dijous, 28 de febrer de 2013

Tirant al bloc

Encara estic mig torbat per les esmenes que ha fet l'Institut d'Estudis Catalans en el diec2. No és natural conforme està plovent, aixina que hi puc apreciar unes raons atmosfèriques afaenades rentant i refrescant els caps pensants embolicats entre l'etimologia i la simplicitat ortogràfica.

Acabe la primera fase de l'adaptació per al Kindle del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Com que totes coses em costen tant de polir i no sé si mai ho acabaré tal com havia pensat (fent un ¡bloc! amb el text complet), de moment deixe la versió actual en el dropbox (ací) per si algú té interés a pegar una llegideta al llibre clàssic valencià per antonomàsia en l'aparell que s'està menjant el món de paper.

dimecres, 27 de febrer de 2013

El boirum del blog

Quan els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona comentaven en el seu web Sens Dubte («bloc o blog») que «l’opció etimològica ens sembla més adequada que l’opció popular», no l'erraven gens en assenyalar el fet que es tractava d'una confrontació entre registres de la llengua. Es veu que d'una banda hi ha els qui preferixen adoptar les formes etimològiques, encara que siguen excepcions en el codi ortogràfic català; i d'una altra banda, hi ha els que preferim adaptar les formes i evitar les excepcions. Segons el Diccionari invers de la llengua catalana:

Mots que acaben amb -og

Mots que acaben amb -oc

buldog, psicagog, pedagog, psicopedagog, sialagog, colagog, demagog, emmenagog, hidragog, galactagog, litagog, mistagog, grog

oc, boc, saboc, siboc, alboc, emboc, perboc, cóc, coc, sobrecoc, trícoc, estafilococ, diplococ, pneumococ, gonococ, enterococ, estreptococ, mixococ, albercoc, doc, badoc, badabadoc, diàdoc, colèdoc, diplodoc, foc, guardafoc, tallafoc, contrafoc, matafoc, botafoc, correfoc, pioc, joc, jóc, bajoc, telejoc, tripijoc, aloc, badaloc, estaloc, xaloc, bloc, monobloc, cloc-cloc, pendeloc, floc, contrafloc, petifloc, gloc-gloc, ventríloc, lloc, milloc, pilloc, enlloc, benlloc, conlloc, agàl·loc, moc, noc, renoc, sínoc, poc, capoc, tampoc, roc, broc, croc, aladroc, groc, gorjagroc, camagroc, becgroc, panigroc, enroc, recíproc, barroc, derroc, enderroc, curroc, troc, soc, bossoc, toc, retoc, entretoc, bitoc, pantoc, estoc, nòstoc, unívoc, biunívoc, equívoc, inequívoc, xoc, electroxoc, anyoc, manyoc, renyoc, pinyoc

M'entere a través del bloc Per a Lectura i Decoració d'Anna Llisterri que l'iec ha decidit aventar el boirum del problema admetent només la forma blog allà on de l'smog havíem tret la solució bloc —que havia estat avalada des de fa anys pel Termcat, pel gdlc, el mitjà Vilaweb i molts altres serveis de publicació.

Poc dalt o baix, tot continua com díem fa uns anys en «Aigua per a les falles i els blocs». Quasi damunt de les falles, anem ja amb els trons de bac.

dimarts, 26 de febrer de 2013

Recaptera de paraules

L'Institut d'Estudis Catalans incorpora el valencià Vicent Pascual Granell a la Secció Filològica. Una neboda meua buscava un gerrot per a les flors que li havien dut a l'àvia. L'avi —mon tio— havia faltat la vespra. Una cosina meua comentava que hi havia qui tenia un gos que anava roder pels carrers i els camins del poble, l'Alqueria de la Comtessa. Li recomanen a l'àvia que d'ara en avant es torbe cosint davantals. Vaig participar en la correcció d'un diccionari de Vicent Pascual. En totes estes faenes hi ha errors, i en esta hi havia un «aceite» intrús que m'esmussa cada volta que el veig. Crec que la competència en el sector es va menjar l'aventura editorial. L'editor de Tabarca, Josep Llorens, em va pagar molt correctament, a pesar que li van semblar un excés els meus càlculs d'hores i euros. Vicent Pascual l'havia convençut. A Aureli, a eixes hores del matí, no li sona gens això de la recaptera que diuen per la Marina. Al seu nord calitjó ell tenia el saquet.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Formats digitals

Ja que l'autor ha tingut la gosadia de fer la faena i llançar-se al format electrònic, em descarregue de la botiga de Kindle el llibre de Sico Fons, un poc per fer pàtria, un poc per vore de què va la cosa. Un clic i ja el tinc. Que el llija costarà més, perquè tinc massa coses per davant.

