divendres, 31 de gener del 2014

Cercadors de dret i economia

Li afigc al Multicerca el cercador de dret penal i penitenciari del Termcat (68). Aprofite per a revisar la secció de dret i economia, que complete amb eixos mateixos cercadors. Han desaparegut els recursos dEsade i Arthur Andersen, que sembla que ja no funcionen. En lloc d'estos tenim en funcionament el cercador de l'IEC, el vocabulari de la cdlpv, el de la Universitat Jaume I (voré si el puc fer més operatiu), el d'Eco-finanzas, el Justiterm, el de la Universitat de Girona i el del Tribunal de Cassassió de Catalunya.

Els diccionaris de la Universitat Jaume I tenen un cercador que no funciona. En la pàgina de «Vocabularis de llenguatges específics» s'enllacen diversos diccionaris en format de pàgina web, però el cercador no els funciona. Crec que no serà massa complicat afegir-li eixe recurs quan tinga un poc de temps. Pensant-ho bé, fa anys (abans del 2009) que els ho vaig dir, però es veu que no han tingut mitjans per a fer-ho. Es veu que jo tampoc fins ara.

dijous, 30 de gener del 2014

Greuges a cafissos

Comence a fer la recopilació de les queixes que he tingut ocasió de presentar davant el síndic de greuges, quasi sempre pel mateix motiu, el desús del valencià de qui tenia el deure de fer-lo servir —i que sovint fingia tant d'interés i d'«amor» per eixa «senya identitària, segons declamàven»—, els polítics i les administracions públiques valencianes. Clave les primeres mostres d'eixa llanda cívica que he anat pegant-los en la nova secció «Greuges» del dtl. I a poc a poc anirem ampliant-la, que són molts anys pegant la vara.

Algun dia hauria d'aparéixer algun organisme europeu també contra esta discriminació absurda que mos infligim tan conscienciosament.

dimecres, 29 de gener del 2014

L'ombra del palau

Em canvien la imatge de Voki, eixa miniaplicació que apareix a la dreta d'este bloc i que permet sentir un fragment d'àudio, en este cas, un fragment d'una noveŀla de John Le Carré (Un crim de qualitat) llegit per qui escriu estos apunts. Anteriorment Voki oferia més opcions per a caracteritzar el nino (l'«avatar», en diuen), i me s'assemblava més, però han canviat el servei. El tall de veu continua sent el mateix.

A la plaça de Manises de València, davant del palau de la Generalitat, hui a les set, hem continuat amb la mateixa veu reclamant els nostres drets lingüístics i culturals. Una ombra en el palau —un «avatar» del president, sens dubte— observava des de darrere de les cortines l'erm mediàtic en encià resultant de la seua política de saqueig institucionalitzat camuflada de regionalisme despitralat i antidemocràtic, que s'armà dins de les institucions —ajuntaments, diputacions, Corts i Generalitat— contra els mateixos valencians, tant si parlem dels pressuposts públics com si parlem dels components més bàsics d'una societat democràtica que respecte les persones que la conformen. I tots amb diverses veus.

dimarts, 28 de gener del 2014

Talps i rates

Les oligarquies s'entenen entre elles en la seua tasca de plomar els ciutadans. Plomar els ciutadans és el que els convertix en oligarquies. Fabra Part, l'encara president del negociat valencià, busca un talp —o diversos, vés a saber— entre el personal de la presidència de la Generalitat valenciana. Algú es dedica a fer públics documents públics... Clar, la cosa és que ells han decidit que els documents públics són privats, seus, informació que han de fer servir per al seu benefici particular i en perjudici inevitable i «coŀlateral» de la resta de valencians. Estan enregistrant els àudios dels interrogatoris als treballadors i treballadores. Diu també que per algunes zones de València es veuen moltes rates ben grosses fent funambulisme pels cables de la llum. Espere que el talp filtre els diners que mos costa eixa recerca del que és obvi i evident.

dilluns, 27 de gener del 2014

Desemboirar el país

Em desemboire fent la fitxa sobre..., sí, el verb. L'han comentat hui en Migjorn. M'ha semblat que no l'havien arreplegat ni Giner Monfort en El valencià de la Valldigna ni el Tresor del valencià meridional. Ha travessat el sedàs lexicogràfic. L'afigc al meu diccionari interminable i boirós.

