dissabte, 5 de maig de 2012

¿I l'ús?

Cuina lingüística

No són censures ni autocensures el que necessitem, ni destil·lats tautològics de la normativa amb suposades virtuts nacionalitzadores. La llengua són les persones que la fan servir, i això mos hauria de permetre fugir de les contraposicions negatives entre les possibilitats d'ús de les variants de la llengua i, per paradoxal que puga semblar —però això també s'explica—, el rebuig dels parlants a l'amplitud d'ús d'eixa mateixa llengua. És justament la tensió entre eixos extrems de l'ús el que crea l'estàndard.

Però, ¿on hem deixat l'estàndard al País Valencià? Doncs, s'ha quedat pel camí, ballant atrafegat entre la normativa (que el retalla) i el desús (que l'ofega). Si l'estandardització és una conseqüència, tal com indicaven Mollà i Viana (Curs de sociolingüstica,3), és una conseqüència que patim, perquè no la tenim a l'abast, atés que el procés de què depén es dóna de manera deficitària, erràtica, incapaç de confrontar la normativa (literària) que s'ensenya, els registres coŀloquials i informatius que s'haurien d'estendre en els mitjans d'informació i comunicació i les aplicacions als diversos espais comunicatius que haurien d'atendre. I tot això és el resultat de la política lingüística pública de la Generalitat valenciana, aplicada en la conflictivització de l'ús, la interposició sistemàtica del castellà i la imposició de la traducció al valencià com a mitjà normal de producció.
Publica un comentari a l'entrada