlluernadora ni per al costumisme tronat. Almenys si parlem del valencià.

dijous, 24 d’abril de 2014

L'ús sense estil

En les Corts valencianes, els diputats i les diputades, la nostra «elit política», fan servir totes les varietats de les llengües, i no és estrany sentir-los barrejar en una mateixa intervenció els demostratius simples i els reforçats, models diferents de morfologia verbal, de possessius (seua/seva), de pronoms (natros/mosatros/nosaltres/nos/ens), d'articles (lo/el) fins i tot... Ah, en el seu castellà no hi ha tanta variació.

En general, l'ensenyament de la llengua mos permet conéixer criteris i estils. Eixos criteris estilístics mos fan topar amb els condicionants que afecten —afecten fins a l'afectació, sovint— l'ús del valencià en l'àmbit acadèmic, en el periodístic (sense mitjans, atenció), en el cultural (sense cinema, espai) i en el comercial (¿sense dades? Veg. Catalunya). I ara que no tenim mitjans generals en valencià, ni tan sols mos arriba ja Catalunya Ràdio, l'aventura no és precisament la tria estilística, sinó la tria lingüística mateix. I tampoc hi ha tant on triar, vaja.

dimecres, 23 d’abril de 2014

L'angoixa de la pretensió

La majoria de les respostes a les preguntes que mos fem els tècnics lingüístics relacionades amb la normativa, estan en la llengua mateix i, sobretot, en la part més social, en l'observació del que fem quan parlem sense deixar-mos dur per les constriccions del nivell social, que mos alleugem de l'angoixa de la pretensiositat, quan evitem la comunicació formulària. Moltes voltes ho fem.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Mòbil en català

Uf, el mòbil de l'Fnac (marca Bq), model 3.5, Duar Core, amb Android 4.2, sí que funciona en català, cosa que no fea el Samsung que em va desaparéixer en l'autobús. El configure i, vaja, el model és simple, fluixet, si vols, però he avançat en això (a pesar de Simyo, que ni atén ni té menús en català).

dilluns, 21 d’abril de 2014

La coixera de les mentires

Els mentirosos han fet córrer la brama que s'agarra abans un mentirós que un coixo, amb la qual cosa estem molt tranquils, els mentirosos que no localitzem no existixen, perquè als coixos els vegem vidre, ¿no? Ja sabem, però, que això és també una mentira ben embolicada, la que permet que la majoria dels mentirosos s'aprofiten d'eixa confiança temerària que mos fa pensar que no mos l'estan pegant.

El ministre espanyol Arias Cañete incomplix la seua obligació de declarar que té interessos empresarials relacionats amb les àrees que gestiona. Els mentirosos reconvertixen l'accessibilitat, la desinformació i la falta d'inspecció dels serveis públics en un privilegi per als negocis ocults a costa de les polítiques públiques.

No fa massa, en el ple de les Corts, Alberto Fabra va mentir sobre les declaracions d'un dirigent local d'Esquerra Unida, al qual atribuïa unes paraules laudatòries sobre la política hídrica del Partit Popular. La mentira consistix en el fet que va canviar la data i la referència de l'alcalde d'eu, cosa que van explicar l'endemà els diputats d'eu. L'objectiu del mentirós ja s'havia assolit en la cambra de la representació dels demòcrates —mentirosos i sincers, que de tot n'hi deu haver.

diumenge, 20 d’abril de 2014

Cita dominical / 284: Fernando Jiménez Sánchez

Mirant les xarxes clientelars.
No hi ha voluntat de canvi en els partits polítics perquè les seues relacions de suport són bases clientelars.
Fernando Jiménez Sánchez, segons Luis Gómez, «La delgada línea entre el regalo y el soborno», El País, 17.04.2014.
Com que això ho poden fer tots els partits, cal revisar el sistema.

dissabte, 19 d’abril de 2014

Decòrum indecorós

Decòrum, sobre això anava un article del diari El País (16.04.2014) de Luz Sánchez-Mellado, «Sancionado por indecoroso, señoría». I precisament esta setmana, al cap de més d'un mes pegant-li voltes pels cenacles on es cou el que cou de l'activitat del poder legislatiu, és a dir, de les Corts Valencianes, un poder anegat per la desregulació capitalista i la regulació partidista, el president ha emés el ratolí de la seua Resolució 2.080/viii i li ha eliminat una frase al diputat socialista Moreno Escrivà. Després de dir:

No se preocupe, senyora Sagrario, por mi sitio en el mundo. Mi sitio en el mundo es ma casa de Riola. (...)