I em torna la boira al cap. El síndic de greuges li ha demanat informació al president de la Generalitat valenciana arran de la meua reclamació. El web del president Fabra Part no està en valencià. És la conseqüència lògica d'una gestió lingüística que menysprea els ciutadans del propi país. Al cap i a la fi, eixe president dels valencians és qui acaba de tancar els mitjans públics que emetien en valencià al País Valencià. S'acosta el moment de triar l'Europa (i el país) que volem. La Carta europea de les llengües, és a dir, Europa, seria un instrument útil per a desemboirar este país.

diumenge, 26 de gener del 2014

Cita dominical / 272: Efe

Mirant el capitalisme depredador.
La retribució de Felipe González com a conseller [de Gas Natural] és de 125.000 euros anuals. El consell celebra una reunió al mes.
Efe, «Felipe González deja Gas Natural por "aburrimiento"», El País, 11.01.2014.

dissabte, 25 de gener del 2014

La punta del menovell

Amb la cabota d'un clau o amb la punta girada d'un tornavís em faig un polsador per al mòbil que em resulta més eficaç que el capciró del corrinxet. Sense ràdio ni televisió en valencià al País Valencià, eixe és el resultat de la política falsa i mentirosa dels polítics espanyolistes disfressats de «valencianistes» despitralats. No vullgues saber per a què fan servir ells —com ara Giner Giner, Maluenda Verdú o Ferraro Sebastiá— la punta del menovell.

divendres, 24 de gener del 2014

¡Bona nit, audiència!

¡Bona nit, audiència! Avui és dimecres 22 de gener, som de nou al camp del Llevant, ara per jugar i transmetre l'anada dels quarts de final de la Copa del Rei. Avui, però, la veu de la TdP és una veu trista, amarada de vergonya i que vessa d'indignació. Per primera vegada des de fa dècades els seguidors del Barça al País Valencià no podran escoltar cap narració del joc del seu equip en la llengua pròpia en una transmissió comercial o potent.

Que el govern d'Espanya permeti que, a dia d'avui, no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual que al País Valencià s'expressi en la seva llengua és una deficiència greu dels serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

Els governants que han conduït la situació fins a aquest extrem, és a dir, que han provocat que a València no hi hagi cap mitjà audiovisual que s'expressi en la llengua de més de dos milions de ciutadans, han tingut una actuació més pròpia dels totalitarismes que de les democràcies.

El fet seria només ridícul, en l'època de les comunicacions, en l'època de la societat de la informació, en l'època en què circulen instantàniament missatges d'una punta a l'altra del planeta, el fet seria només ridícul, però és molt més que ridícul.

A València li han tret els canals propis i ara li lleven els senyals dels mitjans amb qui comparteixen llengua i cultura, unes emissions que no representaven cap cost ni per a l'administració valenciana ni per als receptors finals.

Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident. ¡Ells són els ideòlegs i executors del fet! Ara bé, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podrem mirar i callar. Es tracta d'un atemptat consumat que és gravíssim i que fereix gravíssimament l'ànima de tot un poble, és un acte de violència simbòlica.

Afortunadament, a les nostres societats sovintegen cada cop més les condemnes a la violència. Es condemna la violència de gènere, la violència dels terroristes —encara que no sé si s'hi compten tots—, la violència dels sistemes dictatorials —per bé que hi ha algunes dictadures que no convé qüestionar—, però hi ha alguna violència estesa, persistent i dominant, que rarament és denunciada.

De fet, és tan poc reconeguda, que pot semblar que ni li correspondi el contundent nom que amb propietat li escau. Gairabé ningú no en parla, vet aquí una demostració ben eloqüent de la força que arriba a tenir, però jo no em vull estar de referir-m'hi, assenyalant-la i etiquetant-la. No crec que per això em treguin el micròfon diumenge que ve, perquè ni que m'escoltessin els faria fred ni calor res del que jo pugui dir ni aquí ni enlloc, atesa la seva brutal superioritat.

No m'allargo més, parlo del fenomen de substitució dels símbols propis del conjunt indentitariocultural dels individus d'un territori per uns altres, degut a la penetració, a vegades subtil, no és el cas, d'aquells altres símbols associats a elements i referències de la cultura del grup dominant. D'aquest fet en diem violència simbòlica.

