divendres, 31 d’agost de 2012

Dàtils de mar

Immigrants sense papers

Diu Takse que no hi ha res de bo en el diari de hui. Estem més pendents de la informació de les tronades i del canvi de temps. Sobre això podem actuar, podem decidir com hem de viure, amb samarreta o amb jaca. En canvi, es veu que hem d'estar convençuts que no podem fer res quant a la resta, quant a la nova «llei seca» que s'han tret de la màniga els alcohòlics gens anònims que mos governen. I mosatros hem de sofrir les seues ressaques, hem de continuar finançant-los la festa, la seua festa, eixa que està per damunt de les possibilitats de les nostres vides d'immigrats amb papers o sense. L'estiu dels dàtils de mar.

dijous, 30 d’agost de 2012

Calaix eixut

Fugint d'estudi

Se n'acosta una bona, diuen. A pesar del sol de tot el dia, els núvols prometen una bona ploguda. Per ara només hi ha rellamps quasi sense trons. Les faves van deixant anar el pus a poc a poc, però persistixen.

I també persistixen en Canal 9, on el pus que hi supura són les imatges i les falses veritats que mos transmet el president de la Generalitat valenciana Alberto Fabra Part, mentires patrocinades per les dades «oficials» que cuina el Partit Popular. El conseller de sanitat diu que l'administració «es preocuparà» de «facturar-los» a les persones que, diu, «no tenen dret a l'assistència gratuïta», com si l'assistència pública no la «pagàrem» els qui sí que paguem els imposts. És gratuïta, (in)justament, per als evasors físcals als qui tan impunement han perdonat el deute amb la societat els del Partit Popular. «Carrer banyat, calaix eixut» diu una perruquera de la Pobla de Vallbona. El calaix està eixut, però no ha segut a causa de la pluja.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Faves



Quatre faves precioses d'unes picades de mosquit o de vés a saber quin altra bestiola que conviu amb els canetans. Deu ser «bonicot», que diria l'escriptora vallera Encarna Sansaloni, perquè les picades de mosquit normalment em desapareixen poc després de dutxar-me al matí.

Faig una nova eixida per vore si elimine les toxines amb la suor i me se'n van les faves. Abans que me s'oblide, per tant, ací van les dades d'este estiu: 12:49; 12:44; 12:34; 12:18; 12:13. La resta a una mitjana de 5:20. És a dir, quasi al ritme de la sacristana (a Canet no sé si és sagrantana o sargantana; nom científic: Podarcis muralis, crec) que mos va saludar camí de les oliveres miŀlenàries.

dimarts, 28 d’agost de 2012

J'ai mal au genou

Signatura en l'horitzó

Primeres nocions de francés amb Anaïs: «J'ai mal au genou»... I joc de ping-pong amb pilotades lèxiques. Els jocs amb exercici físic són un dels millors instruments per a interioritzar quatre coses bàsiques de qualsevol llengua. Mos ha faltat practicar els dígrafs amb Dani durant la partida final. Vacances finites vora les oliveres antigues, les móres, algunes garrofes i figues i una sacristana.

dilluns, 27 d’agost de 2012

De categoria

Crims estiuencs

He acabat acalorat Un crim de qualitat de John Le Carré (A murder of quality, 1962) traduïda per Francesc Pagès i Clara Cornudella (crec que en 1966). Com a noveŀla d'intriga, em recorda un poc Agatha Christie. El relat és interessant, i mantenen l'interés les pinzellades d'una certa societat britànica relacionada amb els coŀleges privats, les sectes religioses i la divisió de classes socials en el medi rural. La intriga és important, és clar, però els retrats psicològics i socials són els que t'atrapen en la lectura. A tot això, em sembla que actualment la qualitat seria més aviat la categoria, com si diguérem un llibre «de categoria»

diumenge, 26 d’agost de 2012

Cita dominical / 199: John Le Carré

Mirant la baixa estatura.


