divendres, 30 de setembre de 2011

Que no arriba mai...

El bloc de Salvador Iborra Mallol

En la ràdio han dit este matí que ha mort a la ciutat vella de Barcelona el poeta valencià Salvador Iborra Mallol (1978-2011; veg. Levante), autor del bloc La Ruta Desconeguda. Deu ser una notícia colpidora per als qui el van conéixer i estimar. De fet, m'ha resultat ben estrany conéixer un poeta d'eixa manera. No sóc lector habitual de poesia i menys encara de poesia actual, i per això m'ha sorprés més encara que el fat de les notícies de successos em dugueren a conéixer així un poeta, tristament. Tard o d'hora, tots farem el mateix camí de ser, tal com el títol del seu poemari més celebrat, cossos oblidats, a pesar de la citació de Derrida que encapçalava el seu bloc:

L'affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans l'attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de cette fin qui n'arrive pas à arriver.

dijous, 29 de setembre de 2011

Ora et labora

¿On deu estar el botó verd?


Espanya és l'únic país de la Unió Europea que conserva un règim de detenció amb restriccions tan severes dels drets de les persones detingues, que poden vore's privades d'accés efectiu a un advocat o a un metge triat per ells i no tenen la possibilitat d'informar de la seua detenció la família.
Vega Alonso, «Les falses excuses de la tortura», Amnistia Internacional, núm. 110.



Estic constipant-me i no tinc ganes de res. Damunt la ferida del colze del futbet de divendres passat em cou encara i no em deixa teclejar a gust. Hi sume unes quantes compareixences retòriques de secretaris autonòmics responent preguntes melodramàtiques. La tardor té altres aŀlicients, sortosament.

Per exemple, descobrir que la realitat és un somni, que és el que penses quan t'enteres que una institució controlada pels polítics del pp, tal com era l'antiga caixa d'estalvis valenciana cam, va incloure en el contracte de la seua directora general una clàusula que li donava dret a una jubilació de 370.00 euros anuals. No sé com ho tenen Esperanza Aguirre amb els vora sis mil euros mensuals, o Dolores de Cospedal, que en cobra més encara, però estic segur que s'hagueren demanat eixe lloc... Ara que, casualitats de la vida, com que han vist que el Banc d'Espanya ha acomiadat per motius disciplinaris i sense indemnització María Dolores Amorós, deuen haver sospirat alleujades en comprovar que la responsabilitat dels polítics no les controla el Banc d'Espanya, sinó que... ¡se la fiscalitzen ells mateixos! Ora et labora, deu ser el principi polític sujacent, supose que donant-li un sentit més actual.

Per a adornar el somni, es reposen les flors del pont de Rita Barberá per 140.000 euros anuals (segons el diari Levante, 02.01.2011), que són només una mostra dels diners que no tenen però que s'embutjaquen en sous eixos dirigents polítics per decidir precisament això, gastar-se els diners públics en perjudici de la societat. Això no ho resol la indignació, sinó un poc de dignitat i molta participació social. Perquè, tal com diuen en francés, les os sont pour les absents, i, en general, estem massa absents.

dimecres, 28 de setembre de 2011

L'empremta

Refundem la terra

A pesar que jo intente evitar-ho, ahir vam entrar en dèficit ecològic, segons diu el diari. Mirant els recursos que creme, veig créixer la bossa del paper i del plàstic, els llums encesos que m'envolten, la ventilació ineficient i gens efectiva que tenim en el palau de les Corts valencians, els leds decoratius i inútils de no sé quants aparells electrònics, el motor dièsel del meu cotxe del 1998. No sé ara què més hauria d'afegir al recompte. Intente anar reduint la meua empremta, però no hi ha mans, el negoci ho posa ben difícil.

