dijous, 31 de maig del 2012

Discrepàncies inevitables


Idees que ballen

Repassant coses de Fuster tope amb el verb «agotnar-se», que diuen que —quina llàstima— és una errada de transcripció. A banda d'això, localitze un fragment que em convenç per a hui:


I tot això, sense patrioterismes imbècils. Ni el mestre Serrano és Beethoven, ni Bernat i Baldoví és Shakespeare, ni el matemàtic Marzal és Einstein. Ni el campanar de Sant Pere és més alt que la torre Eiffel. Siguem sensats. I mirem de cultivar una certa tolerància en les discrepàncies inevitables.


Tolerància, tolerància... Ai, n'hi ha qui sembla que n'haja fet cas i pots topar amb testos i plantacions de tolerància allà i ací. I se la fumen.

dimecres, 30 de maig del 2012

Eficiència malbaratada


Lloc de treball rosa


Maquete el projecte de llei de rtvv, un nou desficaci per al futur audiovisual valencià que estan gestant els mateixos que han dut al desastre l'entitat «pública» actual. El cas és que poden dir missa, però la versió valenciana no és «redactada» sinó traduïda (amb el Salt, segurament). Qualsevol dia se'ls oblida que també es pot escriure directament en valencià, oblit que té habitualment la Mesa de les Corts i que els vam recordar en la mesa negociadora d'ahir. Llavors els ve l'atac d'hipocresia i d'orgull ferit i, sí, «hoy, no: ¡mañana!» —com diu José Mota en el gag— ho faran en valencià també. I mosatros, és clar, més enllà de la poca fe, esperem els fets.

Finalment, aproven la creació d'un lloc de treball per a un elefant rosa en les Corts. Diuen que no costa més diners. L'elefant rosa es farà càrrec de l'oficina d'eficiència política i control de la despesa sumptuària... Bé, una cosa per l'estil, però en lloc de fiscalitzar el mal ús dels diners públics, vistes les funcions de l'oficina, segurament faran reunions per a xarrar sobre l'oratge i mirar de generar notícies com esta, on criminalitzen els diners que costen els funcionaris i l'estat de benestar. El feudalisme els sembla més econòmic i satisfactori.

dimarts, 29 de maig del 2012

Una dia negociat


El dia eixe que la crisi no ha impedit que el temps consumixca, i qui dia passa, any empeny. Matí de mesa negociadora, formes part d'una petita secció sindical, perquè algú ho ha de fer, i acabes amb una sensació de disgust tan intensa que mereix una qualificació més greu. Fins i tot perquè al final hi ha encaixades de mans, somriures i festejos, perquè allí en realitat no ha passat res, especialment per a ells. Ja han complit la legalitat, ja poden crear el lloc de lletrat major adjunt en les Corts. Però la qüestió és que han estafat la societat, una vegada més.

dilluns, 28 de maig del 2012

Diccionari en apunts

Oferta d'ús

Finalment aconseguixc una extensió per al Wordpress que em transforma l'arxiu .CSV en apunts de bloc (i que per ara funciona en el servei de Yahoo!): AV csv 2 posts. Ara ja puc fer una primera versió del diccionari a partir del format de bloc. Això no sé si permetrà l'ordenació alfabètica —segurament també hi haurà una extensió per a això—, però sí que crec que podrà ser útil per a generar un corpus extens, sempre obert i a l'abast i, com quasi totes les coses a què em dedique, que complemente l'oferta lexicològica en català, que ja és ben important (per eixe costat, els catalanoparlants d'arreu no tenim massa problemes). De totes formes, encara tinc camí a fer fins a traure la primera versió.

diumenge, 27 de maig del 2012

Cita dominical / 187: Jesús Tuson


Mirant-mos els animals.


Mirem els animals amb ulls antropocèntrics, els atribuïm intencions i actituds humanes i, després de carregar-los els neulers de la nostra condició, aprofitem l'estereotip per projectar-los sobre els nostres veïns. El colom, pobre, mai no ha sabut res de paus i guerres.
Jesús Tuson, «Animalització» dins de Com que ens entenem (si és que ens entenem).


dissabte, 26 de maig del 2012

Els cristalls amb què mirem


Vidres i cristalls

M'ha xocat un fragment de l'extracte del nou llibre de Paul Krugman (traducció castellana: ¡Acabad ya con esta crisis!) que publicava el diari El País (29.04.2012):

Encara que els europeus tenen, des del 1992, dret legal a treballar en qualsevol part de a Unió Europea, les divisions lingüístiques i culturals són prou grans per a que fins i tot grans diferències en les taxes de desocupació ocasionen taxes migratòries molt modestes.


