dilluns, 24 de juny de 2013

Les traduccions fractals

No he trobat quasi cap crítica que no fóra negativa de la traducció que van fer Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. I entre eixes crítiques negatives, no n'he trobat cap que no fonamentara la valoració negativa apeŀlant a la «mallorquinitat» de la traducció. Per sort, sí que he trobat un comentari adient sobre la qüestió, que no sé massa bé si acceptarien els crítics i traductors que tan poc valoraven eixa primera traducció al català. Joan Melià comentava (veg. Google Llibres):

Ara mateix se m'acuden els casos de la traducció d'El microcosmos luŀlià (de Robert Pring-Mill) feta per Francesc de B. Moll, el de la traducció d'Els promesos (d'Alessandro Manzoni) feta per M. Antònia Salvà o A la recerca del temps perdut (de Marcel Proust) feta per Jaume Vidal Alcover, que, de vegades, han estat considerades excessivament dialectals; en canvi, si n'haguessin estat primers autors, els mateixos textos no haurien estat objecte de qüestió des d'aquest punt de vista.

No fa massa insistia sobre la qüestió —i m'estranyà bona cosa— Joan-Daniel Bezsonoff en «Els dialectes en les traduccions» (Núvol, 18.06.2013):

La traducció de Vidal Alcover em va semblar pèssima perquè ‘mallorquinitzava’ massa la prosa de Proust.

De fet, encara diu més, que li «molesta una llengua massa dialectal en la traducció de noveŀles clàssiques»... Estes apreciacions sobre les traduccions podrien ser coses del gust literari, però sembla clar que hi tenen també més a vore els prejudicis que se'ns instaŀlen en la percepció de les varietats de la pròpia llengua, que no les associem com a equivalents d'una llengua, com a reflex fractal —diria figurativament— de la llengua. No cal ser molt agut per a recordar que hi ha uns quants valencians que per un suposat «gust literari» no miren cinema argentí, no aguanten les pel·lícules doblades en la tv3 i no lligen novel·les si contenen subjuntius en -i-. I tan simple com és aprendre a valorar un vi del Priorat i un de Moixent. I no sé si barrejats, doncs, potser mos eixiria un «estàndard» fabrià, poc dalt o baix com un Tío de la Bota, podríem dir, que es pot barrejar amb tot.

4 comentaris:

jes ha dit...

L'article de Bezsonoff és força incongruent i contradictori. Per acabar-ho d'adobar, posa per damunt de les traduccions mallorquines les valencianes. Diria que el domini de la llengua que tenia Vidal Alcover era molt més gran que no pas el de Mira o Alonso: la manera de col-locar les paraules regides en català, pronominalització, estructura verbal en comptes de nominal,etc. Aquestes particularitats donen tot un altre caient a les traduccions, segons quines siguen les predominants, i solament amb això podem saber tot seguit si el traductor pensa en català o en castellà.
El mallorquí va tornar a encepegar amb la mala traducció de "magdalena" per "pasta" i va badar en algun ús pronominal però la seua traducció continua essent vàlida.

Tècnic lingüístic ha dit...

Hauré de mirar en l'edició en paper això de la «pasta», perquè pels fragments que he trobat en Internet, Vidal Alcover fa servir les «magdalenes», que són poc dalt o baix les «madeleines» de Proust.

En fi, com que ara mateix pense en iber, no estic en disposició de valorar el domini lingüístic de les eminències que esmentes.

jes ha dit...

Vull dir que les famoses "madeleines" proustianes no es corresponen a les nostres madalenes o als muffins anglesos. Tenen forma de conquilla i, al meu parer, semblen molt més fines i exquisides. No puc imaginar-me la seua tia sucant una magdalena ben grossa en el te ( i no pas til.la ).

Tècnic lingüístic ha dit...

He fet una recerca sobre magdalenes, i també en això hi ha un món de varietats, totes amb el mateix nom. Les meues magadalenes sempre han variat segons el poble i el forn.