dissabte, 30 de novembre de 2013

Goku valencià

Ahir va ser el dia més estrany, entre el dol pels companys que perdien la faena en Nou i l'abaixó de Vicenta Cecília. Vam socórrer Vicen i les xiquetes i hem anat a la mani de hui contra el saqueig i el tancament del servei de televisió pública valenciana, no vullgues saber per què, però ja ho saps. De permís sense fer-ne un brot estaran els treballadors de l'ens, pagat amb diners públics, aixina tanquen la telelvició i aixina resolen el mal pas els paràsits —Fabra Part, Castellano Gómez i companyia— del pp que puŀlulen en l'administració valenciana.

divendres, 29 de novembre de 2013

Mos volen tancar la boca

Estàs picant paraules, paraules, paraules, mentres veus que el poder de la majoria absoluta que esdevé «absolutista», on la representació política s'ha convertit, per a eixa majoria, en un sistema de cooptació i representació elitista i saquejador de drets i pressuposts públics. Què volen dir estes paraules de la consellera Catalá Verdet —que demanava perdó per haver parlat en valencià davant dels seus coreligionaris pepers—:

L'educació en llibertat no vol dir eliminar o reduir l'escolarització en el centre públic, vol dir seguir el ritme que marquen els pares, seguir el ritme que marquen els valencians, que és, al mateix temps, els que mos elegixen per a representar-los i als quals no podem coartar en la seua llibertat especialment en l'àmbit de l'educació.

De quina llibertat parla mentres tanca l'rtvv, l'únic instrument públic i en valencià a disposició de la representació i de l'expressió dels ciutadans del País Valencià, tal com hem vist que era possible durant estes últimes setmanes. La pancarta que ha aparegut en el plató de Nou, exagerant per indignació, diu que «açò és un colp d'estat». Exagerant, però poquet, poquet hi falta, perquè sí que és un colp a la democràcia dels valencians. No és austeritat, és un nou repartiment, el de la misèria, econòmica i ètica.

dijous, 28 de novembre de 2013

Enyorança valenciana

He intentat deixar un comentari en el web de l'escola de quan era menut, però no m'ha deixat. Per tant, per a evitar-me les pedres en el fetge, el deixe ací:

He de dir que encara recorde, tot just començar els anys setanta, que vaig plorar quan em feren passar per la portella per on mos feen entrar als més menuts, que no m'agrava massa dinar allí, que em vaig pixar damunt alguna vegada... Però quan vaig passar a l'altra banda de la reixa que separa les edats, quan començàvem a fer servir la tinta i la ploma per als dictats, a «nos ancêtres les gaulois» i tota la peixca, vaig començar a apreciar la vida escolar i el plaer del pati, els bacs, les cudolades i les amistats més intenses de la infantesa.

Després d'això m'he alleujat de melancolia llegint de què va el joc de La Fallera Calavera, que només l'explicació ja sembla prou entretinguda. Si arriba a concretar-se l'edició del joc —és una iniciativa que depén del micromecenatge social—, haurem fet un pas més no sé cap a on, però que hauria de tindre un contrapés pel vessant seriós i historicista, si és que és possible eixir de la «paella valenciana» en què vam caure ja fa massa anys —per desfici inteŀlectual, trobe.

dimecres, 27 de novembre de 2013

La maldat i la incompetència

La «maldat», en qualificació de Moreno Escrivà, i la «incompetència», en qualificació d'Oltra Jarque, han ocupat definitivament els escons en l'hemicicle valencià. I han votat el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Tan sols es tractava d'un nyap de televisió (i ràdio) pública endeutada i manipulada, gestionada pels enemics declarats de la gestió pública de qualitat, fins i tot podríem dir que estava gestionada i dirigida pels enemics de fer res pels valencians que volen fer ús del valencià i aprendre'n tots els registres comunicatius —només cal vore que els comunicats de premsa d'Alberto Fabra i de José Ciscar són únicament en castellà—, faceta lingüística i docent que fou l'excusa principal per a crear-la a finals dels anys huitanta.