No sé si té dades suficients per a atribuir-ho a les divisions lingüístiques. Les culturals, com que ho engloben tot, doncs, és possible, però la cosa de la llengua, trobar-ho sempre un obstacle, crec que és una simplificació excessiva del problema de l'articulació real de la Unió Europea, que només s'ha articulat per al benefici financer i empresarial d'uns quants, però que encara no ho ha compensat omplint de sentit el plat social i polític de la balança. A més a més, la diversitat de llengües és un fet que té com a correlat tot un sector econòmic dedicat a eixe producte que, aixina, no és objecte de divisió, sinó de producció econòmica, empresarial i cultural.

Al cap i a la fi, posats a trobar divisions i excuses per a no perdre el campanar de vista, tenim bona cosa de prejuís aptes per fer demagògia, que si els bous i les raboses, les banderetes, els himnes, la marihuana, els horaris, si fa sol o si fa ombra... Si la integració política, fiscal i laboral fóra més profunda, també podríem gestionar l'ecologia lingüística molt millor.

divendres, 25 de maig del 2012

Caragirats giracamises


Força estàtica

Una cerca ràpida en els diccionaris i —a propòsit d'algun preguntat de la llista Migjorn— trobe caragirats, giracamises i giracasaques, però mirant un poc més per la xarxa trobes també girajaquetes i girajaques. Fins i tot podem aventurar uns girajacs i giragecs. Obris el diari i comproves que el mal no és que traïxquen res ni a ningú, sinó ben bé al contrari, que no ho fan, però mos la peguen igual, perquè volem creure que les paraules tenen un sentit... I en realitat només tenen una intenció, l'engany. I mos agrada que mos enganyen, això és la ficció, els contes, la literatura, el cinema, fins i tot els debats polítics que només escolten els qui els transcrivim en les Corts. I un poc al costat, la vida, eixa iŀlusió que malmetem amb massa realitats.

dijous, 24 de maig del 2012

Temptacions que no fugen


Gos com fuig

No puc evitar-ho i jo també, hui que no sé per què mos passen en la tve Las sandalias del pescador de Michael Anderson (1968), caic en la temptació i, en compte de reprendre les lectures endarrerides, agarre una noveŀleta de Georges Simenon, Le chien jaune (1931; edició de 1963) i amb aquella oloreta que fa el paper groc envellit. Perquè si només puguera llegir el diari, amb les temptacions acceptades que mos relaten els casos de Blasco, Dívar, Tauroni, Rato, Olivas i fins i tot, ¿per què no?, Riina... Un fàstic ètic i estètic.

dimecres, 23 de maig del 2012

Simplisme

I massa també

I va i la idea de resoldre tots els problemes de la crisi econòmica, financera, social i política simplement amb el nomenament del nou president de la dreta espanyola, això, eixa recepta, tenia nom gdlc:


arbitrisme m. econ. Corrent de pensament politicoeconòmic que proposa uns mitjans únics i simples per a superar una etapa de decadència econòmica.


Deu ser una derivació del simplisme, però elevat a categoria de «corrent de pensament», per donar-li un poc de llustre. I el mal no és que hi creguen —que trobe que no— i que mos en vullguen convéncer, és que no ha funcionat i pretenen que no ho vejam. El mal, en fi, és que el simplisme no l'exercix qui proposa, sinó qui accepta.

dimarts, 22 de maig del 2012

Taulellets i làpides

Quasi quasi


La companyia elèctrica Volta ha deixat com a record de la seua existència uns taulellets en uns petits edificis destinats a la gestió de l'electricitat. Són les restes de la història del capitalisme elèctric del segle xx, unes notes de blau en una paret. Sé que en tinc alguna foto, però ara no la trobe. Les paraules i altres conformacions de la llengua que fem servir parlant o escrivint, i que abandonem quan el «mercat» mos en porta unes que ixen més a compte en el comerç, mos deixen també taulellets d'eixos que mos fan enyorar fins i tot allò que no vam conéixer. Si les hem escrites, ja ho dien aquells, perduren en el temps; si no les hem escrites, formen part de l'aire que les fa rodar fins que algú les escriu. O fins que s'evaporen.