He vist el web de la Fundació Terra i m'hauré de pensar la instaŀlació del seu kit fotònic i de la cuina solar. Però crec que no és d'això del que parlen ara mateix per a resoldre la crisi de sobreproducció, degradació ambiental i desigualtat humana i social a què mos ha convidat el sistema. Perquè, tal com diu David Trueba («Buenas noticias», El País, 27.09.2011), el pessimisme és una trampa per a clavar-te el pitjor com a inevitable. Un poc per això deu ser que hui m'adormia sentint els diputats en la comissió de política social.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Dofins i sardines

Vegetant

Alimentació equilibrada amb cereals, llegums i verdures. Una nova manera de creure en alguna cosa transcendent, sobretot ara que la cosa mundanal ja només dóna que per a bambolles ideològiques. Tal com li dia Moreno Escrivá a Sánchez de León, anàvem per a dofins però mos quedarem en sardines —segurament és més saludable i tot.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Magnànim en valencià

Bell no va ser

En juliol d'enguany va renunciar a ser acadèmic de l'avl el senyor «Ricard» Bellveser Icardo. Escric el seu nom entre cometes, perquè és d'eixos noms que ara són en valencià ara són en castellà i van canviant segons els papers, els llocs o les circumstàncies. En l'avl era «Ricard», però en la Institució Alfons el Magnànim (iam) és «Ricardo». I segurament pengen del mateix fil ideològic els anys que els ha costat als de l'iam complir la legalitat amb un web en valencià —sempre en justa contradicció amb les paraules amb què disfressen les seues idees—. Hui m'ha arribat el tancament de la queixa número 108689, ja que la institució ha acceptat la resolució dictada pel síndic. Una més, i vorem si dura.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Cita dominical / 153: Antón Costas Comesaña

Mirant amb perspectiva.


L'experiència comparada de polítiques permet afirmar que els governs i els tecnòcrates acostumen a sobrevalorar l'impacte econòmic de les regles i minusvaloren els estralls democràtics que provoquen.
Antón Costas, «Cartas secretas, estropicios democráticos», El País, 04.09.2011.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Mala pinta

Impudicus

Ho hem debatut en Zèfir. Si ho he vist bé en Internet, això del gest tan comú en l'esport rei que denominen «peineta», ho va popularitzar (no sé si ho va crear o és una expressió del seu entorn) el seleccionador espanyol de futbol Luis Aragonés fa pocs anys. No m'estranyaria que derivara de la més antiga «hacer la peseta». De totes formes, esta expressió crec que no es referia exactament al gest actual, sinó a un altre (o altres), que rebien denominacions diferents en castellà (i en català i altres llengües).

El gest actual de mostrar el digitus impudicus, el del cor (el del mig o mitger, llarg, o llépol) mentres es mantenen els altres plegats, trobe que el conec de tota la vida, però anava acompanyat de l'expressió «puja ací dalt (i voràs a ta uela)». No era molt habitual, però. Manuel Martín Ferrand diu que ve d'Itàlia, i en el mateix article esmenta hacer la higa, que es correspon amb el gest descrit en alguns diccionaris catalans per a fer la figa (gdlc):


fer la figa (a algú) fig Fer-li un gest d'escarn consistent a mostrar el puny clos amb el dit gros sortint entre l'índex i el del mig.


Gests d'escarni semblants són coneguts en molts llocs del món i amb noms que van canviant —com tot, en este món—. Crec que formes aproximades com fer botifarra o fer la figa poden canviar de referent, si volem, però el mal és que, com és habitual, no sabem si volem o si podem. Només caldria que Buenafuente (Guardiola o els imitadors del Crakòvia) ixquera en tv3 batejant el gest com fer piu o Puja ací dalt, però per a això ja sabem què mos fa falta i no tenim. Per contra, d'ací a poc no m'estranyaria que férem la pinta. I té mala pinta, certament.

