dimarts, 21 de maig de 2013

Espanyolitzar sense remordiments

Espanya és un terme geogràfic. Si vols, també és un lloc literari i una selecció de futbol. Però, ai, també és un concepte que m'oprimix perquè no em reconeix com a ciutadà que pensa i parla habitualment en valencià, perquè eixa Espanya no fa res per facilitar-me l'accés a la cultura que es fa en català. Ben al contrari, la política i l'administració d'Espanya —els militants castellanistes que arriben al poder— es proveïx de normes per a imposar-me el castellà-espanyol en tots els àmbits de la meua vida, i no ho fa com el que hauria de ser, com un complement cultural i lingüístic en convivència, sinó que ho fa com una substitució de la meua llengua, com una negació dels meus drets lingüístics i com una imposició dels privilegis lingüístics del castellà i dels seus usuaris, privilegis que els militants més xenòfobs establixen com a naturals d'esta llengua i excloents de la resta de llengües.

Dit tot això, és una sort que hajam aconseguit viure en una democràcia descentralitzada. Supose que el mínim de remordiments de molts pel fet que el castellà anara associat a tanta bestialitat en el passat i que impedien que el castellà fóra una llengua identificable amb l'alliberament i la democràcia, em permeteren identificar-me i créixer com a catalanoparlant. Conec uns quants idiomes més. I això podria ser la definició d'«espanyolitzar», si no fóra que els qui van començar a perdre el complex pel passat criminal (humà i lingüístic) fa ja uns anys, i que ara pul·lulen per les esferes del poder, li continuen donant a eixe verb un contingut que té molt de racista, xenòfob i excloent. Ara tenim l'actuació del ministre Wert i de molts dels seus coreligionaris.

Segur que tot això podran vore-ho també des de l'observatori de l'espanyol que obriran l'Institut Cervantes i la Universitat de Harvard als Estats Units. Des de ben llunt les coses a voltes es veuen més clares. Però la distància tampoc no és un dret, per ara.

Publica un comentari a l'entrada