diumenge, 30 de setembre de 2012

Cita dominical / 204: Rafael Feito

Mirant les desigualtats educatives.
Per molt que li xoque a la mentalitat de la nostra dreta, l'equitat i els bons resultats acadèmics van de la mà i això és el que passa en els països que sistemàticament ocupen les primeres posicions en els informes pisa. Avançar l'edat de segregació dels alumnes per a decidir qui va a la formació professional i qui al batxillerat és un error colossal que només es pot interpretar en clau de sectarisme ideològic a favor de la divisió social.
Rafael Feito, «Más desigualdades», El País, 22.09.2012.

dissabte, 29 de setembre de 2012

De negre plovent

Espill econòmic
Plovia i ahir vam fer la concentració amb els paraigües oberts. Hem sabut que els nostres dirigents polítics neoesclavistes (disfemisme que acabe de collir per no dir neoliberals) del govern espanyol mos congelen el sou per a l'any que ve, amb la qual cosa els funcionaris haurem perdut més d'un 30 % de poder adquisitiu des que esclatà la bambolla creditícia. Plovia sobre banyat, i encara mos banyarem més i sense paraigües segurament, perquè les elits econòmiques, financeres i polítiques estan desmantellant els aglutinants socials. En canvi, el seu aglutinant de classe (o d'estament o de casta), que són els diners i la distància social respecte de la resta, creix amb creix. Som la mà d'obra dels seus privilegis. I això no es toca; si de cas es palpa i safunya per a mantindre i ampliar la distància de la desigualtat. Ara toquen nou dies seguits de futbol per la tele. ¡Quina sort tan equitativa!

divendres, 28 de setembre de 2012

Fotons bessons

Gluons i fotons
El company brasiler Sérgio sabia molt bé què m'enviava quan va triar Para uma nova história de Sérgio Buarque de Holanda. He tardat quasi tres anys a llegir-lo, perquè encara que el vaig començar només em va arribar, vaig haver d'interrompre la lectura, me se va perdre per les estanteries rebolicades i, finalment, quan he aconseguit un poc de pau i quetud, a més d'una bona iŀluminació, he pogut continuar llegint els articles que componen el llibre. Llavors m'he adonat que havia topat amb un Fuster transoceànic, que es tractava de dos fotons bessons, diríem. Algunes notes d'acidesa, algunes notes que fuetegen, que fiblen els criteris còmodes, que tallen els cossos doctrinals instituïts i inerts. De tot un poc sobre la història i fins i tot sobre la llengua, el llenguatge de la història. Encara no l'he acabat, però ja he recollit uns quants retalls per a fer-ne idees d'ús.

dijous, 27 de setembre de 2012

Naixcuts en algun lloc

Naixqueren en algun lloc
Estem en un d'eixos moments en què haurem de sentir molt els «imbéciles heureux qui sont nés quelque part», que cantava Brassens. En som molts els qui hem naixcut en algun lloc i no veiem que d'això se'n puga traure cap conclusió enriquidora. Que eixe fet mos puga semblar la conclusió d'una idea, d'un sentiment, d'una pàtria, d'un déu, d'una fantasia, doncs, entra dins d'una tendència a la fabulació —i a la confabulació— que tenim en una mesura o altra, encara que sabem que, essencialment, això només és per a usos recreatius. Ara, hi ha qui es recrea torturant bous, gossos, galls i gent que no ha naixcut «quelque part».

dimecres, 26 de setembre de 2012

Cinquanta anys o més

Divendres que ve l'avl fa una jornada sobre els cinquanta anys de la publicació del Diccionari català-valencià-balear. Com que la fan de matí i, per ara, tinc faena cortesana, no hi podré anar. Una llàstima, perquè el programa no estava malament. Breu, si vols, però amb entitat suficient. En el futbet, dos xics de l'altre equip —funcionaris— comenten en castellà l'incendi d'estos dies passats en Xulilla. Sé que un dels dos parla en valencià —a més, té accent, li se nota—, però no li note res a l'altre. De sobre l'altre diu una paraula en valencià i ja continuen la conversa en eixa llengua. M'ha semblat còmic, però és el que n'hi ha i no crec que tinga gràcia en el fons, sabent com acabarà eixa història d'ací a cinquanta anys... O més, vés a saber.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Democràcia de nines