Al pas que anem, al País Valencià estem enyorant tant la llengua que tenim encara com l'estat de benestar, que mai no va passar del cartó pedra, perquè eixe estat no era una obra immobiliària com mos volien fer creure, sinó un projecte d'educació, salut, convivència i serveis compartits. Vés a les Corts i et llegiran de què va la cambra «democràtica»:


Per a l'accés a la tribuna de públic i invitats de l'hemicicle tindran prioritat, per aquest ordre, les primeres autoritats, els senadors en representació de la Comunitat Valenciana i els invitats de caràcter institucional; seguiran en l'ordre de prioritat els alts càrrecs de l'administració autonòmica i altres càrrecs públics tenint en compte l'ordre de prelació, com també els membres dels gabinets de Presidència i de les conselleries.


Han penjat una «làpida» en commemoració de la «democràcia» de 1812. Eixa sí que els pega més.

dilluns, 21 de maig del 2012

Estafes


Els insectes van fent, a pesar d'això que anomenen crisi. Més aviat és una estafa, com dia aquell llibre que va escriure Eduardo Haro Tecglen fa uns anys i que ara podríem rellegir en versió augmentadíssima, ¡Qué estafa!. No el localitze: el buscaré. Però la cosa és que els insectes troben sempre la manera de reaprofitar el que abandonem, el que descuidem, i això està passant amb l'educació, la sanitat, la desigualtat, la participació política, que mos les estan corcant per abandonament, per excés de confiança, per delegar en els polítics tota la responsabilitat que hauríem de poder compartir la ciutadania, tant en la presa de decisions com en la fiscalització, la correcció o l'anuŀlació. Però, no, ací votem i sembla que mos esclavitzem per a quatre anys, en què podran disposar del sistema democràtic absolutament, per barbaritat (valenciana) que siga.
1.287.
Crida desterro de gitanos
Dimecres,a 23 de juny 1616, féu crida la Real Audiència desterrant los gitanos.
Del dietari (1585-1629) de Pere Joan Porcar, transcripció de Josep Lozano Lerma, 2012.

diumenge, 20 de maig del 2012

Cita dominical / 186: François Hollande

Mirant els discursos.
Reforçaré sempre els nostres principis intangibles de laïcitat i lluitaré contra el racisme, l'antisemitisme i totes les discriminacions. [...] Fixaré les prioritats, però no ho decidiré tot, per a tots i en tots els àmbits. [...] D'acord amb la constitució, el govern determinarà i conduirà la política de la nació, el parlament serà respectat en els seus drets, la justícia disposarà de totes les garanties d'independència.
François Hollande, fragments del seu discurs d'investidura com a president de la República Francesa, 15.05.2012.
Etc., etc.

dissabte, 19 de maig del 2012

L'oblit impossible

Cadirot oblidat

I ara , després d'acabar Anna Karénine en el Kindle, alçaré en algun lloc la versió en castellà —que no he fullejat massa—, perquè, els llibres que acabes de llegir en els lectors electrònics, ¿on els alces quan acabes? Sí, continuaré tenint-lo a mà en l'ordinador, on en algun sistema d'emmagatzemament de memòria, però no és igual, això sí que és un canvi i una gran mancança respecte dels llibres en paper, no pots oblidar-los en un racó, no pots tindre'ls literalment a mà en les lleixes de lectures acabades, en la visió multicolor dels lloms del teu bagatge, a l'hora de recuperar sensacions i olors, no contenen fulles de lledoner ni signes indesxifrables apressats, no hi ha taques ni punts de lectura retrobats quan els torques la pols. Unes coses per altres, supose.

divendres, 18 de maig del 2012

Encara rauquen



Per fi, després d'arrossegar-la ja no recorde ni des de quan, he acabat Anna Karénine de Lev Tolstoi. Ha estat una lectura llarga, però en una versió francesa ben senzilla. He anotat unes quantes curiositats, no moltes, però m'ha fet gràcia una de les últimes, sobre les granotes que criden abans de la tempesta:

— Que les journaux disent tous la même chose, c'est vrai, dit le vieux prince, mais les grenouilles, aussi, savent crier avant l'orage.

