dissabte, 31 de desembre de 2011

L'epíleg d'enguany

Horitzó amb marea baixa

L'any s'acaba i hauria de fer recompte, balanç, sumari, epíleg, però, ¿saps què?, que ho deixaré per a un altre any, perquè amb l'agreujament de la crisi i altres marejos, enguany me s'ha passat el temps volant entre l'oralitat pesant i dessaborida de les transcripcions i la maquetació intensa i urgent dels últims mesos. La tinta electrònica del Kindle m'ha permés fullejar més, arreplegar articles i informes, dur a qualsevol lloc i quasi acabar Anna Karénine, però el temps, electrònic o solar, no s'estira tant com sembla quan penses en els lleures pendents.

Alce el teclat de l'ordinador i veig que baix hi ha, per a amortir el so del tecleig, uns quants papers: el certificat del cursos d'estiu, un plec del diari que comença amb un article de Winston Manrique Sabogal titulat «Lo que hay que saber del español», que no saps mai si és una llengua o una condició humana —tal com ho cantaven els jugadors de tenis de la Copa Davis—, i acaba amb «La austeridad de los millonarios» del meu perseguit Manuel Rodríguez Rivero; finalment, baix de tot i més gruixudet, el Babelia del 25 i 26 de desembre del 2009 que volia recollir els llibres de l'any. Bé, d'ací a no res, l'any que ve, tot això haurà trobat un lloc millor, supose.

S'ha fos un dels aŀlògens que havien d'il·luminar esta pantalla. Deu ser un senyal. Per tant, per a l'any que ve:


Celui qui n’y employe que son jugement et son adresse, il y procede plus gayement : il feinct, il ploye, il differe tout à son aise, selon le besoing des occasions; il faut d’atainte, sans tourment et sans affliction, prest et entier pour une nouvelle entreprise; il marche tousjours la bride à la main.
Michel de Montaigne, «De mesnager sa volonté», Les Essais, llibre iii, capítol x, edició de Pierre Villey, 1965.

divendres, 30 de desembre de 2011

Han obert molt la mà...

Interdiccions

L'últim número de la Revista de Llengua i Dret (56) em sorprén amb una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l'autor d'un article sobre la traducció al català de València de la Constitució europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, autor d'un article de diari bastant eloqüent —per dir-ho d'alguna manera—, confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell aclarix que no té cap confusió en eixes qüestions. No és precisament tranquiŀlitzadora eixa afirmació, ja que llavors haurem d'entendre que el seu article no contenia cap fonament més que una certa prepotència iŀlustrada amb caricatures lingüístiques.

Bé, no tornarem a comentar les favades que una suposada «indignació» li fan vindre a la ploma al llavors president de la secció filològica de l'iec, perquè es reflectixen clarament al començament i al final:


...la normalidad de un idioma pasa por que sea tratado dignamente.

[...]

...la subsistencia o la decadencia de cualquier idioma dependen, antes que de otro requisito, de la opinión que de él se tiene.


Si no li pega, li diu. Pot anar a Irlanda a preguntar com n'estan, del gaèlic... ¿De què parla quan parla de normalitat? ¿De què parla quan parla de dignitat? ¿De què parla quan parla d'idioma? ¿De què parla quan parla de subsistència o decadència? ¿De què parla quan parla d'opinió? Tenint en compte el correlat lògic, la traducció valenciana era anormal, indigna, no sé ni si tan sols idiomàtica; i tenint en compte la seua opinió sobre el valencià usat per a la traducció, la llengua catalana al País Valencià —d'acord amb els prejudicis estètics de Martí i Castell— és absolutament decadent.

L'article de rèplica de Martí i Castell només mos aclarix, per tant, que sí que entén la diferència entre geolecte i registre. Però poca cosa més. Continua sense aclarir què és eixa situació que tenen els «parlants de llengües que viuen en una situació normal»; no explica com fan les llengües —i no les convencions socials o periodístiques— per a delimitar els usos d'elles mateixes; com pot ser que «l'aportació més valuosa del segle xx en favor de la normalització lingüística» siga l'obra de Pompeu Fabra (gramàtiques i diccionari) i no la recuperació dels drets democràtics, entre els quals, una miqueta dels drets lingüístics.

Si no fóra qui és, és clar, l'article de diari no haguera tingut més ressò que eixos articles que sempre estan renyant els parlants per conforme parlen en lloc de renyar els qui els impedixen usar eixa llengua, com si el problema fóra estètic i no legal. Però com que l'autor era president de la secció filològica de l'iec, l'article va tindre ressò i respostes. I ara tenim una nova aportació de Martí i Castell que confirma que, en estos àmbits, no fa articles de massa profit. Entre altres detalls, no crec que siga res consistent el fet de convertir en dogma d'actuació una obvietat dita per Fabra:


...l'adopció en la llengua escrita d'una forma única no pot ésser sense sacrificar l'una o l'altra d'aquestes variants dialectals.