Democràcia de nines
Fa uns dies, quan la protesta contra el govern del pp durant l'obertura del curs escolar, acte en què participaven el príncep espanyol i la seua dona, el periodista de la televisió estatal espanyola insistia que «el poble» havia «contrarestat» amb aplaudiments els xiulits i les protestes dels manifestants. Ara tenim una concentració de nines als afores del parlament espanyol. Les porres dels policies «contraresten» els xiulits i la cridòria amb què es veuen obligats a expressar-se les democràcies de baixa qualitat.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Et patrocinem la vida

La vida patrocinada
No he vist el diari hui, però un pàgina cinc de fa uns dies d'El País també semblava que jugava al patrocini o a la relació temàtica de les notícies amb la publicitat. No sé si continuarà la cosa o només han estat dos casualitats. Seria ben bonic trobar més relacions de patrocini, que segur que farien pensar bona cosa. En este cas, però, la vida boja d'un polític italià l'haguera poguda patrocinar un anunci de Terra Mítica o d'un edifici de Calatrava, però ha estat Dolce & Gabbana l'elegida, per motius més que evidents, tenint en compte l'estat de les empreses públiques valencianes i valencianeres, encara que sembla que a alguns encara els va per damunt de les nostres possibilitats, tal com denuncia Oltra Jarque i s'hauria de fer mirar Fabra Part (docv, 20.09.2012):
Servici de transport, manutenció i acompanyament del programa «La Generalitat més a prop teu» i dels actes institucionals organitzats per la Conselleria de Presidència. [...] – Import total: tres-cents seixanta mil euros (360.000,00 euros).
No és cap novetat, però, ja que fa dos anys això i més s'ho polia Blasco Castany (docv, 13.01.2010).

diumenge, 23 de setembre de 2012

Cita dominical / 203: Antón Costas Comesaña

Mirant la falsa austeritat econòmica.
No estic qüestionant la necessitat d'aconseguir l'equilibri dels comptes públics, sinó la forma com s'ha pretés aconseguir. La fórmula de retallades de despeses socials + reduccions salarials + reformes socials és econòmicament ineficaç, socialment desigualitària i políticament pertorbadora.
Antón Costas, «Fatiga de austeridad y quebrantos políticos», El País, 16.09.2012.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Els llibres al cap

Caps sense llibres
Localitze el Corpus toponímic valencià (2009) de l'avl i complete el quadre de les comarques d'ahir. He topat amb el llibre de casualitat, mentres torcava un poc la pols. La meua biblioteca és un petit desastre que tinc dins del cap. Encara no he aconseguit fixar-ne l'ordre clar i definitiu que no em faça desesperar massa. I això passa, que recorde que tinc un llibre, una revista o un retall en algun lloc, però els localitze quasi per atzar. És cosa d'un poc més de temps i de trobar l'espai per a decidir l'ordenació dels temes, dels volums, de les editorials i totes eixes maneres diferents de situar els papers en el cap.

divendres, 21 de setembre de 2012

La increada consciència de les comarques

Comarques increades
Havia pensat fer un altre apunt, però l'interminable Víctor Pàmies, abusant del que es pensa que sé jo de res, m'escriu per vore si li puc resoldre un dubte sobre la composició d'algunes comarques valencianes, després d'un comentari d'un tal «Maestrat Viu», que deu ser, si no vaig errat, Josep Meseguer-Carbó.[1]

1. Sí que anava jo errat: es tractava de Pau Fabregat, el secretari de l'associació.


Encara acalorat pel futbet, faig el croquis següent:



Webs municipals
Onomasticon de Coromines
AVL (fullets i CTP*)
Vilafranca
Ports
(Alt) Maestrat
Ports
les Coves de Vinromà
Maestrat
Alt Maestrat
Plana Alta
la Torre d'en Doménec
--
Maestrat
Plana Alta
Vilanova d'Alcolea
--
Alt Maestrat
Plana Alta
Vistabella del Maestrat
Maestrat
Alcalatén
Alt Maestrat
Atzeneta del Maestrat
Maestrat
Maestrat
Alt Maestrat
Benafigos
Maestrat
Maestrat
Alt Maestrat
*CTP: Corpus toponímic valencià, 2009.