Els mitjans de comunicació són cooperants imprescindibles perquè la violència simbòlica pugui no solament resultar compatible, sinó també prosperar, reproduir-se i campar com si res en societats que emfàticament anomenem democràtiques.

El fet que hui els comentem dèiem que és ridícul, però a més de ridícul és transcendent, perquè és un acte de violència simbòlica que agredeix l'ànima d'un poble, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols. Per això, des de la TdP invoquem la solidaritat i la reacció de totes les persones que tenen un apreci per la cultura.

La llengua, amb tot el bagatge afegit allò que és estrictament lingüístic que una llengua comporta, és el fil d'agulla que embasta el nostre grup macrocultural, l'ànima al voltant de la qual s'ha desenvolupat la nostra personalitat coŀlectiva. ¡Per això ataquen la llengua!, perquè és la mare dels ous. ¡Per això hem de defensar-la!, perquè lluitar per la llengua és lluitar per la gent, per les persones, pel poble.

Són poble el Daniel i la Maria Vicenta de Sueca, el Marià Àngel Linares de Vila-real, el José Luis Martín Montesinos de València, la colla aquella que quan vam jugar al camp de l'Alcoià ens envaïa la cabina, l'envoltava i gairebé no ens deixava veure el partit, el Toni Martínez de Xàtiva, el Joan Garcia de Pedreguer, el Rafael Xambó del Saler, el Salvador Gomar de Carcaixent, el Xavier Llopis de Burjassot, el Lluís Emilio Serra Morales de Corbera, la Lola Aliaga del Port de Sagunt, l'Enrique Clavell de Massamagrell, el Pere Miquel d'Alacant, l'Helena Cortés de Cullera, el Nil Vinyoles de Jérica, el Francisco de Torreblanca. ¡Tots ells són poble! Ells són algunes dels oients de la TdP, que en tenim molts més. Ells són oients de la TdP... Bé, ells «eren» oients de la TdP, avui no ens poden escoltar.

Però també vull dir que, si reaccionem d'una manera inteŀligent, solidària i decidida, hem de fer allò que calgui perquè tots ells ens puguin tornar a escoltar, i perquè el País Valencià tingui un sistema de comunicació que serveixi els seus ciutadans amb la qualitat pròpia d'una democràcia de debò.


Joaquim Maria Puyal, «Si callem, en serem còmplices», transcripció meua de l'àudio proveït per Vilaweb, 23.01.2014.

dijous, 23 de gener del 2014

El valenciano

El fons ideològic dels del «valenciano», tant si són cercle, quadrat o triangle, conté essencialment l'odi, l'autoodi i la xenofòbia. A partir d'això no es construïx res de bo, sinó que es perseguix la derrota i la submissió dels altres, la seua desgràcia, el seu malestar cultural, sentimental i físic, qualsevol dels tres. ¿Què passa pel cap d'eixes persones que els fa dedicar-se a eixos interessos? Té igual, no els passa res estrany, són veïns i veïnes educats en la banalitat i en eixes ideologies de la por i la victòria, tant si són allunats o interessats, estúpids o conscients, de tot n'hi ha. Són víctimes de les seues victòries buides, i per això no en tenen mai prou, perquè els altres, els diferents, sempre troben espais i mitjans propis de felicitat, de consecució cultural i de satisfacció sentimental. I caldrà explicar algun dia, tal com diu Manuel Rodríguez Rivero que fa Anne Applebaum en Iron Curtain: The Crushing of Eastern Europe 1944-1956: «com es va instaurar la paranoia, la sospita i la por entre els ciutadans». Com i per a què.

dimecres, 22 de gener del 2014

Agranant el país del valencià

Per molt que mos ho repetim, no mos ho ensenyem. Hem passat trenta anys agarrats amb les pinces de la permisivitat i la condescendència, reemetent ràdio i televisió com si fóra realment nostra, però sense fer-ne mosatros, volent participar però sense fer colla. Els passos avant que hem fet han estat alhora llastats per eixa mateixa estratègia. I ara vegem que no hi ha res massa sòlid en els fonaments —ni a Espanya ni a Europa—, que segurament hem de fer de nou com la mata de jonc... Fa ja quaranta anys de tot, i haurem de tornar a la clandestinitat, hi ha qui proposa que a l'ona curta, segurament a la carta d'ajust amb aquell fons musical que quasi mos fa odiar Vangelis —amb sort, tenim l'Internet i el satèl·lit—. Som unes fulles de tardor caigudes que no troben qui les pose entre les pàgines d'un llibre com a marca de lectura o com a record de l'arbre que volíem ser. Mos estan agranant.

