dimarts, 30 d’abril de 2013

Esmalt d'ungles

No estic massa segur, però no recorde ara haver llegit una explicació per al canvi de color dels teclats que fa uns anys van decidir els fabricants d'ordinadors. Van canviar els teclats de color gris o crema per teclats negre. Diria que ho van fer per motius decoratius, estètics, però no per motius de més bona visibilitat, d'eficiència ni d'ergonomia, només per fer el despatx més mudador.

A pesar d'això, vaig mantindre el meu teclat blanc antic perquè, quan calia, vea més ràpidament les lletres —i sense reflexos—, i a més perquè, casualment, tenia un tecleig més suau. La llàstima és que el teclat vell utilitzava una connexió amb l'ordinador que ja no venia amb l'ordinador que tinc ara. Llavors, els d'informàtica em van buscar un teclat Labtec baratet de color blanc.

Ah, però això era quan n'hi havien diners. Ara el teclat va oblidant les lletres amb què els diputats fan i refan els seus discursos, la tinta de la retòrica parlamentària desapareix, i la llapissera amb què les repasse i el ceŀlo que hi pose damunt acaben formant un grumoll negre que s'enganxa als dits. Però no n'hi han diners, diuen, i si vullc un teclat clar, en tenen un hp de color crema de quan els ordinadors anaven a pedals. El torque amb un drap humit i comence a teclejar: em passe cinc minuts piconant, l'andròmina fa ressonar el la taula, i comencen a fer-me mal els dits. Em tornen el teclat vell.

No n'hi han diners per a un teclat blanc en les Corts. Voré si algú em deixa un poc d'esmalt d'ungles per a fixar les lletres que repinte.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Cultura valenciana

En estat de coma. Després del Salvados d'ahir sobre l'accident del metro de València de l'any 2006, «43 morts; 47 ferits; 0 responsables», em sembla que la resposta és que estem en estat de coma social. Juan Gabriel Cotino Ferrer, responsable d'amagar l'accident per a que no entelara la visita del papa —visita que va ser una excusa per al saqueig que van dur avant els membres de la Gürtel— és actualment el president de les Corts valencianes; el president de la Generalitat d'aleshores, Camps Ortiz, amiguet de l'ànima dels mafiosos de la Gürtel, es permet ser diputat i membre del Consell Jurídic Consultiu, i continua omplint-se el saquet amb els diners públics. I si estires la corda, apareixerà algun conegut teu, algun veí, algun antic company de faena vingut a més en les trames de la màfia de la cooperació, en la dels abocadors de fem... Cultura valenciana. Ploràvem, anit.

diumenge, 28 d’abril de 2013

Cita dominical / 234: Enrique Gil Calvo

Mirant els benestants.
Les classes benestants i les elits dirigents estan incomplint impunement les regles de joc, com revelen la seua massiva evasió tributària, la seua fugida de capitals als paradisos fiscals, el saqueig bancari fraudulent sufragat amb càrrec al contribuent, la depredació de les administracions locals per part de les seves xarxes clientelars i el clamorós finançament iŀlegal dels partits.
Enrique Gil Calvo, «Escraches», El País, 15.04.2013.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Un elefant dins d'una boa

La menuda llig en veu alta El petit príncep de Saint-Exupéry sense cap entrebanc i a tota virolla. Li l'acabem de regalar. Riu i em diu que no s'ha acabat d'enterar del que ha llegir, però en realitat m'ho torna a contar amb precisió. He triat l'edició en el format més gran, sense mirar de qui era la traducció. He confiat en l'editorial per l'aspecte del llibre. He rebutjat la «nova edició en valencià» titulada El príncep xiquet, perquè fea lleig eixe retolet en la portada i perquè l'edició era en format més menut. De fet, ni m'havia adonat d'eixe títol que contrafea la tradició i li donava un sentit ben estrany, almenys per a mi, acostumat a la versió francesa i a fer el trasllat literal. Si hagueren triat El princepet o fins i tot El príncep xicotet, ja m'haguera semblat que li buscaven tres peus al gat. Ja posats, qualsevol dia ho titulen El príncep nano. El canvis de percepció recreen el món, tal com intenta demostrar el petit príncep quan clava un elevant dins d'una boa... Un barret.

divendres, 26 d’abril de 2013

La intenció de ser

L'exposició que hi ha a l'hemicicle de les Corts ha estat un èxit de bon matí entre els treballadors de les Corts. Hi hem acudit a primera hora, davant la possibilitat que la retiraren, tal com demanaven alguns diputats de la dreta més estantissa, com ara Maluenda Verdú. La conclusió ha estat clara: són ganes de crear un conflicte sobre els fantasmes del blaverisme, que és una de les alternatives que tenen els del pp per a desviar l'atenció dels robatoris institucionalitzats, dels malbarataments, de les retallades econòmiques i de drets sense cap finalitat de bé comú... O simplement es tracta del cas peculiar de Maluenda Verdú, que voldria que la història haguera anat altrament, és a dir, pitjor encara, que en «aquells anys» el País Valencià no haguera tingut ni la mínima intenció de ser país i valencià.