divendres, 23 de setembre de 2011

Rimant la corrupció

Poesia marina

El diputat socialista en les Corts Valencianes Francisco Toledo Lobo (ple del 21.09.2011): «Hay demasiados afectados que a dedo fueron enchufados». Deu ser ben mala cosa quan jo ho fem rimant i tot. Bernat i Baldoví deu ser l'horitzó poètic i polític cap on mos estem tirant de cap. I això, com a literatura festiva, pot fer gràcia vist des de la distància, però crec que aquell País Valencià d'aquell moment no és el País Valencià que volem ara mateix. Que siga només literatura, per roín que siga, però que no traspasse el gest poètic.

dijous, 22 de setembre de 2011

L'estafa pública

Ombres

En el diari El País de dilluns passat, secció barbaritat valenciana, Miguel Olivares mos descobria els intersticis de l'administració pública del Consell:


Després de 16 anys de successius governs del pp, la cúpula de l'aparell administratiu al servei de la Generalitat està netament ocupada per funcionaris seleccionats en virtut de criteris polítics, en detriment del mèrit i capacitat que haurien d'imperar en la gestió de la cosa pública.


Pel meu compte intente esbrinar què ha passat amb alguns càrrecs eventuals, posem per cas, dels qui anaven en la colla de l'antic conseller Blasco Castany —anava a dir-ne «equip», però no m'ha semblat prou expressiu— i que ara sembla que fan via per les Corts valencianes. No n'he pogut localitzar res, ni cessaments ni nomenaments, a pesar que estic segur que continuen cobrant un sou públic de caràcter discrecional.

En el diari de hui el mateix Rafael Argullol insistia en eixe sentit («La verdad de los mentirosos», El País, 22.09.2011):


Primer, van educar per a l'estafa, i quan l'estafa ja era massa evident, en lloc de castigar els estafadors van anar a rescatar-los amb diners públics.


Els funcionaris vivim enmig de totes eixes estafes públiques, alguns les denunciem sempre que podem, però em sembla que n'hi han que les voten i tot. Es veu que és més potent l'educació per a l'estafa que l'educació per a l'ètica.

dimecres, 21 de setembre de 2011

125.953



125.953 és la xifra principal de l'equació. A l'altra banda, un 3. Segons Vicent Partal (Vilaweb, 06.09.2011):


El tribunal Suprem espanyol ha engegat una gran operació contra la immersió en català, en resposta a la demanda de tres famílies del Principat, que volen que els seu fills siguen escolaritzats en espanyol. Contràriament, aquest curs 125.953 alumnes valencians han vist denegada la seua demanda de ser educats en català. La diferència fa mal i ensenya ben clarament on és el problema.


Escola Valenciana (17.06.2011) aporta més dades i un estudi que indica que «el 61,2% de les famílies que matriculen els fills de 3 anys per al curs 2010-2011 volen que estudien en valencià». Curiosament, d'això, no n'he sentit parlar massa. En canvi, ací encara debatem en algunes llistes si és correcte moralment que un professor de valencià parle en castellà amb un altre professor de l'institut. I el que és gros, segons jo ho veig, a més del dubte que fa trenta anys que s'hauria d'haver resolt, és que no tenim encara les respostes tan a l'abast com deuríem. O, pitjor encara, és probable que eixe «altre» professor d'institut tinga una resposta de l'estil «espanyol, espanyol, espanyol» que canten simptomàticament els seguidors de les seleccions espanyoles de tennis, futbol i bàsquet.

Tal com diu Carles Ribera («La independència de la perdiu», Presència, 2.064):


No hi ha solucions mentre tots aquells que volen la independència votin partits que no són independentistes. No hi ha solució mentre els partits independentistes facin la pena que fan. No hi ha solució mentre defensem la nostra llengua parlant en castellà a la mínima que podem intuir que algú no ens entendrà.


Clar que, si no hi ha solució, doncs, no hi ha problema. Dissortadament, tot i que jo procure no patir-lo, sovint despenge el telèfon i m'adone que sí que n'hi han que tenen un problema. I mira que és fàcil de resoldre, però encara estem aixina.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Discs ratllats

Discs de sempre

La nova interfície del correu del Yahoo! té un funcionament bastant lamentable en el meu Firefox: va lent o a bots. Els escric per a que ho apanyen o que em deixen continuar amb el format anterior. Si no em fan cas, hauré de fer un redireccionament al Gmail i avant.