Smiley va notar de seguida que posseïa una qualitat molt rara entre la gent de poca estatura: era un home franc. Tot i tenir els ulls foscos i brillants i els moviments del cos ràpids, feia la sensació d'honestedat i dretura de tracte.
John Le Carré, Un crim de qualitat, traducció de Francesc Pagès i Clara Cornudella.



Si no li pega, li diu.

dissabte, 25 d’agost de 2012

Dissolució de qualitat

Esperant la granissada

L'orxata sense sucre, tot i que promet que serà més saludable, quan la congeles per a fer-la granissada, s'agrumolla en terrossos d'aigua que perden el gust. Per a resoldre-ho i no haver-se-la d'engolir amb massa desplaer, la pots barrejar amb l'orxata normal —supose que carregada de sucre— i es queda una mica més passable. Tot i que encara no he trobar la planta de l'estèvia i, per tant, no he pogut practicar l'endolciment saludable, sí que he tastat els sucs de Granini que utilitzen «glucosids d'estèvia». Com a sucs no són gran cosa, però espere que almenys no mos facen acumular més sucre del necessari. Sembla que a la Vall n'hi ha d'haver, d'estèvia, aixina que continuarem buscant.

divendres, 24 d’agost de 2012

Empenyar-se en oir

Neteja crítica

Faré hui la meua petita aportació a la crítica. Ho havia de dir: L'home que fou Dijous de Chesterton em va semblar un destrellat. Quant a la traducció de Carles Unterlohner Clavaguera, no crec que tinguera a vore amb la meua apreciació anterior, però hi vaig trobar un «llogarret»; un «cotxe de punt», que ara mateix no sé què és; un sorprenent «En oir aquesta pregunta» i un més desconcertant encara «empenyat a arrencar-li el nas». Alguna cosa més i el mareig habitual en l'ús del «per a», que no saps mai quan apareixerà i quan deixarà d'aparéixer. Ja està. ¡Nyas, coca!

dijous, 23 d’agost de 2012

Humitat crítica

Crítica a contrallum

L'altre dia amb la ponentada vam baixar del 20 % d'humitat, fea calor, però no suaves; ara voregem el 70 % i amb els 29 graus que fa encara de nit, mos apeguem. Takse va a córrer i s'estabilitza en els 17 minuts. Està molt bé, perquè acaba de començar, com aquell que diu. La cosa és la constància.

Demanàvem no fa massa una crítica literària més esmolada i menys llepona. Un exemple serien les notes de Víctor Ripoll en El Temps que ja fa un any que està pegant-li, entre altres, a la traducció de la noveŀla d'Umberto Eco El cementeri de Praga que féu Carme Arenas. Si la traductora s'ho ha mirat un poc i l'editorial actua amb professionalitat i respecte per la faena i pels lectors, la segona edició hauria d'eixir molt millorada.

dimecres, 22 d’agost de 2012

La televisió simptomàtica

Maneres d'entendre-ho

Em telefona ma mare perquè està vegent en Al Rojo Vivo les llàgrimes i la impotència del meu amic Sid i de la resta dels seus companys i companyes d'rtvv concentrats davant del local on es reunix el consell polític d'administració de l'ens. Els membres proposats pel Partit Popular, després d'haver estat afonant la institució durant anys, decidixen ara que afonaran els seus treballadors i treballadores. De res no ens val l'enyor o la... Tot això és un símptoma televisat i televisiu de l'estat de la nostra petita, perifèrica i marginal institucionalitat democràtica, des del dia que no vam votar l'estatut d'autonomia, en cap de les dos ocasions que els diputats valencians l'han palpejat pel poble, per al poble però sense el poble... Perquè res de tot això és casual, a pesar que encara hi ha massa polítics que ho expliquen com si foren conseqüències de l'oratge. Del mal oratge. El cas és que fa un sol que torra. En Islàndia es veu que han tingut sort que hi fa sempre una fresqueta molt bona. Els consellers del Partit Popular fugen de matinada.

