dilluns, 7 de gener de 2013

Etimologies folles

L'etimologia supera la ficció

A proposta d'Eugeni Reig, que vol una seguretat completa i absoluta sobre l'origen català o castellà de l'accepció sexual de follar, faig una petita cerca i envie el missatge següent a Migjorn:

Estem parlant d'història, no de matemàtiques o de física. Si no és possible tindre seguretats completes i absolutes en l'àmbit d'estes ciències, deu ser poc menys que impossible aconseguir-les en l'àmbit de la història de la llengua, i més difícil encara si mos movem en el camp del llenguatge connotat o argòtic.

La documentació disponible indica que la primera aparició de l'accepció de follar amb un sentit sexual és del 1905 en un diccionari d'argot castellà publicat en —detall que podria ser important— Barcelona i crec que per un català (Luis Besses; veg. follar). En eixe sentit «català», podria ser indicatiu que l'aparició de l'accepció en el diccionari castellà (1984) coincidixca amb la desaparició de l'accepció anterior que fea la remissió a hollar.

D'altra banda, el verb prové del llatí i també en francés ha generat un terme relacionat amb el sexe: fouille-au-pot 'que palpa les dones', però el verb no ha agafat en francés l'extensió que ha tingut en l'àmbit espanyol i català.

El cas és que, tal com diu Sico Fons, a la Vall això deu ser bastant modern, ja que a mi tampoc no em sona gens de quan era menut. Per a mi només existia «fer-ho». No tinc seguretats completes i absolutes sobre la qüestió, però la veritat és que el comentari de Virgili Doménech Prades tampoc va més enllà d'una «reivindicació» que no fonamenta en cap dada (a més, es guia per semblances formals que no sembla que haja comprovat que tinguen un suport etimològic suficient).

La tornada a la transcripció no ha tingut cap emoció hui, les cintes parlamentàries esperen rebre la pols digital de l'oblit.

Publica un comentari a l'entrada