dimecres, 10 de juliol de 2013

El gènere del desgavell

Mantinc l'esperança que el meu desastre arxivístic i bibliotecari es resolga algun dia per art de màgia, perquè jo hi pose voluntat, però no trobe temps i espai per a organitzar tot el que no llegiré en esta vida al costat de tot el que he llegit i que quasi sempre he oblidat més del que voldria. Ho torne a intentar, però sempre hi ha papers, texts i llibres que no sé on posar situar seguint una fantàstica idea inicial. Amplie o reduïxc eixa idea i continue amb el desgavell. I això és continu.

El que sí que és greu és l'hemeroteca impossible que intente fer. Escollida, és clar, no pretenc alçar els diaris complets. Però aixina i tot ja són massa carpetes, massa gruixudes i mal arxivades. Per això acabe eliminant les pàgines després de comentar-ne alguna cosa. Hui li toca a «Qué fue de la escritoras» de Laura Freixas (El País, 06.07.2013):

Ni és cert que en el passat no hi haguera dones, ni ho és que en el futur les arreplegarà el cànon. Ara sé que en literatura, com en altre camps, la (apariència d') igualtat no és pròpia de la nova generació, la que hui és jove, sinó de la joventut: és un vell miratge que es renova cada generació, per a dissipar-se al cap d'uns anys i tornar a començar. ¿I què podem fer per a evitar-ho? Per a mi, la resposta està clara: reflexió teòrica i acció coŀlectiva. És a dir, feminisme.

El tinc per damunt la taula i em recorda un poc el que hem tractat amb Abelard Saragossà en el curs d'este estiu: el valor comunicatiu de la marca de gènere gramatical. No en té. A més, em va confirmar que hauríem de parlar de declinacions i no de gènere masculí i femení. (No em vaig atrevir a dir-li res de la meua proposta de «gèneres el / la»).

Em deixe dur per Freixas i Saragossà: el temps acaba ordenant-ho tot. I qui diu temps diu atzar. I qui diu atzar diu desgavell.