Per mal que mos sàpia com ha anat el procés i el resultat que estem patint, mos queda eixe lluquet en la història.

dijous, 25 d’abril de 2013

Un elefant en les Corts dels encants

Del «guionista» del lio, més tard esdevingut embolic, i de l'autor de l'austericidi, arriba ara la nova paraula taslismà: trágala. Els guions que proposa en les Corts Enric Morera Català tenen estes coses, que busquen tocar algunes tecles, a vore com sona la flauta, a vore si l'imaginari coŀlectiu accepta eixes píndoles, que malauradament no acabem de saber si són realment humorístiques o pretenien ser ideològiques.

En el cantó contrari, els guionistes del pp amb el tripartit, que és veu que volen que siga un elefant de Lakoff en la botiga d'encants valenciana, eixes Corts cortesanes. Un nou butoni per als valencians. Amb tot, no crec que arribe al nivell de l'exposició històrica sobre els trenta anys de l'Estatut d'autonomia —que no ha estat mai votat pels ciutadans, recordem-ho—, que tant ha torbat Maluenda Verdú en comprovar que la realitat històrica no s'ajusta als seus deliris sobre la història dels valencians.

dimecres, 24 d’abril de 2013

A l'ampla

M'apanye dos articles d'Emili Casanova per al Kindle. Un és sobre els demostratius (1991) i l'altre sobre les conjuncions finals en català, particularment sobre «per a que» (1988). M'he llegit el segon de moment, perquè encara he de completar la fitxa sobre la qüestió (vegeu «Per a que mos ho pensem»). Passen els anys i la normativa actual continua ignorant la forma bandejada inicialment per Fabra, forma que documentem històricament —més del que sembla, fins i tot a partir del segle xv— i que dialectalment és ben present, i més encara en l'ús de cada dia.

Quant a les qüestions tècniques de l'adaptació, l'adaptació consistix a traure les imatges de l'article de Google Books amb el Google Book Downloader i apanyar-les amb el Gimp i encaixant-les amb l'Open Office en un document per a fer un pdf amb fulls de format b6 (o menors) —per a que càpien en l'aparell—. Si no es llig bé a la llarga, perquè el cos de la lletra és massa menut, es pot llegir perfectament a l'ampla. Ve a ser com la normativa, que si la mires a l'ampla, sol adaptar-se millor a les circumstàncies.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Reactius

En el diari Le Monde (23.04.2013) anuncien que finalment França esdevé el nové país europeu que aprova el matrimoni entre persones del mateix sexe:

Claude Bartolone, president de l'Assemblea Nacional, ha anunciat el resultat des de la trona: «Després de 136 hores i 56 minuts, l'assemblea ha aprovat el projecte de llei de que dóna accés al matrimoni a les parelles del mateix sexe."
En la televisió senc que han estat «i 45 minuts», però bé, eixe detall burocràtic no canvia el resultat. Encara que el que esta setmana mos ha enlluernat amb una foscor estranya han estat les resistències nacionalistes «republicanes» dels que han eixit al carrer contra esta mesura de llibertat, igualtat i fraternitat. Els drets i les llibertats s'han d'exercir i aconseguir cada dia, perquè sempre hi ha qui desitja restringir-los-els als «altres» o reservar-se els privilegis de la desigualtat, econòmica o religiosa, tant és. Acabe el dia interessant-me sobre què li deu picar a Fernando Savater de José Luis Sampedro. Alguna cosa sobre nacionalismes i el País Basc, pel que comenta en «Que decidan ellos» (El País, 23.04.2013):
Abunden els exemples respectables d'aquest últim tipus de ceguera, com el recentment desaparegut José Luis Sampedro, les aŀlusions al tema basc és piadós oblidar en estos moments de dol.
En general, quan es barregen eixos ingredients en la ploma de Savater, no cal esperar cap idea ponderada o lògica, tan sols un nacionalisme reactiu realment amarg.

dilluns, 22 d’abril de 2013

La llista noruega

Agarre el pdf-Shuffler per a fer que encaixen un poc millor les pàgines del The amateur emigrant d'Stevenson en el Kindle. Aixina em queda un text com si tinguera cos 8, que, santa Llúcia em conserve la vista, encara puc llegir. La idea és aprendre un poc més d'anglés i de traducció mentres lligc la versió catalana que ha preparat Anna Llisterri i que he d'afegir a la llista de les lectures actuals que apareix en la franja dreta d'este bloc.