I l'he acabada mentres la macro de conversió del diccionari anava fent faena. Ja tinc clara la conversió més simple al format Kindle, però ara provaré de millorar-la de manera que puga ser un diccionari integrat en l'aparell i que permeta demanar el significat d'una paraula de qualsevol text. Hi deu haver empreses amb més recursos i interessos en eixe àmbit que ho podrien fer, i espere que ho facen, per si de cas el meu no m'acaba d'eixer redó. Ara espere aprendre unes quantes coses mentres el faig. Rauquem.

dijous, 17 de maig del 2012

Corralets cortesans


Cabreta en el corralet

En les Corts han ideat un corralet d'una altra classe: una oficina d'eficiència econòmica... Pretenen que hi haja un lletrat major adjunt —crearan eixe lloc— dirigint-la. Diuen que es farà sense generar més despesa. El que és gros és que diguen que volen controlar els serveis de manteniment, economia i informàtica atesos per funcionaris, perquè diuen que és on més diners es gasten... ¿Segur? Per a alguns polítics no són res els quatre rals que se'n van en el pompós restaurant deficitari, en el lloguer d'uns aparcaments innecessaris, en un edifici insostenible, en tants altres detalls en què van cremant uns diners que són els que li falten a l'educació, la recerca, la sanitat, la dependència, la inversió en indústria productiva... I quin és el producte de l'activitat política: unes normes de baixa qualitat que mos reclouen en una democràcia de corralet.

dimecres, 16 de maig del 2012

Esclaus del corralet


Alliberà els esclaus


Està preocupada ma mare pel corralet que ha pronosticat Paul Krugman. ¿I què li dic jo ara? Poca cosa. He pegat una mirada a això del «corralito» argentí i no veig què podríem fer mosatros amb els quatre duros que tenim per assegurar-mos res econòmicament. Al capdavall, fa anys que els votants han decidit anar perforant en el clot social, ètic i econòmic on mos han posat els dirigents valencians i espanyols del pp (amb la part corresponent de col·laboració imprescindible dels socialistes liderats per Rodríguez Zapatero). Però crec que ja ho he resolt: abaixe el roig de la pantalla i li pose un poc més de verd. Tenint en compte les coses que hem de vore, almenys mos protegirem un poc els ulls.

Faig una fitxa sobre la locució «amb créixens», que ha aparegut en l'hemicicle valencià i crec que no està molt documentada. A Coromines li semblava un castellanisme «grosser», però esta volta tenim a Toni Cucarella (24.12.2011) com a usuari, i això és més interessant com a documentació que el diputat Giner Giner. Em telefonen de la conselleria, que si vullc fer-me càrrec d'unes sessions de llenguatge administratiu. Uf, no, em quede en el corralet.

dimarts, 15 de maig del 2012

Reclusió


Reclusió provisional

Com més estantissa i reclosa ideològicament està una societat, més nimis són els motius pels quals s'escandalitza i més emfàtiques són les exhibicions d'ortodòxia amb què els combat.

Ara no recorde si havia d'escriure sobre res més hui, però m'he quedat tan descansat amb la proposta de citació inicial, que crec que ja no cal que continue.

dilluns, 14 de maig del 2012

Assots de prejuís

La normativa que tomba de tos

Han aconseguit omplir-mos de prejuís, això que denominem autoodi —el company Jesús de Prado mos ha advertit que en altres llocs este concepte té uns altres valors— i que es concreta en inseguretat, mala consciència i subordinació lingüístiques. És una de les característiques del procés de desorientació i contraplanificació lingüística que experimentem al País Valencià.

Una de les concrecions més comunes, amb què pots topar en un dinar familiar, és la sensació que els usuaris comuns de la llengua, el registre general, és considerat negativament pels qui el fan servir, no tant per la incapacitat dels parlants per a expressar els seus pensaments, sinó per valoracions estètiques que són preses com a prescripcions normatives.

El meu cosí es va posar un vestit de mudar de ratlles per a l'acte de la comunió de la filla. Ell mateix reconeixia que semblava il capo di tutti i capi, que només li faltava un barret de peŀlícula de gàngsters, i que se l'hauria d'haver posat, ja que es tractava de fer un poc el torracollons. A l'hora del berenar, però, es va canviar de roba. ¿Quina roba era correcta i quina era incorrecta? ¿És eixa la pregunta correcta quant a la llengua? No, però són les úniques preguntes que mos ensenyen a fer-mos, no hi ha marge per a la responsabilitat personal, per al registre, per al coneixement ample de les possibilitats. Si tries anar amb vaquers, ¿incorrecte?, ¿no està admés per «la normativa»?