No sóc cap expert en geografia i menys en geografia política o històrica, que és del que es tracta. Puc fer alguna consulta, però, efectivament, com que això de la comarcalització del País Valencià és un de tants deures pendents que apareix en l'estatut d'autonomia valencià, supose que tots podem fer les nostres apostes sobre la configuració que tindrem de les comarques quan tingam mosatros també un estat propi.

En el cas de Vilafranca, el nom de la ciutat des del 2004 és bilingüe, ja que també és oficial Villafranca del Cid. Si pertany o no al Maestrat, Vicenç Rosselló (Geografia del País Valencià, 1995) diu: «no pertany al Maestrat "històric"». Tanmateix, parla de Vilafranca en parlar de l'Alt Maestrat. L'Atles del País Valencià d'Edicions 62 (2001), també inclou Vilafranca en l'Alt Maestrat. En l'Onomasticon s'intuïx que Coromines accepta (amb Espinàs) que està a l'Alt Maestrat. Per contra, l'ajuntament de Vilafranca diu en el seu web que està situat en la comarca dels Ports. Per tant, si històricament era aixina i l'ajuntament del poble ho diu, com dien aquells, in dubio...

El nom oficial de la Torre dels Domenges és la Torre d'en Doménec des del 2008. Segons Coromines (Onomasticon) pertany al «Maestrat», amb Atzeneta del Maestrat i Benafigos. L'ajuntament de la Torre d'en Doménec no diu res de la comarca.

Coromines situa les Coves de Vinromà (l'ajuntament diu que al Maestrat) i Vilanova d'Alcolea (l'ajuntament no diu res de la comarca, però el seu terme circumda la Torre d'en Doménec) a l'Alt Maestrat. Curiosament, diu que Vistabella del Maestrat està a l'Alcalatén, però el web de l'ajuntament de Vistabella situa eixe poble (amb Atzeneta i Benafigos) al Maestrat. Els ajuntament de Benafigos i Atzeneta ho corroboren (els fullets de toponímia de l'AVL situen Atzeneta a l'Alt Maestrat, Vilafranca als Ports; però la Torre d'en Doménec i Vilanova d'Alcolea a la Plana Alta).

La comarcalització de referència més general és la de l'atles d'Edicions 62 i la de la gec. Però això, en estes coses de comarques «increades», no vol dir massa i ho hauríem de revisar (fins i tot fent-los-ho saber als de la gec i esmenant la Wikipedia, si és possible).

dijous, 20 de setembre de 2012

Anglés en català

El That's English eixe que venen en les escoles oficials d'idiomes mos pega la vara en valencià per la ràdio i fins i tot en el diari El País. D'altra banda, a les Corts estan fent una exposició, «Som valencians. Estem per la llibertat», no sé si a favor de la constitució del 1812 o contra els francesos, però el cas és que està tota en valencià i només en valencià. ¿Un senyal? ¿Els del pp estan pensant en tombar la truita? Si nó fóra que Catalunya encara no és un estat independent (d'Espanya), semblaria que ací, tal com hem fet tradicionalment —inclosa la pantomima de la «clàusula Camps» estatutària—, ja estem preparant la restauració del United Kingdom of València —mireu els comentaris d'ahir: és idea de Josep Porcar, no meua.