dimarts, 21 d’agost de 2012

Jocs amb paraules

Animula

Volent o sense voler, sempre estem fent jocs de paraules, a voltes perquè no tenim res a dir, o perquè no tenim res més a dir. Els jocs tenen eixa gràcia, que diuen molt sense que calga explicar massa. N'hi ha que destorben, és clar, que són ofensius i aŀlòfobs, però trobe que la majoria en podem fer ús de manera recurrent, juganera i sense fer més mal que una petita distorsió sonora, encara que no tinga massa gràcia, com ara aquella d'«elzògres» i «elsogres». A Múrcia no sé si hi són molt aficionats, però en una mateixa passejada hi pots localitzar la gelatera «Delado» —és clar, ¿no?» i el la botiga «Alma Zen». Esta estava tancada i no sé si es dedicava a emmagatzemar ànimes amb parsimònia. Les ànimes dels qui alguna vegada fan bons jocs de paraules.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Recreant la llengua

Llengua animal

La xica de la botiga insistia, volia el número del «demanat». Fins que no ho va assenyalar en el paper no vam entendre de què parlava: el número de la «comanda». La traducció recrea les llengües. El xiquet li se queixava a l'àvia castellana: «Se ha "trencado"»... L'àvia no fa cas; s'adreça a la mare: «S'ha trencat». Opcions per a recrear la llengua.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Cita dominical / 198: Miquel Nicolás i Amorós

Mirant Mirant la història de la llengua.


Hi preval el component de fatalisme endogàmic i [...] sota l'aparença d'un triomf de la llibertat individual i de la continuïtat del grup s'amaga la incapacitat de superar les barreres socials i l'estigmatització de la llengua, tolerada i relegada a l'àmbit subaltern.
Miquel Nicolás i Amorós, La història de la llengua catalana. La construcció d'un discurs, 1998, pàg. 344.



Ho diu parlant dels sainets d'Escalante. Fa molt de temps que estem perplexos.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Tonadetes d'estiu

Aigua d'estiu

Estic passant un estiu sense quasi música. Vullc dir que no la trie, no l'escolte, sinó que depén del que posen pel veïnat, en la ràdio o en la televisió. Ara mateix treclege entre dos bum-bums diferents distanciats per no arriba a tres-cents metres i que confluïxen en la meua tòtina. Una altra afició que també va molt bé este estiu és fer servir el Kindle com a diccionari mentre lligc llibres de paper tombat en el cadirot. A més, com que tinc la versió 3G de l'aparell, també em puc connectar des d'on siga a la Wikipedia anglesa per a resoldre els dubtes que m'apareixen mentres vaig avance pels mons que vaig llegint. La resta de la vida va com va, entre ero infames i cotxes oficials. Eixa tonadeta continua sonant igual.

divendres, 17 d’agost de 2012

Mos elevem

Pronoms en la fosca

I hui torne amb l'última part de la morralla que havia escrit per a altres destinacions. Alguns dies d'estiu em permeten pensar en la forma pronominal «mos» (gnv, 22.3.2):

«En la llengua parlada és molt general l’ús de la forma mos en tots els contexts. La forma mos, que potser procedix de l’encreuament amb la primera persona del singular me, no és pròpia dels registres formals.»

És a dir, no es tracta d'una «incorrecció», sinó que hem d'entendre que els usuaris podrien estar interessats en la valoració estilística dels qui s'ocupen d'això dels registres formals. D'altra banda, hem de tindre en compte que eixa descripció que fa l'AVL hauria de revisar-se, perquè l'abast territorial del pronom ho aconsella vívidament (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). A més, com a anècdota d'ús general i formal en els mitjans, recorde que el fea servir un cap de la política lingüística catalana (mallorquí, si no m'enganye) en les rodes de premsa que li vaig vore fer per l'enyorada tv3 en obert al País Valencià. No veig per què hauríem d'estigmatitzar eixe pronom, i menys encara si això no contribuïx a augmentar la seguretat dels parlants valencians en l'únic registre que coneixen i poden fer servir amb caràcter general. Dic tot això perquè crec que no aspirem a acabar parlant en eixe castellà de llibre que tant mos «eleva» culturalment.