Ahir hi havia un article interessant d'Ángel López García-Molins en el diari El País: «Del Tea Party al Carajillo Party». No cal escpecificar massa quina és la música que sona. La part més interessant de l'article és quan assenyala la distància que hi ha de les paraules als fets en la política del principal partit reaccionari espanyol (el pp, per precisar), és a dir, el cas de la política lingüística de Luisa Fernanda Rudi a l'Aragó, que es resumix en la negativa: «A l'Aragó no es parla català». Ni més ni menys. En fi, és el que a ells els agradaria, sintonitzant aixina amb el que fa el psoe de Rodríguez Zapatero, que diu que en les institucions espanyoles «no es parla català», i tampoc en les europees, és clar, per simple coherència antidemocràtica, que d'això ja hem vist que en tenen molta els dos partits nacionalistes espanyols (secció al·lòfoba).

dilluns, 19 de setembre de 2011

Ficció representativa

Paisatge representatiu

Senc el to dels nous consellers i, per sort, no hi ha hagut encara cap cataclisme i la tònica és la mateixa, els deuen haver renovat els contractes als guionistes d'eixa ficció parlamentària que tant mos entreté. A uns pocs, ja ho sé, és una diversió privada, en realitat. Al capdavall, ¿a qui li interessa res del que s'hi puga dir, si no hi ha cap possibilitat d'accés, de ser representat realment, de participació ciutadana? Encara estic esperant que em diguen per què en no sé quin any de no sé quina polca el web de les Corts estava només en castellà, al cap de més de tres anys d'haver-ho intentat en la comissió de peticions de les Corts. ¿Amb quina cara diuen que mos «representen»?

Ja ho diuen Juan Marías diumenge passat, o Soledad Gallego-Díaz l'altre («Un sacrifico constitucional», El País,, 04.09.2011):


Es sacrifica en l'altar dels mercats financers la representació que tenia la majoria dels ciutadans del text constitucional com un model estable, que s'havia de sotmetre a un patró de reforma més elevat que la resta de les normes legislatives.


¿Què és doncs veritat i què és mentira? La conclusió evident, davant de la mentira demostrada pels fets és l'engany polític. Estem representats políticament per l'engany i, pertant, tenim una vida de ficció. El gènere literari, malauradament, no és sempre la comèdia romàntica.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Cita dominical / 152: Julio A. Máñez

Mirant la xerinola catòlica.


¿Deu ser de veres que, tal com aventura algun historiador de l'antiguitat, en la història dels profetes es resseguix el rastre de la història de la bogeria? Pot ser una hipòtesi a tindre en compte per a qui ha observat amb horror en la tele les imatges de l'estrepitosa visita del papa i les bandades de hooligans voletejant al voltant seu com paradalets orfes privats de niu que acudixen encegats per la lluor de l'or de la hipocresia, perquè cal estar un poc atarantat per a fer el fava a consciència, amb les cançonetes d'adolescent terminal i tot, al voltant d'un personatge d'eixe calibre.
Julio A. Máñez, «La visita que no tocó el timbre», El País, 08.09.2011.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Amazon i algunes llengües



Els de Sofcatalà no m'han dit res sobre la correspondència que vaig mantindre amb els d'Amazon pel que fa a l'ús del català en el seu servei Kindle Direct Publishing. Per la meua banda, encara no he tornat a insistir-los als d'Amazon sobre les mancances del Kindle respecte a l'ús del català, però aprofitant que havien obert ahir la seua botiga «espanyola», doncs, els vaig adreçar un escrit ràpid responent a l'anunci en castellà que m'havien enviat:


Tot i que vos agraïxc els serveis i el missatge, vos indique que sóc catalanoparlant, conec el castellà, el francés, l'anglés, l'italià i el portugués, però sóc catalanoparlant, que és llengua pròpia de Catalunya (cooficial), País Valencià (cooficial) i Illes Balears (cooficial), Aragó, Rosselló i Múrcia, amb prop d'11 milions d'usuaris.