No serà res de tot això. A més, espere que no ho siga, perquè no veig quin benefici social obtindrem en la revenja contra els hispanoparlants pels anys de discriminació que hem patit i patim els catalanoparlants. Sort que el president valencià, Fabra Part, mos ha explicat que som els més perjudicats, amb Múrcia, pel sistema de finançament espanyol. Anirem amb Múrcia, llavors: allà hi ha un Ikea. ¡Que!

dimecres, 19 de setembre de 2012

Fotos per a dotorejar

Números indenpendentíssims

Qui tinga interés ja deu haver omplit diversos àlbums de fotos sobre la qüestió. Jo simplement he topat amb un número del 2010 que tenia perdut de la revista El Temps i el d'esta setmana. Han aparegut els dos damunt la taula, un al costat de l'altre, i immeditament he sentit que la realitat supera el Groundhog day aquell de Harold Ramis amb Bill Murray i Andie MacDowell, i en versió catalanovalenciana. Afigc això de «valenciana» perquè si Bill Murray va aprendre a tocar el piano, doncs, tot és possible.

De matí tope amb Aureli, que ara es fa el café davant de les torres. L'última que li ha passat pel cap: «cutxamander -ra» ('dotor'; 'manifasser'). No és cap novetat, és clar, perquè ell no es dedica a la neologia, sinó un terme que segurament ve de l'Aragó i que ha arrelat sobretot a les comarques centrals de la catalanofonia, és a dir, al voltant de Tortosa. En eixes coses d'una política per al País Valencià, els valencians, va temps que ni dotoregem ni manifassegem. Ni poc ni massa ni tant com caldria.

dimarts, 18 de setembre de 2012

L'origen dels problemes

Horitzó de marjal

No s'arribarà a cap consens, però hi ha una majoria que entén que els polítics són el problema. Ara bé, com que els polítics haurien de ser el reflex de la societat, és segur que hi ha algun mecanisme polític que funciona ben malament i que fa que els partits polítics no funcionen en benefici de la societat sinó que són instruments per a beneficiar-se'n.

Fa uns quants anys que treballe en l'administració pública valenciana i, pel que he vist, la incompetència i la ineficàcia d'alguns funcionaris o d'alguns serveis de l'administració, estan directament relacionats amb les decisions, indecisions i deliris dels càrrecs públics i de les persones que ocupen els llocs eventuals o de lliure designació que formen part del seguici dels polítics.

No són precisament els suposats «privilegis» funcionarials els que fan que la funció pública siga un niu d'opacitat, malbaratament i menyspreu de la seua funció social. Es malbaraten diners en un restaurant de luxe buit en les Corts, en cotxes oficials, en sous polítics sense mesura, en aparcaments innecessaris, en actes protocol·laris i publicitat institucional sense cap utilitat, en comissions parlamentàries que no es convoquen i un llarg etcètera de diners perduts. Doncs, res de tot això depén de la decisió de cap funcionari ni està sotmés a la fiscalització pública, sinó que tot és fruit de l'ascens a l'Olimp «democràtic» que és el control polític (i partidista, si convé) d'una institució pública.

Tot això té molt a vore amb la inexistent democràcia interna dels partits polítics, amb les llistes electorals tancades, amb l'opacitat de l'administració, amb la prohibició de la intervenció ciutadana en la gestió pública i, sobretot, amb la irresponsabilitat dels polítics que cria eixe sistema.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Patrocinis

Papa patrocinat

Es veu que el diari El País rep patrocini per les notícies del papa de Roma. Almenys això em va semblar dissabte passat quan l'anunci de Prada tancava per baix un notícia sobre una banalitat que havia dit el papa de l'esglésa catòlica neoliberal. Deu passar més sovint, però em va semblar molt cridaner en este cas. Manies meus segurament.

Una altra mania que tenia eren els quinze milions d'euros que dien que podria costar la reciprocitat d'emissions televisives entre Catalunya i el País Valencià. Llavors topava amb els quinze milions infames que mos van costar les maquetes de les torres de Calatrava; o els quinze milions d'interessos que «paga» el València pel monstre urbanístic del nou Mestalla. Al final, també he vist els milions que hi ha afonats en propaganda personalista i partidista a costa dels hospitals fantasmes de Torrent, Gandia i altres llocs, i em faig a la idea de vore la tv3 per Internet. Eixa mania me la cure a soletes.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Cita dominical / 202: Amartya Sen

Mirant la democràcia.


