divendres, 24 d’agost de 2012

Empenyar-se en oir

Neteja crítica

Faré hui la meua petita aportació a la crítica. Ho havia de dir: L'home que fou Dijous de Chesterton em va semblar un destrellat. Quant a la traducció de Carles Unterlohner Clavaguera, no crec que tinguera a vore amb la meua apreciació anterior, però hi vaig trobar un «llogarret»; un «cotxe de punt», que ara mateix no sé què és; un sorprenent «En oir aquesta pregunta» i un més desconcertant encara «empenyat a arrencar-li el nas». Alguna cosa més i el mareig habitual en l'ús del «per a», que no saps mai quan apareixerà i quan deixarà d'aparéixer. Ja està. ¡Nyas, coca!

2 comentaris:

David ha dit...

Els meus pares no són valncià parlants, però la meua sogra sí i el parla molt bé, per cert.

Ella utilitza el verb oir molt sovint i moltes vegades l'han criticada perque li han dit que cal dir: sentir o escoltar, ella s'empenya en dir oir perque diu que és correcte en valencià, la pobra dona no ha anat mai a l'escola, parla el valencià que va aprendre dels seus pares. És de Catarroja i també diu moltes altres paraules que han caigut en desús i que ara intentem recuperar com el rovell de l'ou o el guix, que molta gent hui en dia diu que és català.

La dóna no ha estudiat mai valencià ni català, però el parla molt millor que moltes d'estes persones que s'empenyen en defensar la puresa de la llengua (per un costat i per l'altre)

Tècnic lingüístic ha dit...

Doncs, David, moltes felicitacions a la teua sogra. El verb oir és ben correcte, però resulta que tot i que és tan habitual en l'ús de la teua sogra, no ho és gens en el meu (Valldigna) i menys encara en una traducció literària en català oriental.

D'altra banda, si no vaig errat empenyar-se, que és un calc del castellà, continua sense aparéixer en els diccionaris. A la Vall diríem encabotar-se.

Certament, no haver pogut estudiar la llengua pròpia --o qualsevol altra-- no implica desconéixer-la, perquè ja sabem que les llengües s'aprenen sobretot amb l'ús quotidià.