Al País Valencià, per ara, la maldat i la incompetència ni es corregixen ni paguen les seues responsabilitats, sinó que es perpetuen en la gestió de l'imaginari social. Vivim encara estupiditzats i inermes davant les agressions i el segrest del bé comú, de l'economia de tots, dels serveis públics que mos han de fer societat, poble i, si això era possible, persones.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Metadades en català

Li pegue voltes a les metadades dels pdf i dels documents amb què elabore els llibres electrònics. Faig els documents (pdf, .mobi o .epub) amb l'Open Office, a través del web d'Amazon i a través d'altres webs, i sovint retornen amb la dada idiomàtica incorrecta, sobretot si són en català. La solució sembla que són diversos programetes que permeten modificar la metadada de l'idioma, començant pel Calibre. Així he aconseguit que la meua edició del Tirant lo Blanch [veg. format .azw3] siga entesa com a llibre en català i, per tant, el Kindle m'òbriga el diccionari de Bromera —que és el que tinc instaŀlat per ara— per a les definicions de paraules.

Per contra, encara no he aconseguit introduir eixa metadada ni des de l'Open Office ni des del Word, a pesar que òmplic la casella corresponent. Sembla que es perd en algun (mal) pas.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Sense crits en el cel

En l'aniversari de la Llei 4/1983 —trenta anys ja— que es veu que està commemorant l'avl amb un simposi, Fernando Villalonga, va intervindre el primer i breu conseller de cultura de Zaplana i que fa tres anys considerava que en Castelló fea falta un aeroport:

Nuestros vecinos del norte tienen Barna, Reus, Girona, Lleida, La Seu... Y nadie pone el grito en el cielo.

Hui precisament, després de la condemna de Carlos Fabra a quatre anys per frau fiscal, algun crit podríem posar en el cel, ja que no hi posen els avions. En resum del diari El País de dissabte, Villalonga va reclamar que s'abandonen «prejudicis, complexos i autocensures que arrosseguen des de la transició» el pp i el psoe. Això seria quasi una refundació, per la qual cosa no cal esperar massa en eixe sentit.

Més interesssant va ser la rèplica amb què va completar un comentari de Vicent Pascual sobre el baix percentatge d'escolarització en valencià —encara no arriba al 30 %— Villalonga, segons el periodista Juan Manuel Játiva («Villalonga reclama al pp desterrar los prejuicios lingüístico de la Transición»), va dir que ja era el moment d'exigir que s'assumixca l'ensenyament en valencià a la totalitat del territori valencià i a l'ensenyament concertat. No sé per què ara sí i fa trenta anys no, però ja vorem quan passen trenta anys més si serà l'hora d'«enlairar» la independència del País Valencià.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Cita dominical / 263: Jacques Bainville

Mirant causes i efectes.
En general, en política, els efectes es noten quan comencen a produir-se, és a dir, quan ja és massa tard. El principi de causalitat, que a penes inquieta les persones, és encara més indiferent per als pobles.
Jacques Bainville, Les conséquences politiques de la paix, 1920.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Assortiment

En l'apunt de dijous passat, «Hui van catxos», Jes —lector i polemista infatigable— responia a una rèplica meua. Com que la meua nova resposta s'allarga i es fa tard, ho aprofite per a fer-ne un apunt. Em dia Jes:

Qui és que escriu com el Neng de Castefa? Vols que torne a repetir per què no hauríem d'escriure «preferixca»? Ni la teua avl l'accepta perquè no és etimològica i, sobretot, perquè ignora la resta de parlars occidentals, com l'accentuació que esmentes en el teu escrit. O això no són dades filològiques? A més a més, l'únic filòleg que va proposar de no accentuar en occidental va esser Colomina, consulta el seu llibre Els valencians i la llengua normativa. Pareix que s'han esvaït els mites; els mites d'engany, és clar.