dijous, 16 d’agost de 2012

Volantins d'estiu

Volantins de ciutat

Coincidint amb la ponentada, ixc a nadar i fer volantins per la platja. Algues entre les xicones. El llibre de Miquel Nicolás i Amorós es clou amb la sensació que l'hauria de repassar, que hauria d'escabussar-me en la bibliografia que el fonamenta, complementària segurament de la del llibre de Vicent Flor. Serà ben interessant resseguir-les a poc a poc. Ara, però, tiraré pels vials de l'estiu, que prometen un poc més d'ombreta: Le Carré, Murakami i Puyal.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Roba de faena



Parlant de llengua —hui que la ponentada mos oferix una humitat al voltant del 25 %—, és a dir, si no mos centrem en el seu pseudònim «normativa», totes eixes qualificacions que simplifiquem amb els termes «correcte» i «incorrecte», són divisions ben concretes i taxatives però que no haurien de ser objectes de devoció més enllà dels exàmens amb què superem les assignatures corresponents en l'ensenyament. És clar, els productes lingüístics s'elaboren per als contexts, els mitjans i les finalitats a l'abast dels emissors. Els parlants hauríem d'aprendre que tenim eixes opcions a l'abast, i no hauríem de viure tan convençuts que hem d'estar subordinats a un «estàndard», eixa simplificació administrativa per usos funcionals. Eixe monocultiu no aporta res de positiu si, a més, servix principalment per a proscriure la diversitat dels registres, i més acarnissadament encara contra el coŀloquial.

dimarts, 14 d’agost de 2012

Clavills i cicatrius

El camí del clavill

En eixe context social i polític valencià, l'activitat blavera no és un factor afegit, sinó la conseqüència de diversos factors i diversos agents interessats. A més, forma part de l'estratègia de subordinació, en este cas en el vessant sentimental i identitari, en eixe espai anímic que sembla tan fàcil de conrear quan els escrúpols no formen part del nostre mínim sentit comú. El llibre de Vicent Flor i Moreno Noves glòries a Espanya mos proporciona una panoràmica ben ampla i una anàlisi ben explicativa sobre eixe clavill social que al final s'ha convertit en una cicatriu que mos identifica en una part o en l'altra del conflicte. Ben mirat, en el global, en el sainet dels que vam ser Dijous ‐tant si pensem en estar al mig com en el llibret de Chesterton‐. Dies d'estiu a l'ombra d'un passat ben present.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Envasats al buit

Aniversari en el buit

A més, mos han convençut que parlem perfectament en castellà, tot i que això només vol dir que parlem «de llibre» en una variant més o menys castellana. I diem estar-ne ben «orgullosos» davant dels andalusos o dels murcians. La subordinació del valencià, la no-educació en els diversos registres orals i escrits i la «compensació» amb un únic registre castellà de pronúncia «culta» o, si es vol, un estàndard «neutre», conformen la referència lingüística que molts valencians tenen d'ells mateixos. I per eixe camí, el valencià esdevindrà la «compensació» identitària que els jóvens hauran de pagar per ves a saber quina batalleta dels avis. Acabarem envasats al «vasio», que no és ben bé al buit.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Cita dominical / 197: Francesc Martínez Sanchis

Mirant les subvencions.


La Generalitat va donar suport econòmic, a través de diversos convenis publicitaris, als diaris conservadors en castellà Las Provincias, El Mundo, Mediterráneo, ABC i La Razón, discriminant la premsa en valencià i la premsa en castellà crítica amb el Consell.

Francesc Martínez Sanchis, Periodisme contra les cordes, 2010, pàg. 85.



