dimarts, 18 de febrer de 2014

Normes i sensibilitats

El diccionari de l'avl ha dictat una lliçó sobre el que poden fer els qui fan normes —paradoxalment— sense el poder d'aplicar-les. I això ha ferit les «sensibilitats» d'alguns que no poden fer normes i que voldrien fer servir el poder que tenen per a aplicar-les. En resum, que no acaben d'acceptar això de la separació de poders.

Quant a les sensibilitats, van per barris, i ací, jo mateix, sóc perfectament capaç de sentir-me català (en el sentit lingüístic, forme part d'eixa comunitat lingüística) i supose que em puc incloure (sense fer-hi massa èmfasi) en això que diuen «poble valencià», ja que també forme part d'eixa comunitat política.

En realitat m'identifique amb la llengua, independentment del nom i dels territoris on és oficial o on deixe de parlar-se. Aixina, sí que m'identifique com a català (i no com a catalunyés, que podria ser el gentilici més adequat), perquè la llengua depassa fronteres i divisions ètniques. Excepte que mos ho agarrem com un fet natural... Acabe de descobrir un exemple del GDLC (s. v. natural) que no acabe d'entendre: «El català és la nostra llengua natural». Maneres de ser històriques que confonem amb l'eternitat, amb una natura ideal.

A la resta del món, això del nom de les llengües també ha despertat, històricament, sensibilitats diferents i ha provocat polèmiques. Al final, eixos conflictes, els modula el «poder» (polític i social), és a dir, el que mos falta als qui treballem per l'ús de la llengua al País Valencià, que difícilment podem regular el rumb d'eixa tendència. De moment, el fracàs de l'ús emboira els petits èxits de la denominació composta o de la sinonímia.

Publica un comentari a l'entrada