dimarts, 21 de gener del 2014

Hauríem de fer un pensament valencià

El govern espanyol no sé d'on s'ha tret que la seua legitimitat democràtica passa per censurar les reemissions radiofòniques dels mitjans públics catalans al País Valencià. A les huit de hui han obligat a tallar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Si eixa nova censura no viola la Carta europea de les llengües, doncs, no vull donar idees i no pensaré què més haurien de fer.

Em sap mal pels hispanoparlants i castellans, és a dir, per la majoria de les persones raonables, progressistes i verdaderament democràtiques que, a més, s'identifiquen amb eixa llengua en tot el món, perquè, per contra, els castellanistes més retrògrades i furibunds d'este estat «espanyol» —que es veu que deuen ser valencians, amb afegits més o menys destrellatats d'altres indrets— estan arruïnant la seua marca lingüística relacionada amb res de positivament democràtic per a la societat valenciana (o espanyola).

A més, sembla que vullguen arruïnar la tènue i crepuscular normalitat lingüística que sentíem els catalanoparlants del País Valencià en fer servir els mitjans d'informació i comunicació en la nostra llengua, tant si es tractava —rarament— dels valencians com si es tractava dels catalans, andorrans o balears. Una forta sensació de rancúnia amarga m'hauria de pujar per la gola, i no sé fins a on m'arribaria ni en què es concretaria l'odi que ara mateix em podria estar entelant els ulls. Sort que ja fa anys que estem vacunats i tenim moltes cançons de maulets i muixerangues cantades en esta vida. Més democràcia, més Europa i, si cal, més Catalunya independent. De camí, els valencians hauríem de fer un pensament.

dilluns, 20 de gener del 2014

Nova planta

Manuel Baixauli mos anuncia l'aparició dijous que ve de la seua nova novel·la La cinquena planta. L'editorial ha tret un pdf amb setze pàgines de mostra. Com és habitual amb mi respecte a este autor, el tema no m'atrau però la seua escriptura m'atrapa. Ja em va passar amb L'home manuscrit. No sé com ho fa, hauré de buscar quin és l'ingredient que li posa a la tinta (quin programa o quin sistema operatiu fa servir).

D'altra banda, també pel que fa a la literatura, un antic company —i, quasi sense adonar-mos-en, amic, Vicent— patix per si les noveŀles que escriu contenen anacronismes. Li absolc el remordiment, perquè al cap i a la fi, les noveŀles han de viure d'això, d'anacronismes, d'utopies, de distopies, d'ucronies... Ahí sí que agraïm que mos enganyen bona cosa. No sé com s'ho fa el Baixauli.

diumenge, 19 de gener del 2014

Cita dominical / 271: César Augusto Tauroni

Mirant el capitalisme depredador.
Estem en una economia de mercat. Les coses valen el que algú està disposat a pagar per elles.
César Augusto Tauroni, segons Ignacio Zafra, «El fiscal atrapa al jefe de la trama de cooperación en sus contradicciones», El País, 11.01.2014.

dissabte, 18 de gener del 2014

La segona de l'any

Abans d'haver-m'ho de pensar massa, tope amb la segona opció de reclamació d'este any que anem esmicolant:
El web de l'àrea de premsa de la Generalitat valenciana no respecta els seus deures lingüístics envers el ciutadans valencians, ja que els continguts de la versió valenciana del web no estan en valencià (per contra, sí que estan en castellà en la versió en castellà). A més, en el menú de la dreta, l'enllaç a l'«Agenda cultural» envia a la versió en castellà d'eixe web en lloc d'enviar a la versió en valencià. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.
En certa manera, és del tot lamentable i trist, però és el que n'hi ha, la poca vergonya i la desídia d'uns polítics entravessats en unes institucions que haurien de ser un servei públic i no un corralet particular. Per ara, eixes són les que ponen, i, vaja, aixina faig un apunt i cal que m'empitjore el calfament del cap, calentor que està combatent algun virus que m'ha fet niu per la gola.

divendres, 17 de gener del 2014

Latrines parisines

Vaig topar amb la runa i condicionament deficient dels vàters del bars i restaurants de París i, vaja, després he topat amb l'article «Letrinas» de David Trueba (El País, 13.01.2013), que em reconforta amb mi mateix i amb la idea que tinc de la importància dels vàters i que habitualment es veu defraudada per les realitats del fons a la dreta, diríem.