Eixa ideologia per a rics que subvencionem entre tots.

dissabte, 11 d’agost de 2012

Assots

Volem entrar

Molts parlants valencians mos assotem contínuament pensant que no parlem bé, simplement perquè no parlem de llibre... O perquè no parlem la varietat de català que se'ns ha transmés de manera consistent i continuada, eixa varietat estandarditzada amb prou fortuna i que és general en els mitjans de Catalunya. Això dels assots no és cap cas únic en el món ni cap novetat. És la conseqüència d'una educació i d'una pràtica social que subordina el valencià al castellà escolaritzat i, segona subordinació, el català parlat al País Valencià a l'èxit (tan relatiu com es vullga) del català parlat i escrit en Catalunya. La primera transmet l'escala de valors «nacional» excloent espanyola; la segona, la impotència victimista. Amb els assots els déus que siguen mos perdonen els pecats.

divendres, 10 d’agost de 2012

El llegat prejudicial

Olor de mar

Convindria no transmetre a ningú els prejudicis propis. ¡Ep!, els fills, els nebots o els néts en tindran igualment, i per això també hauria d'aprendre a detectar-los. Però això no va aixina, hi ha qui viu tan a gust amb les certeses indiscutibles que els oferixen els seus prejudicis —i els que compartim entre paella i paella— que sembla que s'enorgullixen de fer-ne un llegat amb un llacet per al futur. Entre els valencians mos lleguem el nyap que —veges tu— som capaços de parlar i escriure. És una llengua com qualsevol altra, però quan te la lleguen, a més del llaç, et donen també una pinça. Per al nas. Este bloc deu fer una bona pudentina.

dijous, 9 d’agost de 2012

La vertical de l'horitzó

Línies verticals

Les xiques espanyoles de waterpolo, que han aconseguit la medalla de plata després de perdre contra els eua han d'anar «a ponerse guapas» per a la cerimònia de lliurament de medalles, segons el comentarista de la televisió del govern espanyol —ara més del govern que mai—. Alce el cap de la lectura després de trobar un «empenyat» en la traducció de L'home que fou Dijous, sàtira de no sé què que no m'acaba d'entusiasmar. Alguns dies d'estiu es resumixen en una ratlla vora l'horitzó.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Això no s'acaba

Velocitat sentimental

Hi ha el que sembla una errada al començament del Jo confesso de Jaume Cabré (pàg. 24, 3.ª ed.):


—No vull anar a Roma, monsenyor. Em vull consagrar a l'estudi perq


I s'acaba aixina, sense punts suspensius ni res més. Ho ha detectat Takse. En trobe un altre cas més avant (pàg. 394). No crec que forme part dels recursos tipogràfics aplicats per l'autor; si ho és, no entenc quina és la intenció. Ja vorem què fan les edicions en el futur.

Quant a l'alienament que m'agafa de tant en tant, veig que l'alcalde de Marinaleda i uns quants més assalten un Mercadona. Estic segur que és una campanya contra els interessos valencians. Estos andalusos que no mos poden vore, mos furten Marina Alabau per a tindre una medalla d'or olímpica i ara això. ¡Estic tragant mes quina!

dimarts, 7 d’agost de 2012

Símbolització sentimental

Esperitat

Llegint, llegint, m'ha passat pel cap furtar la Geperudeta. Bé, si tan sols ho hagueren intentat fa uns anys, una idea boja, una escaramussa en la basílica o en la catedral, un escamot amagat en el Micalet, no sé, qualsevol fantasia conspirativa que aportara un poc de força real al sentiment simbòlic. Sí, Noves glòries a Espanya de Vicent Flor i Moreno, un resum de la simbolització sentimental del País Valencià. Amb perdó.

dilluns, 6 d’agost de 2012

El tiquet



L'home passa per l'estació del Nord de València sense saber massa bé si el tiquet del viatge l'ha dut on volia anar o més aviat on havia pensat que volia anar. Una volta al lloc, recula, mira el tiquet, mira la bossa que hi ha dins la paperera, on es barregen els papers, els plàstics i els residus orgànics, a pesar dels indicadors diferenciats amb tres portelletes. La retòrica oficial i el fons dels sentiments. S'alça el tiquet, segurament per a fer-lo servir de punt de llibre. O de llibret de falla.

diumenge, 5 d’agost de 2012

Cita dominical / 196: Joan-Lluís Lluís

Mirant els estats delictius.


