dilluns, 30 de setembre de 2013

Noves formes

Estic afectat, ja no saps què dir-te per a acceptar el que t'arriba, només podem que emmudir davant el volum de la porqueria que estem vegent. Això ho llegies en noveŀles ambientades en el segle xix, durant els tres primers terços del segle xx en Espanya, o en regions que no havien estat tocades per la democràcia, i t'ho miraves com a ficció, com a entreteniment raonable o com a reflexió sobre les societats i la natura humana. I ara mos ho hem d'agarrar com a aprenentatge sociològic. Això em fa pensar en els aprenentatges de la vida. I ara va i sembla que l'arquitecte que treballava en la seu del pp cobrava en negre. Res més natural en un partit on els dirigents rebaixen les pensions i les prestacions socials, arruïnen la sanitat com a excusa per a privatitzar-la i acumulen dietes i sobresous amb (o gràcies a eixos mateixos) diners públics. ¿En negre? S'inventaren que el clientelisme es diria «noves formes de gestió» (en sanitat, en educació, en urbanisme...). En fi, això de delinquir des del poder és una vella història, però ja seria massa que també li canviaren el nom i en digueren «noves formes de democràcia».

diumenge, 29 de setembre de 2013

Cita dominical / 255: Luis Berrizbeitia

Mirant amb respostes.
La veracitat d'un relat històric pot ser estrictament zero sense que per això deixen de ser aclaparadores les seues conseqüències sobre la realitat.
Luis Berrizbeitia, «Más respuestas a las preguntas de Salvador López Arnal», Rebelión, 23.09.2013.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Varietats

Observe unes marietes que corren per dins d'un test —no són marietes, sinó xinxes roges, avisa el company Jes—. N'hi ha de mides diferents, però no n'hi han de les redonetes de puntets negres. No sé per què es diuen totes marietes. Per a mi les autèntiques són les altres. Estes són una versió que vaig descobrir molt més tard i que mai no m'han fet ja tanta gràcia. No tinc prejudicis sobre els insectes, però l'educació sentimental mos marca aixina.

Un poc d'això em deu passar amb els polítics, que n'hi han de moltes mides i colors, amb punts i sense. Em vaig educar pensant que eren persones que representaven valors, i vaig aprendre que la majoria dels que tallen l'abadejo són d'una altra varietat, elegits a través dels mecanismes polítics semblants al clientelisme i la democràcia orgànica del franquisme. Deu ser per això que tenen tanta traça per a les dietes, els sobresous, la mentira i la irresponsabilitat cínica més pètria. L'estat de la desigualtat s'agreuja.

divendres, 27 de setembre de 2013

Les rapaces

Buscant dades en els discursos del ple de les Corts Valencianes, sobretot novetats sobre l'ús del concepte traïció en el sarró retòric dels polítics de la cambra valenciana, tope amb este fragment de l'antic diputat socialista Perelló Rodríguez:

Hace cinco años, siete grandes fortunas del mundo tenían más presupuesto que 168 estados; hace cuatro años, cuatro grandes fortunas del mundo tenían los suficiente para acabar con el hambre de 1.200 millones de personas que pasan hambre en el mundo; hace dos años son tres las fortunas en el mundo que tienen el dinero suficiente, no solo para tener ejércitos, que en la práctica algunos los tienen, sino para poder acabar con la hambruna que asola permanentemente países y que hace que desde el tiempo que empezó este Pleno hasta que vaya a acabar, puedan haber muerto en el mundo varios cientos de miles de personas.
Perelló Rodríguez (psoe), dscv 147/V, de 23.10.2002)

Fa vora onze anys d'això i és cosa de vore com han anat, això, les coses, totes les coses. En aquell temps el psoe estava en l'oposició també en Espanya. Després, el president espanyol Rodríguez Zapatero (psoe) va passar dos legislaturas sense millorar gens els aspectes més essencials del sistema democràtic espanyol, ple de bonys i forats actualment. I si no ho va fer, ni ho fan ara, és clar, i estem com estem, és perquè els va molt bé esta involució feudalitzant on només mullen les elits polítics —fa agonia sentir-los dir que fan un esforç quan aplicen decisions econòmiques i financeres que els privilegien surant en la marea que mos arrossega a la resta—, que van rapinyant per a elles els beneficis econòmics i socials que produïxen la faena, les rendes, les pensions i els drets dels ciutadans que no formen part d'eixa classe social tan absurdament rapaç.

