dimarts, 1 d’abril de 2014

La seua meva

Em pose la novena de Bruckner (dirigida per Bernstein) per donar-me uns aires aixina com de saberut, d'elitisme perdonavides, a vore què m'ix. No res, això no em fa millor. A més, em ve al cap l'escena del cap camp de concentració disparant el fusell contra els presos jueus mentres escolta música clàssica —ara no recorde quina.

Parlant d'afusellar, la definició que fan els acadèmics en les entrades meva, teva i seva —entrades innecessàries, certament— mostren, per al meu gust, una certa desorientació lexicogràfica, i em sembla que pretenen, sense encert, fer punteria:

(meva) Forma que adopta el possessiu femení meua en algunes comarques de Catalunya i de les Illes Balears.
(teva) Forma que adopta el possessiu femení teua a Catalunya i les Illes Balears.
(seva) Forma que adopta el possessiu femení seua a Catalunya i les Illes Balears.

No sé què n'opinaran les diputades Mollà Herrera o Albiol Guzmán, que de tant en tant utilitzen eixa forma de femení —pel motiu que siga, alternant amb les formes amb -u — en les Corts Valencianes. De colp, el diccionari s'ha convertit en atles dialectal. El cas és que hereva o romeva no tenen entrada pròpia. I més curiositats que mos mostra Francesc Esteve en El Temps 1.552. El diccionari no resultarà massa útil per a augmentar l'ús del valencià, però sí que és molt entretingut per als que mos dediquem a l'activitat tan pacíficament incruenta d'afusellar paraules i accepcions.

Publica un comentari a l'entrada