Continuant amb la literatura, no sé massa bé per què ni quan en faré cas, però retalle una petita llista d'autors noruecs que trau el diari El País per a fer una lectura intensiva en eixa fornada literària, començant per Gran Manila de Kjartan Flogstad. De tant en tant —m'agradaria fer-ho més sovint, però es veu que no tinc temps— faig eixe tipus de lectures en context. Recorde que ho vaig fer fa anys seguint Literatura catalana dels anys vuitanta d'Àlex Broch, i alguna vegada més posteriorment, com ara per a llegir unes quantes referències importants de ciència-ficció. M'alce la llista noruega.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Cita dominical / 233: James K. Galbraith

Mirant les finances sense democràcia.
No sé com es pot descriure com a democràcia països que complixen ordres de les institucions financeres, com l'fmi o el bce. Si els votants només poden canviar els noms dels governants, però no les polítiques, la democràcia no està funcionant.
James K. Galbraith, segons Luis Doncel en «El euro va a sobrevivir a costa de los países de la periferia», El País, 14.04.2013.

dissabte, 20 d’abril de 2013

La flauta màgica

Passem per allà de nit, després que sonara la flauta màgica de Mozart al màzinguer de les arts de Santiago Calatrava. Hi ha qui botaria d'alegria com Marilyn amb l'invent, però ara que sabem què és realment eixa «infraestructura cultural» hem d'estar mirant —com Marilyn— cap avall, a vore on caurem quan acabe la musiqueta i la màgia. Fins i tot de nit s'observa que la vora del casc de trencadís està bufada. A dins, Takse diu que hi havia un sistema de ventilació que semblava un repic greu permanent de fons. La ventilació, precisament.

divendres, 19 d’abril de 2013

L'engrunsadora

En València el xic del forn em demana si sóc de la Marina o de més cap avall. En Gandia la fornera m'ha dit que la triara jo mateix. La tonya. En tenia una lleixa ordenada i plena. Encara he arribat, més tard, al futbet, on he hagut de fer de porter. Cinc gols m'han clavat, un o dos per culpa de la «falta de pràctica», deixe-m'ho aixina. I encara n'he salvat alguns. Hem perdut un dels partits de la temporada que no solem perdre. Ja tocava.

A ma mare no li agrada La vida breve d'Onetti, però diu que intentarà acabar-la per si de cas. En canvi, com que és massa gros per a les seues mans, m'enduc Los cipreses creen en Dios de Gironella. I li deixe La ciudad y los perros de Vargas Llosa, Todo son preguntas de Millás i Howards End de Forster (traducció de Toni Pascual). Té l'engrunsadora d'esquena a la finestra. La finestra mira al sud.

dijous, 18 d’abril de 2013

Normatius i filòlegs

La normativa lingüística és sabut que té relació amb la filologia de manera metonímica, per proximitat, per confusió de camins... Si de cas els filòlegs solen oferir coartades per als que fan la normativa. I prou. Per a fer i aplicar la normativa no cal tindre massa «amor» per la llengua. De fet, és habitual això, i els afectats són els texts, els autors i, ¡quin remei!, els correctors. A voltes s'esdevé que no són perjudicats. A voltes, «que no és com a vegades», que diu ma mare. L'article «Un país de filòlegs» de Ramon Ramon en la revista Núvol demana que fem un poc de porga i que provem a tastar les receptes que es poden cuinar amb ingredients i adobs diferents. Trobe que exagera amb els «tothom» que troba, que no estem tan malament, llevat que mos deixem dur pels humors del dia; per l'altra banda, no serà possible el que pretén. L'intent, però, és un bon inici, com dia l'acudit aquell.