Ara mateix tinc alguns llibres pendents. En primer lloc, i serà l'últim a eixir, la primera versió del diccionari, que tardarà, perquè com ell puc fer servir en el format Word i la faena és més llarga del que sembla, vaig afegint paraules, però no m'acaba de llançar a editar-ne el contingut i el format. En segon lloc, l'edició per al Kindle (en un pdf b6-iso) del Tirant lo Blanch, que ja quasi la tinc. Després voldria adaptar la Revista de Llengua i Dret, el número 58, amb el mateix format. I el que sembla que serà més complicat, les Converses filològiques de Pompeu Fabra, que ja he vist que el Calibre fa una conversió deplorable a mobi.

L'únic entrebanc per a acabar res de tot això, és clar, són les hores que no tinc i la facilitat que sí que tinc per a passar d'una cosa a una altra i no acabar-ne cap.

diumenge, 24 de febrer de 2013

Cita dominical / 225: Ronald M. Dworkin

Mirant la vida.
Sense dignitat les nostres vides serien tan sols un parpelleig. Però si aconseguim dur una vida bona, creem alguna cosa més, afegim una nota a la nostra mortalitat. Fem de les nostres vides petits diamants entre l'arena del cosmos.
Ronald M. Dworkin, Justice for Hedgehogs, 2011.

dissabte, 23 de febrer de 2013

Errors apòcrifs

Sembla que algú ha estat jugant amb la interfície de Blogger, que era un poc limitada, si vols, però simple i fiable. No anava malament. En canvi ara tot són codis innecessaris que no havia pensat d'incloure i altres inconvenients que no entenc per què han aparegut. Sembla que hi hagen fet una reforma contra els usuaris. M'hauré de pensar si recórrec al Wordpress.

Actualment passa això, que vols millorar una cosa i l'empitjores. Posem per cas que Rajoy Brey (i qui diu Rajoy diu Fabra Part) pretenia resoldre el problema de la desocupació. No ha aconseguit res de positiu i, a més, amb l'excusa que la seua reforma laboral només ha afegit un milió dels sis milions d'aturats que n'hi ha en Espanya —els altres els va «heretar» del període socialista—, encara ha aconseguit empitjorar la percepció que tenim dels polítics. Si ja n'hi havien cinc milions i el que fas n'afig un altre, ¿no deu ser que ho estàs fent ben malament? I aixína, està clar és que els que trauen profit de tot això voldran continuar per eixe camí i, certament, els governants del Partit Popular mos fan seguir la senda amb el cap catxo. La conclusió és clara, tant si és fotocopiada com si és apòcrifa.

divendres, 22 de febrer de 2013

Per allò

En algun lloc de la conselleria de cultura valenciana han assimilat definitivament una concepció peculiar del que és una llengua —és clar, el valencià—: la traducció del castellà. És aixina com podem arribar a entendre per què la consellera de cultura Catalá Verdet inclou en els seus discursos parlamentaris tants «per allò» inintel·ligibles quan en realitat vol dir «per això».

Em diuen que el cap que porta avant eixe màtrix lingüístic no descansa els festius ni els caps de setmana. Bé, això és una mala interpretació que fan els profans d'eixa activitat tan exigent. Si recordeu el film Matrix dels germans Wachowski, per a eixa persona no hi ha més realitat que la que li fa somiar la màquina. En este cas la màquina no és Matrix sinó que es tracta de la plataforma de traducció Salt, i el somni que fa somiar és un món traduït al valencià. Això vol dir que, per a poder alimentar eixa fantasia de torsimanys funcionaris delirants, l'original, la realitat, s'ha de produir en castellà. Hi ha salts pitjors i millors —i el llibre de la imatge en tracta un de terrible—, és clar, però el que compta és el camí, «per allò» que dien aquells.

dijous, 21 de febrer de 2013

Reciclatge de codi


Un poc de codi per al Multicerca:


