dilluns, 31 d’octubre de 2011

Ciència electoral

Contenidors incontinents

Abandone el llibre The Gods Themselves d'Isaac Asimov. És una cosa que no em passa quasi mai, sempre solc acabar els llibres. O els ajorne i els acabe. O els relligc i els acabe. La cosa és que a la segona part del relat no li veig el trellat. Supose que provaré amb un altra del mateix autor, però no descarte buscar-ne algú altre dins de la ciència-ficció.

I això que les eleccions que s'acosten són prou de ciència-ficció, amb tot d'economistes i «entesos» en mil i una coses promovent una cosa i la contrària alhora. O la mateixa cosa disfressada com si foren dos propostes diferents, com ara baixar els imposts als que més ingressen i retallar els sous a la resta. És a dir, que uns no contribuïxquen i que els altres no cobren. Això no és ciència-ficció, sinó costumisme electoral retrògrade.

Hi ha programes electorals que no han d'anar ni al contenidor blau del paper, ni al groc d'envasos ni al dels residus orgànics, sinó directament a l'ecoparc, com a residus tòxics.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Cita dominical / 158: César Molinas

Mirant els drets democràtics.


La nostra democràcia ha posat molt més èmfasi en publicitar drets que en reclamar deures, i aixina no pot funcionar bé: ja va dir Montesquieu que la democràcia es basa en la virtut, és a dir, en el compliment de les obligacions. La classe política s'ha dedicat a adular les masses per a aconseguir vots, els ha fet creure que tenen dret no tan sols a rebre coses a canvi de no res, sinó a rebre-les a perpetuïtat. Tots tenen dret a un ave i a un aeroport a prop de casa, sense anar més llunt. Hi ha uns Reis Mags o un Pare Noel implícits en la democràcia espanyola: no es menciona mai qui paga els regals, qui finança eixos drets sense contrapartida.
César Molinas, «Balance provisional de la catástrofe», El País, 23.10.2011.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Edició electrònica pedestre



Veig que l'Open Office també permet modificar els documents pdf. Ho fa rengló a rengló, cosa que és una incomoditat, però servix per a esmenar alguns escanejos no revisats que hi ha per la xarxa. A més, com que ara també es tracta d'adaptarlos al format que millor cap en el Kindle —li hauré de preguntar a Emili que mire com es veuen en l'Ipad—, vaig fent proves, fins i tot afegint text en àrab (gràcies als teclats que hi ha en Internet: per exemple, Arabic Keyboard.), que substituïx les imatges amb què havien introduït eixe text en alguns pdf. El resultat és bo:


Tipus: Times New Roman
Grandària: 14 / 12
Pàgina: b6 (iso: 12,50 × 17,60)
Marges: 0
Compressió JPG: 50%
Resolució: 170 DPI
Format pdf: pdf/A-1 (o no)


Per ara amb això la cosa ha anat molt bé. Per ara encara no he provat amb les etiquetes especials, que supose que resoldrien la qüestió de les notes. Una alternativa ha estat posar la nota en paraŀlel al text, amb la qual cosa, he inclòs una taula amb una fila i dos ceŀles per a eixos paràgrafs (text i no). El resultat és correcte. Però no crec que em dedique per ara a crear la meua editorial per a Kindle, tot i que el diccionari català que vaig compilant va creixent.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Les opcions de Gerard

Americana blanca parla català

Estic mig torbat encara pensant per què a Gerard Quintana li sembla (El Periódico. 19.10.2011) que si ell parlara en català amb la dona (i els fills, de rebot) —que es veu que només parla en castellà amb ell i els fills— això seria ser un talibà. Hem de deduir, per tant, que en este cas la talibana és la dona, ja que ha imposat la seua llengua a la resta de la família. O, per contra, que ell simplement parle com li rota, i resulta que en família li rota parlar en castellà. Llavors, és clar, el que no entenc per què una tria lingüística seua esdevé la contraposició del talibanisme. ¿No hi havia més opcions per a Gerard Quintana?

Per trobar símils explicatius —que afigc als d'Empar Moliner (en l'Ara.cat, a través Faustinet 20.10.2011)—: si la dona és catòlica, llavors ell no voldrà ser hugonot; si la dona és jueva, ell no voldrà ser nazi; si la dona és musulmana, ell no voldrà ser inquisidor; si la dona és negra, ell no voldria ser despigmentador; si la dona és vegetariana, ell no voldrà ser caníbal... En fi, és més simple: o va dir una estupidesa o, realment, té un problema de comportament, ja que només sap sotmetre's o imposar i no li passa pel cap la possibilitat de pactar i conviure. Va ser una estupidesa, crec jo. En tot cas, per a combatre-la —o per a superar el prejudici— va bé escoltar què diu Kathryn Woolard en «Legitimar llengües, discursos contraposats a l'entorn del contacte lingüístic», tal com recomana Silvia Senz.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Eficiència política valenciana

Poc de pa...

El Consell de Personal de Les Corts mos proposa que coŀlaborem amb un grup de treball que s'ha constituït per a «proposar mesures per tal d'incrementar l'estalvi i millorar l'eficiència de les Corts Valencianes». Tot i que el pas podria ser positiu, no deixa de sorprendre eixe interés en una institució que s'acaba de gastar més d'onze milions d'euros en un edifici nou de trinca que no és sostenible energèticament o ambientalment, ni és bioclimàtic i, pel que mos diuen, tampoc no és eficient pel que fa a la funció a què anava destinat. Una vegada més, els polítics valencians tiren amb pólvora de rei. La factura la paguem la resta.

És clar, si topes amb notícies com la que du Las Provincias (Héctor Esteban, «Les Corts aprueban 4 millones de euros en subvenciones a los grupos parlamentarios», 27.10.2011), diari en què no confie gens periodísticament, però com que l'he sentida este matí en la ser, l'hem d'atendre:


Les Corts aproven 4 milions d'euros en subvencions als grups parlamentaris

[...]