Ei, més clar, aigua, si només en vols una, la resta és clar que no les tindràs en compte. Caldria explicar més aviat quin és el motiu i el benefici d'eixe sacrifici, que en lloc de ser la conseqüència de l'ús sembla que Martí i Castell el vullga convertir en la deixuplina compensadora de la impossibilitat política. El final de la seua rèplica ho explica tot:

Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d'aleshores ençà hem obert molt la mà...


Han obert la mà, vaja. I, sens dubte, també li servix per a agarrar mosques. Avant.

dijous, 29 de desembre de 2011

Salari bàsic

De fades

Encara m'estic recuperant de la congelació del salari base. Pobre rei espanyol, representant de la ficció desigualitària que per ací denominem estat social i de dret. És una ficció, una representació teatral, religiosa, futbolera, com es vullga. Només cal vore'n els sacerdots en acció, dalt dels entaulats, combatent el mal, la crisi, la poca fe... Sortosament, al final apareix el llop i, abans que mos se menge, despertem. La reina d'Anglaterra detalla les seues despeses de perruqueria, però el rei espanyol ni paga l'aigua ni paga imposts ni cotitza a la seguretat social. N'hi ha molts que no necessiten salari base.

dimecres, 28 de desembre de 2011

La sorra dels carros



Hui per fi he tingut un petit alleujament lèxic entre projectes de llei, preguntes, esmenes i altres texts administratius repetitius i sense ànima ni quasi qualitat lingüística —i fins i tot dubte que en tinguen de jurídica—. La cosa era la sorra dels carros —hi ha qui en diu soto—, de quan anaven carregats de sacs d'arròs —sorra inclosa—, o quan hi seien els qui anaven a treballar als camps, que descansaven els peus en els laterals de la sorra. Curiosament, els dos informants sollaners no sabien per què la tonyina de sorra es diu aixina, perquè la sorra és la panxa. Segons el dcvb, en el cas del carro té a vore amb el castellà zorra, però tenint en compte la semblança de les referències, podria tindre tot el mateix origen àrab. Hauré de mirar què en diu Coromines.

dimarts, 27 de desembre de 2011

La defensora del poble «espanyola»

Espanyol


Al cap dels mesos m'ha escrit la defensora del poble espanyola, María Luisa Cava de Llano y Carrió, total per a convéncer-me que hi ha persones amb un concepte molt estrany de la democràcia, de la Constitució espanyola i de l'estat de dret:


En consecuencia, en los procedimientos tramitados por órganos de las administración general del estado con sede en el territorio de la comunidad autónoma, usted podrá ejercer el derecho a utilizar cualquiera de las lenguas oficiales en dicho territorio, pero las limitaciones en el conocimiento de la lengua valenciana que pudieran afectar a un funcionario de la administración general del estado destinado en Valencia no puede por sí solas motivar nuestra intervención.


Evidentment, jo no m'havia queixat al síndic de greuges perquè el policia tinguera o deixara de tindre limitacions en el coneiximent de la llengua, sinó perquè estava exercint una funció que requeria uns coneiximents que semblava que no tenia, ja que mos va dir que no mos entenia. Per tant, si eixe funcionari policial ha d'atendre els ciutadans valencians, però no entén la llengua en què els ha d'atendre, els ciutadans patirem el mal funcionament de l'administració i, en conseqüència, la discriminació lingüística per parlar en valencià. La defensora del poble (¿de quin?), però, no vol intervindre davant eixa infracció de l'article 14 de la Constitució espanyola (i de la resta de la legislació lingüística vigent). ¿Deixament de què?

dilluns, 26 de desembre de 2011

Engolir-se-les

Optimisme inevitable

Mentres Eugeni Reig es preocupa per si engolim o traguem, m'arriba un «nou butlletí» de l'avl que mos informa que s'han reunit el president de l'acadèmia i el síndic de greuges Cholbi Diego i han acordat «elaborar un conveni de col·laboració» per a «propiciar una línea [sic] de treball que permeta reduir el nombre de queixes i facilitar l’ús oficial i social del valencià»... Ja veus, el cap de l'àrea de política lingüística de la Generalitat valenciana que ven que ho té tot resolt fent que la gent escriga en castellà i que utilitze el Salt per a fer la versió valenciana i l'avl i el síndic de greuges conspirant per a facilitar l'ús del valencià. Ai, genis incompresos de l'«extinta» normalització lingüística. Com a punys mos les hem d'engolir, com a punys. Sort que per Nadal encara podem fer glopets i traguets.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Cita dominical / 166: Pilar Bonet

Mirant la llibertat de premsa.