dijous, 26 de setembre de 2013

Democràcia abonyegada

M'adone que Okunishi Masaru continua empresonat (i ja fa més de cinquanta anys) al Japó esperant l'execució de la seua condemna a mort o, simplement, la mort, tal com insinua Death Penalty News (27.07.2013). Un símptoma més d'eixa crisi democràtica de què parla hui el diari El País:

França amenaça amb expulsar els gitanos que viuen al seu territori. Els neonazis assassinen a Grècia. Croàcia maniobra per a salvar un criminal de l'extradició i a Espanya la corrupció recorre totes les institucions.
Ací mateix, en les Corts, el Partit Popular no tan sols rebutja en la mesa algunes proposicions de l'oposició, a més, el vicepresident primer, Font de Mora Turón, talla les intervencions que fan menció de la no-admissió d'eixos proposicions durant el ple, amb l'excusa que no han estat admeses a debat. No tan sols no es debaten, sinó que pretén que els diputats ni tan sols les esmenten. És a dir, Font de Mora Turón no tan sols dirigix el debat, sinó que pretén dictar les intervencions. Ara hauria de vindre Celia Villalobos, diputada del pp (i actualment vicepresidenta) del parlament espanyol, a explicar-li quatre coses, tal com fea fa uns anys —ho vam vore anit en El Intermedio— pels corredors d'allà, parlant del president socialista de la cambra José Bono:
Lo que no es de recibo es que la mayoría decida lo que nosotros tenemos que poner en una comparecencia. Es que ya lo que nos faltaba con este demócrata de... Es lo más fascista que he visto de presidente.
¡Feixista!, diu. En saben molt, d'això.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Salvá

Hui tocava acabar la faena d'instaŀlació de l'Ubuntu 13.10. Convé fer anar l'usb amb l'iso després de reiniciar des d'Ubuntu amb la llapissera inserida. Fent d'entrada sense passar per Linux només fa que l'ordinador es penge, tant si la té inserida quan iniciar l'aparell, com si li la claves mentres intentes modificar les dades d'inici del sistema (polsant F10 mentres arranca). Bé, no sé si li interessa açò a ningú, però ho deixe apuntat per a més avant, i per a que es veja que els que mos preocupem per les xorrades de l'ús lingüístic també topem amb inconvenients en molts més àmbits. Un regonet mos falta.

I ara, acabe amb açò i, com que ho han demanat Sabatés i Wyoming, me'n vaig a firmar en salvá el ártico.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Informació i soroll

Apunte un comentari de Miguel Ángel Aguilar en el diari sobre el «soroll» informatiu que mos impedix digerir l'actualitat. Xarre amb una companya i, ¡n'hi ha tant, que no mos ho acabem!, començant pel robatori que denominen rescat i acabant amb la polèmica pels uniformes de les Corts. Qualsevol clavill legal que busquen —i que troben— es convertix en un clot on mos farem mal els qui anem a peu pel sistema democràtic.

I, bé, parafrasejant una curiosa frase que trobe en el diari, «la vespra del dia en què el 25 de setembre del 2013» reinstaŀlaré l'Ubuntu, abans de començar eixa nova aventura informàtica carregue en un disc dur extern tots els fitxers que tinc en la unitat de l'Ubuntu 10.04. He eliminat algunes coses i he reordenat un poc l'arxiu. Com més ho repasse, més «soroll» digital em tapona les neurones. Deu ser un gran alleujament acostumar-se a fer neteja de tant en tant, almenys mentres esperem que els aparells s'electrocuten i mos deixen penjats en un desert de melancolia documental.

dilluns, 23 de setembre de 2013

Termes esforçats

La tornada a la transcripció em fa retrobar Oltra Jarque i López Barceló, que són dos parlamentàries que almenys t'animen si has de sentir segons quines coses. De fons, la primera i la desena de Mahler i la setena de Xostakòvitx; i puŀlulen per l'hemicicle la tergiversació del llenguatge dels polítics en el poder, que disfressen l'estafa social de crisi, i que fan servir termes com consolidació fiscal, ajust, estalvi o esforç, als quals canvien el sentit per a fer un discurs que confonga els ciutadans. Gastar-se els diners de tots tan poc equitativament i irresponsablement s'ha convertit en un «esforç» que fa suar els nostres incansables dirigents.