¿A què es destinen els diners d'ajudes dels grups? Difícil saber-ho. És cert que el Tribunal de Comptes fiscalitza els moviments dels grups parlamentaris de Les Corts i aixina es fa constar en l'informe de la sindicatura. Però també és veritat que les conclusions en cap cas es fan públiques. Els diners que reben els grups es destina des d'a pagar el sou de diferents assessors fins a comprar material d'oficina. També s'han dedicat per a comprar regals nadalencs (per a la premsa també) i fins i tot hi ha grups que els utilitzen per a completar el sou de ses senyories segons el càrrec que ostenten. Però la realitat és que hi ha molt d'obscurantisme sobre els moviments d'uns diners dels quals no es fa pública la utilització ni hi ha excessiva transparència.

[...]


Vaja, quan volen ser eficients, sí que saben com i sense preguntar.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Àrdua labor

Borriana no classifica B

En Borriana sembla que faran unes oposicions per a un lloc de treball de tècnic lingüístic, però l'han classificat en el grup C1 (i no en l'A2, que és el que és habitual). No cal dir que les funcions no pertanyen tant al grup C1 com a l'A2, si més no, tal com dia en 1999 la Direcció General de Funció Pública de la Generalitat valenciana. «Assessorar», «dinamitzar i impulsar», «programació de campanyes», «traduir». Només li falta «decretar», vaja.

I la curiositat —jo diria que impugnable— no s'acaba ací:


Es valora a raó de 0,20 punts per cada mes complet de serveis en actiu en l'Administració Local com a TRADUCTOR CORRECTOR DE VALENCIÀ, en règim de funcionari o laboral, subgrup de titulació C1: fins a un màxim de 7 punts.


És a dir, que si algú ha tingut la sort de treballar en un grup superior —en què es troben classificats la majoria dels llocs de tècnic lingüístic—, no diu si li ho contaran. Però, una redacció més curiosa encara:


Es valoren les titulacions acadèmiques següents, fins a un màxim d'1 punt: Llicenciatura en Traducció i Interpretació o Filologia Catalana.


Sí, el màxim està clar, però, ¿a com va la titulació? Això sí, ni més ni menys que el diploma de mestre de valencià expedit per la Conselleria d'Educació es cotitza a ¡3 punts! Almenys en este cas no cal tindre cap titulació de teologia, tal com passava fa alguns anys per a ser administratiu d'un altre ajuntament valencià.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

La idiosincràsia d'alguns valencians

Valencians sense llengua

El company d'arqueologies lingüístiques Eugeni Reig toca també altres disciplines, com ara les lliçons morals sobre la llengua. Per això, sol escriure articles com el que va publicar ahir en El Punt (24.10.2011). L'article «El lèxic popular en la llengua culta» comença aixina:


Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s'adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes —algunes de les quals són d'origen àrab, mossàrab o aragonés— que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l'escola i els mitjans de comunicació margina bona part d'aquest lèxic tradicional valencià.


I acaba aixina:


Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant que ens envaïx, si no parem l'empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle XXI, no arribarà de cap manera al segle XXII, podem estar ben segurs.


És clar, a pesar que l'article és un poc extens, tot el que hi ha entre eixos dos paràgrafs servix per a afegir exemples i algunes afirmacions rotundes més sobre la qüestió. La qüestió idelògica, vullc dir.

I com que el diari permet comentaris dels lectors (amb extensió limitada), em vaig permetre afegir el meu:


¿Pares a fills? ¿Un conjunt o diversos conjunts? ¿S'adiuen amb quina idiosincràsia? ¿Com és eixa idiosincràsia? ¿Per què expressen més bé i no més malament la nostra visió del món? ¿Per fi ha trobat Eugeni Reig la documentació sobre els suposats mossarabismes? ¿No s'ha deixat de dir cap mot durant estos 800 anys? ¿Quins valencians no han dit mai «aviat»? ¿Es tracta d'una associació o d'una ONG? ¿Què és una llengua intacta? ¿Parla ningú en este món una llengua degenerada, degradada, empobrida? ¿Des de quin punt de vista?

Un article conegut d'Eugeni Reig que reapareix ara, ben carregat d'ideologia i d'intenció, com sempre, i que barreja preferències estètiques i prejudicis, que confon la llengua amb la normativa i que carrega sobre les víctimes (els ciutadans discriminats per motiu de llengua) l'estigma de la degeneració, degradació i empobriment, tres conceptes que no afecten de cap manera la llengua, sinó la situació de les persones. Un torna-li la trompa al xic ben lamentable.


Crec que no és difícil adonar-se de la bona voluntat d'Eugeni Reig, però això no hauria de dur a repetir uns tòpics ideològics que coneixem massa i que servixen per al melodrama i el victimisme. Haurien de ser recursos abandonats en altres segles, però ja vegem que la història roda i roda i repetix sovint històries massa conegudes en la història universal de la infàmia política, com ara unes paraules de la diputada del Partit Popular Parra Almiñana (20.10.2011; dscv - pdf):


Doncs, bé, ¡vosté diu que es deu posar un requisit lingüístic a l’accés de la funció pública i als llocs de treball d’atenció al públic! ¿Vosté sap la barbaritat que diu? ¿Vosté sap la barbaritat que diu? (Veus) Mire, en Catalunya que facen el que vullguen, nosaltres ens sentim orgullosos de ser ¡valencians!, (aplaudiments) ¡de tindre una llengua pròpia! No com vosté diu, que vosté diu que compartim llengua. ¡No! ¿Eh? O una de dos, o és que en Catalunya i en Mallorca parlen el valencià, que tal volta és el que passa. (Aplaudiments)


La diputada és alcaldessa d'Ibi, ajuntament que té web en castellà o espanyol, com vullga dir-li, i sense versió en valencià o català, com vullga dir-li també. Aplaudiments, per a això aprofiten algunes idiosincràsies polítiques.