En Makhatxkala, la capital del Daguestan, ha estat assassinat a trets esta setmana el periodista Khadjimurad Kamàlov, fundador del setmanari Txernovyk, que s'ha caracteritzat pels seus valents articles en contra de la corrupció i per la seua crítica contra les autoritats locals. L'assassinat de Kamàlov, enfront de la redacció del setmanari, és un colp dur per a un dels pocs bastions de la llibertat de premsa al Caucas.
Pilar Bonet, «El Kremlin quiere arrogarse el derecho de veto», El País,, 18.12.2011.



¿Nadal de què?

dissabte, 24 de desembre de 2011

Promoció política, gestió professional

Després de l'article de Manuel Pérez Saldanya en el Quadern de dijous, hui, vespra de Nadal, és un dia en què els tècnics i tècniques lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana s'haurien de sentir un poc més visibles i protagonistes en la situació actual de la societat valenciana. Un poc més, no molt més, perquè Manuel Pérez Saldanya toca el tendre de la qüestió: si els tl són traductors correctors o si han de fer cas del rètol que un dia els van penjar, tècnics en «promoció lingüística», en aquells temps en què el voluntarisme era la passió amb què s'aplicava la «política» lingüística —dis-ne política, dis-ne entreteniment».

Jo continue fent de traductor corrector —a més de transcriptor... i maquetador accelerat—, i quan vaig estar fent de tècnic lingüístic en l'administració del Consell, la meua principal aportació a la promoció va ser la mateixa que ara com a ciutadà: reclamar el compliment dels deures lingüístics de l'administració pública. I això d'«entrar en contacte directe amb el personal de cada centre» que diu Pérez Saldanya, està molt bé en qualsevol faena, però continua fent referència al tracte personal o, si ho estirem un poc, al voluntarisme sense suport ni fonament polític o orgànic. N'hi han molts tècnics lingüístics amb molta faena feta en promoció a pesar d'eixes mancances, però el que cal no és «integrar-s'hi» personalment, sinó integrar políticament i legalment l'exigència lingüística en cada lloc de treball. Sense això, resulta que la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de la gestió lingüística esdevé una responsabilitat personal de cada tl. I això és molt bonic per als càrrecs polítics, que, si va bé, en són els pares gestors; i si va malament, no hi tenen cap responsabilitat.

Això de «promoure», és una activitat decididament política (econòmica i immobiliària). I la política anava com anava i va com va. La concentració o dispersió dels tl en l'administració del Consell té més a vore amb un empitjorament de les condicions laborals i de les atribucions professionals que amb una millora de la gestió lingüística de l'administració. El cap de l'àrea de política lingüística té igual que l'administració treballe en castellà i que la versió valenciana siga una traducció humana o automàtica —això últim és el que al capdavall troba més eficaç i eficient—, ja que per a ell, tal com per als financers que feren inversions en productes financers fraudulents i van provocar les caigudes bancàries i econòmiques, el que compta és la quantitat de paraules traduïdes al valencià i la imposició d'un estil automatitzat que faça sobrers els mateixos tl que han contribuït a crear-lo. Caurà l'ús del valencià, però el valencià serà més «produït» que mai. I d'això no sembla que n'arriben a parlar ni Manuel Pérez Saldanya ni l'avl, la institució que, si no vol fer arqueologia lingüística, hauria de tindre alguna implicació en la qüestió. Bon Nadal i tapa't.

divendres, 23 de desembre de 2011

Llengües ministerials

Llengua d'aigua

En el diari El País d'ahir mos caracteritzen els nous ministres del primer govern espanyol de Rajoy Brey —no descarte que algun dia en tinga un de gallec o europeu—. La dada interessant és que José Ignacio Wert sap parlar en anglés, francés i català —l'espanyol es sobreentén—. Si no ho he vist malament, no diu la resta de ministres quantes llengües parlen, ni el d'afers exteriors, que fa no sé quants anys que va per Europa, però sobta que tampoc ho esmenten en el cas de Jorge Fernández Díaz «afincado en Barcelona des de la infancia». Esperem, com a mínim, que parlen i deixen parlar.

dijous, 22 de desembre de 2011

Suecà en Madrid

Vagen passant

«El nostre home» en Madrid va tindre la primera trifulga amb el nou president Mariano Rajoy. Segons el diari, Joan Baldoví, primer, va amollar alguna cosa en valencià i va demanar respecte pels que no parlen en castellà quotidianament. I després va anomenar la corrupció i el malbaratament de recursos públics del partit dretà en el País Valencià. Això no li va agradar a Rajoy, però ho tenia fàcil, vists els resultats de les últimes i penúltimes eleccions: el personal vota el que vota i es suposa que ho fa responsablement, no per devoció o fanatisme, ¿no?