diumenge, 22 de setembre de 2013

Cita dominical / 254: Slavoj Zizek

Mirant els estadistes.
Mos enfrontem al desvergonyit cinisme dels representants de l'ordre mundial, que imaginen que creuen en les seues idees de democràcia, drets humans, etcètera.
Slavoj Zizek, «Defendernos del control digital», a partir de la traducció castellana de María Luisa Rodríguez Tapia, El País, 19.09.2013.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Recuperant l'Ubuntu

Amb una miqueta de sort, a pesar d'anar agarrant-me a una paret llisa com l'andragó, recupere l'Ubuntu gràcies a la versió 13.04. Ho he hagut de fer a través del Windows, perquè la instaŀlació amb usb no em funciona ni sé com fer que s'active. A més, amb la nova instaŀlació recupere els fitxers que s'havien quedat en la unitat on tenia la versió antiga de l'Ubuntu. ¡Uf!, i podria ser més sort encara esta nova assignació d'unitats, ja que em permetrà aprofitar com a còpia de seguretat l'espai que tenia ocupat anteriorment amb l'Ubuntu 10.04 i els fitxers. Ara toca tornar a configurar-ho quasi tot de nou i mirar com funciona això de les còpies de seguretat.

divendres, 20 de setembre de 2013

Xoriguer vora la tardor

Veig un ocell que para en una barana. No és cap tórtora. Vaja, un xoriguer. M'hi acoste amb l'objectiu de la càmera. Sí, trobe que és un xoriguer (dis-ne soliguer, dis-ne moixeta), Falco tinnunculus. ¿Per què no?, deixem-mos dur per la casualitat i per un poc de superstició malsana: mos deu anunciar la tardor i el retorn a la faena.

dijous, 19 de setembre de 2013

El benefici del 9%

La lluna plena iŀlumina el final de les vacances. Açò s'acaba, encara que semble que ha tornat l'estiu de més calor, la setmana que ve ja toca reincorporar-se a les files funcionarials, que mos estan esperant amb el motor ben revolucionat, a pesar que tot sembla que serà més per fer creure que per representar políticament les necessitats i les demandes de la ciutadania que no pertanya a les elits extractives, eixes elits que no són —hi ha qui vol jubilar el concepte— però sí que extrauen des del lliure mercat subvencionat de les empreses de l'Ibex de la borsa espanyola: mos descapitalitzen socialment i econòmicament i aixina han generat uns beneficis d'un 9% durant el primer semestre d'enguany.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Xampú ideològic

Critiquen l'InfoK de tv3 perquè trau xiquets que van participar en la cadena humana per la independència del passat 11 de setembre i que donen la seua opinió sobre la independència de Catalunya. I la veritat és que no sé què n'han de dir els que ho critiquen com si fóra un reclutament de «xiquets soldats» —algú ho ha dit—. Són xiquets i xiquetes —sobretot xiquetes— que han participat en una activitat social i política i el noticiari adreçat a eixe mateix públic es fa ressò d'eixa participació en forma d'entrevistes. No he segut capaç de vore-hi cap exercici de manipulació infantil, només informació.

Certament, no crec que siga més greu eixa activitat cívica pacífica i democràtica que la lloa del «toro de la vega» de Tordesillas en un vídeo escolar o l'opinió dels xiquets sobre la política de mobilitat en bicicleta per les ciutats, notícia adobada amb entrevistes a xiquets de l'informatiu d'una altra televisió. Trobe que protegir els menors no vol dir fer-los invisibles políticament i socialment. Ausades que en fan ús per a vendre xampús o assegurances i molt bé que els sembla.

dimarts, 17 de setembre de 2013

S'acaba vora Cochabamba

Cochabamba, Cochabamba, com si fóra un somni de vacances, una iŀlusió geogràfica. M’apareix en un reportatge sobre presons americanes, on es mostren totes les facetes de la misèria; després lligc en el diari un articles sobre Vargas Llosa on diu que té molta relació amb la ciutat boliviana; per últim, l’esmenta Ferrater Mora en «Mea culpa» (article de l’any 1967 recollit en El ensayo español de Jordi Gracia), fent una d’eixes enumeracions que indeterminen la referència i, sense voler-ho, associen el menyspreu per la precisió a les entitats esmentades: «Siempre habrá algun lugar donde embutir nuestras pàgines. En Managua, en Cochabamba, en Cuenca, ¿qué más da?». I a la vora hi ha una ciutat denominada «Sacaba»... Algunes paraules riuen del poc que et queda de vacances.