dimecres, 17 d’abril de 2013

La millor política

He reconéixer que em resulta prou carregós haver de transcriure la consellera Bonig Trigueros. Per exemple, quan responia en una comissió (10.04.2013; en castellà):
Vosté sap l'admiració que he tingut sempre..., i aprofite que fa uns dies mos va deixar la millor política per a mi, amb diferència, del segle xx, i de molt, i de la història, que ha estat Margaret Thatcher. Jo defense al cent per cent els seus postulats d'una administració petita al servei dels ciutadans.
Però el que no té pèrdua no és que diga que admire eixa política anglesa, que ves a saber eixa admiració a què es deu, si a la guerra de les Malvines, on els anglesos van acudir amb el seu «petit estat» armat amb matamosques, sinó el cinisme tan vanitós que arriba a desplegar:
¿Vosté veu lògic que mantingam trens buits quan només l'utilitzen nou persones? ¡És que això ho estan pagant tots els ciutadans valencians! L'autònom que, per exemple, ha vist com han disminuït més de la mitat les seues vendes i no pot pagar les seues quotes... ¡És que eixe també em pot exigir a mi, com a responsable política que em dec a tots els ciutadans, eficàcia i eficiència en els recursos públics! I si vostè pot gastar 4, ¡no gaste 7! ¡I més en estos moments de tanta dificultat!
La consellera té una gran capacitat per a condensar en les seues intervencions arguments sense fonaments embolicats en faŀlàcies i adobats amb prepotència. I encara vullc pensar que almenys la conselleria pretén ser cínica, perquè espere que, a pesar del que sembla, hi haja alguna cosa més que una immensa i interminable buidor retòrica.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Vallers poc valletans

Rafel Moreno mos informa en la llista Zèfir que el Servei d'Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya té una guia de gentilicis ben extensa en pdf que es pot localitzar en Internet. Naturalment, me l'abaixe i, vaja, vaig directament al gentilici de la Vall (Valldigna): «valletà valletana».

Com que això no es correspon amb la realitat, almenys actualment —a pesar dels reculls de gentilicis que ho diuen—, els escric als del servei lingüístic del parlament català per a indicar-los que la llista de l'avl (pdf) i el que jo sé de sempre és que els de la Vall són vallers i valleres.

Em respon Núria Lucena (assessora lingüística del parlament català) molt amablement i em diu que ho miraran, tot i que valoraran que «valletà valletana» continue apareguent com a segona forma. Insistiré que això de valletà no és gens comú —almenys per la Valldigna.

dilluns, 15 d’abril de 2013

El putxero de Madrid

Anem a Madrid amb l'ave —aprofitant rebaixes i ofertes—. Almorzem en un baret on topem amb un cambrer brasiler que té una casa en Moncofa: «¡Molt bé!». Dinem en La Taberna de Daniela i hi ha dos taules més de valencians fent-se la versió centralitzada del putxero. En el vagó de tornada, uns escandalosos cursetistes de Verisure que venien de Sevilla armen escama fins a València.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Cita dominiclal / 232: José Ignacio Torreblanca

Mirant les ideologies nocives.
Per això, esta crisi, que la senilitat de Thatcher li ha impedit vore, parla per ella mateixa sobre fins a quin punt es disfressa d'eficiència econòmica i de lògica de mercat, cosa que no és sinó pura ideologia i interessos d'una minoria.
José Ignacio Torreblanca, «Thatcher y las convicciones», El País, 12.04.2013.

dissabte, 13 d’abril de 2013

Un viatge de Montaigne

A més dels entreteniments transcriptius —no he picat esta setmana res massa destacat que anara més enllà de la indignacó habitual davant d'algunes actituds increïbles en una cambra de suposada representació democràtica—, m'he entretingut preparant un pdf del Journal du voyage de Michel de Montaigne en Italie (1774): format B6 sense marges, tipus Georgia, grandària 14 (notes: 11) i poca cosa més. Li falten la majoria de les notes de la part en italià, que aniré afegint a poc a poc, tot i que trobe que no són realment necessàries, petits aclariments sobre l'italià que fa servir Montaigne. El penge ací, per si a algú li interessa llegir-lo.

divendres, 12 d’abril de 2013

El premi de l'Stevenson

M'arriba un dels exemplars de L'emigrant amateur de Stevenson (The Amateur Emigrant: From The Clyde to the Sandy Hook) que la traductora, Anna Llisterri, ha sortejat en el seu bloc Per a lectura i decoració. Ben editat per L'Avenç i amb el nom de la traductora en la portada, detall ben important, perquè la traductora, al cap i a la fi, és l'autora del català que llegirem. Anna Llisterri hi afig una nota i una dedicatòria per al premiat, aixina que es tracta ja d'una petita joia que llegiré amb més interés encara:

Un gir del mercat pot ser una calamitat tan desastrosa com la retirada francesa de Moscou, però com que no es presta a descripcions gaire animades, esdevé una xifra sense importància als diaris del matí. Per molt que ens hi esforcem, no som economistes nats. L'individu ens afecta molt més que la massa.