La cosa és que no sé quin to degué adoptar Baldoví, però Rajoy li va tirar en cara que el suecà no havia inventat la democràcia. Per sort, la democràcia no s'ha d'inventar, sinó que s'ha d'exercir, cosa que els pica prou a alguns, com ara al que han decidit reescriure les normes per a evitar que Amaiur tinga grup propi. Ni valencià, ni grup propi per als qui se l'han guanyat. N'hi han que sempre estan inventant democràcies de baixa intensitat. Per economitzar, deu ser.

dimecres, 21 de desembre de 2011

La realitat que mos diran

Costa de dir

El constipat m'ha agarrat com si em fera una falta jugant al futbol, que és el que vaig fer ahir i que habitualment m'immunitza contra estes passes. Es veu que l'armilla que em van passar devia tindre un virus gros —olor d'això fea—.

Tenim finalment govern espanyol del pp i Mariano Rajoy Brey, el primer president que guanya les eleccions i no té cap zeta en els cognoms. I només quatre dones ministres entre els catorze membres. D'aci no res ja no mos fixarem en això, sinó segurament en senyals més greus. Espere que Arias Cañete, que torna a tindre el mateix ministeri que va ocupar fa uns anys, haja aprés que les coses no s'han de fer «per collons», tal com volia fer el transvasament de l'Ebre. O pot ser per això que n'hi han tan poques dones, perquè el que compta és tindre el que cal...

Uf, que em puja la febra.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Manyana lingüística

Amb un peu

No hi ha mans, la conversió que fa el Quark a html no em funciona. No sé quin deu ser el secret, perquè es veu que és cosa meua, no del sistema —que és a qui li tinc mania, es veu—. Demà de matí faré una neteja de codi directament amb el Word sense passar pel Quark, ¡ja n'hi ha prou de romanços!

Em deu passa a mi amb el Quark igual que als manyans lingüístics de diari valencians —l'insigne i abundós Eugeni Reig, el ras i clar J. Leonardo Giménez— amb l'instrument que branden: que tot és fàcil quan ho saps, però l'obvietat més gruixuda és un misteri fins que algú no te la iŀlumina. Tinc quimera que el nivell de la llum mostra massa detalls irlandesos avant l'indépendance, que anem amb les curtes i que el sol es va posant roig com un ou per ponent. Xavier Coral va dir ahir que «...hasta el Sergi Dalma», que es veu que s'havia emocionat cantant durant la Marató de tv3. Això, hasta demà. No sé si tindrem prou manyans i manyanes per a obrir estos panys.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Adaptacions

Anem fent

Este matí m'he estat barallant una mica amb la macro del Word per a adaptar al màxim els documents abans de traslladar-los al Quark. Al final, el Quark no sembla que accepte l'interlineat, però sí la resta (tipus, estils, formats de caràcter, sagnia...). La pròxima serà la simplificació del codi html que crea el Quark, que té molta brossa, trobe. Diria que seria més simple crear-lo directament amb una macro de Word a partir del text maquetat per a fer el pdf.

I amb tanta maquetació, m'estic desintoxicant del contingut, del text i de la veu que el crea, tot i que encara no trobe a faltar l'oralitat parlamentària que tant m'han castigat —una creu, sí, més que un goig— les orelles durant més de deu anys. I els que vindran, quan s'acabe esta suplència.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Cita dominical / 165: Lluís V. Aracil

Mirant algunes normalitats


En tot cas, la trivialització i l'estultificació recent del rètol «normalització lingüística» han revelat una tendència degenerativa que sembla haver funcionat prou sistemàticament en conjuntures anteriors. En fi: el fet global més evident és que aquell multidiscurs [el de la Renaixença] pertany a efusions gregàries i celebracions rituals, radicalment diferents de qualsevol programa d'acció efectiva.
Lluís V. Aracil, «L'estandardització del català modern en justícia a Josep Calveras», Dir la realitat, 1983.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Eixideta

Alcohols

Festegem un aniversari més, ara que encara podem, el d'Emili, que mos convida al Kaymus (València, quasi als afores). No tenen carta en valencià, i això és una mancança greu en esta classe d'establiments —ho dic perquè ho pense—. Taste unes ostres al gintònic de Hendricks que em reviscolen l'enyor per la Bretanya. La resta està bé, especialment la mitjana de bou i la sopeta de xocolate. Repassem la nostra vida funcionarial i li faig unes quantes consultes sobre el Quark —coses de «maquetistes»—, tot i que la conclusió és que en les Corts hauríem de canviar a l'Indesign d'Adobe. Tornant, travessem el barri del Campanar —rètol immens del «Forn de Manuela».

divendres, 16 de desembre de 2011

Una confiança de por...