dilluns, 16 de setembre de 2013

En persona davant la finestreta

Passe per l'hospital de Gandia, on no he aconseguit entendre per quina raó he d'anar en persona a la finestreta per a que em donen hora en novembre per a l'especialista que mos la va demanar —em maig: ai, no donaven cites encara per a novembre—, i, per contra, no puc gestionar tot això ni per telèfon ni per correu electrònic, tot i que sí que puc demanar cita prèvia amb el metge de capçalera. Un destrellat, trobe. Demane l'hora, tinc sort que hi ha hagut una anuŀlació, em diu la xica, que hauria d'haver anat abans —ja no se'n recorda que en maig estàvem per allí... Torne per la Marxuquera, la Drova, Barx. Les vacances haurien de donar per a unes quantes excursions més.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Cita dominical / 253: Jesús Ferrero

Mirant les famílies.
Per molt que cregam que les famílies tenen una certa unitat, representada en el cognom compartit i algunes coses més, eixa unitat no és res més que una impostura ideològica i social, perquè si bé tota família és el cresol en què va gestant-se el nostre ser, a l'hora de la veritat no hi ha unitat possible en l'alambí paternofilial, i al final tots els membres de qualsevol família tendixen a ser illes singulars, singularíssimes, cada una amb la seua vegetació pròpia, la seua fauna pròpia i el seu infern propi, encara que totes elles hagen sorgit del mateix volcà.
Jesús Ferrero, «Islas de fuego y de sal», Babelia, 14.09.2013.

dissabte, 14 de setembre de 2013

Merders

Segons la Wikipedia en anglés Fontanars té no recorde si quaranta o més milers d'habitants, quan en realitat crec que en deu tindre poc més d'un miler. Però la grossa del cas és que algú hi ha deixat apuntat que el gentilici és «merder, merdera». Miraré d'esmenar-ho. Mentrestant, perc el tíquet del diari camí del quiosc. Parem en Consum, carreguem i, tornant, trobem el tíquet pel carrer. Ningú no l'ha arreplegat. Takse comenta que tractant d'un paperet amb lletres..., si havera segut un bitllet, no l'hauria tornat a vore. En fi, compre el diari de dissabte. I aixina passes la vesprada d'un dia de vacances, passant del diari als llibres i dels llibres al Kindle.

dijous, 12 de setembre de 2013

Pensament odiós

Passe volant amb l'helicòpter que comprovava l'extensió de la via catalana, passe pel jove Werther, un poc de Montaigne per Itàlia, el Walden de Thoreau, un capítol de Tolstoi, el diari que amplia els resultats de la diada i la via catalanes, el Sánchez Llibre on es pensava que armat amb el peu metàŀlic del cordó delimitador de l'escenari de Blanquerna en Madrid —on hi havia una colla de feixistes fent una actuació pròpia d'una d'ideologia malaltissa—, avance un poc pels prodigis de l'Zweig, un poc dels corruptors de Vergés, un trosset més de la carta de Diderot i dels delictes que esdevenen el «deute odiós» que comenta ara mateix Stiglitz... Odiós com el pensament de gastar-se cent milions d'euros —ara vorem com la paguem enguany els qui paguem estes festes— en promoure una candidatura olímpica sense trellat mentres a un ministre Wert que passava per allí li sembla que les protestes contra les desigualtats educatives i econòmiques de la seua política són del nivell de festa d'aniversari. Les preferix olímpiques, les festes i les morterades que malbarata.

dimecres, 11 de setembre de 2013

Via feliç

La via catalana ha estat un èxit, també al País Valencià, a l'entrada pel nord si més no, on Lluís Llach i Carles Santos em diu Takse que s'han ajuntat en la cadena. Ha tingut el seu moment López Tena, a qui han detingut —«a qui han hagut de detindre» diria algú de la redacció de notícies encara hui en La Sexta— no sé per què, però espere que haja segut pel que pertocava en eixa ocasió, per pretendre exercir algun dret.