[...] Amartya Sen, que defén que la democràcia, més enllà de la representació política i del respecte a la regla de la majoria, implica la protecció dels drets i llibertats dels individus, l'accés a les prestacions socials i el dret d'accedir a la informació, i també participar activament en la deliberació pública. Ni més, ni menys.
Amartya Sen, segon Joaquín Estefanía en «La democracia aletargada», El País, 13.09.2012.



N'hi ha premis Nobel que tenen clares les nocions bàsiques; n'hi ha bona cosa de polítics partidistes que no fan res més que tergiversar-les.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Plou perquè obrim els paraigües



I va i diu que no sap si el xiquet parlarà en valencià, perquè ell i la seua parella parlen en castellà amb els pares d'ella i entre ells en casa. En el poble hi ha un entorn valencià, diu... És a dir, compra tots els números per a emetre en casa el missatge de la subordinació lingüística al castellà —per si no en tenim prou amb les televisions, les ràdios, els diaris, l'administració pública, la privada—, però la seua preocupació inicial era si li havia de parlar en valencià familiar, col·loquial, la varietat del poble, o si li havia parlar en estàndard (i ja sabem quin estendard és eixe). Tal com dirien en el poble de Takse, «¡ah, blau!». Hi ha qui es pensa que plou perquè obrim els paraigües.

divendres, 14 de setembre de 2012

Això no ho apanyen les macros

Enfocaments

A més del divendres de negre funcionarial de hui, ha estat un matí un poc desbaratat durant l'elaboració del butlletí (és a dir, el «Bolletí») de les Corts. Les respostes desordenades em conviden a fer una macro amb el Word per a apanyar l'ordenació i, ja posats, per a esmenar algunes cosetes més, com ara unes gracietes del programa Salt que es fa servir a tort (a dret, poc): Camps Devesa, que esdevé Campos Dehesa... En alguna comissió fan una declaració institucional. Es veu que hem d'agrair que la facen en valencià. Però el cas és que sentir «lloc a punt» ('posat a punt') et permet confirmar l'interés fingit que tenen pel valencià alguns polítics. Això ja no ho puc apanyar amb una macro.

dijous, 13 de setembre de 2012

L'estendard de l'estàndard



Uns missatges em Mgjorn em recorden que, a pesar del que encara i sempre semblen proposar alguns, la llengua és molt més que això que denominem «llengua estàndard». Per tant, fora del context en què eixa varietat és útil, procure ser poc estandardista. Perquè la «llengua estàndard» no remet a un tipus de llengua, sinó a una simplificació funcional de la llengua per a uns usos comunicatius d'abast general. Quan aprenem això de l'estàndard —en la majoria de les llengües que aprenem en els centres educatius— aprenem el context on eixa varietat és útil i sabem distingir on cal fer-la servir i on cal fer servir la resta de la llengua que hem aprés en altres contexts. Malauradament, la discriminació lingüística que patim els valencians mos ha impedit i mos pretén limitar encara molts contexts per al valencià. Però la solució no és convertir la llengua en un simple «estàndard» —ni tan sols en un estendard—, sinó aconseguir la disponibilitat de tots els contexts on els parlants puguen fer ús dels registres i variants de la llengua. La llàstima és que això és més complicat, és política, i ací, fins ara, votem el que votem.

dimecres, 12 de setembre de 2012

La iŀlusió i la pandocada

Aromes

Encara estic desvanit per la carta de fa uns dies de Mònica Terribas com a consellera delegada i editora del diari Ara.cat. Recorde que li vaig escriure fa temps sobre «El revés del doblatge», revés que empitjorava si tenim en compte les suposades possibilitats malbaratades de la tdt. Segurament no li va arribar la meua petició i per això no em va contestar. Ara m'escriu per a animar-me: «Tant de bo el que us expliquem cada dia us ajudi a encarar amb més força i iŀlusió els reptes que tots tenim». Ho veig difícil, sobretot mirant-ho des del País Valencià... Bé, des de la ciutat de València, en este meliquet del país on mos costa sal i pessiguet alçar la «costra» —que dia aquell— i trobar el l'espai i les persones que puguen «aportar raons i coneixement, realitat i visió de futur» a la vida social i política.