Mirant arrere el futur

Fa molt d'aire hui. Volant volant m'ha arribat la felicitació nadalenca d'El Corte Inglés. Jo diria que per a això també hi hauria d'haver crisi, però no conec els seus comptes. Diuen que als funcionaris valencians mos volen retallar ara un deu per cent el sou. És a dir, que hem de complir amb Ecclestone, l'enterro de la cam i Bancaixa, Terra Mítica, l'aeroport per als conills de Castelló, la brossa de la muralla àrab del centre de València, els cotxes oficials i els assessors àulics per a quaselvol mamonada, com ara privatitzar els beneficis (subvencions, concessions i concursos fraudulents) i socialitzar les pèrdues (injeccions de liquiditat, en diuen)... O la més grossa, els minijobs, les minifaenes, que són la disfressa d'una altra manera de retallar el sou i les prestacions sense cap benefici social sobre un contracte fix discontinu, tal com vam poder sentir no fa massa en la ràdio quan un economista li ho aclaria a Sergi Arola, que estava ansiós per poder llogar mà d'obra tirada (que ni tan sols ja barata) per als seus restaurants.

En fi, la fada de la confiança, tal com repetix Paul Krugman, continua sense aparéixer, si és que algú encara pretén invocar-la, ara que el bruixot de l'austeritat fa el mateix efecte —no cap de positiu per a tots—, però molta més por, que sempre els va bé . ¿Què se n'ha fet d'aquell pla Confiança de Camps Ortiz? ¿Com anem a confiar en un càrrec públic que no demana factura ni tíquet de compra —si és que paga les facture en metàŀlic, tal com emfasitza en el jutat—? Això ho vivim tots cada dia, i més que «confiança» se'n diu mercat negre i economia submergida. Ai, aquells temps en què tot anava tan bé resulta que només era un fulletó televisiu, una mala peça de ficció. I les eleccions —les autonòmiques i les estatals— han mostrat fins a quin punt la ficció aquella és ara melancolia.

dijous, 15 de desembre de 2011

Imatges i ombres

Previsualització

Hui he hagut de fer front al problema de la inclusió d'imatges en el Quark, que no s'havia resolt tan bé i fàcilment com m'havia semblat. Com que no he trobat cap ordre per a reassociar les previsualitzacions amb l'origen real de les imatges, he tornat a fer els passos d'ahir i he anat més amb compte a l'hora de resoldre l'avís que em demanava per les imatges que el programa trobava a faltar. Diria que s'hauria de poder resoldre més fàcilment, però no sé si és cosa meua o de la versió de Quark. Ho he resolt, per sort, i tinc l'estrés bastant controlat.

D'altra banda, no sé si cobraré totes les hores extres que estan fent-me fer. Podria ser que pensaren sortejar-mos algun dels trages de Betoret Parreño, Camps Ortiz o Costa Climent.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Fer una gràcia...

Rentada de cara

La pressió va baixant finalment a can pressuposts i he pogut fullejar el diari. El cas de les corrupcions de Francisco Camps Ortiz, diputat encara, tot i que no ve massa —i Maluenda Verdú crec que encara no ha protestat pel seu absentisme—, ompli unes quantes planes. Entre altres fragments, un d'interessant («Acusaciones y defensas intentan ganarse a un jurado joven» d'Ignacio Zafra i María Fabra, El País, 14.12.2011):


L'expresident de la Generalitat [...] a última hora de la vesprada mostrà un gest que féu la impressió de ser molt poc fortuït. Quan estava a mig respondre a una pregunta del seu advocat, Camps es passà al valencià, la llengua amb què probablement estan més familiaritzats alguns dels integrants del jurat. El president del tribunal li va dir que hi tenia dret, però que podria ser que calguera buscar traductors. L'expresident va dir que no calia i tornà al castellà.


El valencià per a l'expresident servix per a això, per a fer una gràcia, o per intentar guanyar-se-la enganyant algú.

dimarts, 13 de desembre de 2011

El cap com un timbal

Cap egressiu

Ara estem d'esmenes al projecte de llei, i la cosa s'està fent més llarga que un dia sense pa. Tope amb Romeo i Julieta de Berlioz i em deixe dur. Les faenes de maquetació m'ocupen matí i vesprada. Això no deu ser gens saludable, i menys encara perquè no he canviat encara l'orientació de la taula i tinc els tubs de neó sobre els ulls. La paraula del dia ha estat egressivitat. Apareixia en una esmena als pressuposts de l'any que ve. No l'he localitzada encara en els diccionaris, però em sembla que no tenia a vore amb la fonètica. Ja eixirà, ja.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Les cares i les esquenes

Esquenes d'esquena

Encara amb excés de faena i falta d'ulls, l'única cosa que me s'ocorre és posar-me un poc agre sobre les «esquenes» dels gegants que mos precediren:


Les expressions (modismes i frases fetes) no existixen perquè siguen evidents. Amb tot, a voltes mos sembla que tenen un origen evident, a pesar que la seua existència té més a vore amb les necessitats expressives que amb una adequació a una certa lògica. Com que mos interessa pontificar i conrear el victimisme, lamentem haver passat de fruita seca a fruits secs, que és aixina com es fa la literatura. I la llengua, que té moltes cares, a pesar de no tindre'n cap.