Fent vacances veig totes estes coses meteorològicament, cosa dels núvols que han passat hui per damunt d'una data que podria agafar un aire més o menys mitològic: Catalunya, Chile, Nova York... Bé, segur que cada dia podríem fer un elenc paregut. El cas és que enguany, un any més, la data fa un altre pas en el camí de la civilitat democràtica, recollint en esta ocasió l'exemple de la cadena humana que feren en les repúbliques bàltiques l'any 1989. També n'hi han moments feliços.

dimarts, 10 de setembre de 2013

La viada

Mos hauríem d'enterar que el president del tribunal constitucional espanyol, Pérez de los Cobos, de jovenet decorava els vàters de l'institut demanant que una cadena humana «alliberara» Gibraltar per a les Espanyes. Llavors les cadenes humanes com la de demà —que segur que tindran més esperit olímpic del que han mostrat uns quants pepers del Madrid relaxing Botella—, la via catalana, podríem dir que tindria una base institucionalment sòlida per a agafar volada. La diada de demà tindrà molt de ressò, fins i tot al País Valencià, on diuen que han provat de prohibir-la en Vinaròs. Eixa és l'altra via democràtica.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Ubuntu fos

Jo també m'he quedat xafat, més que un peper madrilenyista sense jocs olímpics: he tingut un descuit, un moment de debilitat, he tocat una opció d'actualització que tenia previst no tocar en molt de temps i, vaja, m'ha volat la versió 10.03 de l'Ubuntu que utilitze en l'ordinador. I tot perquè la versió 12 no s'ha instal·lat correctament. Coses de les vacances, que et relaxes i abaixes la guàrdia. I ara vorem com ho apanyem. Faig este apunt des del Windows, que és el recurs que tinc a mà de moment.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Cita dominical / 252: Robert Louis Stevenson

Mirant el caràcter de la traducció.
La cartera no et fa ric o pobre, sinó el caràcter.
Robert Louis Stevenson, The amateur emigrant.
«It's not by a man's purse, but by his character, that he is rich or poor.» Sense «allò»...

dissabte, 7 de setembre de 2013

La justificació moral

Arrossegue la depressió per la lectura de l'entrevista a Pere Maria Orts, un constipat que no m'esperava després d'anar a córrer (per això la marca: 13:13, supose) i no sé si una infecció per alguna cosa —¿un formatge?— que no m'ha provat gens. Ha canviat el temps i ha plovisquejat un poc. Una tassa de fenoll, una estona de Stiglitz sobre la mundialització que no serà, intentaré pensar en els tres-cents mil euros que paguen per un partit de bàsquet, els barracons on aprenen de què va tot els estudiants que no van a la privada, la malaltia esdevé un negoci que maximitza els guanys i socialitza les «pèrdues», les taxes de la injustícia i, ai, que ara no es produïxca la revenja per la derrota de la candidatura olímpica de Madrid. Voré què en dien els antics, segons Josep C. Vergés (Corruptors i corruptes): «La justificació moral de l'intercanvi no és el benefici, sinó la necessitat de cadascú o de la societat.»

divendres, 6 de setembre de 2013

Si parlem en valencià...

Diu Pere Maria Orts en l'entrevista que li fa Víctor Maceda en El Temps (núm. 1.525) que un «catedràtic de l'avl» va escriure a l'iec per a consultar-los com posaven allà l'article dels topònims, si en majúscula o minúscula. La cosa és que està indignat el bon home perquè diu que els de l'iec van contestar en castellà.
Bé, no sé quin grau de versemblança té l'anècdota, perquè en tots els llocs hi ha destrellatats, però sí que em resultaria realment sorprenent que calguera escriure'ls als de l'institut per a conéixer un criteri que qualsevol llicenciat de filologia catalana coneix des de fa anys i panys. Més encara, l'acadèmia disposa d'un bon grapat de tècnics lingüístics —amb Josep Lacreu al capdavant— que podrien respondre a eixa qüestió amb molt de detall, si és que un «catedràtic» no sap on localitzar eixa informació —en paper i en la xarxa.
D'altra banda, no deixa massa clar Pere Maria Orts —que supose que coneix el cas perquè li ho degué contar el remitent del preguntat— si el «catedràtic» es va adreçar en valencià a l'institut, perquè tampoc m'estranyaria que —en tots els llocs hi ha destrellatats i també amb càtedra— que ho haguera fet en castellà, atés que hi ha qui aplica la idea que els escrits que han d'eixir del País Valencià s'han d'escriure en castellà.
En fi, una entrevista molt sucosa, que inclou la demostració expressa de Pere Maria Orts que no cal ningú més que u mateix per a aconseguir que el valencià deixe de ser útil per a res:
Si conec algú que sí que ho fa, parlem en valencià. [...] Si una persona m'escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me'n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes.
Les xitxarres tenen una idea ben diferent de la qüestió.