Una part de la família —la que té interés en la llengua; els que no, naturalment, això els té prou igual—, que és usuària sistemàtica dels pronoms «mos» i «mosatros», doncs, estan absolutament convençuts que parlen malament, que això és incorrecte i que per tant, pitjor encara, és lleig. És a dir, que en lloc d'una llengua vés a saber què parlen. Una altra part de la família, que opina el mateix i que té més interés per l'aparença en la societat, ha passat a parlar en castellà; l'altra part, resistix assotant-se l'autoestima normativa.

diumenge, 13 de maig del 2012

Cita dominical / 185: José María Ruiz Soroa


Mirant la trama ideològica.

No som conscients de fins a quin punt és la mateixa trama dels nostres valors, i no tan sols els fenòmens econòmics, la que provoca el creiximent imparable de la desigualtat de rendes i riquesa. I, sobretot, la que impedix corregir-los.
José María Ruiz Soroa, «El cáncer de la democracia», El País, 05.05.2012.

dissabte, 12 de maig del 2012

Rantelles

Calor de maig
Hui tenia la família preocupada buscant com es diuen les rantelles en castellà i descobrint que només tenen «mosquito pequeño», que diu una amiga d'Almeria de la meua cosina. En Cuba no en saben res, perquè no n'hi ha, diu Ali, la nóvia del meu cosí. És clar, això acaba desembocant en més dubtes sobre curiositats, com ara si n'hi ha «quarts de bany», que no són «quarts» sinó «quartos», tal com diuen el gdlc i el gd62. Finalment, algun exabrupte contra l'avl i la perplexitat davant la distància que hi ha entre el que apareix en els diccionaris i el que els parlants consideren correcte o incorrecte. En fi, una reunió de comunió lingüística, el que toca en maig, a banda de la commemoració i represa del moviment del 15-M, que sembla que n'han fet una bona en València. De nit, uns centenars de persones ocupen encara la plaça davant de l'ajuntament de València. Les rantelles els vigilen.

divendres, 11 de maig del 2012

Compostatge lingüístic

A mitges

Ho veig de casualitat (bocv 73, 11.05.2012), els del pp traduïxen «...agrícola, vertedero, compostaje y demás.» per «...agrícola, abocador, compostatge i la resta de.», aixina, amb punt final de paràgraf. Es queden més amples que llargs després de passar-li el Salt al diari de sessions. No és un problema lingüístic, és un problema de política, lingüística o no, d'estafa política a la ciutadania, al sistema democràtic. Però això és el que tenim. He d'anar ràpid i no tinc temps de vore més detalls d'eixe «amor» fòssil i ritual pel valencià, pels valencians. Si almenys en feren compost.

dijous, 10 de maig del 2012

L'hostilitat de la llengua comuna

Xantatges intel·lectuals
Llegint el diaris amb retard l'actualitat té molt més de sentit i fins i tot permet una valoració més adequada de la faena que estan fent alguns dirigents polítics valencians, espanyols i europeus. Paul Krugman dia («Europe’s Economic Suicide», The New York Times, 15.04.2012):
En lloc d'admetre que no han fet malament, els líders europeus semblen decidits a llançar la seua economia —i la seua societat— per un penya-segat. I el món sencer ho pagarà.
No serà tant, no serà un tallat vora la profunditat de l'univers perquè, per sort, la Terra és redona, que si arriba a ser tan planeta com sembla... O com alguns encara arribarien a mantindre en els debats on acudixen carregats de prejuís com ara els que manté Fernando Savater amb ell a soles («Auscultando nacionalismos», El País):
L'autor critica amb bons arguments la reivindicació d'una llengua «pròpia» o «nacional» allà on precisament es dóna el bilingüisme , però no concedix prou atenció a la importància política d'una llengua comuna en un estat culturalment plurilingüe. [...]

en el cas d'Espanya, que pareix definitivament haver cedit a la dreta més beŀligerant la seua idea unitària nacional [...]

Marque amb negreta la marca de la providència que fa aparéixer en un àmbit natural el bilingüisme: «es dóna». I a continuació, i sense més temor lògic ni reflexió, recrimina als bilingües que ho siguen, perquè no es poden tindre dos amors i... El cas és que no és la llengua comuna el que compartim els bilingües, sinó la disponibilitat lingüística, que està clar que no la compartim amb els monolingües. Tal com ho expressa Savater, els de eixa «llengua comuna» que tant proclama compartixen entre ells l'«hostilitat lingüística». I contra els altres, és evident.