<script type="text/javascript">
  function searching() {
   var t = document.getElementById('xxxsearch');
   parent.dadesnoves.location = 'http://***' + t.p_valor.value;
 
  }

</script>

<form id="xxxsearch" action="javascript:searching();" method="post">

<p>Paraula/es:
<br><input name="p_valor" /> 

<input onclick="searching()" type="submit" name="submit" value="Cerca" />
</form>
Supose que encara és més simplificable i aclarible, però no en sé més i ja em servix aixina. Amb això aconseguixes un quadre de cerca on escrius una paraula i, en fer clic, el resultat correspon a la pàgina de l'entrada corresponent del diccionari. Això funciona en el cas dels diccionaris que construïxen l'adreça de les seues entrades d'eixa manera. En el cas del Multicerca, això funciona en el cas dels diccionaris Merriam-Webster (49) i Collins (49.1) i altres. El codi el vaig agafar de la versió antiga del cercador dels vocabularis de la Universitat Jaume I, que fa temps que van deixar de funcionar —em van dir que els tornarien a activar, però no res: almenys he pogut reutilitzar-ne el codi.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Vec que anigué...

toc

Sembla que s'estan estenent algunes persones... del passat simple del verb anar, sobretot anigué i anigueren, que són les que més he vist. La diputada Mollà Herrera ha fet servir anigué en una intervenció parlamentària. Esta xica té un estil, un vocabulari i una sintaxi bastant inestables i peculiars, i sol aportar curiositats dialectals que em sorprenen. Tant poden vindre del seu dialecte del sud del País Valencià com d'altres dialectes més llunyans que s'han vist afavorits per a la difusió llibresca o mediàtica. He pogut localitzar estes formes principalment al sud del País Valencià, però també a Vila-real i més amunt (crec que era Molins de Rei o Sabadell, ara no ho recorde), a més d'una referència antiga en l'Alguer.

Els ho consulte a la xarxa de collistaires de Migjorn, a vore què em diuen sobre l'extensió que tenen, per si de cas és un fenomen com el de vec (de vore), forma antiga que també s'ha estés actualment a tot arreu, com aquell que diu, però que no apareix entre les formes comunes que donen els manuals sobre la flexió verbal.

Doncs, vec en la tele que Pere Navarro ha demanat que el rei d'Espanya abdique. No sé si volia fer un toc en política internacional. En tot cas, que abdique, vaja. El rei i tota la rècua, és clar.

dimarts, 19 de febrer de 2013

Una mica de fracking


L'acudit és tan clar i explicatiu que quasi que no cal dir res més. Ací, al cap i a la fi, si feren una mica de fracking per baix de moltes urbanitzacions irracionals i degradants, podria ser que fóra un bona tècnica per a una altra finalitat, com la d'aprofitar eixa virtut de «destrucció creativa» que sembla tindre. Fins i tot ho podríem aplicar en el llit del riu que travessa València ciutat, on hi ha uns parc temàtic d'edificis relacionats amb la cultura de la morterada que, a més del que van costar de construcció són una ruïna de permanent. Tans grans obres allà pegant-los el sol, i ni una placa solar. En lloc d'engolir-mos-les com a punys, que se les engulga el riu.
Acudit tret del web Empirewire.

La vinyeta esquerra: «L'explicació de l'hidrofracking. Bàsicament, injectem productes químics a la terra i corrompem el subministrament d'aigua mentres fem l'extracció de gas natural.»
La vinyeta dreta: «L'explicació de l'hidrofraking polític. Bàsicament, injectem diners en la butjaca dels polítics i corrompem el procés democràtic mentres fem l'extracció dels guanys empresarials.»