I ho deixe ací.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Cita dominical / 164: Valentin N. Voloixinov

Mirant el signe ideològic.


Si afirmem que la llengua com a sistema de normes indiscutibles i immutables té existència objectiva, cometem un gran error. Però si afirmem que la llengua, respecte a la consciència individual, és un sistema de normes immutables, que eixa és la forma d'existència per a cada membre de qualsevol comunitat lingüística, amb este paraules estem expressant una relació totalment objectiva.
Valentin N. Voloixinov, a partir de la traducció de Rosa María Rússovich de la versió anglesa de Ladsilav Matieyka i I. R. Titunik de Marksizm i filosofiia iazika, 1930

dissabte, 10 de desembre de 2011

Manies clàssiques

Cap de pantalla

Este cap de setmana toca el clàssic, el clàssic retard en la lectura dels diaris de la setmana accentuat per l'abundància de maquetació extra que els pressuposts m'han posat davant per primera volta en esta vida, al cap d'onze anys de fer de transcriptor corrector, però fent ara les funcions de maquetació. A còpia de més hores extres de les que he fet en ma vida, sembla que finalment ho hem tret sense haver hagut de treballar almenys este dissabte. En el rèdit, a més de la satisfacció d'haver arribat, un muntonet de combinacions de tecles per a fer anar el Quark o l'Adobe Acrobat, i una perspectiva de millora dels processos per a que l'any que ve la faena més mecànica i repetitiva no s'haja de fer amb martell i escarpre.

Finalment, la resposta que he rebut al missatge d'ahir en la llista Migjorn és que mos coneixem les manies respectives... Segur que no es referix a la meua mania de documentar les meues respostes, però estaria bé que eixa fóra la «mania». Crec que sé de quina mania es tracta, i és prou evident en este bloc. No cal que la comentar-la.

divendres, 9 de desembre de 2011

Tots i sengles

Cada dia

Vaig de pantalla en pantalla amb poc de temps per a res més. Després de desfer-me d'alguns problemes de conversió entre Word i Quark (la font «Univers» tenia la culpa) i entre Quark i pdf, només tinc de temps de fer un mosset i clavar cullerada en algun debat de Migjorn, per exemple en el cas de la qüestió estilística que fa preferir «cada dia» a «tots els dies»:


Doncs, sí, és correcte, independentment d'on viga la tendència a fer-ne més o menys ús, si del castellà o d'on siga. Sí, els diccionaris són també per a això, per a trobar una guia en això que les «autoritats» sancionen com a correcte, recomanable, etc., i la resta acceptem d'eixa manera.

Tot això varia ací i allà o llavors i ara. Si hem vist que el gdlc parla de «tots els dies», també podem vore que Badia (1994) escrivia que «erròniament diuen tots els dies [...] (frases que, emperò, hem de considerar acceptables a Va[lència])» (!!); també veiem que en Resolguem dubtes (1998), Badia, Casellas i Marquet indiquen que «és recomanable» usar cada en lloc de tots els.

S'esdevé també en castellà, on el Maria Moliner indicava que allà on en espanyol diuen todos los altres idiomes feen servir cada, però actualment el drae inclou precisament això de «el pan nuestro de cada día», i també «viene indefectiblemente cada lunes» (el vox diu «volveremos cada lunes a la misma hora»).

En francés, segons el Robert (1994), hi ha un matís entre chaque jour 'quotidià', i tous les jours 'sovint', 'sempre'. I pel que fa a l'oració religiosa, doncs, també podem trobar en Google Llibres «Donnez-nous aujourd'hui notre pain de chaque jour».


Tots i sengles, ¡sí, senyor!

dijous, 8 de desembre de 2011

Desdonament

Busque, xafe...

És clar, la llengua canvia cada dia, és a dir, tots els dies, tal com diu el diccionari. Al qui viu a Perpinyà li s'apeguen unes coses i al qui viu en Requena, unes altres. Això és normal. El que no hauria de ser normal són tantes altres coses que pareix que les convertim en accessòries per a poder-mos centrar en el que realment és important: la puresa de la llengua, el model de llengua, el geni de la llengua... ¿De quina llengua? De totes, sempre desdonades.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Mastegant

Mos masteguen la llengua

Maquetació interminable de les esmenes als pressuposts de l'any que ve, hores i hores amb el Quark i l'ordinador, que va justet de memòria, es dedica a desballestar-me les columnes. I aixina he passat el dia.