Finalment, per a reblar-ho, la demostració del seu suposat no-nacionalisme és la seua idea «nacional unitària». L'acudit crec que apareixia en Bananas de Woody Allen, quan allò dels calçotets per fora... ¿O recorda més a allò de la democràcia orgànica? Bé, figures literària que poden ser molt cruels a la vora del tallat on s'acaba el món.

dimecres, 9 de maig del 2012

Passats de rosca

Petita crisi
Es suposa que amb la miniaplicació CSV Importer podré començar a organitzar amb l'estructura de bloc el diccionari que vaig confegint cada dia —cada dia que puc—. Ara cal aconseguir una conversió neta i ràpida dels arxius de Word, que és com manege ara el diccionari en l'ordinador amb una macro.
 
En eixe diccionari podria incloure l'expressió «tour de vis» que diuen en francés, «turn of screw», en anglés, «vuelta de rosca», en castellà i... Bé, no tenim una expressió equivalent establida encara en català, a pesar que hi ha moltes opcions alternatives (comentades pels collistaires de Zèfir) que podrien acostar-se al sentit depenent dels contexts on hagueren d'encaixar: «pollós que pollós», «i que tomba, i que gira», «reblar el clau»... A més, tenim la possibilitat de fer servir la traducció de l'expressió que compartixen tantes llengües, tal com es féu en la traducció de la noveŀla de Henry James: Un altre pas de rosca (traduïda per Jordi Larios i publicada en 1999 per Quaderns Crema). Hi ha versions alternatives com «gir de rosca», «tomb de rosca», «volta de caragol», fins i tot «collada de rosca», «collada de caragol» i «collada de clau». I conforme mos estan collant el mínim estat social i de dret que teníem, l'expressió ha de fer fortuna, malauradament. Fins que mos passem de rosca.

dimarts, 8 de maig del 2012

Interfícies en crisi

Decididament, la nova interfície del Blogger és —tal com dia un professor de matemàtiques de primer d'institut — «una caguerà de bou». És incòmoda, confusa, desordenada, fins i tot lenta i gens intuïtiva... En resum, un destrellat. Han canviat un entorn amable i senzill i l'han convertit en una tortura. Sol passa això últimament, però almenys els del correu de Yahoo!, no sé si conscientment o per un problema tècnic, han tornat arrere per ara la nova interfície que m'havien obligat a utilitzar. També era un desastre que no em funcionava. Deuen ser els temps de crisi, que afecten també les idees. Com a mínim, les meues.

dilluns, 7 de maig del 2012

Bambant sense andoiar


La rabosa andoia

Diu ma mare que una veïna de tota la vida de la Vall utilitza el verb andoiar en el sentit que dóna el dcvb: 'Anar d'ací i d'allà sense fer res de bo'. L'Alcover el localitza només a les Illes, però sembla que teníem una petita extensió d'ús per ací i no ho sabíem. Jo no ho havia sentit mai i la filla de la veïna tampoc no en sap res. Coses que passen amb la transmissió de la llengua, de la cultura, de les idees, que tot són canvis. És clar, transformacions, que és el que li passa a l'energia, que no es perd, sinó que es transforma.

En Grècia sembla que hi ha energia que s'ha tornat a transformar de mala manera en una «Alba Daurada» de caràcter neonazi, diuen els mitjans. Energia desregulada, economia desregulada... Això fan, andoiant amunt i avall. Per sort, ho resoldrà tot François Hollande, que deu ser que bamba, tal com fem habitualment tots, en lloc d'andoiar.

diumenge, 6 de maig del 2012

Cita dominical / 184: John Maynard Keynes


Mirant l'estalvi improductiu.


Un acte d'estalvi individual significa —per dir-ho aixina— la decisió de no eixir a sopar hui. No obstant això, no implica la decisió d'anar a sopar o a comprar un parell de botes dins d'una setmana o d'un un any, ni de consumir res en una data determinada. Per tant, deprimix el negoci de la restauració de hui sense estimular el negoci de preparar res per a un consum futur.
John Maynard Keynes, «Sundry observations on the nature of capital», 1936



dissabte, 5 de maig del 2012

¿I l'ús?