I diries que el present sempre passa, sense parar de passar i repassar.

dijous, 11 d’abril de 2013

Poc avivats

Li escric a l'alcaldia de l'Ajuntament de Moncofa:

He vist que l'Ajuntament de Moncofa disposa d'una Oficina Municipal de Promoció i Ús del Valencià, però no localitze en el web municipal l'adreça electrònica d'eixa oficina ni el telèfon ni qui és la persona encarregada d'eixa oficina. Vos agrairia que em féreu arribar eixa informació i que l'ampliàreu també en el web municipal.
En eixe mateix sentit, comprove que en Cocentaina han canviat el logotip i algunes altres dades del servei lingüístic —ma mare diria que «s'han avivat en palometa», per fer la broma sobre el nom—. Faig les modificacions oportunes en la pàgina del web Eines de Llengua dedicada a localitzar serveis lingüístics, que deu ser una faena prou sobrera, però, vaja, eixos gats valencians pentine.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Cruixits

Política de patiment N'hi han que fingixen que s'escandalitzen per les escridassades públiques, els escratxos (escraches en argentí), eixos cruixits del cos social. De fet, volen que el problema siguen els escraches i no les causes d'eixa expressió de la indignació, que no són ni els desnonaments ni la voluntat de coartar l'activitat pública, sinó la impossibilitat per als ciutadans de participar en el diàleg polític, en l'elecció, en els controls i en el rendiment de comptes. Però si la cosa acaba desviant-se cap a la terminologia, doncs, faig unes quantes propostes més:
  • pressipop: abreujament «pressió popular».
  • informacrits: hi ha diputats que només estan disponibles per als crits ciutadans.
  • disciplina social: contra la disciplina de vot partidista en els parlaments.
  • cruixit: s'assembla a la forma argentina i pertany al bagatge català.
  • L'última és la bona, la que cruix.

    dimarts, 9 d’abril de 2013

    Els diners dels ERO

    La jutgessa que ha declarat improcedents els acomiadaments de l'ero de Telemadrid —això apujaria les indemnitzacions de manera substancial— sembla que no entén raonable que una reducció del 10 % del pressupost de l'ens justifique l'acomiadament del 85 % de la plantilla. Perquè actualment la mitat dels treballadors de l'ens són caps. Això és, ¿no?, tal com s'esdevé en el model capitalista depredador de les dretes, el 90 % dels diners de tots se'ls emporten les camarilles socials i institucionals.

    dilluns, 8 d’abril de 2013

    Borinot pegolí

    borinot pegolí

    Diu ma tia anglesa que el bumble bee fa tanta gràcia en anglés com el borinot valencià. En canvi, en castellà, diu que l'abejorro és malsonant, despectiu. Casualment, després d'haver parlat sobre això a partir d'un ninotet guerrer que es diu aixina que tenia el meu nebot , Bumble Bee, vaig provar ahir d'enfocar-ne un baixant del Miserà, vora Pego. Però no hi va haver mans, la càmera d'urgència que tinc ara mateix no dóna per a més.

    diumenge, 7 d’abril de 2013

    Cita dominical / 231: Joana Rubio i Francesc Puigpelat

    Mirant els dialectes.
    Els dialectalismes en català són perfectament correctes i enriqueixen la llengua, especialment l'oral. Per tant, és un error que un orador renunciï al seu accent o a les seves formes lingüístiques peculiars en favor d'un estàndard neutre.
    Joana Rubio i Francesc Puigpelat, Com parlar bé en públic, 2000 (2007), pàg. 73.

    dissabte, 6 d’abril de 2013

    Munt de cadires

    N'hi havia per a llogar-hi cadires, devia estar pensant la imputada, sense somriure amb la gracieta. Un munt de cadires. La família, al capdavall, no la tries i el que n'hi ha, juga. Les amistats, però, ai, tenen deixen sempre el reflex de les teues eleccions. Diu Antonio Penadés (El País, 21.03.2013):
    A diferència de qui delinquix de qualsevol altra manera per a lucrar-se, ells envoltaven els seus actes d'una normalitat espaterrant, fins a eixe punt estaven habituats a robar. De fet, eren un grup de malfactors que acompanyaren Blasco en totes les conselleries que va dirigir [...]
    Amics, els dits, que diuen.