A última hora, Eugeni Reig mos envia una curiositat —una de tantes— relacionada amb la faena lingüística de la Generalitat valenciana, i precisament té a vore amb els canvis d'ubicació física i de funcions que pretenen dur avant els gestors dels programa monolingüista Salt amb els tècnics lingüístics. A més, volen convertir el programa en el productor del valencià administratiu per antonomàsia... Coneixent qui gestiona eixa imposició, podríem dir que el motiu no és tan retòric.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Tràfec de filets



Estic atrafegat i provisionalment —espere— descoŀlocat i no he tingut temps de confegir el butlletí de novetats apareguts en el web Eines de Llengua durant el mes passat. Crec que tampoc no va ser massa el que hi vaig afegir o modificar, aixina que quan aparega segurament algun dels receptors pensarà que tampoc no calia enviar-lo. Però ho faré igualment, això sí, si no avorrixc tanta pantalla, que fins i tot hui he tingut sessió de Quark i esmenes als pressuposts. I el noranta per cert és simplement una faena repetitiva que, amb una mica de previsió i una macro es deu poder resoldre d'una manera molt més simple, eficaç i eficient que no anar amb el ratolí i la tecleta del 9 que posar dos filets (tipogràfics, ei) dalt i baix del número de l'esmena. Quan tinga un descans, també ho miraré, encara que siga per les futures generacions de «maquetistes» de les Corts.

I una altra que tampoc no entenc, però que crec que jo ja no podré resoldre, és el vici de fer el butlletí bilingüe a dos columnes, amb la qual cosa toca parangonar les dos columnes (quasi sempre tocant el text en valencià, que sol ser més curt). Al darrere, com sempre, diria que hi ha la sovintejada desemparança apresa que, amb una bona voluntat ben desenfocada (o amb mala idea), es pensa que amb algunes pràctiques ben estranyes (la doble columna idiomàtica d'algunes publicacions oficials, la traducció automàtica sempre en el mateix sentit, la simbolització hostil...) podrà compensar la política lingüística aplicada en favor del monolingüisme castellà. I fa tant que vivim d'eixa sopa que, vaja, encara gràcies, ¿no?

dilluns, 5 de desembre de 2011

Tongades i queixes

Ulls com magranes

Hikikomori,Takse m'assenyala el suplement del diari El País d'esta setmana i em diu això, hikikomori. Fa no res que he deixat de maquetar una bona tongada d'esmenes dels pressuposts d'enguany, els ulls rojos i coents per culpa de la pantalla blanca assassina del Quark —no em canse de repetir-ho— i ací estic altra volta, fent l'apunt de hui per al futur.

I hui, a més, una bona nova: l'adjunt del síndic Carlos Morenilla Jiménez ha tingut pietat d'algunes de les inadmissions amb què m'havien «alliçonat» no fa tant i que els vaig retraure en un petit memorial de greuges. Miraran per què els webs de la Junta Central Fallera i el del nou hospital La Fe de València no respecten els drets lingüístics dels ciutadans valencians (queixes 118072 i 1102506). Toca.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Cita dominical / 163: Pepe Seijo

Mirant la traducció i els drets lingüístics.


La declaració estricta de l'exconseller [Fernando Blanco] no va durar més de quaranta-cinc minuts, encara que va estar gairebé tres hores al jutjat després d'acollir-se al dret a testificar en gallec i que la jutgessa San José requerira la presència d'un lingüista per a transcriure correctament les seues paraules. El seu advocat es va queixar que el gallec rebera «tractament de llengua estrangera, encara que no per culpa de la jutgessa».
Pepe Seijo, «Un exconsejero del bng niega que cobrase de Dorribo», El País, 30.11.2011.



A la Generalitat valenciana algú —més papista que el papa, segurament— ha decidit que la versió valenciana de la documentació jurídica, legal i administrativa (i qualsevol altra, ¿per què no?), s'elaborarà en castellà i serà el programa de traducció assistida per ordinador Salt qui li donarà el vernís valencià. Els tècnics lingüístics no revisaran el procés, només si hi ha algun topònim o nom de persona mal traduït («Cadira» en lloc de «Silla»; «Saludable» en lloc de «Lozano», etc.). Són «ordres verbals» i no ho trobareu publicat en el docv. ¿Llengua estrangera? Llengua clandestina.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Plaer manifestat

Expressió manifesta

Una companya tècnica lingüística de la Generalitat ha fet la faena de pensar i elaborar una mena de manifest en suport del «model de referència lingüística» que —diu ella— «ha estat d'ús normal en l'administració i, singularment, en la Generalitat Valenciana fins a les interferències de dates ben recents». La interferències no són tan recents, perquè ja fa uns quants anys que s'intenten imposar mesures arbitràries i denunciades no tan sols contra la professionalitat dels tècnics lingüístics de l'administració pública valenciana, sinó també amb vista a la conflictivització permanent de l'ús del valencià.