El Neng de Castefa és un exemple d'estil que cal saber reflectir dins de les possibilitats estilístiques de la llengua. L'empobriment (normatiu, amb les conseqüències que això té) consistix a pensar que podem estalviar-mos els aspectes de la llengua que no mos agraden i, per tant, no incorporar eixos trets al calaix corresponent dels trets estilístics.

Pel que fa a l'avl, si fóra «meua», crec que jo provaria a fer moltes coses d'una manera ben diferent.

No cal que repetixques res, Jes, perquè pots observar que jo no opine el mateix que tu i també vaig fent. I no pretenc que ningú deixe d'escriure «preferesca», «prefereixi», «preferisca» o com «preferixca». En tot cas, esta possibilitat sí que apareix en la GNV. En eixe sentit els prejudicis filològics no haurien de ser «dades filològiques». Preferiria, això sí, que els mitjans en valencià tingueren una massa crítica suficient que funcionara com a sedàs i com a difusor estilístic i normatiu. A Catalunya ho tenen més avançat que ací.

Sobre l'etimologia, trobe un pèl confús que es diga que una forma lingüística no és etimològica. Si diem que un mot no és etimològic, devem estar dient que no s'ajusta a algun criteri (o llei) que pretén mecanitzar l'evolució de les paraules. La pràctica científica no ha de promulgar lleis, sinó que ha de donar explicacions. Per contra, la normativa pot disposar amb explicacions o sense, i en este cas solen preferir botar-se les explicacions. No estan fent etimologia ni seguint la pràctica científica, només ordenen (en els dos sentits, 'manar' i 'posar en ordre').

Finalment, la proposta de Jordi Colomina [veg. la ressenya de Jaume Corbera], no la compartia aleshores ni ara, i no sembla que haja anat més avant. Quant als mites, certament, es basen en l'engany. Encara que siga en l'autoengany.

divendres, 22 de novembre de 2013

Música de llauna

Au, marque un gol. Després de l'apunt d'ahir, hui creue la pilota i el porter —que no ho era, realment— posa una mà fluixa que em deixa aconseguir el primer gol de la temporada. Ei, el que obri el pot de llanda, que això també és important. I per acabar amb els esports, rinya de galls en el palau de la música de València, on han fet una interpretació llunt del que esperem per mal costum —Bernstein, Abbado, Haitink, Barenboim... amb auriculars— del concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov i de la primera de Mahler.

dijous, 21 de novembre de 2013

Hui van catxos

Em falta repassar un poc bona cosa d'articles i llibres sobre sociolingüística. Fa uns anys que agafe la sociolingüística només al vol de la notícia, comencen a rovellar-me-se els records de les lectures que van pegant en antigoses. El cas, però, és que en vaig fer, de lectures sobre la qüestió, i eren lectures a l'ampla, que no em cenyien només al sector d'opinadors i estudiosos socials partidaris d'alguna recepta determinada. Això em va fer arribar a algunes conclusions — sempre provisionals i revisables— sobre quins són els aspectes de la llengua que més valorem i quins són importants, aspectes que no són generalment els mateixos.

I ara, en l'activitat de molts que s'interessen per estes qüestions, en diaris i en la xarxa, fa massa temps que has de llegir cabassos de menyspreu ad personam que pretenen rebatre arguments o dades d'algú o de no-ningú. En general, són articles i comentaris que ni analitzen ni expliquen on fallen o oferixen aspectes millorables els posicionaments contra els quals s'oposen. Diuen que tal o qual ha practicat la censura, que las tasca de no sé qui insulta la inteŀligència, que si jo sóc no sé què, llavors ell és un romàntic, i no sé quantes banalitats de l'estil «i tu més» o de l'adhesió incondicional a alguna pàtria que mereix un únic amor. I tot això sense ni una dada sintàctica fonamentada, ni una apreciació estilística raonada, ni un matís de dubte sobre un debat de possibilitats coincidents en un mateix objectiu.