Li han censurat la frase següent:

El sitio en el mundo de ustedes, s'obri amb una reixa elèctrica i un guàrdia civil en la porta.

L'hemeroteca funciona, de moment, i ho podem sentir en el vídeo. A instància del diputat Bellver Casaña, i amb el vitet impulsor de Font de Mora Turón, vicepresident de la cambra, el president de les Corts, Cotino Ferrer, innova introduint la censura del Diari de Sessions (ds 119, 12.03.2014, pàg. 5,183) per primera volta en la història parlamentària. Sospite que qualsevol ciutadà condemnat pel Tribunal Constitucional patiria conseqüències ben penoses. Eixe tribunal ha condemnat l'actuació de la mesa o del president, però continuen solts per ahí, no tan sols amb drets, sinó amb el privilegi del drestrellat, com ara la censura d'un fragment intranscendent de discurs parlamentari. Decòrum, diuen.

divendres, 18 d’abril de 2014

Apus apus quan s'envola García Márquez

Ha mort Gabriel García Márquez, l'autor d'aquell Cien años de soledad que vam deglutir quan no sabíem que el castellà es podia llegir com si et deixares dur pel corrent de les ones quant llepaven la platja aquells dies quan eres menut. Després, quasi tota la resta durant les lectures d'adolescència i joventut. Hui han arribat els falciots —falziots, falzies, falcies, falcilles, falcillots, valzies, corbellotes, magalls, vinjoles, avions, segons els llocs— al centre de València.

dijous, 17 d’abril de 2014

Doblegats pel doblatge

El diari Ara (15.04.2014) diu que el Servei Català de Doblatge continuarà fent la seua faena de doblar i subtitular films al català. Bé està, la campanya d'Anna Fernàndez Torné de què vam parlar fa uns dies pot ser que haja contribuït al manteniment d'eixe servei. No crec que els valencians ho notem massa de moment, almenys mentres no es torne a normalitzar el flux audiovisual amb Catalunya. La veritat és que tot i la possiblitat de sintonitzar la tv3 a través d'Internet, no ho he fet i m'he afegit al carro de La Sexta. Hauria de fer el muntatge entre el televisor i l'ordinador encara que fóra per a les notícies del migdia. Ah, vés a saber si no seria més simple si s'independitzaren...

dimecres, 16 d’abril de 2014

El mini amb el Mint

Em canvie al Linux Mint en el miniordinador. Tan simple com com posar la imatge .iso del sistema operatiu en una llapissera i fer arrancar des d'ahí l'Asus. Aprofite per a borrar les particions anteriors, i amb elles despareixen el Windows i l'Ubuntu. Com que el miniordinador Asus Eee és limitadet, prove el nou sistema operatiu, que sembla concebut per a anar més lleugeret, i sí que ho fa. A més dóna moltes opcions d'adaptació personal.
Per contra, en la faena mos estan canviant el Windows XP pel Windows 8 i estem barallant-mos amb el nou Word. Sembla que a can Microsoft hagen pretés commocionar el personal que presumia de controlar amb desimboltura les versions anteriors del programa (la del 2002, que és la que jo tinc per ara). No sé si aportarà alguna millora, però de moment és quasi una proesa arribar a fer un autotext.
Torne a tindre el mini, doncs, amb els programes habituals (Libre Office, Gimp, VLC...) i fent anar la màquina suaument, ara que el disc dur encara està pràcticament buit.

dimarts, 15 d’abril de 2014

Amargors agradables

L'uruguaià que entrena els xiquets als tenis diu que t'has d'acostumar al mate de menut, perquè, si no, no hi ha manera. I recomana el fernet, que també necessita un procés d'acceptació. El valencià els deu semblar un poc igual, que no els l'oferim perquè para amarg, plaer ocult... Potries perd l'accent castellà oficialment. I ara ja no sé quin gust fa això.

dilluns, 14 d’abril de 2014

Subtitulem el poc món que mos queda

Anna Fernández Torné proposa que li adrecem (a través de Change.org) una petició a Brauli Duart, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i de família sollanera, perquè s'ha carregat el Servei Català de Doblatge.