dilluns, 18 de febrer de 2013

Fumats d'opi

L'opi de la política
La consellera Bonig Trigueros dia (14.02.2013) mig torbada per l'exaltació dialèctica:
[...] como dijo aquel gran político, de izquierdas, la política es un arte de realidades y de proyectos, no un fumadero de opio, señorías. Mire usted... Sí, lo dijo Indalecio Prieto en 1939.
[...]
Errare humanum est, decía César.
Llàstima que la seua gestió s'acoste amb el mateix rigor a l'interés públic. Era innecessari el recurs a Indalecio Prieto, però, vaja, per la documentació sobre la frase que podem trobar (estudi de Ricardo Miralles), la citació no és de 1939 sinó de 1918. Va encertar l'autor, que és el que pretenia: aconseguí l'efecte d'exhibir un poc de cultureta llibresca i s'apropià d'un altra referència de l'oposició socialista. No està malament, tot i que tot això siga ben inútil i un malbaratament de recursos per a la ciutadania. La citació llatina següent, que atribuïx a un tal «César» (sense més especificacions), ja deu pretendre algun honoris causa peperum. El seu César, si és que parlava llatí, la podia dir, és clar, però el cas és que els llibres de citacions llatines mos envien a un repetit però no del tot confirmat Sèneca, i a un més probable sant Jeroni (amb la forma errasse):
Igitur quia et errasse humanum est; et confiteri errorem, prudentis: tu quicumque reprehensor es, tu me obsecro emenda praeceptor, et verbum de verbo exprime.
Això caldria, tal com dia sant Jeroni, algú que corregira un poc el discurs parlamentari, no sols per la forma, sinó sobretot pel contingut, perquè hi hauria d'haver debat ciutadà d'idees, de propostes, no tan sols exhibició de mentires per a estafar la ciutadania. Però és el que n'hi ha.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Cita dominical / 224: Almudena Grandes

Mirant les tenebres democràtiques.
No mos enganyem. L'opacitat és un ingredient fundacional de la nostra democràcia. No té sentit exigir transparència a unes institucions que van nàixer entre tenebres. Ha passat el temps d'obrir les finestres i ventilar una porqueria que mos arriba a la cintura. La regeneració ha de ser literal, completa, perquè els pedaços es corrompen més de pressa que els silencis.
Almudena Grandes, «Entre tinieblas», El País, 11.02.2013.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Bambolles en el fang

S'ha buidat la mar, quasi, però hi ha iots que encara suren, els patrons es deixen dur per les ones, eviten amb petits tocs de timó les costelles dels cossos i dels vaixells afonats i repelats que els corrents a penes poden traure del llot. Amb unes boies ací allà fan regates els caps de setmana. Tapets nous sobre les taules i unes olivetes. Les dunes s'han mogut per les platges, s'han menjat les dutxes, els peus de les palmeres i les marques on planten els casups de begudes. Pagarem per a tornar a omplir la mar i per a netejar les platges, per a reparar les dutxes i per a subvencionar amarradors. Els patrons pengen a popa un fanalet i una bandera. El fang fa bambolles.

divendres, 15 de febrer de 2013

Brams (im)polítics

Castells en l'aire
Una de les característiques de la política valenciana actual és el paternalisme costumista. És lamentable i vergonyós, però encara podem sentir en les Corts intervencions parlamentàries que busquen l'autocomplaença de la manera més embafosa. Diu Serra Cervera en les Corts:
I això és un esforç en recursos humans, en recursos econòmics, i això és estar al costat dels que produeixen en aquesta terra, dels que estan alçant la persiana cada dia, de petites indústries, de petites empreses i de gent que creu en les seues possibilitats.
Ja hem vist que molts polítics estan sempre al costat, sempre ahí, presents, que no se'n van ni amb aigua calenta, esperant a vore què poden ramblar en qualsevol descuit del qui alça o acatxa la persiana, de qualsevol que acatxe el llom... Eixe és l'«esforç» que fan eixos polítics professionals de l'escó o la poltrona pública, en el parlament o en la llotja del camp de futbol... Tot això no és política, sinó extorsió, especulació, arribisme, monopoli de la representació, opacitat, ocultació dels diners públics... La política s'hauria de fer precisament a partir de tot el contrari, no a partir de l'última declaració de renda del president del govern, sinó de tots els comptes públics des del naiximent mateix del sistema polític democràtic, tant si parlem de les dietes per acudir a comissions parlamentàries —i que amb tanta desimboltura s'embutjaca Maluenda Verdú (veg. El País, 07.02.2013)— com dels diners que costen els aparcaments dels cotxes dels diputats o la perruqueria de la reina (tal com s'esdevé al Regne Unit de la Gran Bretanya).
Però encara serà pitjor, perquè és la inèrcia d'este sistema impolític, apareixerà la consellera Bonig —emulant Micalet Garcia—, que ho acabarà d'adobar bramant contra el socialistes, Zapatero, els republicans i els catalans.

dijous, 14 de febrer de 2013

En B

Els de l'avl conviden a una jornada sobre Josep Giner i Marco per a l'1 de març del 2013, que cau dissabte, aixina que podria ser que mos hi acostàrem. Hi ha un petit problema, però, ja que no trobe en el web de l'avl la possibilitat d'inscriure-s'hi, a pesar que el programa mos hi remet per a eixe tràmit. Els avise per a que ho resolguen, si és possible. Sort que donen una adreça de correu electrònic també per a això de les inscripcions.