Ah, això de la «costra» cada dia és més literal, perquè o és que el personal amb gos ha perdut el poc civisme que tenia, o és que les bosses són molt cares, o és que la neteja municipal fluixeja: les aromes que desprenen alguns carrers del centre antic de València s'acosten molt al que devia ser el seu caràcter medieval. Per no parlar de les pandocades refregades pels gomàtics. Supose que al pont de les flors de Rita Barberá Nolla les aromes són diferents, ja que l'alcaldessa hi malbarata bones morterades dels pressuposts públics. En fi, a algú li deu semblar molt bé, ja que li voten. «Raons i coneixement, realitat i visió de futur»... Ai.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Un pètal socarrat



Estic immers en la independència d'un dia que mos arriba per Internet retransmesa per la tv3. Núria de Gispert, la presidenta del parlament català, escolta atentament el manifest per la secessió. Al País Valencià mig estem despertant els somnis dels poetes per una societat més equitativa, més justa i més democràtica. No diré «més lliure», perquè té connotacions semàntiques excessives, tenint en compte que els humans tendim a la coerció social.

La nostra petita independència (lingüística i emocional) es concentra en un vers d'Estellés:


Aquest poble ha estat un pètal socarrat.


Però, per sort, mos queden molts més versos per llegir.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Les pedretes del camí

Forces lingüístiques

«Sabieron» va dir seguint la lògica del sistema castellà el jugador de futbol Casillas quan comentava la satisfacció per un premi esportiu. És clar, va ser un lapsus. I llavors penses que els lapsus —fins i tot els lapses— són els que fan emergir la capacitació lingüística per damunt de la coerció normativa. La llengua és un fet social que negociem mentres fem camí, un camí interminable que mos porta sempre cap a on volíem, tot i que anàvem xarrant i mos fixàvem més en les floretes que en les pedretes.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Cita dominical / 201: Simon Norfolk

Mirant els imperis i les religions.


Vullc fotos que expliquen per què mentix un govern.
Simon Norfolk, segons diu l'entrevista que li fa Ramón Lobo, El País, 06.09.2012.



I àlbums grossos per a alçar-les, és clar.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Aeroports per a les papallones

Papallona en terra

L'advocat de la trama del carro de la compra que els trau sense pagar dels supermercats hauria de fer servir la retòrica exculpatòria que han fet servir els directius de caixes i entitats financeres i els polítics que cobraven en els corresponents consells de les entitats: ells no en sabien res, de tot això de les finances —del pagament en la caixa del supermercat—; ells només donaven curs al que havien decidit els tècnics —la dona que havia de pagar en caixa i que va no tenia diners en la llibreta—; ells han treballat amb tota la bona voluntat —ells han carregat les bosses—... En fi, paguem les flors del pont de Rita Barberà, el seu sou per decidir eixa despesa innecessària, per no apujar l'iva de la tortura pública dels bous, els almorzars de treball de més de 20 euros del president de la Generalitat, els càrrecs àulics que també deuan almorzar de l'aeroport per a papllones de Castelló sense activitat ni avions: però la crisi del sistema públic volen fer-mos creure que la provoquen els qui furten un carro en el supermercat. Almenys a eixos els detenen i els jutgen immediatament. En canvi, els altres, ahí els tens.

divendres, 7 de setembre de 2012

País allà llunt



No sé per què he tornat a caure en la lectura del diari de cada dia. Al cap i a la fi, més que informar-me de res realment interessant és una màquina d'alimentar les passions menys positives. Al mateix temps que t'enteres del juí ràpid i veloç contra una dona que no ha pogut pagar el carro del supermercat de 240 euros lliges que els tribunals encara no han jutjat ni Carlos Fabra i que estan pegant-li al molinet del juí dels milions de les subvencions públiques que han anat a parar a la trama corrupta relacionada amb l'antic conseller i actual diputat del Partit Popular Blasco Castany. Per cert, ¿tenen productivitat els diputats? ¿I control de qualitat? Eixa és la qualitat legislativa i democràtica del nostre país, que només dóna per a juís de carro de supermercat.

dijous, 6 de setembre de 2012

Ombra de l'estiu



Ara que ja quasi és un record que sembla fantasiós, una ombra de l'estiu quasi en la tardor, trobe la imatge de trellat de la calima que hem passat. N'hi han més, però el resum que preferixc és este, ara que encara em sembla que estic a estones tombat, a estones dret, llegint amb la llum del ressol.

