dijous, 28 de novembre de 2013

Enyorança valenciana

He intentat deixar un comentari en el web de l'escola de quan era menut, però no m'ha deixat. Per tant, per a evitar-me les pedres en el fetge, el deixe ací:

He de dir que encara recorde, tot just començar els anys setanta, que vaig plorar quan em feren passar per la portella per on mos feen entrar als més menuts, que no m'agrava massa dinar allí, que em vaig pixar damunt alguna vegada... Però quan vaig passar a l'altra banda de la reixa que separa les edats, quan començàvem a fer servir la tinta i la ploma per als dictats, a «nos ancêtres les gaulois» i tota la peixca, vaig començar a apreciar la vida escolar i el plaer del pati, els bacs, les cudolades i les amistats més intenses de la infantesa.

Després d'això m'he alleujat de melancolia llegint de què va el joc de La Fallera Calavera, que només l'explicació ja sembla prou entretinguda. Si arriba a concretar-se l'edició del joc —és una iniciativa que depén del micromecenatge social—, haurem fet un pas més no sé cap a on, però que hauria de tindre un contrapés pel vessant seriós i historicista, si és que és possible eixir de la «paella valenciana» en què vam caure ja fa massa anys —per desfici inteŀlectual, trobe.