Trueba comenta el cas de l'entrenador anglés de futbol Bill Shankly, que començà la seua carrera llegendària com a entrenador del Liverpool amb l'exigència de modernitzar i dignificar els vàters de l'estadi. I enllaça amb l'actualitat:

Quan pensem en la felicitat del govern per la millora de les dades macroeconòmiques i la solvència bancària, mentres les seues reformes asfixien les famílies i la desocupació ofega la solvència de les classes menys afavorides, percebem que el ciutadà anònim, llunyà i modest està condemnat a caminar a soles. Que arreglar-li la latrina no és una prioritat, sinó que estan centrats en millorar la comoditat de les llotges i els despatxos directius.

En París, fa unes setmanes, els preus pels núvols. I fins i tot el vàter del cementeri de Père Lachaise va ser una experiència profundament escatològica —¿en els dos sentits?

dijous, 16 de gener del 2014

La primera de l'any

De casualitat —altrament no, és clar—, mentres buscava un compareixent d'eixos que no mos diuen als transcriptors qui són i hem d'anar mirant per Internet a vore si els trobem, tope amb el web d'Alberto Fabra Part, també conegut a voltes com a president de la Generalitat valenciana. El web mostra moltes deficiències lingüístiques quant al que hauria de significar eixa presidència, per la qual cosa li envie una queixa al síndic de greuges:

El web del president de la Generalitat valenciana contravé la Llei 4/1983 de la Generalitat valenciana, la Carta europea de les llengües i la Constitució espanyola (art. 14), ja que conté les seccions «Notes de premsa» i «Agenda», que contenen informació tan sols en la versió en castellà.

A més, hi ha l'apartat denominat només en castellà «Redes sociales», i l'apartat «Biografia», que en el contingut apareix denominat en castellà «Biografía de Alberto Fabra». Són seccions que també discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

La primera de l'any. ¡«Cony»!, tal com es veu en la imatge que van pintar en París, vora l'estació de l'Est.

dimecres, 15 de gener del 2014

Una escopinyada de tot el que està passant

Teníem hora a l'hospital de Gandia, a la consulta 46. Al cap d'un quart d'hora senc que criden ma mare des d'una altra banda del corredor ple. Deu ser una coincidència, no arribe a vore la infermera que la crida des de la porta 33 bis. Deu minuts més tard torna a eixir la infermera de la porta 46 demanant per pacients d'un altre metge. Li demane pels pacients de la doctora Cinta, si és a la porta 46, com diu el paper que mos va enviar l'hospital. Doncs, no, mos diu que hi ha un error en el paper i que hem d'anar a la porta 33 bis. Hi ha un error, ho saben, però no han penjat cap cartell avisant ni ho diuen quan ixen a cridar els pacients. Avise una àvia que du el seu nét a la mateixa metgessa i canviem de corredor.

La retolació oficial de l'hospital està quasi tota en valencià. Els avisos conjuntulars, no. Mentres esperem, ma mare continua llegint l'última de Joan Francesc Mira, El tramvia groc, que li està agradant molt, per ben escrita i per tots els records compartits amb l'escriptor (tenen quasi la mateixa edat). Ah, també li ha agradat el llibre del Wyoming, perquè «és una escopinyada de tot el que està passant», vullga dir això el que vullga dir.

dimarts, 14 de gener del 2014

Amnistia pels drets

Ja en som 19.831, els que hem firmat pels drets humans a Uganda, concretament, pels drets dels homosexuals. Amnistia Internacional demana firmes pels drets humans (dels homosexuals) a Uganda. (Ho fa en castellà, perquè la secció «española», tal com sabíem massa bé que podíem esperar, té ben poca sensibilitat pels parlants minoritzats de l'occident.) Una firma per la humanitat és un gest senzill i més efectiu del que pensem, començant per mosatros mateixos.

dilluns, 13 de gener del 2014

Impressió operativa

Envie per fi les novetats del mes de desembre de l'any passat. Poca cosa, les festes i altres marejos m'han fet deixar un poc de banda la faena rutinària de compilar, ordenar i reescriure. Al cap del temps també, faig que funcione la impressora Lexmark X5470. L'altre dia vaig comprovar que no funcionava normalment amb el Windows 7. Vaig haver d'instaŀlar els controladors del Windows Vista en l'ordinador. Quan passe a Linux (Ubuntu), el Wine no m'ha permés gestionar el programa que la fa anar en Windows.