Les còpies de la realitat

El ricí de la realitat

Fa uns dies li vaig enviar una queixa (o suggeriment) al síndic de greuges, ja que havia inclòs en la versió en valencià del seu informe anual (de l'any 2010) un gràfic en castellà en l'apartat precisament referent a les queixes sobre l'ús del valencià. És clar, cap sorpresa, l'informe deu ser una traducció del castellà i, vaja, a algú li se va passar la traducció d'eixe dibuixet. Això és el que tenim en moltes institucions públiques valencianes: una màquina matrix que traduïx del catellà i mos crea una còpia del món per a ús dels ciutadans catalanoparlants del País Valencià. I el cas és que és una còpia defectuosa, barroera, feta a grapats —¡i que costa diners!, s'escridassaran alguns—. Total, per a qui és i com li diuen, ¿no?

En una d'eixes còpies de la realitat que també són els diaris, tal com vam vore l'altre dia (21.10.2011), no havien aparegut al País Valencià blocaires adolescents que feren crítica literària en valencià. El company Joan-Carles Martí i Casanova afirma que els seus escorcolls en la xarxa no donen ben bé els mateixos resultats: segons ell, no n'hi ha tampoc en castellà. Deu tindre una còpia diferent de la realitat.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Cita dominical / 157: Walter Oppenheimer

Mirant la cabuderia dels drets.


Tanmateix, el detall de les atrocitats ha quedat registrat en milers de folis que el Foreign Office negava que existiren, a pesar del requeriment judicial per a que els entregara. La cabuderia d'un funcionari va obrar el milacre: quan va amenaçar que aniria personalment a buscar-los, algú va recordar que hi ha vora nou mil documents sobre les les antigues colònides depositats en Hanslope Park, una mansió de camp del Foreign Office. D'eixos documents, mil cinc-cents es referixen a Kenya. I uns tres-cents aborden l'alçament dels Mau-Mau.
Walter Oppenheimer, «Cómo torturar a los Mau Mau», El País, 10.04.2011.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Caramboles en temps de crisi

Serp en crisi

La crisi està tenint unes conseqüències curioses. En primer lloc, els ideòlegs que la provocaren als eua i ací, els republicans i el Partit Popular, tenen perspectives diverses d'aconseguir el retorn al poder polític estatal, però que són indubtablement molt més positives del que deurien. En Espanya les enquestes diuen que la nostàlgia de la bambolla immobiliària —molt provocada pels destrellats dels governs de Rodríguez Zapatero— pot fer que els partidaris de gastar-se els diners de tots en les butjaques privades tornen a governar. Caldrà vore-ho.

Tanmateix, el més curiós és que la crisi s'ha dut per davant últimament el dictador libi Gaddafi i l'organització terrorista basca eta. Perquè deu haver segur la crisi, la que siga. Seria estrambòtic, però podrien eixir ara alguns elements del pp —Mayor Oreja o González Pons, per exemple— a reclamar la retrotracció de les actuacions al dia abans de les converses del faisà. Si els neutrins poden fer-ho, ells, també.

Finalment, la crisi pot dur la Generalitat valenciana a acumular en un mateix espai tots els tècnics lingüístics. Com que no ha aconseguit en trenta anys coordinar-los i fer-los treballar conjuntament i amb algun objectiu concret relacionat amb una gestió lingüística democràtica, més enllà de fer i refer el mateix clot, corre la brama —o la serp de tardor— que, a més de l'adscripció que han decidit a la Direcció General de Patrimoni, els faran migrar personalment —en algunes conselleries, els altres serveis ja estan sortejant-se les taules i les cadires que encara no han abandonat el lingüistes— per a estalviar diners públics. Deu ser que als càrrecs polítics els fan falta eixos diners per a pagar els almorzars dels eventuals (familiars i assimilats) que els fan de xòfers i acompanyants. Si feren servir les bicis de València, mos estalviaríem això i la vergonya de vore com ho consentim.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Fent i refent país

Entre moltes més

Algunes dades estadístiques indiquen que els parlants catalans es poden sentir lingüísticament —i raonablement— forts i ben situats en la xarxa. Tanmateix:


Tots els blocs juvenils anomenats fins ara estan escrits en castellà. La recerca que des d'aquest diari s'ha fet per trobar adolescents que escriguen en valencià ha estat negativa. «No n'hi ha», confirma amb contundència Gemma Lluch. «Sí que trobem blocs lligats a les escoles, però no fora de l'àmbit educatiu. Tot i el gran esforç de mestres, escoles i editorials, els adolescents ho fan majoritàriament en castellà.»
Esperança Costa, «Els crítics literaris més implacables», Quadern, El País,, 20.10.2011.



Veig que també els docents valencians s'interroguen sobre la qüestió. Oreto Doménech es demana (20.10.2011) i demana en la xarxa 1entretants:


Per què els nostres joves lectors no comparteixen les seues lectures en valencià? Com és que més de 25 anys d'escola en valencià no han aconseguit la socialització virtual d'aquest jovent? No s'hi senten competents en la llengua pròpia? Funciona l'autoodi també en la xarxa? O potser és senzillament que la literatura que consumeixen és en castellà i això els fa expressar-s'hi en aquesta llengua?


Oreto proposa el debat sobre la qüestió als docents de la xarxa. El debat és necessari i, si revisen els factors que donen lloc a eixa situació i aconseguixen conclusions i propostes per a millor l'evolució lingüística de la nostra societat, serà ben positiu. Un aspecte diferent de la qüestió és que les propostes arriben a bon port.