Per contra, és més simple l'heroïcitat impossible, el treball herculi d'assolar l'avl, de refer el País Valencià a partir de l'adn recuperat dels cabells que vam perdre en alguna manifestació dels setanta, la simplicitat de la demostració sense proves respecte de la nocivitat dels incoatius en -ix o de l'accentuació —diguem-ne— occidental, i tota una bateria semblant de comentaris de barra de bar que s'eleven a categoria de sociolingüística docta, fins i tot —sense por al contrasentit— diuen que això és filologia.

En fi, reconec que tinc la meua part de responsabilitat en el desgavell, per desinformat, poc estudiós i gandul, perquè perc el temps entre les urgències laborals diàries, el futbet, la meua ració insadollable del parlar de cada dia entreverat de discurs parlamentari, la lectura d'un diari en espanyol que voldria en català, el cansament ocular nocturn i la capacitat infinita de lligar mosques. Tal com diu Aureli, hui van catxos.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Tirant cap avant

Sí, me s'ha passat el dia i veig ara que no he arribat a temps, que hui era la data i que, vaja, ho deixaré per a l'any que ve, a vore si amb un any per davant tinc temps d'arredonir la conversió del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell a unes provisionalment definitives versió web i versió Kindle. Les tinc molt avançades —de fet, ací hi ha un pdf adaptat per al Kindle quasi arredonida—. A més, com que des d'ahir Takse s'enjugassa amb l'últim Kindle Paperwhite, ja no tinc tant la sensació de fer la faena per a mi només.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Goig de germania

El company Josep Lozano està a punt de tancar la paradeta que té en la conselleria, on fins ara ha estat fent traduccions i correccions i bona cosa de faena extra amb la intenció de portar un sou a casa, però més encara amb l'ideal (heretat de quan la democràcia era naixent) de contrarestar la incúria i la mala bava dels gestors —actuals i antics— de la cosa pública que dirigixen la institució.

Cal dir que, a més d'això, pel camí s'ha fet «dotor», tant en lletres valencianes —el dietari de Porcar és ara també una arma carregada de futur— com en idees literàries, que han volat des del passat sentimental fins a la ruralitat terrosa d'una certa pàtria valenciana.

Li hauria d'haver telefonat per dir-li no «adéu» sinó «fins a l'altra», però em sap un poc mal haver de comprovar que és cert, que s'ha fet fadrí i abandona el niu, que —tal com em dia Alícia dels dies que he fet de traductor en les Corts— «passa a millor vida», és a dir, que deixa el teletreball i les dependències funcionarials i esdevé, de nou, ciutadà a temps complet. Goig de germania en este cas, doncs.

dilluns, 18 de novembre de 2013

El miratge que no fou

Fem costat contra el tancament de l'rtvv, manifestacions, signatures, tot el que calga per a que no desmantellen el servei públic, fins i tot tornem a mirar les notícies, que han millorat un poquet en els continguts, ara que ja no n'hi ha censura i que alguns periodistes han (re)descobert l'ètica professional, la deontologia del seu ofici. I a pesar de tot això, el canal grinyola com una frontissa mal greixada, amb locutors —¿periodistes?— que no saben explicar res del que pretenen contar, que lligen a trompades, que pronuncien a colps, que confonen verbs, consonants sordes, sonores, vocals obertes, tancades. I mos sonaven un poc forçats, ignorants, els suports vocàlics exagerats a final de mot que fea Xelo Miralles fa tants anys. La vam vore ahir de passada i vam poder lamentar una televisió que mai no va ser.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Cita dominical / 262: Ramón Reig