Demà, de negre sindicalista funcionarial altra volta.

dimecres, 5 de setembre de 2012

Garsat

Urgències ideològiques

I hui tocava el Bestå blanc d'Ikea, que no és cosa de tindre'l tot l'hivern esperant en la caixa. Em pensava que seria cosa de mitja horeta, però mos hem tirat hora i mitja, perquè convé anar a espai i no pegar-li cap colp, que no és gran cosa com a moble i només li faltava un colpet. Es nota molt que Ikea ha rebaixat la qualitat dels conglomerats amb què treballa: les Billy de fa més de deu anys encara estan ben planes mentres que les de l'any passat, amb el mateix pes, ja estan totes garsades. En fi, és cosa del capitalisme de la maximització de beneficis. Amb l'excusa de la crisi mos garsen la democràcia. ¿On deuen haver anar tots eixos estalvis? Els caus polítics continuen arramblidets d'assessors, xòfers i personal al servei dels seus comptes familiars, immobiliaris i bancaris... Ei, independentment de la quantia, que ser un inepte fins i tot per a furtar no és cap eximent.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Ubuntu 12.4

Ubuntu

Instaŀle l'Ubuntu 12.4 en el miniordinador Asus. Al principi no li sé fer anar la connexió sense fils a Internet, però és una qüestió menor que es resol de la manera més simple amb la contrasenya del mòdem. Sempre hi ha una tecla o altra a tocar i, per tant, després cal afegir els programes que segurament mos seran útils: el Gimp, l'Inkscape i poca cosa més per ara. Més avant ja vorem.

Faig una una còpia dels documents de l'Ubuntu que tinc en l'ordinador gran i els passe a la unitat de Windows, que és la que no faig servir i, per tant, no hi ha perill que l'esborre o que l'haja de reinstaŀlar. Fet això, puc decidir si em convé o no canviar també en este ordinador la versió 10.04 de l'Ubuntu per la 12.4.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Caminals de tornada

Rutines animals

La tornada, ves per on, comença pels caminals habituals: em carregue l'Ubuntu del miniordinador en intentar canviar-lo a la versió 12.4. Ara em toca reinstal·lar-lo amb la llapissera i això esborra tots els documents que tinc en el disc. És a dir, que tornem a la normalitat laboral, si és que hui en dia això té res de normal.

Em toca continuar revisant el diccionari que prepare per al Kindle —la versió electrònica del diccionari del 1996 de Bromera té més mancances que la versió en paper—, refer fitxes, fer els apunts per als blocs, continuar amb les lectures —si aconseguixc alliberar-me de l'actualitat del diari i trobe la llum adequada— i, és clar, córrer i jugar al futbet.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Cita dominical / 200: Jaume Cabré

Mirant la puntuació.


—Jo no, comissari. I el penso portar a judici per ocultació de
Jaume Cabré, Jo confesso, 2011, pàg. 452.



¿Què deuen confessar eixos buits al final d'algunes intervencions els diàlegs, eixa absència de puntuació tan cridanera?

dissabte, 1 de setembre de 2012

Perdent els papers



L'espill del carrer en obres es projecta sobre el futur, però en la realitat tangible és el passat el que mos se fa present, cada vegada més pastós. Si en volem fugir haurem d'aprendre a partir del desastre de què anava això de la democràcia social i de dret. Les notícies indiquen que els dirigents de la dreta populista han trobat evasors fiscals sense papers i sense faena que viuen amb un coŀlega en un pis de lloguer i que aconseguixen cobrar els quatre-cents euros que la caritat pública els ingressa mentre els arriba ell nomenament polític en el consell d'administració d'alguna entitat financera o en algun ens públic a disposició dels partits.

N'hi han que no tenen papers, diuen; i la resta els estem perdent.