dilluns, 7 de juliol de 2014

El benefici dels errors

Sents que diuen que és una veritat com un puny que els ingressos públics augmenten quan baixen els imposts i la pressió fiscal. Ho diuen amb vehemència, com si foren veritats establides i comprovables científicament, com si hi haguera literatura econòmica que ho corroborara. Em sembla que una cosa aixina dia Eduardo Inda, el periodista dels diari El Mundo. En eixe moment no hi havia cap economista, llevat del diputat socialista Antonio Miguel Carmona, que puguera confirmar o desmentir eixos exabruptes profètics. Han passat uns dies i em lligc l'article de Paul Krugman «Charlatans, Cranks and Kansas» (en castellà, «Charlatanes, cascarrabias y Kansas», El País, 06.07.2014), precisament sobre eixa retòrica sense fonament. Krugman continua denunciant el conte de fades que es vol taula d'una llei divina, i rebla el clau:
So supply-side economics fills a need backed by lots of money, and the fact that it keeps failing doesn’t matter. [...] Faith in tax-cut magic isn’t about evidence; it’s about finding reasons to give powerful interests what they want.
Res que no sabérem, però convé que mos ho repetixquen, almenys tant com mos repetixen la cançoneta fantasiosa sobre els diners que repartixen els rics. I, a més, podem repensar un poc sobre tot això de l'economia amb Ha-Joon Chang, «How to 'Use' Economics» (The Huffington Post, 17.06.2014):
Cui bono? Economics is a political argument. It is not - and can never be - a science; there are no objective truths in economics that can be established independently of political, and frequently moral, judgments. Therefore, when faced with an economic argument, you must ask the age-old question 'Cui bono?' (Who benefits?), first made famous by the Roman statesman and orator Marcus Tullius Cicero.
I si ho adobes amb «Los que negaron la burbuja inmobiliaria», et sorprens i descanses alhora, perquè a pesar del que sembla, mos enganyem. Ara cal mirar a qui beneficien (quasi sempre) els «errors».
Publica un comentari a l'entrada