Bé, jo també crec que no s'hauria de practicar més el doblatge, perquè la democràcia ha d'anar un poc més llunt en la percepció de l'art i la comprensió de la diversitat lingüística. Eixe servei era també el que es dedicava a subtitular en català, i això sí que és greu, perquè els subtítols són un dels recursos auxiliars que hauríem de tindre al nostre abast en el comandament a distància i que, al cap dels anys i de les promeses sobre la tdt continua sense haver-se estandarditzat. I menys encara si el que vols són els subtítols de la versió original, que això sí que permetria seguir els films en les llengües que no acabes d'entendre oralment perquè que el complement escrit et permetria interpretar i conéixer millor.

Però, no res, continuem poŀlucionant el cel nocturn amb llum i sorolls, el canvi climàtic s'ho engolirà tot, i més encara el cel i les marjals sollaneres del País Valencià, clar: des d'allà es veu el «sobretítol» contaminant de Cullera, que parla molt de tot un poc.

diumenge, 13 d’abril de 2014

Cita dominical / 283: Jorge M. Reverte

Mirant amb mala llet.
Jo no tinc cap informació que Cospedal, González o Rouco Varela, que s'ha apuntat al carro, estiguen implicats en casos de tracta de blanques. Doncs, això mateix. A vore si apareixen dades.
Jorge M. Reverte, «Desalmados», El País, 13.03.2014.

dissabte, 12 d’abril de 2014

Mentires sanceres

Les mentires dels dirigents públics i les dels diputats i diputades en el parlament haurien d'estar sotmeses al fiscalització i control de comités ètics socials plurals i independents, que imposarien les sancions corresponents, des de fer-los anar a peu, en bici o en metro als llocs a destituir-los dels càrrecs públics o fer-los tornar els deutes iŀlegítims amb què forgen els seu futur personal i, com a contrapartida, rovellen les estructures polítiques i socials.

Llàstima, això no funciona aixina, molts dels polítics democràtics són simples representants dels seus interessos, embadalixen la ciutadania amb relats, amb fantasies, amb mentires, per molt que mos siguen nocives, i acabem elegint dirigents polítics que no han aportat res que siga positiu per a la societat, només a les seues societats limitades. Em passe el dies transcrivint-ne en les Corts suposades veritats proferides amb més o menys solemnitat des de la tribuna —no cal que pose exemples ara, ho saben, ho sabem, els diaris comencen a assenyalar-los ben sovint—, i més tard, llegint els diaris o comprovant dades fent una consulta mínima per Internet, esdevenen mitges veritats i sobretot mentires sanceres.

S'acosten les eleccions europees i hauríem de provar amb candidats que no contaminen els medis que travessen.

divendres, 11 d’abril de 2014

L'errada cínica

A voltes les errades són tan impressionants com suggerents. No és estrany el cas d'algun poeta que ha vist millorats els seus versos per un error de transcripció en l'editorial, o per una correcció que en principi no calia. Entre les errades anecdòtiques més gracioses, el programa traductor Salt és una institució, ja que ha permés rebatetjar munts de persones, de pobles o canviar el sentit de milers d'escrits. Per exemple:

Mollà → Miga
ha facilitat → la facilidad
ho han demanat → la han han
les persones que → las personas a que
fa que → hace a que
persones aturades > personas pavos

Ara, no hi ha res com una portada amb una errada tan literàriament interessant com la de la imatge. Una errada clínica, diríem.

dijous, 10 d’abril de 2014

Aprofitar ses caigudes

El secretari general del Consell Jurídic Consultiu, que signa Ferran García i Mengual, prova d'esmenar-me la plana en la seua resposta el síndic de greuges referent a la meua queixa sobre el web d'aquella institució. Fa gràcia, perquè inclou un «sic» per a provar de peixcar en aigua térbola:

...el Sr. Boronat Cogollos indica que alguns «solament esta (sic) en castellà i remeten a les versions en castellà de pàgines que també tenen versió en valencià»...

A pesar que si naps i que si cols i que m'alegre de l'esperit irreductible del secretari general, que considera que és més pertinent localitzar una errada en un escrit d'un ciutadà que implantar un protocol de gestió lingüística de la seua institució, li haguera pogut fins i tot pogut agrair amb reverències l'esmena, si no fóra que jo havia escrit:

...estan únicament en castellà i remeten a les versions castellanes de pàgines que també tenen versió en valencià...