En el mateix diari, per sort, Fernando Trueba, patrocinat pel Banc Sabadell i conversant amb Pep Guardiola, mos recorda la sobrevaloració estúpida del fet de ser jove. I en el mateix Quadern, Enric Sòria comenta la nova traducció que ha fet Joan Francesc Mira, un xiquet amb uns quants anyets, de l'Odissea d'Homer.

Llibres, doncs, n'hi ha, però si no hi ha país per a la llengua, per molt simbòlics que mos posem, les estadístiques sobre l'ús i les 2.045 queixes per discriminació lingüística dels catalanoparlants que va recollir el síndic de greuges valencià, són dades que diuen molt bé quin país mos estan fent. Bé, sí, l'estem fent entre tots, és clar.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Els percentatges que s'unflen

Magnitud escalar

La diputada del Partit Popular Amorós Granell (ple de les Corts valencianes, 19.10.2011):


¿Sap vosté el que paga l'estat? El 18 %. Sap vosté el que paga l'usuari? Aproximadament, un 15 %. Sap vosté el que paga la Generalitat valenciana? Un 77 %. Si això li sembla que no és fer un esforç, doncs, bé, que baixe algú i que ho veja.


Ho diu en castellà i exclamant-se. Un gran esforç, sense dubte, fins a aconseguir ¡un 110 %! El mal no és que ho diga i que l'erre, és que ho crida amb vehemència i prepotència. Però, bé, els diputats del seu grup estan per a aplaudir i, la resta, trau els comptes d'aquella manera.

Ho pense i, vaja, molt de quinzeeme tenaç i andarec caldrà que hi haja per a reforçar la democràcia i l'estat social i de dret —és a dir, de benestar— si mos les hem de tindre amb l'amnèsia permanent que mos fa osciŀlar electoralment entre les elits polítiques i econòmiques de la dreta i les elits polítiques i econòmiques dels que s'acosten al caliu del poder privatiu dretà. Els falcons els haurien d'amollar en els parlaments, on, per cert, tampoc hi ha avions, però sí massa èmuls de Carlos Fabra.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Elegir les crisis

Cristina Domingo en campanya

Un socialista em comenta que en les catacumbes valencianes estan mirant ja de gestionar la derrota. Ja fa molts anys que no fan altra cosa els socialistes del País Valencià, i el xicon espera que esta volta hi haja realment una renovació, que córrega l'aire. No sé massa bé per què hi confia tant, al cap de tants anys. Supose que per allò que hi ha coses —roïns— que diuen que no duren cent anys. El cas és que li assenyale l'exemple francés, però no el troba gens interessant. No anem massa bé, doncs, tal com pareix que li passa a Rubalcaba.

En tot cas, la bona és que els d'Equo-Compromís han aconseguit uns quants milers d'avals de més dels que s'han tret de la màniga els partits parlamentaris espanyols que calia obtindre per a poder-se presentar a les pròximes eleccions generals. Hi haurà la nostra companya tècnica lingüística de la Generalitat i ecologista faenera en Agró Cristina Domingo, amb la qual cosa, si se'n va a Madrid, potser no es vorà afectada pel canvi d'adscripció orgànica, i encara no sabem si també de situació física, que ha d'afectar tots els tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana.

Per cert, els tècnics lingüístics (i alguns altres també) estan temorosos, inquiets, però, vaja, tenen les aïnes en la mà: han de començar per acceptar-se i reconéixer-se com a coŀlectiu professional, han de fer treball conjunt i coordinat —la cdlpv sempre pot fer de lligam en això— i han de demanar informació i orientació als sindicats. Fa anys que no ho fem, però la crisi és una bona ocasió.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Sic transit...



Ascenció Figueres Górriz, antiga i permanent presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, se'n vol anar a Madrid, a fer de diputada del pp. Segurament no hi exigirà el dret d'usar la llengua que tant «academitzava» ella per ací. Al cap i a la fi, una de les funcions d'eixa acadèmia és «vetlar per l'ús normal del valencià», i no podem negar que és ben «anormal» encara que en el parlament de les Espanyes el valencià siga llengua d'ús —per sort encara ho és al parlament valencià, tot i que podem sospitar que és una casualitat estadística, si tenim en compte que hem arribat al punt que fins i tot en el Grup Compromís hi ha diputats que només s'expressen en castellà.

I no sé si perquè durarà poc, però veig que han actuat ràpidament i ja és Manuel Pérez Saldanya qui mos saluda des de la pàgina salutacio-presidenta.html de l'AVL. Que la transició fins a Ramon Ferrer siga productiva.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Parotets i tallacames

Parotet lèxic

Es veu que fins enguany no m'havia fixat prou, perquè no crec que siga cap plaga. La cosa és que he vist més parotets i espiadimonis que en la vida. Coincidix això amb la pregunta d'un collistaire pels tallacames de la Vall, que en altres llocs es diuen serracames, llagostes o saltamartins. També hi ha les tisoretes (el company collistaire i blocaires Jesús localitza els rapaculs d'Oliva) i encara no han eixit els arabics, els berfulls i les cutimanyes, però la campanya electoral els farà aparéixer ben prompte. I ara que formigues i tèrmits passegen més i més reclamacions democràtiques pels carrers del món, me n'estaré de fer una faula.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Cita dominical / 156: Claudia Piñeiro

Mirant les paraules per als altres.