De passada, els recorde que a mitjan desembre passat els vaig demanar per paulatinament, que no apareix més que en el diccionari del Salt 2.0 i supose que era una errada. No m'han contestat. Actitud massa habitual, vaja, en l'administració pública valenciana. I ho dic jo, que sóc funcionari... Per això mateix, perquè l'atribució i la responsabilitat per a decidir sobre eixes millores és política, dels càrrecs polítics —i dels assessors que cobren per a res de bo—, a pesar del que pensen uns quants visionaris amb males llums com els caps de la patronal (Juan Rosell i companyies gens recomanables) i els del pp allà on no governen ells.

Per cert, la mostra més gran d'eficàcia pepera l'estan patint ara els acomiadats de la Radiotelevisió Valenciana. Després d'afonar econòmicament i èticament la televisió pública valenciana, als treballadors que han fet fora —amb criteris d'objectivitat: ¿què deu ser això? ¿L'administració no es regia pels criteris d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat?— segur que els fan una liquidació en B de Bàrcenas, de Blasco, de «busca't la vida»... En resum, de Burrera, —amb majúscula genuflexa, si cal—, que no sembla que mos se cure en este país.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El fons de l'educació

Timbres antics

Per error afortunat, un collistaire de Migjorn reenvià una versió revisada d'un acudit sobre l'educació. L'acudit acabava aixina:

«Ebaristo, labriego y leñador, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediario es un kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 100 pabos al bender espekulando un mogollón d leña». Bibe al hoeste de Madrid esplotando ha los magrevies. Lleba a sus ijos a una esjuela de pago.

Em passa pel cap buscar la versió original de l'acudit i trobe que ja circulava l'any 2009 per Cuba, segons trobe el bloc Secretos de Cuba, que em remt a Octavo Cerco de Claudia Cadelo, que em remet a una altra «mala» educació més greu encara que la nostra, i amb el mateix fons, a pesar de les façanes ideològiques. Claudia, blocaire combativa, em fa escoltar la cançó Epitafio para Vladimir Vysostsky, versió del tema de Jacek Kaczmarski cantada per La Babosa Azul.

Si regires un poc més, per exemple, en anglés, trobes l'acudit en 2005. La xarxa reescriu i revisa la història, si vols, però el fons és el que cal retindre, perquè les formes (sobres, diners negres, dietes no declarades...) ja vegem que sempre mos sorprendran.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Refugi contra la ciutadania

Des de la guerra civil

Diu que una iniciativa legislativa popular (ilp) requerix 500.000 firmes en Espanya; 50.000 en Itàlia i 35.000 en Portugal. La democràcia es mesura també per la possibilitat d'accés i d'intervenció dels ciutadans en les decisions públiques. En este cas són faves democràtiques comptades i els comptes no ixen. En Suïssa (50.000 firmes) cada trimestre s'editen en un llibret i es voten diverses ilp.

Per contra, les ilp ací se les ventilen a les portes del parlament espanyol sense més explicació. Ho han fet ja una setantena de vegades. Anaven a fer això els del pp amb la ilp per la dació en pagament, però es veu que s'han enterat que hui hi ha hagut tres suïcidis a causa dels desnonaments. A més, havien decidit admetre una ilp per a declarar bé d'interés cultural la tortura física, ètica i estètica de les corregudes de bous. I els dirigents del pp deuen haver pensat que l'associació d'idees era massa evident i que tampoc calia que es suïcidaren políticament ells clavant-los l'estoc als ciutadans contra els desnonaments injusts. Ara, però, no cal confiar en el que faran, perquè segurament eixirà una llei sense trellat que no aportarà cap millora social. I avant, a cobrar dietes i sobresous. I amb regulacions aixina és fàcil pensar que els parlaments són, això, un refugi... contra la ciutadania.