Tenint en compte qui conforma eixe consell jurídic —com ara el senyor Camps Ortiz, el dels trages regalats per la trama Gürtel— és preocupant observar que, en un acte de tràmit com este, cite de memòria o interpretant el meu escrit i, alhora, li passe pel cap posar-hi cometes, incloure-hi una errada i, ¡caram!, «aprofitar ses caigudes» i esmenar-me-la... Tenint en compte el rigor que apliquen, no m'estranya que, havent-me dit que en el nou web complia amb els requiriments legals pel que fa a l'ús de les llengües, em costa uns segons descobrir que això no és del tot cert i que les memòries de la institució només estan en castellà (i no en iber, llàstima).

dimecres, 9 d’abril de 2014

Perversament esquerrans

No sempre hem tingut els mestres de pensar més sincers i disposats a comprometre's a mantindre la coherència entre la reflexió i l'acció. Gil-Manuel Hernández i Martí («L'esquerra pervertida», La Veu del País Valencià, 09.04.2014) s'ha posat a repensar sobre eixa qüestió per mirar de fondre l'iceberg mediterrani de paradoxes que anima la reflexió dels progressistes compromesos amb la igualtat i l'equanimitat —és a dir, els d'esquerres—.

L'espai públic del debat es veu inevitablement —dis-ne economia de mercat, dis-ne capitalisme— sotmés a la simplificació argumental, a la banalització dels convenciments i al poder d'atracció de l'oferta electoral. La demanda, que viu atomitzada i desinformada, s'ha de guiar més per la malfiança que per la solidaritat. Vist aixina, és molta perversió ser d'esquerres.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Retillant

«Van eixir retillant», d'un restaurant, a causa del preu excessiu que els van cobrar pel dinar. Ho diuen en la Ribera Baixa. En este context el sentit sembla que té més a vore amb una tremolor (dels ulls, si vols) que no amb la lluentor dels ulls, que és el que diu el diccionari de l'avl. No m'he llegit encara el diari de hui, però estic segur que acabaré «retillant» d'una manera o altra, i cap per res de bo.

dilluns, 7 d’abril de 2014

Les molles del pastís lingüístic

Ferran Bono firma en el diari El País d'ahir diumenge un petit article, «Mucho más que el 'Diccionari'», entranyable, podríem dir. Es tracta d'adobar amb una carícia la tasca de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ressaltant l'activitat de la institució que «desapercebuda» socialment, especialment, la que té projecció en l'àmbit universitari (lectorats en Amiens, Cambridge i Torí inclosos). L'endemà el diari comenta l'èxit de públic de les trobades d'Escola Valenciana. I segurament molts dels universitaris sobre els quals es projecta l'avl hauran participat en eixes trobades quan eren menuts. Les dades estadístiques mostren que l'«ús normal» de la llengua decau, substituït per l'ús del castellà. Passarà desapercebut perquè, vaja, la cirereta universitària no troba lloc en el pastís social. Encara que fóra un pastisset de moniato.

diumenge, 6 d’abril de 2014

Cita dominical / 282: Marta Rebón

Mirant el fons compartit.
Si bé cada societat totalitarista suporta la seua pròpia desgràcia, les lluites per deposar la injustícia compartixen la mateixa essència.
Marta Rebón, El País, Babelia, 29.03.2014.

dissabte, 5 d’abril de 2014

Unes oronelles

La setmana passada n'hi havien ja oronelles per Dénia. Ja n'he vist alguna solta pel centre de València. Els falciots que les fan fora de vora la muralla àrab no tardaran ja massa a arribar. Supose que trobaran la ciutat més o menys igual. Més contaminada, això sí, a pesar de l'augment de l'ús de la bici, amb més solars, més cases deshabitades i mig derruïdes, fins i tot finques acabades des de fa anys i desocupades, com ara en la recta que fa el carrer Sant Tomàs amb el d'En Borràs. Més persianes acatxades de negocis que ja no ho són, perquè ara som no tant austers sinó estafats i, en massa casos, empobrits i degradats. Ara que s'acosten unes eleccions europees hauríem de pensar que l'horitzó europeu és essencial en el camí de la democràcia social i de dret.

Hem de pensar si volem votar uns oligarques cleptocràtics que mos venen l'engany del seu benefici piramidal —tria l'Egipte dels faraons, tria el feudalisme com a inspiració— o uns pusiŀlànimes que es pengen la medalla del progressisme i la solidaritat simplement perquè s'han cregut tant la seua propaganda que aconseguixen amagar-se a ells mateixos els cadirots que ocupen en les entitats bancàries i les mulinacionals energètiques o de la construcció.

