dimecres, 10 de setembre de 2014

Una mala cosa

Les llengües s'apeguen com una mala cosa. Això mirant-ho pel cantó roín, que és la perspectiva que tenim inserida culturalment en la nostra societat. I també en les societats veïnes, que en açò som molt semblants, si no fóra que per allà n'hi ha que compensen eixa visió elitista amb una pràctica més equitativa. No és el cas del País Valencià, on el valencià és rebutjat per les elits socials i econòmiques (reals), per part de les elits culturals i quasi que també per tota la resta, si no fóra que uns quants hi apliquen uns intensos esforços individuals i socials a contracorrent.

I ara comence a adonar-me que no tenim ni tv3 ni rtvv. L'estafa neoconservadora del Partit Popular està convertint el país al neofeudalisme en els àmbits socials i econòmics, i en el que toca la política lingüística ni més ni menys que han desballestat els mitjans públics i continuen encerclant cínicament l'ús del valencià «als reductes» que dia Joan Fuster en aquella locució que coneixem gràcies a la cançó d'Obrint Pas. Hi ha qui en lloc de «no et senc» diu «no t'escolte», en el supermercat hi ha qui espera «la volta» en lloc de «les tornes», i no cal dir que no quasi no coneixem gerds, nabius, ceps ni quasi recordem que les olives tenen «pinyols» i no «ossos».

Sort que les llengües s'apeguen com una mala cosa, i si tombem la truita —la d'ou i la de peix— política, encara estem a temps de tornar de dir-li a una «ovella» que és «bella», tal com intentava l'acudit una xiqueta de deu anys que, admira Cristina Pedroche i, sort encara, fa provatures en valencià.

Publica un comentari a l'entrada