La llei, les lleis, poden modificar-se, i això ho saben, més que ningú altre, els qui ho neguen. Per això la veritable batalla no està allí sinó en la propietat de la paraula. La paraula matrimoni és una paraula que hui està en moviment. Durant molt temps n'hi havia prou que nomenara només un home i una dona que decidixen unir-se legalment. Hui ja no. Les paraules són matèria viva. Si només denominara eixe vincle, home-dona, estaríem negant l'existència a alguna cosa que existix. Si la paraula matrimoni només nomenara el vincle heterosexual, ¿com descriuria jo el vincle d'anys entre els meus amics Mauro i Andrés, o entre les meues amigues María i Vanessa, o entre Patricia i Olga? Jo vullc eixa paraula per a nomenar-los perquè són això. Molt més que altres matrimonis que conec. Molt més que altres matrimonis que no volen revisar l'ús de la paraula perquè el que cauria és el vincle que sostenen amb agulles. Perquè fer-ho els posaria davant d'un espill on no es volen vore. Els que s'arroguen la propietat de la paraula matrimoni ixen a dir: «Bé, que ho siguen, que vixquen junts si volen, però que usen un altre nom». I no és ingenu ni legal el que exposen, és ontològic. Saben que negar la paraula, negar-los ser nomenats, és negar l'existència mateixa. Un mètode que ve dels camps de concentració i dels centres clandestins de detenció on cridaven les persones privades de la seua llibertat per un número, on no calia nomenar-los, perquè l'objectiu era que desaparegueren.
Claudia Piñeiro, «¿Quién es el dueño de las palabras?», tret del bloc Prestigio Encubierto.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El voraviu dels debats

Retòrica

Una de les mancances democràtiques que també patim els valencians és la desconnexió amb els polítics que suposadament mos representen. Darrerament hem vist que això és una reclamació social ben general. A pesar de la xarxa, això encara és poc comú que els ciutadans coneguen en directe l'activitat — i la qualitat— legisladora que fan els diputats i diputades en el parlament valencià. A poc a poc, però, les mancances van resolent-se, a pesar de tot, i ara disposem dels vídeos de les sessions de comissions i plens de les Corts valencianes i podem seguir les intervencions que més mos interessen, sobretot per conéixer els arguments que elaboren i expressen els parlamentaris i les estratègies retòriques amb què emboliquen les seues idees.

Els debats parlamentaris són la manera més directa de conéixer la faceta democràtica de cada representant, la qualitat de què parlàvem abans. Perquè la democràcia són sobretot les formes, els drets i el respecte per les persones. I en l'hemicicle es fan visibles les mancances democràtiques ben reals i efectives d'alguns parlamentaris, tendències ideològiques que són la causa del mal funcionament i de tantes corrupteles que es malmeten l'activitat de les administracions públiques. El dia que pengen el vídeo del ple del dia 14.10.2011, en tenim una mostra en el debat entre Oltra Jarque i Serra Cervera a propòsit de la separació entre la religió i l'estat de dret. N'hi ha més coses, a banda de les samarretes i els trages.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Noms polítics

De mà en mà

El diputat Josep Lluís Moreno Escrivà era fins ara José Luis Moreno Escrivá. Per no sé quin misteri burocràtic de les Corts valencianes o no sé d'on —es suposa que fan servir com a diputats el nom que figura en la seua documentació oficial—, es veu que li havien furtat el nom. El cas, doncs, és que en les transcripcions li havíem adjudicat la versió castellana del nom, tal com apareix —hui encara— en el web de les Corts. Mos ha dit el diputat que no, que manté el nom en valencià. D'ara en avant, doncs, l'orador que fa punyents i interessants intervencions tindrà nom i cognoms tal com sa senyoria ha tingut, supose, la paciència i la decisió d'adjudicar-se oficialment. No vol que li'l furten, que és una rèmora que encara hem d'arrossegar en la nostra «valencianitat», si és que el nom fa la cosa.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Fer llàstima i fer nosa

Senyal de nosa

Hi ha una forta controvèrsia quant a l'activitat en la xarxa de la Real Acadèmia Espanyola (rae). Fin ara hi havia les polèmiques habituals sobre les activitats pròpiament acadèmiques, com ara fer o refer les normes ortogràfiques o la gramàtica del castellà, o la germanor més o menys intensa que manté amb les altres acadèmies del castellà que hi ha pel món. Però en este cas el problema prové dels drets d'autor, de la propietat inteŀlectual, que pareix que la rae vol subjectar als acords econòmics i comercials que té amb determinades empreses editorials. Clar, això sembla que provoca un bon embolic en la xarxa pel que fa a l'ús normatiu de l'autoritat de l'acadèmia, la citació o la reelaboració dels seus materials.

I, naturalment, un problema afegit és que hi ha qui es pensa que la rae és una entitat privada. Per exemple, quan Javier Marías (Clarín. 11.10.2011) indica:


Quant a mi, m'agradaria que eixa institució no cobrara per cap servei, però no és una ong ni una organització governamental sufragada amb diners públics, encara que tinga alguna ajuda estatal. En tot cas és una institució de caràcter privat i independent.


Doncs, no és això el que es desprén de la lectura del Reial decret 1.109/1993 (i dels anteriors: 1.810/1980 i 1774/1977), que indiquen que es tracta d'una institució estatal, ja que els estatuts que la regixen són aprovats pel govern espanyol. Per tant, entenc que no es tracta d'una institució «privada», sinó pública, tot i que té personalitat jurídica pròpia. Al capdavall, en eixe mateix sentit va la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (Llei 7/1998) que diu «que gaudix de personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència» —en este cas, però, la llei sí que explicita que és una «institució de caràcter públic».