  • Pel riu, mig malament: 13:13.

dijous, 5 de setembre de 2013

Cherchez el compte bancari

Dos diaris endarrerits i el de hui. A més, un El Temps devorat amb fruïció i, també, espant, sobretot per l'extensa entrevista a Pere Maria Orts, que el retrata bastant i mos deixa retratats com a país. Hi ha poques casualitats inexplicables en la història i el cas del País Valencià —del regne, si vols— només és una excepció si pretens no entendre-ho, si et sents més còmode en el victimisme.

No mos ha fallat el talent ni el model de democràcia ni, després, l'estat de benestar aquell al qual no vam arribar a mai, sinó que hem comés errors personals que han tingut conseqüències coŀlectives. Eixos errors no porten a cap suïcidi o a l'hecatombe, perquè el món continua girant, sinó al que es suposa que no volíem —és un supòsit poc encertat, clar—, a un nou feudalisme, una societat de senyors i serfs, a l'estat i a la caritat privats.

¿Que volem res diferent? Sí, però pitjor també, pretenen els qui en trauen benefici. Madrid 20020 o la fórmula 1 valenciana, testos i olles. Cherchez el compte bancari.

dimecres, 4 de setembre de 2013

No han fet l'agost

De les ja famoses trenta-una persones que van aconseguir faena durant el mes passat a Espanya, no n'hi havia cap del País Valencià. No han fet l'agost els valencians. Ni «l'eix de la prosperitat» ni el de la construcció que arrasa el territori ni el dels «grans esdeveniments» que arrasen les mentalitats —tres eixos polítics per a degradar un país— no donen per a un mínim èxit quantitatiu en les xifres de l'ocupació.

Perquè figura que tenien el diagnòstic claríssim, que havien fet una reforma laboral que crearia llocs de treball —de mnisèria, sí, però els crearia— fins a l'infinit i més enllà. Ni un durant l'agost. Ben al contrari, encara han perdut la faena vora cinc mil més persones més. Ni tan sols han sabut recoŀlocar com a assessor de qualsevol cosa o com a conductor el falconer dels fals aeroport de Castelló. El resultat de les analítiques és clar.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Trenta-una persones

La millor dada de l'atur dels últims deu anys no és la reducció d'un milió o dos d'aturats dels vora cinc que n'hi han en Espanya (i més encara que ja ni busquen faena), sinó de ni més ni menys trenta-una persones que han trobat ocupació este mes d'agost. L'agost té trenta-un dies, i és una llàstima, perquè si en tinguera trenta-dos... Millor que febrer, vaja, ¿no? L'any en té més de tres-cents. Els ha faltat explicar-mos, amb el mateix triomfalisme, quin tipus de contracte els han fet, que n'hi devia haver algun d'indefinit, anem a suposar. La riquesa se la repartixen, però eixa estadística, la del repartiment dels diners i els béns, no l'han explicada.

dilluns, 2 de setembre de 2013

Voltors planejant

Deixem arrere els pintxos i la fresca assolellada del nord basc, travessem els boscs, la muralla muntanyosa i entrem en el secà del centre peninsular. Uns voltors s'acosten a mirar de més a prop qui pretén fer-los una foto. Dos passades i més enllà dels pernils de bodega deuen haver vist alguna resta apetible.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Cita dominical / 251: María Ángeles Calero Fernández

Mirant les idees dels diccionaris .
Mentres eixe lèxic sobrevixca en la llengua perquè els parlants no li donen ordre de desnonament, les generacions futures continuaran aprenent a través de les paraules una valoració social negativa d'estos grups humans i els diccionaris no podran fer res més que continuar contenint-les entre les seues pàgines.
María Ángeles Calero Fernández, «Diccionario, pensamiento colectivo e ideología (o los peligros de definir)», dins d'Así son los diccionarios (diversos autors).