Mirant les identitats.
Com apunta el catedràtic d'estructura de la informació Ramón Reig, Espanya oferix un exemple pràcticament únic en Europa perquè en cap país hi ha una «complexitat d'identitats nacionals» com ací.
Ramón Reig, segons Rosario G. Gómez en «La televisión busca un traje a medida», El País, 08.11.2013.
Si això sembla complex, Europa deu semblar indescriptible.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Sense arredonir-ho del tot

Abans del cinema, dinem en La Cuina d'Enric (l'Enric Casassús, cuiner i cantant), al carrer dels Roters de València. Uns grans primers amb la crema de verdures i el brick de peix i bolets. En canvi, els segons han fluixejat un poc, la pasta massa feta i sense gràcia i l'arròs que havia de ser melós s'ha quedat en caldós sense amorosir prou. El vi, L'alcalatén (ull de llebre), jove i apanyat. Les postres resolen el conflicte i la cosa acaba amb el toc de iogurt i mel i amb el local ple.

Pel que fa al cinema, no sé per què dien que a la Cate Blanchett no li anava massa bé el paper de l'últim film de Woody Allen, Blue Jasmine. Per contra, trobe que ho fa molt bé, que fa una molt bona interpretació en un paper, si vols, un poc incomplet, com la peŀlícula, que no està arredonida del tot, que es queda un poc a mitges, tot i que no està malament, amb uns actors secundaris que tenen també els seus moments bons. Amb tot, n'esperem coses millors, de l'Allen. L'any que ve, segurament.

divendres, 15 de novembre de 2013

Temps perdut

Comence hui a transcriure la primera comissió sobre l'rtvv amb bona cosa de retard —és de finals d'octubre—, perquè l'activitat parlamentària últimament és pròdiga en reunions i discursos —molts granets de forment en les dietes, deu ser l'incentiu—, els treballadors som els mateixos i el ritme és constant i ben ajustat, més encara si les retallades dels sous també han arribat a les hores extres. El que dia llavors la directora general d'rtvv sona ara molt més greu i fa créixer el nyap del tancament acordat pel govern de Fabra Part i Ciscar Bolufer.

Amb retard també m'adone que ahir féu cent anys de la publicació del primer volum d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. En cent anys encara no me l'he poguda llegir —tinc el volum esperant al costat d'uns quants clàssics més—. N'hi ha molt de tempos a perdre, certament.

dijous, 14 de novembre de 2013

Salt a la transcripció

Demà torne a la transcripció correcció parlamentària. Haver passat un meset traduint ha estat un tast relaxant. No, no ho trobava a faltar, a pesar que la traducció de l'activitat parlamentària tampoc té precisament un encant ciceronià. A partir de demà, doncs, tornaré a estar lligat a les veus dels diputats, faena que té sovint l'encant de la vivacitat dels registres i l'aportació de les varietats de qualsevol territori (en les dos llengües que es fan servir en general en la cambra). Per contra, t'encadena les orelles i, encara que no te n'adones, el pensament. I massa sovint el tedi és indefugible i la càrrega mental em demana canvis de ritme en la música que deixe sonant de fons —des de Xostakòvitx fins AC/DC— per donar-li un poc de ritme al tecleig.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Fosa a fosca

M'avisa Takse que mire el debat de les Corts de hui, que està intervenint Ignacio Blanco Giner (eupv) parlant sobre el tancament de l'rtvv. Hi arribe tard, després d'intentar-ho vore en la retransmissió directa de les Corts fent servir l'Ubuntu. No funciona. Me n'he de passar al Windows, però abans recorde que segurament l'estaran emetent en algun canal de Nou. Efectivament, arribe a vore el final de Morera Català (Compromís), en la seua línia embolicada i pastosa; la intervenció nerviosa gestualment i cridanera de Moreno Escrivà (psoe) —¿no tenen ningú que els repasse els discursos?— que encerta bastant però que perd bones ocasions retòriques. Finalment, deixe en marxa el televisor per vore si Bellver Casaña diu res de trellat, cosa que seria notícia. Però, no res, tal com diu: «Mosatros, a los de sempre».