Si fa no fa, mos trobem amb un cas semblant al confús cas de la sgae i la seua gestió de drets a través del cànon sobre els aparells i mitjans de reproducció, que finalment la legislació europea ha anuŀlat. La rae, tal com denuncien repetidament —i publicaran un llibre sobre la qüestió dins de poc— Silvia Senz i altres (veg. Addenda et Corrigenda), al tindre el mateix fonament institucional consolidat més per la prepotència que per la raó, cau en els mateixos vicis. Al final, no saps si algunes institucions donen pena o fan pena, és a dir, fan nosa o fan llàstima, com diríem per deixar-ho més clar per la Vall —la confusió en l'ús de donar pena amb el valor de fer pena no és de despús-ahir, sinó que s'observa ja en el segle xvii.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Les institucions sense problemes

Carranc institucional

Sobta que els membres de la ideològia reaccionària de l'«estat mínim» i l'«individualisme màxim» no facen altra cosa que ampliar les atribucions i potestats institucionals d'eixe estat que tant volen reduir. No cal més que comprovar com les iniciatives privades i individuals estan coartades permanentment per l'exigència de la cèdula, l'impost, el certificat, la llicència, el decret, la resolució, l'ordre, el permís... de les institucions públiques. Només cal vore l'exemple de la censura a les emissions de la tv3 al País Valencià.

Per això no pots fer altra cosa que somriure pel cinisme que et grata els ulls quan Serafín Castellano Gómez, conseller que concedix contractes a dit institucional als seus amics, diu («Consell y pspv apuestan por una amplia reforma de la ley electoral», El País,, 11.10.2011):


«Les institucions no som un problema per als ciutadans, sinó la solució als problemes que se'ls plantegen.»


I la notícia següent és «El Síndic de Greuges pide a Barberá que haga accesible una pasarela»:


Esta veïna ha acudit a tots els llocs, a més d'anar al consistori, a la Junta Municipal de Russafa, a les associacions de veïns i fins i tot a la defensora del Discapacitat de la Generalitat —Juana Andrés—, a la qual Inés va enviar la seua queixa en desembre del 2009, sense que fins ara haja obtingut cap resposta.


La rampa pertany a la «institució» municipal valenciana governada per Rita Barberá (és de començaments dels setanta) i des d'aleshores és inaccessible. Una cosa com la llei electoral, com la llibertat d'expressió en els mitjans d'informació, en l'educació o en les Corts valencianes.

Les institucions públiques serien la solució si serviren per a aplicar la democràcia i la separació de poders. Però quan les ocupen els partidistes de la disminució de la participació, de la desregulació, de l'abús dels poders personals dels polítics, de l'opacitat dels contractes i comptes institucionals i de la confusió i l'acumulació de càrrecs públics —Francisco Camps Ortiz és ara diputat i membre del Consell Jurídic Consultiu, òrgan que, gens separadament en el seu cas, ha de dictaminar sobre la faena dels diputats—, són el problema, el principal problema.

Hui desfila la hispanitat de la Guàrdia Civil per Madrid. Hi haurà menys parafernàlia, perquè estem en crisi, però es veu que encara «sobren» diners de tots per a tirar en el pou de les ideologies retrògrades. Això també ho decidixen els càrrecs que ocupen les institucions, que no sempre són «un problema», però sovint són «el problema».

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Fugint de l'aigua

Sense

Diuen les estadístiques que el personal està disposat a triar electoralment el pitjor dels remeis: el patiment coŀlectiu. Ni serveis socials, ni sanitat, ni educació, ni igualtat, ni mèrit, ni capacitat, ni transparència i publicitat, ni medi ambient en condicionss humanes. En canvi, la recepta valenciana per a un món pitjor: clientelisme, nepotisme, desregulació, neofeudalisme, hipocresia, impietat, cinisme —si convé—, venalitat, contaminació i qualsevol altra renúncia que l'egoisme privatitzat puga avalar.

Però això ho diuen les estadístiques. La realitat no té una concentració tan cruel de veritats, ja que hi ha un tel de sentit comú que a voltes mos protegix dels excessos de les irrealitats que mos mouen, peixos repensant-se la necessitat de l'aigua.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

La cuina dels mots

Sobre la pista

La casualitat du a descobertes i connexions inesperades i que estarien sospitosament carregades de sentit, si no fóra que u no es deixa dur pels suposats significats de la natura de les coses. Per tant, estava llegint la traducció castellana de The Gods Themselves d'Isaac Asimov (trad. de Pilar Giralt), per entretindre'm en un viatge en tren que no donava per a continuar amb Anna Karènina. La cosa va de la força «creativa» de la rancúnia. I hui mateix he tingut una oportunitat per a deixar-me dur per eixe sentiment —que en el meu cas no crec que done per a molta creativitat—. Però em deixaré dur només per la connexió casual entre les lectures atzaroses i la realitat.

Fa uns dies (06.10.2011) estava jo buscant angimboris i variants per la xarxa i vaig topar amb uns mots encreuats que em semblaven més antics que les referències conegudes internacionalment. Hui Màrius Serra ha publicat en La Vanguàrdia la seua descoberta —ho citaré en castellà, perquè no he trobat la versió catalana—:


Gracias a la Universitat de les Illes Balears, la colección completa está en la red, lo que me ha permitido descubrir algo notable. [...] Pues bien, sumido en L'Ignorància descubro el precedente más antiguo de crucigrama que conozco.


Doncs, tal com dia Bertolt Brecht —i segurament també li ho va sentir dir a algú—:


Cäsar schlug die Gallier.
Hatte er nicht wenigstens einen Koch bei sich?



Traducció meua:
Cèsar va véncer els gals.
¿Que no duia almenys un cuiner amb ell?



Una mica d'això, de cuinar, de tallar les verdures, si vols, de pelar alguna ceba. I una llagrimeta, que les cebes ja ho tenen, això. I poca cosa més. M'ha donat per a un apunt. I m'alegre d'haver fet de marmitó en eixa cuina.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Cita dominical / 155: Salvador Aguilar

Mirant els imperis i les religions.

Hi ha pocs precedents històrics d'un sistema de dominació tan cruel i antidemocràtic com el que s'ha instaurat amb la globalització neoliberal, i els «costos» mínims que han d'afrontar els beneficiaris de tal sistema social hiperdesigual i irresponsable (està arrasant el planeta) són l'hostilitat de l'esquerra mundial, però també este altre tipus de protesta política que es manifesta a primera vista com a antipolítica i purament orientada al pillatge ocasional.