dilluns, 11 de febrer de 2013

En retirada

Educació sense valors

Vaig començar este bloc abans que punxara la bambolla, l'endemà de l'enterro del papa Joan Pau ii. Hui és el dia que el seu successor Benet xvi ha dit que s'ho deixa, d'ací a uns mesos, però que s'ho deixa i que se'n va a un convent de mongetes. Seria llavors una bona excusa per a deixar-m'ho jo també i retirar-me a un d'eixos poblets saludables de l'interior espanyol sense quasi habitants que sortegen les seues terres a canvi d'un poc de sang nova. El cas és que en eixos poblets no n'hi han mongetes per a fer les faenes pròpies del seus sexe..., perdó, de la seua devoció.

Parlant d'amor sense sexe, tornen a les Corts les compareixences vergonyoses en la comissió d'investigació del saqueig de la cam, eixa entitat de crèdit que en tenia molt però del fals, del que no té fonament, amb so de la llanderola rovellada que els polítics i sequaços que els assessoren per torn van omplir els òrgans directius. Molt d'amor del fals a la veritat i poc d'intercanvi de fluids, molta sequera inteŀlectual i ètica i poca responsabilitat de ningú. La història és la mateixa que la de l'extinta Televisió Valenciana, que finalment ha fet fora els treballadors, perquè el saqueig ja s'ha completat. I tot és li un li diu el mort al degollat.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Cita dominical / 223: David Trueba

Mirant la contaminació política.
El fàstic no cotitza en borsa. La toxicitat de l'aire no es mesura tan histèricament com la prima de risc. Ningú no trau rèdit d'apostar per la salut i la qualitat de vida. Una llàstima, perquè no sembla que mos hajam d'alliberar massa prompte de la mania de respirar.
David Trueba, «Ahorar», El País, 07.02.2013.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Mòmies empresarials

Pensament antic

Magdalenes fetes d'una varietat antiga de blat que es diu kamut, diu la fornera. Es veu que el cereal s'ha posat de moda perquè té algunes virtuts antigues que resulta que són novetat, i això s'aprecia, ara que les novetats sovint són indigestes o no tenen gust ni color. O tenen totes el mateix gust i el mateix color imprecís. Com el color del pensament abstrús del substitut de Díaz Ferrán al cap de l'empresariat espanyol, Rosell, que sembla que ha dit que sobren funcionaris tocant-se el nas i mirant de «de crear lleis»... Fa menys de dos anys volia acabar amb els «funcionaris prepotents» i amb els que s'apuntaven a l'atur «perquè sí». El blat kamut prové de l'antic Egipte, diuen. Rosell també demostra que s'ha trobat el pensament en alguna excavació arqueològica, al costat de les mòmies dels empresarials Díaz Ferran, Urdangarin i Francisco Correa de l'època. Sort dels funcionaris que els van momificar.

divendres, 8 de febrer de 2013

Somnis preferibles

El valencià fuig en tramvia

Hi ha dies en què un petit canvi, una variable que quadra en el codi, un entropessó amb una pilota que es convertix en gol, són una alegria, un petit somni que es complix. Fet això, hem de tornar a gaudir de l'esforç diari sense recompensa massa evident. Com ara haver de tornar-li a dir a un altre lletrat que, en una institució com les Corts, no hi ha res que faça preferible deixar el valencià de banda en els procediments de la institució, a pesar que a algú li semble raonable que un petit abatoll de faena provoque un curtcircuit que sempre es resol igual, el valencià, per a més avant. Això és mala gestió lingüística, per dir-ho espaiet.

Com que a continuació la mesa de les Corts envia el calendari laboral només en castellà, doncs, tot quadra, ¿no? El firmen el president Cotino —del pp— i la secretària Martínez —del psoe—. Per molt que s'hi pose flocs la diputada Crespo Domínguez —del psoea— en la comissió de política lingüística, la secretària ho ha firmat i no sabem que els socialistes hagen protestat mai per eixe bandejament de «l'altra» llengua oficial.