La fosa en la fosca final la posa la intervenció del vicepresident Ciscar Bolufer, que torna a barrejar hospitals, tancament de la televisió, anticatalanisme i altres arguments igualment banals. En lloc de dimitir per la incapacitat demostrada de la seua gestió, pretenen eternitzar-se en el poder damunt del desastre social.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Amb sandàlies

Trobe que David Fernàndez, el diputat de la (cup), quan li mostra una sandàlia a l'antic ministre Rodrigo Rato en el parlament de Catalunya i li demana si sap què simbolitza eixa peça, està fent simplement pedagogia per a impunes, està mostrant en un àmbit inusual —massa de prop per a ells— un objecte inesperat que, tan sols perquè és present sobre la taula, inquieta el compareixent Rato. Una sandàlia. Cal dir que la sandàlia el fa és essencialment, en este cas, és falcar les paraules del diputat en la memòria visual i política dels parlamentaris i dels ciutadans. ¿Que no és un gest elegant i adequat a l'àmbit parlamentari? Bé, quan l'elegància no es combina amb la transparència, la sinceritat i l'assumpció de responsabilitats, és tan sols una pallorfa, l'embolcall de la misèria moral. Convé de tant en tant anar amb sandàlies.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Dilució

Un informe del síndic de greuges que recomana a la conselleria de medi ambient valenciana que complixca les seues obligacions lingüístiques. N'he de fer un sumari i, segurament, un web annex que continga queixes i recomanacions del síndic. Si Canal 9 aprofitava per a fer propaganda i falsificar fets i idees, almenys aconseguia fer-ho a voltes en valencià, que n'hi ha d'haver de tot això en qualsevol llengua. El síndic també aprofita per a poc, però convindria donar un poc més de ressò a eixe poc a poc abans que acabem diluint-mos.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Cita dominical / 261: Elsa Fernández Santos

Mirant la memòria del futur.
En una votació entre els xiquets de l'escola de Llanos del Caudillo, hui un poble socialista, la majoria dels menuts vota a favor de mantenir l'homenatge al cabdill. «Ell és, per dir-ho aixina, qui mos ha donat la vida», diu una xiqueta.
Elsa Fernández-Santos, «Una película francamente controvertida en la Seminci», El País, 26.10.2013.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Salvatges desregulats

Esta setmana, la del colp governamental a l'rtvv, també és la setmana que Adama s'ha quedat a Mieres, diu el diari. Vaig fer un clic en una proposta de Change.org i, vaja, amb un poquet d'espenta de molts més i una miqueta de sort, hem aconseguit alguna cosa concreta per una persona i per la societat en general.

Amb un clic semblant, després d'anys de degradació, clientelisme i propaganda faŀlaç , i després de malgastar milers de milions d'euros, el president Fabra Part pretén tancar el servei de radiotelevisió pública valenciana. Però no sembla que un clic, un decret, siga suficient en democràcia per a furtar-li un servei a un poble. Fins ara el pp i els seus successius presidents (Zaplana, Olivas, Camps i Fabra) l'han tingut segrestat, convertit en un cau d'agraïts i corruptes, n'ha fet un instrument de falsificació i engany. Tot això no era gens democràtic, almenys del que hauria de ser la democràcia que volem, però era la imatge de la democràcia que mos estaven preparant.

Els seus comptes empresarials, bancaris i financers van molt bé. Són un grans gestors del monopoli del benefici, són boníssims quan carreguen les pèrdues que provoquen al compte dels valencians. Són comunistes del dèficit i capitalistes salvatges desregulats i desencadenats per al seu benefici personal.

divendres, 8 de novembre de 2013

Cooficials defensius

Hi ha moltes expressions tòpiques que s'entravessen en la retòrica diària i interferixen en la manera de concebre les coses. Per exemple, això que el castellà és llengua «oficial» i el valencià, «cooficial». No sé d'on s'han tret eixe «co-», perquè la realitat «legal» diu que les dos són simplement «oficials». No negaré que hi ha qui és més «igual» que altres, és a dir, més «oficial» i fins i tot «criminal» —en un sentit extens de l'expressió—, tal com observem en algunes decisions ministerials i dels tribunals, però això no mos hauria d'embolicar els conceptes.