[...]

La gent que busca un món millor i acabar amb esta expressió bàrbar de l'anomia* haurà d'associar-se i pressionar per a escapar del neoliberalisme i atacar les causes per mitjà d'un sistema social diferent i racional, basat en la igualtat, la democràcia i el benestar de la majoria de la població.
Salvador Aguilar, «Revueltas en un mundo sin normas», El País, 12.09.2011.



* Anomia indica carència de normes: els valors considerats poc abans com a vigents i que predisposaven a una obligació moral (conformitat) han deixat de funcionar, mentres els valors nous que els haurien de reemplaçar no estan encara disponibles.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Unes quantes pomes

Petit dol de poma

M'adone amb retard que hauria d'haver fet algun apunt sobre la mort de Steve Jobs, ja que, poc o molt, els aparells d'Apple també han passat per les meues mans i m'han estat útils.

La cosa va començar amb l'iMac G3, és a dir, no fa tant. Va ser una ocasió d'exposició que em vaig endur d'Fnac. La veritat és que no va durar massa, ja que li se va trencar no sé què i el tècnic em demanava massa diners per apanyar-lo. Més tard van vindre els dos iPod que encara faig servir i que són una gràcia. Estan envellint amb molta dignitat. L'altre aparell me'l vaig trobar en un contenidor de paper, un Cube, cosa que ja he comentat alguna vegada en este bloc. Estava ben equipat de programes —i de coses que l'antic propietari hauria d'haver esborrat, si més no, per ètica professional—. Em féu paper per a un faena de correcció ben retribuïda, i fins fa poc el feia servir amb el sistema operatiu Ubuntu, però es quedava ja curt per a manejar els programes actuals. L'he dut al meu museu particular i ara tinc un pc d'hp on he instaŀlat Ubuntu al costat del Windows 7 que portava de fàbrica. És prou silenciós també —comparat amb els clònics que havia tingut fins ara.

Quant als sistemes operatius del Mac, doncs, també tenien les seues pegues —ah, i el català, bandejat per un senyor aragonés—, sobretot quant a les codificacions i les compatibilitats. Però en general eren senzills i acabaves acostumant-te a les seues peculiaritats, i en compte renegar de les mancances, aprenies a conviure-hi. Ah, i contra el que solien dir, eixos sistemes operatius, rarament, però també es quedaven penjats. Un poc com deuen estar ara mateix els d'Apple.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Butjaca sonora

Una que no sona

El diputat Torró Gil diu no sé què de les «bu[ʤ]aques», tal com jo ho pronuncie i ho escric per deixar-ne constància. A mi també em molesta que em toquen la butjaca. Els diccionaris fins ara ho fan, però el cas és que en som uns quants els que ho pronunciem així (a pesar del que diu el dcvb), no sé si mantenint l'etimologia (del fr. ant. bouge 'sac de cuiro' o l'oc. bolja 'bosseta', amb la terminació -aca atribuïble al pl. basc -ac tingut per singular, segons el gdlc) o per algun altre motiu —com ara la tendència a sonoritzar en molts més contexts—. Al Vallès, es veu que no tenen tirada a pronunciar-ho amb sonora. No trobe que la bibliografia haja estat gens atenta a la pronúncia amb sonora. De fet, el mot butxaca és paradigmàtic per a representar la pronúncia de la palatal africada sorda. Per sort, veig que Georges Straka va trobar que també apareixia el fenomen sonor en Castelló: [borʤáka].

Després de la bambolla ideologicoimmobiliària que mos ha buidat l'erari abans i després d'esclatar, com que ja no sona, alguns mos entretenim sonoritzant.

dijous, 6 d’octubre de 2011

L'Ignorancia mallorquina



Estava amb això dels angimboris, i tope amb la revista mallorquina L'Ignorancia de l'últim terç del segle xix. En concret, el número 87, de 1881. A més d'un «estrumbòri» hi havia un «triangul de paraules» que sembla un precedent dels mots encreuats. Consulte les dades sobre l'origen d'eixe entreteniment per ací i per allà, i sembla que són posteriors a esta publicació, així que li ho envie a Màrius Serra, que segur que ell sabrà si tot això té algun interés. Em diu que sí, i a més hi troba ell un precedent que encara li interessa més en un «quadrat màgic». No sé de què va la cosa, però m'alegre que la informació li siga útil, i encara em satisfà molt més la resposta amable de Màrius Serra. Tantes faenes interminables com té, i encara troba temps per a la correspondència electrònica. Variant el que diu el refrany, és cosa de tindre caps i barrets ben posats.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Angimboris

Angimboris ideològics

Fent una cerca sobre l'estumbori, «descobrixc» que el cercador de Google Llibres no localitza els mots que tenen una marca de nota en superíndex. És a dir, en els dietaris d'Alcover editats per Maria Pilar Perea, sort que la variant estrumbori apareix en la nota de peu de pàgina, perquè la paraula indexada per Google Llibres és «estumboris19» (veg.) i no estumbori (veg.) —a més d'estrumbori, és clar—. Una curiositat que cal tindre en compte i que fa la cerca un poc més incerta. Havia escrit «descobrixc», però crec que algú ho havia comentat ja en algun lloc, no ho recorde bé; en fi, ara és quan he topat amb el cas, mentres revisava la fitxa angimbori (veg.).

I he aprofitat per a esmenar algun enllaç en alguna altra pàgina del web, perquè després que algú en la Generalitat valenciana tinguera la «brillant» idea de suprimir el servei que donava el cidaj —qüestió de malfiances, antipaties i demostració de poder personal, em van comentar—, molts enllaços sobre legislació que acudien a eixa font estan ara sense contingut. Aixina es fan les coses en l'administració pública valenciana: s'aboquen diners, es creen serveis (duplicats o triplicats, segons els diners que s'hi vullguen abocar) i, quan els «rota» —un criteri tècnic molt comú— es destruïxen i es malbarata la faena feta fins aleshores i els diners que va costar.

