dijous, 4 de juliol de 2013

Irrealitat africada

Açò s'acaba, començant per la pronúncia dels plurals amb -scs, que mos ho pronostica el company Ferran. No s'atrevix, però, a dir quant més de temps sobreviurà el valencià. Això passa en la segona sessió del dia dels cursos d'estiu, que ha estat a càrrec d'Angel V. Calpe. Mos havíem d'enterar dels objectius i de la filosofia que hi havia darrere de l'elaboració de la Gramàtica normativa valenciana. De filosofia, poc, per sort; unes pinzellades d'història de la normativa i dos preguntes retòriques sobre a qui va adreçada la normativa. No ho sabem massa bé, és cert.

Abans, en la primera sessió, ho hem pogut començar a sospitar amb Artur Ahuir, que mos havia d'informar sobre la variació en el futur diccionari de l'avl. La prova de l'ou han segut unes quantes oracions perfectament construïdes que contenien un munt de vocabulari «correcte» sense entrada en el diec: càguila, donyets, camionada, de bestreta, bancalet, dentoles, baquejar-se... Meravella, els diaris, les ràdios, les televisions i tots els mitjans que no tenim, podran fer servir eixe diccionari per a comprovar si haveren pogut dir el que no diran.

L'anècdota: diu Calpe es deixa per als registres formals la pronúncia africada de l'aplec -tz-... ¿Quins són eixos registres formals en què tindrà trellat per a un valencià africar respectuosament? Seria ben bé el contrari, per respecte, millor seria que parlàrem com les nostres elits lingüístiques, que no són precisament les que es mereixen eixa desconsideració tan africada.