Cuina lingüística

No són censures ni autocensures el que necessitem, ni destil·lats tautològics de la normativa amb suposades virtuts nacionalitzadores. La llengua són les persones que la fan servir, i això mos hauria de permetre fugir de les contraposicions negatives entre les possibilitats d'ús de les variants de la llengua i, per paradoxal que puga semblar —però això també s'explica—, el rebuig dels parlants a l'amplitud d'ús d'eixa mateixa llengua. És justament la tensió entre eixos extrems de l'ús el que crea l'estàndard.

Però, ¿on hem deixat l'estàndard al País Valencià? Doncs, s'ha quedat pel camí, ballant atrafegat entre la normativa (que el retalla) i el desús (que l'ofega). Si l'estandardització és una conseqüència, tal com indicaven Mollà i Viana (Curs de sociolingüstica,3), és una conseqüència que patim, perquè no la tenim a l'abast, atés que el procés de què depén es dóna de manera deficitària, erràtica, incapaç de confrontar la normativa (literària) que s'ensenya, els registres coŀloquials i informatius que s'haurien d'estendre en els mitjans d'informació i comunicació i les aplicacions als diversos espais comunicatius que haurien d'atendre. I tot això és el resultat de la política lingüística pública de la Generalitat valenciana, aplicada en la conflictivització de l'ús, la interposició sistemàtica del castellà i la imposició de la traducció al valencià com a mitjà normal de producció.

divendres, 4 de maig del 2012

Estàndard caní


Font en estàndard


M'encén una espurna canina «L’estàndard és l’estàndard: sobre gossos i llengües» (29.04.2012) de Joan-Carles Martí Casanova, em ve al cap que la llengua és com un gos i la normativa (i més encara l'escrita) és com el pedigrí: tot això són creacions humanes, però l'essencial per a mi és la part —diríem— animal. L'altra part, la part normativa —el dret, el poder— i la del pedigrí —una perversió de la injustícia humana envers els animals—, són institucions socials, regulacions que pretenen assegurar el manteniment d'unes estructures enfront de la variació permanent i la recreació constant que observem en la natura. També en la nostra.

dijous, 3 de maig del 2012

Encadenats al sentit


Encadenats a la humanitat

L'Android de la tauleta Asus informa sobre el temps que fa a la «Cuitat Vella» de València. No és que la ciutat vella estiga cuita, i si ho lliges rapidet, no te n'adones. L'últim quadern Intersindical titula: «El Partit Popular abandona a la seua sort el sistema edcucatiu». Ho marque amb negreta, per si de cas no s'acaba de vore. Es veu, però no interferix gens en el sentit. La gimnàstica lectora mos ajuda a entendre els mots i el sentit de la frase a pesar dels errors ortogràfics. La capacitat lingüística supera eixes restriccions que la normativa mos imposa i que pretenen assegurar la comprensió, la inteŀligència, fins i tot, exagerant quan convé, la salvació de la llengua.

dimecres, 2 de maig del 2012

Fent lletres

Text pla


Repasse la versió de la lletra A del diccionari que m'estic fent per a dur en el Kindle. Per ara la cosa és treballosa, però simple: amb unes quantes macros de Word construïxc uns html mínims adaptats a les necessitats de l'aparell. Hi incloc taula de continguts (toc: en realitat, l'índex d'entrades) al començament i tot el contingut enllaçat darrere. De moment ocupa més del que voldria (més d'un mega). La idea és adoptar el format dels diccionaris elaborats per a l'aparell. No sé si ho acabaré abans que algú (iec, ec, avl...) ho oferixca a un preu raonable i m'estalvie la faena. 

I ara, tard ja, calle.

dimarts, 1 de maig del 2012

Amb pésols

Mixta amb pésols


Jo tinc algun altre trastorn, perquè tot és acumular diaris, papers ratllats, impressions d'emergència, però no aconseguixc organitzar un arxiu mínimament manejable, tot és un desgavell organitzat per la pols i l'estratigrafia. En el rebost d'aplicacions de Chromium (i d'Android) he descobert un munt d'aplicacions. Tot i que sembla ben organitzat, la quantitat sempre requerix un manual d'ús, més enllà de la llei de la selva. La crítica, la revisió, l'anàlisi, la compilació, són tasques secundàries poc agraïdes i deu ser per això que costen de fer, d'assumir, de transmetre i de trobar en eixa edat d'aprenentatge que tant et marca inteŀlectualment. Per això tinc un terrabastall permanent damunt la taula, el meu aprenentatge eclèctic. Un poc com una paella mixta amb pésols, típica de Canet lo Roig.