I ara, vegent el que està passant en Burgos —on bona cosa de veïnat no vol que els seus diners se'n vagen en una obra de condicionament d'una avinguda:—, no sé si realment estan volent canviar també el sistema operatiu. Que siga de codi obert.

diumenge, 12 de gener del 2014

Cita dominical / 270: Josep Maria Pañella Alcàcer

Mirant els serveis públics.
Davant d'una política de progressiva privatització de tots els serveis, cal deteriorar al màxim la imatge dels serveis públics.
Josep Maria Pañella Alcàcer, intervenció en una comissió de les Corts Valencianes, 31.10.2013.

dissabte, 11 de gener del 2014

Vàters tecnològics

Algunes coses del negoci de la tecnologia em fan pensar en els vàters automàtics que hi ha pels carrers de París. No cal saber francés per a que funcionen, i estan igual de runosos si en saps com si no. Són limitats, simples i, tenint en compte el fred que fa per allà i la tassa d'acer, millor no seure-hi. Malament, però fan un servei. He recuperat la impressora Lexmark X5470. Per ara no he aconseguit que funcione en Ubuntu. La puc fer servir manualment per a fer fotocòpies. És clar, també puc canviar a Windows per a fer-la anar com a escàner. Encara que és un poc carregós, convé tindre diversos sistemes operatius instaŀlats en el mateix ordinador. Continuaré buscant la manera de fer que Ubuntu òbriga la porta d'eixe servei, però no entenc que les empreses de tecnologia —tan grans com Lexmark— no siguen capaces de gestionar les necessitats, encara que fóra per a necessitats indefugibles més o menys desesperades, com quan busques un vàter per París.

divendres, 10 de gener del 2014

Comandes indegudes

Es veu que m'estalviaré uns quants centenars d'euros que no em volia gastar, però que pretenien clavar-me en forma de llibres de mostra luxosos i molt poc pràctics que no havia demanat. N'hi ha gent per a tot, ja ho sabem, i les tècniques de venda —i les persones que les fan servir— són a voltes un reflex molt fidel d'eixe món que estem mirant de canviar per un altre que repetim que és possible. Al final no he carregat amb l'engany, per baixa que fóra la quota, però les formes han segut poc decents i els llibres eren realment uns morts, bonics, però un morts que no sabia on alçar.

La llista de lectures a mig llegir, de llibres pendents i la llista dels que pense que voldria llegir, s'ha fet tan llarga... I aixina farem via, afegint desitjos quasi utòpics per al tren de l'eternitat.

dijous, 9 de gener del 2014

Dimoni embotinador

Segons alguns en Tunísia, la llibertat de consciència permetrà als seguidors del dimoni, als idòlatres, manifestar-se públicament i estendre les seues creences... Preferirien que la llibertat la marcara la xaria, la llei islàmica. Segons com, fa por això del dimoni, però encara són més terribles eixes ideologies religioses que associen el concepte de dimoni —siga el que siga això— amb els usuaris de les llibertats públiques, entre les quals, el costum de pensar i expressar-se lliurement.

Ben mirant, la llibertat de consciència és ben bé el contrari del seguiment religiós de la idolatria o de l'adoració del dimoni. En diuen dimoni, com si qualsevol alternativa al fanatisme només puguera ser un altre fanatisme, perquè això és el que desitjarien en el fons els fanàtics en Tunísia i ací, tindre un igual com a alternativa, poder canviar de bàndol sense canviar de pensament, només movent les peces de lloc. El problema per a ells, però, és més literal i explícit, és la llibertat, el dret a decidir, a innovar, i més encara l'exercici d'eixe dret, que ha de ser regulat, delimitat, respectat, alliberat, promogut... Quin mareig, quin dimoni més embotinador.

