dissabte, 19 de juliol de 2014

Simplista i cert alhora

Ho poden negar i fins i tot poden practicar l'estratègia de la desqualificació per simplista i fàcil, perquè és el que s'esdevé quan algunes veritats ixen a la llum després de lliurar-se de les capes de boires dialèctiques i conceptuals més o menys esotèriques. Pretenen no tan sols que el món no és simple, cosa que és certa i, alhora, fàcil de comprovar, sinó que no hi ha res que ho siga, i això ja és ben discutible, començant perquè eixa argumentació taxativa és ben simple i, alhora, mentirosa. El món és una acumulació de simplicitats, de simplismes i de ximpleries, vaja, i em deixe dur per la morfologia. I a voltes no cal que ho descriguen Pablo Iglesias ni Esperanza Aguirre, que també ho pot fer, sense la demagògia conjuntural dels polítics, Paul Krugman («Cantor y el fin de un movimiento», El País, 15.06.2014). Segons Krugman, podríem descriure aixina un cert «moviment conservador» americà (i podem estendre-ho sense problemes):

Un conjunt d'institucions i aliances entrellaçades que va guanyar eleccions tirant llenya al foc del malestar cultural i racial, però que va usar eixes victòries fonamentalment per a tirar avant un programa econòmic elitista, al mateix temps que proporcionava una xarxa de suport als lleials a la seua ideologia i a les seues polítiques.

El programa polític dretà de la caritat amaga sempre la necessitat dels pobres per a aguantar-la. Les societats justes no necessiten la caritat, que no és una virtut, sinó l'excusa dels explotadors. La passió dels inquisidors, que cantava aquell, per simple i cert que puga semblar.