Doncs, això, el codi del Collins que quadra en el Multicerca (49.1) i un gol contra les Corts, precisament. Els guanyem tres a u i suem un poc.

dijous, 7 de febrer de 2013

Poor white

Gallina bianca

Estem pegant-li voltes a això de les traduccions, i deu ser per això que en la noveŀla Tinker Taylor Soldier Spy (1974) de John le Carré (i en les versions francesa, catalana, castellana i italiana) trobe açò:

  • Jim Prideaux was a poor white of the teaching community.
  • Jim Prideaux était le pauvre Blanc de la communauté enseignante.
  • Jim Prideaux era un pobre desgraciat dins la comunitat docent.
  • Jim Prideaux era un paria en la comunidad docente.
  • Nella comunità degli insegnanti, Jim Prideaux non sarebbe certamente diventato la gallina bianca.
  • Això del «poor white» apareix en el Merriam-Webster, el Collins i també l'Oxford, però em deixen dubtant sobre si realment eixe concepte, que situen als eua, és el que l'escriptor ha volgut traslladar a Anglaterra. Com que no en sé més, supose que sí. De fet, en les traduccions la cosa està clara, excepte en la versió francesa, ja que no he sabut localitzar en francés eixa expressió calcada de l'anglesa. Ara bé, sembla que la que més recrea l'expressió és la versió italiana, que pareix que aixina s'acosta més a la connotació del sentit original. L'estava llegint en català, però puga ser que alterne de tant en tant amb la versió italiana, sobretot si manté eixe to.

    dimecres, 6 de febrer de 2013

    Premi al núvol de la traducció

    Traduccions de cap

    Els editors de Núvol han decidit fer un pas més i tirar avant un premi a la millor traducció al català del 2012. Em sembla una bona idea, ja que s'ha parlant tant de la traducció i de les qualitats o mancances que tenen. Mancances especialment en català, que també té daixons la cosa. En realitat, tot i que l'avaluació de la qualitat és una apreciació ben subjectiva, en català deu estar en la mitjana dels països que dediquen la mateixa inversió a l'educació i al coneixement de les llengües. I pocs milacres més.

    Per cert, m'ha vingut al cap la idea que, a més de votar una bona traducció i raonar per què, també seria interessant de votar-ne una de roín, explicant per què, i que este vot li restara mig punt (o sumara mig punt negatiu) en la puntuació del candidat al premi. Com que tot és subjectiu, el que a u li pot semblar roín a un altre, mel de romer, doncs, això almenys fa «visibles» tots els traductors i traductores —n'hem parlant alguna vegada ací mateix—, que també és del que es tracta, que el seu nom tinga espai i importància en els crèdits.

    dimarts, 5 de febrer de 2013

    La resposta de les preguntes

    Recollidor de preguntes

    De tant en tant aprofite les adreces de contacte d'alguns webs institucionals, empresarials i polítics per a demanar-los —¡ja veus quin pregunta!, ¿com me se pot ocórrer?— per què no tenen la versió del web en valencià. És una pregunta retòrica perquè això també és una d'eixes coses que sabem massa bé, al costat de la llei de l'opacitat administrativa, l'indult governamental als torturadors, jutges corruptes, evasors fiscals i conductors suïcides, la prescripció exprés dels delictes fiscals, la lentitud o rapidesa interessades en el funcionament de la justícia, la subvenció als mitjans de comunicació, la iniciativa legislativa popular impossible, la bunquerització dels parlaments... Però, de tant en tant, pregunte, sense esperar la resposta amb massa impaciència. Hui els ha tocat als de Coepa, confederació empresarial d'Alacant:

    Observe que teniu un web ben complet i funcional, però no he trobat que tinga versió en valencià, que supose que sabreu que és un valor lingüístic, cultural i econòmic també per a les empreses alacantines. Per això voldria saber si teniu previst afegir eixa versió lingüística al vostre web.

    Sort per a capejar la crisi i moltes gràcies.

    Supose que passarà tal com va passar amb l'escrit a l'Ajuntament de Guardamar: ni van respondre ni han canviat encara el web (a pesar de la perspectiva optimista del company Joan-Carles Martí). Perquè molt sovint veig que, tal com cantava Raimon, «qui pregunta ja respon».

    dilluns, 4 de febrer de 2013

    El turc passant per l'alemany

    Arran de tot el debat que hi hagut en la revista Núvol sobre la traducció literària i que ara continua amb la tradicció de l'assaig, recorde el cas pendent que tenia amb Ramon Monton i Lara, que sol traduir de l'anglés i l'alemany, però que sembla que va traduir El museu de la innocència d'Orhan Pamuk, que escriu en turc. L'edició de Bromera fea pensar que sí, que era una traducció del turc, però la trajectòria de Monton, fea sospitar que no. Finalment, després d'haver-ho confirmat indirectament fa més d'un any, tope amb la solució en la revista Visat:

    PAMUK, Orhan. El museu de la innocència. [Masumiyet müzesi]. Alzira: Bromera, 2009. [Traducció indirecta de l'alemany.].