dimecres, 8 de gener del 2014

Història social de les llengües

La Histoire sociale des langues de France dirigida per Georg Kremnitz (editada per pur) em sembla que ha despertat prou d'interés en alguns cercles que estudien la situació de l'ús del català. Emili Boix-Fuster n'ha fet ja una ressenya (Llengua i Ús, 53) que informa detalladament del contingut (i d'alguna mancança) d'eixa obra que serà de referència. Acabes de llegir la ressenya:

La història social de les llengües de França és també, en una petita part, en un racó sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.
I et preguntes simplement: ¿per què? Ai.

dimarts, 7 de gener del 2014

La metadada de l'idioma

No hi ha mans amb la metadada de l'idioma per als llibres en pdf el Kindle. Veig que per a fixar-la no tan sols cal modificar-la en el Calibre sinó, a continuació, fer la conversió del llibre, encara que no li canvies els format, perquè és llavors quan es memoritza l'idioma. Ho he aconsegut tant amb mobi com amb azw3. Però no he aconseguit que ho fera amb els pdf. Cap dels recursos que he trobat per ara en la xarxa m'ha permés especificar el català com a idioma del document. La independència catalana seria una opció per a aconseguir que eixe pas fóra més senzill. Caldria provar-ho.

dilluns, 6 de gener del 2014

Línies de l'any

A partir de hui comença realment l'any 2014 per a mi. A poc a poc me se'n va el constipat tradicional de quan passen unes setmanes sense jugar a futbet. Tinc un matí per a començar a ordenar el desordre sistemàtic que tinc sobre la taula. Prepare les línies mestres de la resta de l'any, línies que, malauradament, incompliré tan prompte com arribe a fixar-les. Clave en el Kindle llibres i articles per a dur-los darrere quan no els puga dur en paper (o si no els tinc en paper). Note com allarga el dia, i com s'accelera en general el temps. Línies garsades faré, en lloc de mestres.

diumenge, 5 de gener del 2014

Cita dominical / 269: Félix Ovejero

Mirant la política adolescent.
Com Zavalita, no sé quan es foté el Perú. Per contra, si que crec que podem datar amb precisió d'astrofísic quan es va fotre la política: en maig del 68. En aquells dies es va encunyar una mirada adolescent que encara és la nostra, puga ser per allò d'Ortega i les generacions, del fet que els jóvens d'aleshores, que ara manen, s'han fet majors sense abandonar l'ontologia en què es van formar, eixa que condensaven famoses consignes d'aquells dies: «Sigau realistes, exigiu l'impossible» o «No volem un món on la certesa de no morir de fam ve contra el risc de morir de tedi».
Félix Ovejero, «Herencias políticas de un mayo maldito», El País, 07.06.2013.

dissabte, 4 de gener del 2014

La gràcia accentual

Tornem de París amb els trens rapidíssims estos que hem fet posar i que hem pagat entre tots no sé quantes vegades de més. A l'anada, l'andalús o extremeny que donava els missatges per la megafonia era un festival en qualsevol dels idiomes en què llegia (castellà, català, francés i anglés). Això és una gràcia a l'hora de parlar en llengües diverses, és un toc personal, una habilitat enriquidora. L'altra gràcia podria ser dominar algun dels accents peculiars de cada llengua, però això deu ser cosa de professionals. La resta anem apegant accents entre les llengües, i sol fer gràcia. En el viatge de tornada els missatges han tingut més neutralitat accentual —ha estat més professional, però no ha fet tanta gràcia.

divendres, 3 de gener del 2014

Zola a un euro

Tornem de París i veig que ha passat l'any i que n'hem començat un altre, amb la torre Eiffel espurnejant i festa continguda. M'he comprat una noveŀla Zola amb un euro per l'avinguda de Diderot, de camí cap al Père Lachaise. ¡Un euro! Una de les poques coses que no m'ha desballestat l'economia en esta ciutat. Ahir vam visitar la tomba de Zola a Montmartre; hui li ha tocat a Proust. Comencem l'any pels cementeris parisins i amb un euro ben invertit.

dijous, 2 de gener del 2014

Tornant d'Europa

Fem un retorn fluvial, arrossegats per un solc de ferro que travessa les Europes a través de les fronteres, del retalls que conforma un cor polític que encara podem somiar que batega.

dimecres, 1 de gener del 2014

Camins entelats

Camins vells entre els arbres i les fulles caigudes, all the leaves..., però més al nord, en el record de vidre de les faules infantils que ja s'han entelat.