França reacciona positivament en proporció a la pressió social que s'exerceix, i molt més encara si aquesta pressió utilitza mitjans jurídicament delictuosos: les campanyes salvatges d'empastifades de la retolació monolingüe francesa són molt més eficaces per fer que els serveis de l'Estat s'entusiasmin pel bilingüisme. Com més delictuós és un territori, més concessions obtindrà de l'Estat. Com més legalista, menys concessions. Curiós, no?
Joan-Lluís Lluís, «Coratjosos jacobins acarnissats contra Occitània», Presència, 2.109.

dissabte, 4 d’agost de 2012

Sense tacs ni fils

Fauna lèxica

Dur al be és una expressió típica d'eixes que deixarà prompte de dir-se. Al cap i a la fi, el be és ara el corder, parlant de l'animal i de la carn; o el borrego, si es tracta també de l'animal i, en sentit figurat, de les persones (també, segons el diccionari, és una tallada d'un pastís que no conec). Ara, com que be sembla que és típic de Barcelona, segons comenten uns locutors de Catalunya Ràdio, encara podria tindre més vida. Tanmateix, tenint en compte com va això de l'ensenyament de la llengua al País Valencià i, pitjor encara, els mitjans de comunicació, quan mos quedem sense bens en Barcelona ja farà anys mos haurem menjat les últimes xulles de corderet que tantes devocions desperten per ací. El que sembla és que llavors també serà ben habitual «inalàmbric», segons els mateixos locutors. Demane «tacs» en el supermercat: «¿Tacos?». Sí.

divendres, 3 d’agost de 2012

¿Calia fer-ho?

La història repetitiva

La mare, l'amo del bar, el de la ferralla, el president de la falla, el que regira els contenidors, els estudiants del segon, tots fan el que cal fer, el que és millor per a tots, i no han fet mai altrament. Sembla que les conseqüències mai no desdiuen eixa veritat. I el que cal fer ara és carregar sobre el seu futur el preu del passat que calia fer. El xiquet que juga a la pilota amb son pare no fa el que cal fer i son pare li pega un crit.

dijous, 2 d’agost de 2012

Spain



Es trenca el pany de la porta de l'escala. Spain. El veïnat s'exclama pels telefonets, passetjades escales amunt, escales avall, claus que volen pels balcons. Un matí acalorat. M'alce amb el tornavís, desmunte el pany amb l'ajuda del veí jubilat. No hi vegem res d'estrany, excepte que no funciona. Uns jovenets han llogat el segon, ¡quina coincidència!, pensa en veu alta. Spain. A la vesprada més. Mentres bequen, torne a provar a desmuntar el mecanisme, li fusse les entranyes. Li toque un filet de la llum negre, el moll, dubte si desmuntar el transformador, però em para la previsió que el moll me s'escaparia i no el sabria tornar a posar. Spain. Ho toque tot, faig anar els mecanismes manualment. Ho torne a muntar. Baixe i el pose al lloc. Takse prova des de dalt: funciona. Desperte el veí. S'alegra. Spain.

dimecres, 1 d’agost de 2012

La faena de la feïna

Faenes d'infants

Una xica de Sueca que pronuncia «feïna» es preocupa pel registre que fa servir, que vol que siga elevat, culte, allunyat de la vulgaritat general, «exemplar», en resum. El cambrer sud-americà de Forsters parla en anglés a la taula del costat. Takse li lloa el domini que té de les llengües i ell riu i li comenta que també parla «una miqueta, un poquet» en valencià, que ha tret un nou... A pesaR que li ho hem demanat diverses vegades, el restaurant trau un zero pelat i repelat. Trobe que la «faena» és diferent de la «feïna».