I l'altra perla que ho remata és això que cal «defendre» el valencià, que ara resulta que sentim repetidament que era una de les finalitats de Canal 9. Doncs, no, la seua funció no és defendre, sinó usar i, com a conseqüència, reforçar i estendre l'ús passiu i actiu de la llengua en la població. La defensa és per als nostres drets lingüístics, que també hem d'usar, però més defendre dels qui mos els retallen o neguen. La llengua no patix per res d'això ni necessita cap defensa, el que cal és fer-la servir, tant si es tracta d'una manisa celestial, d'un ensopit acte oficial o, més encara, si mos deixem dur per un impuls irreprimible i animal.

dijous, 7 de novembre de 2013

Persones i periodistes

Pep Ramada ha fet un exercici de periodisme —també exercici i periodisme— mentres corria darrere del vicepresident valencià Ciscar. Ni més ni menys li ha demanat si pensava dimitir, ja que Ciscar era l'autor inteŀlectual de l'ero d'rtvv que els tribunals havien tombat per, entre altres motius, violar drets fonamentals dels treballadors i treballadores. El vicepresident deu pensar que ell complix amb les seues obligacions, és a dir, la faena habitual: degradar, arruinar i tancar els serveis públics —per poc de servei que haguera donat fins ahir Canal 9—. Pep Ramada estat capaç de mantindre la professionalitat inquisitiva i la seua indignació com a víctima d'una injustícia. Entre tots els treballadors i treballadores de la cadena també hi ha bons professionals. Un poc d'això ha tingut ocasió de mostrar Pep Ramada, «persona i periodista» —que és com firmava la seus crònica ahir des de l'hemicicle valencià.

dimecres, 6 de novembre de 2013

El nou Nou

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua —representada hui de forma bastant lamentable pel seu president en el magazín de Nou— de fer una nota de premsa mitjanament decent. Entre altres coses, diu:

El valencià perd el mitjà de comunicació més potent que ha existit mai en la Comunitat Valenciana, amb el qual desapareix una eina fonamental i imprescindible per a la pervivència de la llengua. La nostra societat actual i futura no es pot entendre sense NOU i NOU Ràdio, com no es pot entendre el valencià sense una televisió i una ràdio pròpies.

La societat valenciana encara no ha perdut eixe mitjà d'informació i comunicació en valencià. Ben al contrari, sembla que l'acaba de retrobar, perquè almenys mentres dure el procés de tancament de l'ens, sembla que per fi tindrem una televisió més acostada al que hauria d'haver estat la televisió pública d'una societat democràticament avançada. Alguns descobrirem encara que ser valencià no significa necessàriament ser mentirós, malbaratador i incompetent, que és la impressió que tenies en vore els informatius del mitjà.

Perquè, certament, hem de donar suport als treballadors i treballadores de l'rtvv i és clar que el canal ha de continuar emetent, però, a pesar del que deuen pensar alguns periodistes i treballadors —i ho dic mentres veig Susanna Remohí lamentant-se pels esports que no farà—, el canal no hauria de continuar fent «tot» el que havia fet fins ara.

Estic mirant el debat entre Ximo Puig, Serafín Castellano, Enric Morera i Marga Sanz... Al cap del temps, quina falta d'entrenament tenim, ells per a debatre, les periodistes per a moderar i interrogar, i jo per a vore'ls en un debat obert.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Caterves d'irresponsables

Al final, els periodistes de Canal 9 han pogut emetre un text que està al nivell del que hauria d'haver estat el periodisme en eixa televisió i, d'altra banda, de la reivindicació social i política que necessita este país:

[...] Ni els valencians ni els treballadors som responsables de la mala gestió política i econòmica que ha afonat este mitjà. Considerem una vilesa i un acte de covardia la decisió de tancament com a única solució als problemes econòmics de l'empresa, problemes que tenen un origen polític i que exigixen responsabilitats polítiques. [...]