Mentres no revisem a fons el sistema d'elecció i de participació ciutadana, doncs, difícilment tindrem res millor que polítics d'amén dels seus interessos partidaris, usufructuaris dels parlaments i dels organismes públics, fenyedors de diners públics que esdevenen pastissos privats, repartidors de caritat a canvi de servilisme. I a pesar de tot, n'hi han amb propostes simples que mos enlluernen, com la participació social que ha desembocat en l'elecció del candidats de Compromís per al Consell Valencià de Cultura. El pastereig psoe-pp té alternatives. I si el psoe deixa de pasterejar... Serà quasi un milacre.

divendres, 4 d’abril de 2014

De la paraula al fet

Ferran Suay fa ús de les dades que done sobre l'ús de les llengües dels diputats en el parlament valencià. L'article es diu «Per les seues obres els coneixereu», que és un dels principis que aplique en este bloc per a parlar de les persones, és a dir, no tant de com em cauen —que això és certament un enigma entelat de química—, sinó del que fan. M'alegre que li hagen servit per a això, mateix, per a iŀlustrar la distància entre les declaracions i l'actuació real dels polítics a l'hora de la veritat, a l'hora dels fets.

dijous, 3 d’abril de 2014

Ètica lingüística

Si un lingüista fa res per «contribuir a la recuperació del valencià», està duent a terme una activitat acadèmica, científica, diríem, però en realitat està actuant seguint una decisió ètica i política, perquè es tracta de dret i de justícia... Ah, i també de lingüística, en el fons, però la «recuperació» d'una llengua no és cosa de la sintaxi o de la semàntica, sinó de la normativa, entesa ara com les normes que regulen la societat.

Sí, normalment ho oblidem, però les llengües no són sistemes de comunicació neutres, són fets socials, és a dir, polítics. ¿Tenim ètica lingüística? (Quasi) Segur que sí.

dimecres, 2 d’abril de 2014

Pasterejant llibres

Faig l'enviament de les novetats de les fitxes. La novetat principal, pasterejar. Crec que hauré de renovar el Multicerca, encar que només siga per a aconseguir que visualment tinga un aspecte menys artesanal, menys d'anar per casa. Si no hi poses un poquet més d'interés estètic sembla com si el contingut fóra menystenible —que tampoc no dic que no.

Un company d'estes coses lingüístiques vol editar un llibre de paper per a publicar no sé quantes paraules que es perden. Les vol rescatar i demana ajuda econòmica a través del micromecenatge de Verkami. Es perden totes les paraules, com passa amb els llançols que es perden en les bugades de la dita. I no les rescatarem posant en llibres, sinó que els donarem el descans que mereixen, això que diuen en els funerals.

dimarts, 1 d’abril de 2014

La seua meva

Em pose la novena de Bruckner (dirigida per Bernstein) per donar-me uns aires aixina com de saberut, d'elitisme perdonavides, a vore què m'ix. No res, això no em fa millor. A més, em ve al cap l'escena del cap camp de concentració disparant el fusell contra els presos jueus mentres escolta música clàssica —ara no recorde quina.

Parlant d'afusellar, la definició que fan els acadèmics en les entrades meva, teva i seva —entrades innecessàries, certament— mostren, per al meu gust, una certa desorientació lexicogràfica, i em sembla que pretenen, sense encert, fer punteria:

(meva) Forma que adopta el possessiu femení meua en algunes comarques de Catalunya i de les Illes Balears.
(teva) Forma que adopta el possessiu femení teua a Catalunya i les Illes Balears.
(seva) Forma que adopta el possessiu femení seua a Catalunya i les Illes Balears.

No sé què n'opinaran les diputades Mollà Herrera o Albiol Guzmán, que de tant en tant utilitzen eixa forma de femení —pel motiu que siga, alternant amb les formes amb -u — en les Corts Valencianes. De colp, el diccionari s'ha convertit en atles dialectal. El cas és que hereva o romeva no tenen entrada pròpia. I més curiositats que mos mostra Francesc Esteve en El Temps 1.552. El diccionari no resultarà massa útil per a augmentar l'ús del valencià, però sí que és molt entretingut per als que mos dediquem a l'activitat tan pacíficament incruenta d'afusellar paraules i accepcions.