    És a dir, que no va traduir Masumiyet müzesi d'Orhan Pamuk sinó que degué traduir Das Museum der Unschuld, que és la traducció a l'alemany que va fer Gerhard Meier. El que no entenc, per tant, és que la revista ho incloga en «Traduccions del turc al català» si no és del turc. Les fronteres entre les llengües, per sort, són làbils, però això no és motiu per a que l'editorial no mantinga un poc més de transparència en estes qüestions.

    diumenge, 3 de febrer de 2013

    Cita dominical / 222: Owen Jones

    Mirant la classe obrera.
    ¿Per què és antiquat voler que els treballadors s'unixquen i es donen suport?
    Owen Jones, segons la periodista Patricia Tubella en «El pueblo contra el proletariado», El País, 16.01.2013.

    dissabte, 2 de febrer de 2013

    Dret a saber

    Dret a saber

    He tingut ocasió de netejar la taula hui. A banda de rebuts, notificacions i tíquets, em crida l'atenció una pàgina de diari amb la notícia de Laia Reventós: «Una web para la transparencia» (El País, 19.11.2011). Pensant en les coses que hem de vore cada dia —per exemple, la declaració d'innocència irresponsable de Rajoy Brey de hui mateix: pobret, ¿mos volia fer plorar?—, on mos volen colar la invisibilitat com a transparència, em demane si el web de què parla, Tuderechoasaber, deu continuar funcionant. Doncs, sí, i té versió en català (tot i que no el nom han traduït el nom del web). I reben suport del govern basc.

    Això de saber és complicat. I més encara si és un dret que no sembla que es sostinga sobre l'obligació corresponent de l'administració. De totes formes, hi ha moltes coses que sabem encara que no les hem pogudes comprovar: per què han fet fallida alguns bancs i caixes, per què van absoldre Camps Ortiz i Costa Climent, per què Barberá Nolla considera acceptable que els càrrecs i funcionaris públics reben regals, per què es dedica a la política Blasco Castany (i un bon grapat de diputats i diputades de les Corts), per què Rajoy Brey no em convenç quan pretén que «tot és fals», per què continua havent-hi personal eventual i de confiança en l'administració pública si no n'hi han diners per a la sanitat, l'educació, la justícia, la dependència... Més que dret a saber-ho, ho sabem. ¿Què fem amb el que sabem? Això també seria bo saber-ho.

    divendres, 1 de febrer de 2013

    Canviant els paradigmes

    Dibuixos amb idees

    Anem transcrivint la comissió de rendiment escolar. Sentint els experts compareixents, no sé per a què perden el temps i mos el fan perdre ses senyories, ja que les reunions expliquen i argumenten com hauria de ser el sistema educatiu públic que no deixen que siga. Un compareixent mos ha permés conéixer Ken Robinson i un vídeo (veg. també la versió doblada: versió espanyola / versió americana) sobre el canvi dels paradigmes en l'educació —i de passada descobrixc el web de les animacions de l'organització RSA (Royal Society for the encouragement of Arts, Manufactures and Commerce).

    Doncs, això, la gràcia que han de tindre els polítics del sistema polític que tenim: tot d'experts apuntant en un sentit i els governants actuant en el sentit de sempre, d'embutjacar-se el que siga, els sobres (i els sobresous), les dietes, els lloguers, els cotxes oficials, l'aparcament reservat, la subvenció, la privatització del benefici després de socialitzar les pèrdues... L'educació i els nostres petits i mitjans conciutadans del futur estan condemnats a haver d'alçar eixa llosa que els deixem en herència. Es suposa que diumenge que ve, en el programa Salvados de Jordi Évole, tindrem una exemplificació de la qüestió. D'això que hem sentit en les Corts, en podríem fer una iŀlustració ben interessant amb el programa d'RSA. Dis-ne interesant, dis-ne estrambòtica.