Per cert, en les Corts valencianes no es resolen els problemes estructurals i laborals perquè es van abocar els milions d'euros en posar columnes que imiten una antiguitat postissa en el nou edifici, que ni és bioclimàtic, ni sostenible, ni res que li s'assemble. I com que els diners se n'han anat en coses tan productives com el marbre de la façana, doncs, diuen que podria ser que enguany mos retallaren l'extra de Nadal. Toca, tot siga perquè l'angimbori lluïxca bona cosa.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Conductes laborals

Faena subterrània

Una xica me s'adreça:


Sóc una xica llicenciada en Filologia Catalana que estic molt interessada a començar a preparar-me les oposicions de tècnic lingüístic, però la veritat és que no sé ni com és el temari, ni on em podrien ajudar a preparar-lo, em trobe una mica perduda.


I què li puc dir jo sobre la colla dels tècnics lingüístics de la Generalitat valenciana, que ara mateix deuen estar jugant-se als daus les taules en les conselleries, a vore qui té dret a cadira o qui farà de perxa. Li envie documentació sobre proves d'accés d'altres anys (les de 2005 a la Generalita valenciana; una convocatòria de l'iec de l'any passat i unes proves de Benicàssim del 2006) i poca cosa més que la recomanació d'enviar currículums, d'anar fent contactes i de continuar formant-se en idiomes, especialitats i cursos de postgrau.

El sector no ha donat mai per a molt, i ara, per tant, menys encara, tot i que Internet sembla que és un conducte que dóna una mica d'aire a això de la gestió de la diversitat lingüística.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

El centre i la saviesa

Favors i gràcies

S'acosten unes noves eleccions decisives —com totes, és a dir...— i torna el circ de les cinc pistes de mentires i enganys. I no perquè tots siguen iguals, sinó perquè el sistema és igual per a tots i es fonamenta en la ignorància i el desinterés dels ciutadans agraïts del victimisme reconfortant i la falta absoluta de participació i, per tant, de (co)responsabilitat. Ni és això ni es tracta de passar al moviment assembleari permanent. Tal com dia Paul Krugman (El País, 31.07.2011):


La qual cosa em du a eixes fantasies «centristes». Molts experts consideren que el fet de situar-se enmig de l'espectre polític és una virtut per això mateix. Jo no. La saviesa no està necessàriament en el punt mitjà i jo vullc que els dirigents facen el que és correcte, no el que siga centrista.


El xic del quiosc em posa amablement la mà al muscle i em demana que li parle en castellà, que no m'acaba d'entendre. Estic fent-li una explicació sobre el meu abonament al diari i pels trenta cèntims a banda que em vol cobrar pel diari de dissabte. No sé si em situe en el centre o en la saviesa, però li dic que sí i continue explicant-me en valencià, ara, però, versió simplificada i abreujada. Acaba entenent-ho tot. Espere que tot. Li pague els trenta cèntims i li dic que ho he de consultar amb els del diari. Al capdavall, ¿què ha d'entendre?, si encara vivim en aquella Espanya d'«espanyol, espanyol, espanyol». El centre i la saviesa: cosa mai vista, trobe.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Cita dominical / 154: Harold Bloom

Mirant els imperis i les religions.

Gibbon atribuïx la caiguda de Roma a l'alça de la fe cristiana i l'adopció oficial del cristianisme en l'Imperi. Hui dia Europa, al marge d'espectacles com la recent visita del papa a Espanya, és una societat quasi completament secular. L'única nació de l'hemisferi occidental que no s'ha emancipat de la fe cristiana són els Estats Units, cosa que mos du directament a l'argument de Gibbon. Els Estats Units estan vivint un moment històric terrible, amb fenòmens com el denominat Tea Party, que no és ni més ni menys que un partit feixista. Resulta inconcebible que en 2011 un oligarca como Rick Perry, que nega l'evolució i el canvi climàtic, puga ser nominat pel Partit Republicà com a candidat presidencial, però hi ha moltes possibilitats que això siga aixina. El moment actual té una semblança alarmant amb el que va viure Alemanya quan els nazis van accedir al poder en els anys trenta.
Harold Bloom, a partir de la traducció d'Eduardo Lago en «Seguiré leyendo mientras me quede un soplo de vida», El País, 04.09.2011.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Diners doblats

Taps doblats

Els espanyols en «som» tants, que n'hi han de tots els colors. Uns quants dels que no volem ser espanyols ni cap cosa nacionalitària semblant, però que no tenim més remei que ser-ho en negatiu, ateses les discriminacions que patim per voler ser valencians en valencià, doncs, mos alegrem de llegir paraules asserenades i amb trellat.

Després de la llei del cinema del tripartit català, i de les favades que van amollar els defensors del «negoci» contracultural de doblar només en castellà, ciu ha tingut ocasió de presentar una «rebaixa» que costarà altra volta els diners que no haurien d'abocar, però que ara els exhibidors faran allò de pagant, sant no sé quin canta:

Tal com diu David Trueba («Lo sagrado», El País, 29.09.2011):


Això altre [l'acord amb Hollywood] és regalar-los la llengua per a que s'emporten la pasta, que és el concepte d'èxit que sí que entenem tots. Perquè els diners és el que és sagrat, l'única cultura i llengua universal.


A l'altra, doncs, tindre llums d'emergència, vàters, no fumar-hi i exhibir versió en català, seran «obligacions» igualment suportables. A Catalunya. I al País Valencià, si la senya d'identitat hiperunflada que alguns polítics que no la fan servir diuen que és la llengua arriba a ser simplement llengua d'ús.