Tanmateix, d'això ja en parlem sovint en este bloc (per exemple: 12.11.2006, 20.09.2007, 29.10.2008, 16.04.2009 o 17.04.2009), i el que em preocupa és tant la massa «bona intenció» genèrica de l'escrit com la falta de resposta, de debat o de matisacions que s'ha produït en el coŀlectiu de tècnics lingüístics que han rebut el document i que supose deuen haver llegit.

Jo prepare les meues esmenes, n'hi han de parcials, però especialment n'hi ha una a la totalitat per motiu d'oportunitat, ja que, si no ho entés malament, hi ha un problema laboral i professional peremptori que s'ha de separar del plaer estètic que proporcionen els «models» i les discussions sobre el blau de la mar.

El problema és el de sempre: la professionalitat qüestionada dels tècnics lingüístics i la percepció que en tenen ells mateixos, la descoordinació, la desconfiança i el ressentiment derivat de les claudicacions davant les intromissions laborals i professionals, la submissió, l'oblit o la mala interpretació de suposades «ordres verbals» que s'esvanixen en els despatxos de la conselleria de cultura, i un petit etcètera que hauria de centrar l'atenció dels tècnics més enllà de les seues dèries pels demostratius simples o reforçats, pels incoatius «inventats» per Josep Lacreu o pels recollits directament de l'ús, pels participis en -it o en -ert, per gasto i desdonar o per despesa i desnonar... La llengua té això, moltes papiŀles.

divendres, 2 de desembre de 2011

Pluja varietal

Coherència

Ara que faig de «maquetista» em pensava que quasi no m'hauria de preocupar per la redacció o els les variants en els registres jurídics o administratius, però hui ha tocat faena extra, perquè s'acosten els pressupots i van fent esmenes i contraesmenes. Com que de tant en tant les envien només en castellà —en este cas els del pp—, avance una mica de faena fent la traducció, i és llavors quan m'adone dels demostratius no reforçats, dels participis -it, de les majúscules inopinades i d'altres detalls que no pensava trobar-me. Curiós.

Abans, hem perdut al futbet, a pesar del bon partit que hem fet. I per a recuperar-me, he hagut de fer les hores extres picant amb el Quark, que no té la meua meravellosa tecla F3 que m'estalvia moltes pulsacions. Ha plogut durant el partit i continua plovent, en molts sentits, per ca la Generalitat.

dijous, 1 de desembre de 2011

La prima de risc

Excepte

La prima de risc, eixa estranya cosina de la felicitat econòmica, està baixant —almenys hui— ara que s'acosta Rajoy Brey a la presidència del govern espanyol. Les receptes que es preveu que aplicarà són les que continuaran duent la felicitat als especuladors financers i la deixuplina ascètica al general de la població, però no sé què té a vore això amb la prima de risc. Tal com ho expliquen Paul Krugman, Joaquín Estefanía, José Luis Sampedro o Antón Costas (p. e. «Quiebra moral de la economía de mercado»), les receptes tenen la ideologia dels que van crear la bambolla i la crisi, és a dir, la ideologia del poder econòmic autocràtic. La sensació és que l'engany econòmic de Rodríguez Zapatero ha deixat sense alé les possibles alternatives electorals, la societat encara està digerint l'enfit de responsabilitat servil del «republicà» de Lleó, que en lloc d'engarjolar els gestors de caixes i bancs els ha «injectat» diners que han acabat en sous, primes i pensions daurades.

Parlant de coses daurades, diuen alguns diaris que les Corts valencianes no pagaran sous este mes. Altres fonts ho desmentixen. Això, posats a retallar, tant poden eliminar el senat espanyol —que està clar que no aprofita per a res més que per a pagar uns quants sous— com la majoria dels diputats i diputades —elegits d'acord amb un sistema d'irrepresentativitat manifesta—, que poden reduir-se a un «apoderat» per cada grup parlamentari. Al cap i a la fi, si 99 diputats poden representar a vora cinc milions de valencians, 1 diputat pot representar la resta dels seus correligionaris. Això sí que faria repensar algunes «retallades», i podria ser que arribaren a pensar que un poc més de democràcia també és possible. Diga el que diga la prima de risc.