    divendres, 5 d’abril de 2013

    Cosa del poble

    Vaig en tren i arribe a Carcaixent. Pareix que siga dia de festa. Silenci, ocells, gos, passes. Estic desendollat i podria ser que no me n'haguera assabentat. Ma mare em diu que no, que és cosa del poble, que no és com València. Em quede un poc estranyat, però deu ser això viure «al poble». I converses de mitja hora per a aclarir si sóc més fredolí i necessite tres corfolls o quina peça de roba calfa més. I sempre els peus gelats. Una sort, el periquito del tendur.

    dijous, 4 d’abril de 2013

    Entreverat

    Apunt anecdòtic sobre l'hospital de Gandia: un batibull de converses idiomàticament entreverades. I un vàter de corredor lamentable.

    dimecres, 3 d’abril de 2013

    Incomprensió nacional

    Misteris lingüístics

    Núñez Feijóo, el president del govern gallec, va fer una roda de premsa (El País,, 02.04.2013), i el periodista José Precedo escriu:

    Durant 40 minuts i en castellà per a facilitar la comprensió dels mitjans nacionals, segons s'encarregà de recordar [...]

    La «comprensió» que equival a la incomprensió, no tan sols per les excuses inversemblants de Feijóo que pretenia justificar les seues fotos de joventut fent vacances amb un narcotraficant, sinó perquè els denominats «mitjans nacionals» (ei, sense sentiment nacionalista) envien periodistes a Galícia que no entenen el gallec. És a dir, Feijóo no fea més que reforçar la incomprensió del gallec.

    Una cosa semblant m'ha passat amb una transcripció de hui. D'una banda la diputada Albiol Guzmán parla de «Orihuela» en lloc d'Oriola durant la seua intervenció sobre El Ravaloche; a continuació, la diputada Oltra Jarque intervé directament en castellà «perquè» està parlant d'Oriola. Pel que sembla, en eixa comissió hi havia veïns d'Oriola, i és veu que, segons Oltra Jarque, tenen el privilegi de la «incomprensió» del valencià. ¿O devia ser simplement cortesia parlamentària? No ho sé, però em passa pel cap que malament estarà que els d'Oriola hi vegen la «submissió lingüística deguda». Quan es tracta de ser «nacional», és el que cal.

    dimarts, 2 d’abril de 2013

    Postals remeses

    Els Catarres

    S'ha comentat un poc això del suposat «quitament» o «quitança» als depositants dels bancs de Xipre. No era res d'això, però té igual, mirem el món a través del que diuen els mitjans en castellà (i també compartim la mateixa pressió ideològica, és clar). Per tant, tampoc mos ha d'estranyar que si en castellà en diuen «quita» ací en direm «quitança» o qualsevol terme de la família que li s'assemble, sense parar-mos massa a analitzar si realment el concepte és adequat en castellà, que és des d'on mirem el món quasi tots els catalanoparlants.

    Per contra, en francés crec que n'han dit «ponction» o «prélèvement» que no té a vore amb deutes sinó amb «sagnia», «deducció», «descompte»... Seria un altre punt de vista. No sé si l'han fet servir en català a la Catalunya del Nord, però per ací les paraules mos les raciona la patronal espanyola (tal com comentava de passada fa uns dies Anna Llisterri en el seu bloc Per a lectura i decoració). per tant, en farem una traducció més bona o més roín, però una traducció.

    Per sort, hi ha racons on tenen un altre punt de vista: en Spotify no sé ben bé per què, em recomanen per sorpresa el disc Postals dels Catarres. Fantàstic, una «remissió» a altres coses.

    dilluns, 1 d’abril de 2013

    Autoritarisme competitiu

    Sense competència
    S'acaben estos dies de vent i passions superlatives. Tornarem demà a les Corts on continuarem amb l'espectacle que descrivia Moisés Naím («Hugo Chávez: lo bueno, lo malo y lo feo», El País, 07.03.2013) quan parla dels règims autoritaris competitius:
    Els dirigents hi obtenen el poder per mitjà d'eleccions democràtiques però després canvien la constitució i altres lleis per a debilitar el sistema de control al govern, i aixina s'asseguren la continuïtat del règim i la seua autonomia quasi absoluta i, al mateix temps, conserven una pàtina de legitimitat democràtica.
    Talment en això és en el que s'ha convertit el parlament valencià, com a conseqüència lògica del sistema d'elecció dels diputats i del funcionament dels partits polítics. D'això sí que mos en podrien fer quitis...