dissabte, 14 d’abril de 2012

Centllengües per a la llengua


Milers de cames i peus

La llista de professionals de la llengua catalana Zèfir manté una activitat bastant somorta, en general. Tenint el compte els debats i el ritme de missatges que es produïxen en altres llistes, com ara Migjorn, cal agrair eixa quetud, perquè no sempre estic en disposició d'embrancar-me en discussions per a distingir entre totes les combinacions possibles d'ideologies, dades i interpretacions, principalment del cas en què les ideologies forcen la interpretació de les dades..., o des de la falta de dades. També ací n'hi ha massa voluntarisme militant i un cert excés de simbolització que osciŀla entre el victimisme i l'eufòria hiperbòlica. 

Però eixe també és el nostre país electrònic i convé conéixer-lo. Al final, totes eixes sensacions i percepcions meues tenen relació amb la meua interpretació personal dels caràcters i actituds que crec llegir entre línies. El meu estat d'ànim, per tant, també és un factor que he de tindre en compte. Respires, ajornes i tot adquirix més matisos.

2 comentaris:

Tècnic lingüístic ha dit...

Joan-Carles Martí Casanova envia este comentari per correu electrònic:

«Això està bé. Enviar missatges ho fem tots i prendre partit diria que també. És tan sols una percepció personal, és clar. Alguns, fins i tot, ens divertim com a grans coneixedors d'algunes parles valencianes, a temporades o fogonades, per veure com les flames revifen per després veure com se somorteixen. Al final, aquestes coses són de quatre i el de la guitarra.

Ara, el militantisme militant que es fa en despatxos i fora de la vista de tothom és molt més sinistre i no sempre tan bé documentat per doctoral que semble l'aportació. Així i tot, n'hi ha qui s'ajupen i n'hi ha qui s'estimen més acatxar-se. Són qüestions de sinonímia, més o menys ideològiques, però també de la parla, en aquest cas, viva dels valencians.

Salut!

////*»

Tècnic lingüístic ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Joan-Carles.

Espere que la guitarra que dius sone bé. Quant als despatxos, és un lloc on es prenen decisions i a voltes fins i tot són encertades. Però com que no tenim costum de fiscalitzar-les, doncs, els autors sempre pretenen que l'han encertada.

En fi, la transparència en les decisions públiques sí que seria sempre un encert. Però no ho tindrem, per ara.