Mos van impedir que tinguérem la tv3 i ara, després que la justícia declarara que, evidentment, l'ero que havien aplicat en l'rtvv era un nyap, l'enrabiada del govern de Fabra Part els du a tancar del mitjà. S'han enriquit arruinant-lo, estafant-mos amb clientelisme i propaganda, i ara han decidit que tanquen la «paradeta». Estenen la reivindicació de les víctimes de l'accident del metro, «43 morts, 47 ferits», milions d'estafats, caterves d'irresponsables polítics i zero responsables ètics.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Conseqüents en la discriminació

Comence la setmana enviant la queixa quotidiana per la discriminació lingüística habitual a què mos sotmet la Generalitat pepera. Esta volta és la consellera Bonig que publica informació només per a ulls castellans (es tracta de les pàgines d'unes «àrees d'actuació»). Com sempre, demane la dosi de passó de vara adient:

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Tal com repetim des de fa anys i panys, si no saben gestionar justament el que és més simple —com és la gestió lingüística d'un web—, el resultat econòmic, social i polític a què hem arribat és perfectament conseqüent.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Cita dominical / 260: Tomás S. Vives Antón

Mirant la moral de molts polítics.
Cada volta que en parlen, als polítics de qualsevol signe se'ls ompli la boca de grans paraules; però no els hem de creure. Quan arriba l'hora de la veritat es fa manifest que només volen un estat de dret a la carta, a la mida de les seues convinences. I com això ni és ni pot ser, no componen una figura moral, sinó un esperpent.
Tomás S. Vives Antón, «¿Estado de derecho a la carta?», El País, 26.10.2013.

dissabte, 2 de novembre de 2013

Xàbia com a evidència

Uf, el de Xàbia arriba a la final de demà en París-Bercy. I firma aixina per a tot el món en la càmera eixa en què arrepleguen l'autògraf del vencedor, «xabia», sense l'accent, d'acord, però deixant ben a la vista que un topònim no necessita les closses de la subordinació lingüística per a ser nom propi i reconéixer-se com a poble, que dia aquell Estellés. ¡Bravo, Ferru!

Per cert, tenint en compte que les dades indiquen que la Generalitat valenciana no aplica cap protocol de gestió lingüística en la seua activitat, ja que això és el fonament de les meues queixes al síndic de greuges —i podria dir que són innombrables, exagerant, és clar—, estic temptat de proposar algunes preguntes parlamentàries sobre la qüestió. M'agradaria saber per què hi ha funcionaris ignoren sistemàticament que també han de fer servir el valencià en les seues comunicacions amb els ciutadans. Wert els hauria de pagar unes classes de no-discriminació per raó de llengua. Ah, però això ell només ho predica per als castellanoparlants. Si en sabem, de complir l'article 14 de la seua Constitució espanyola.

divendres, 1 de novembre de 2013

Berlín de regalèssia

Va morir Manolo Escobar, i el record de la meua infantesa em provocava més malestar que enyor, encara que més que el carro i el viva España jo tenia en ment eva maria se fue buscando el sol en la playa, que després he sabut que era de Fórmula v. Però això va passar i només em va deixar el rastre en la memòria térbola d'aquells anys. En canvi, ara li ha tocat a Lou Reed, una d'eixes figures que no esperes mai que siguen mortals, perquè fa tants anys que els has fet llegendaris, que el «procés natural» semblava que els havia oblidat i circulaven pel món de les idees, ingràvids i omnipresents en els pòsits del cervell, com la música d'aquell Berlin lletrejat com una branca de regalèssia.