Per tot això no em suposa cap alegria el desembarcament d'Amazon en Espanya si no em respecta i no m'atén en la meua llengua.

M'estranya molt la vostra falta de previsió en l'atenció als clients no-castellanoparlants d'Espanya i a la diversitat lingüística oficial de l'estat, però estic segur que ho podeu solucionar fàcilment i espere que ho feu.


La seua resposta ha estat ràpida i espere que positiva en el fons:


Actualmente el Servicio de Atención al Cliente de Amazon.es únicamente ofrece ayuda en Castellano.

Sin embargo, en el siguiente enlace podrá encontrar algunas páginas de ayuda en Catalán.

En Amazon apreciamos y tomamos siempre cuenta los comentarios y sugerencias de nuestros clientes, por lo que puedo asegurarle que me ocuparé personalmente de hacer llegar su comentario al departamento apropiado.

Si lo desea, también puede enviarnos sus comentarios o sugerencias a la siguiente dirección de correo electrónico: suggestions@amazon.es.

Aprovecho esta ocasión para recordarle que en Amazon.es podrá encontrar una gran variedad de libros escritos en otras lenguas oficiales españolas. Le recomiendo que siga los siguientes pasos para encontrar los libros que desee:

1. Acceda a la sección Libros en catalán, gallego y euskera
2. En la casilla de búsqueda introduzca el apellido del autor del libro y una o dos palabras del título y haga clic en “Ir”

Gracias por su interés en Amazon.es

Un atento saludo,

Ana V.
Amazon.es
El cliente siempre en mente


Si els consumidors feren un poc més de pressió i rebombori, a més de les pàgines que han inclòs, no m'estranyaria que hagueren fet la interfície en català —supose que no passa com amb Apple en Espanya, controlada per un senyor aŀlòfob aragonés, segons comentava Matthew Tree fa un temps.

divendres, 16 de setembre de 2011

Pressió atmosfèrica

Vents lingüístics

Estic calfant-me el cap a vore si m'ix alguna idea brillant per a participar en el concurs per a fomentar l'ús del valencià que impulsa l'acv Tirant lo Blanc. Tot el que trobe és obvi per a mi i, per tant, no deuen ser iniciatives exccessivament brillants:



  1. Els membres de l'associació haurien d'usar el valencià de manera proactiva, és a dir, assumint el control de l'ús que fan de la llengua, sense deixar-se entabanar per les regles de submissió lingüística que els fan mantindre converses en castellà amb estrangers o amb desconeguts que parlen en castellà.

  2. El valencià és llengua d'ús si té pes en un entorn social. Els membres de l'associació poden organitzar una, posem per cas, oficina de gestió lingüística que duga a terme de manera periòdica i constant activitats d'informació comercial, cultural i legal relatives a l'ús del valencià. Es tracta de mantindre una pressió informativa sobre totes les empreses privades (a través de telèfons gratuïts i d'Internet) que els faça tindre en compte l'existència dels parlants valencians en el territori i, per tant, en el mercat on actuen eixe empreses.

  3. Els membres de l'associació haurien d'organitzar parelles de conversa comercial en valencià que demanen informació sobre serveis comercials i empresarials en valencià i que, d'eixa manera tan simple, augmenten la necessitat d'eixes empreses i serveis de tindre en compte la seua disponibilitat lingüística. En el cas de les empreses públiques, si la resposta és negativa, cal fer la queixa corresponent al síndic de greuges; en el cas de les empreses privades, només cal rebutjar el servei; només caldria omplir la reclamació pertinent en el cas poc probable d'amenaces o discriminació per motiu de llengua.



Com es pot vore, no hi ha res de nou, es tracta de fer pressió i de tindre presència en el món econòmic i social. Una altra opció és jugar a la loteria conjuntament i, el dia que tocara, si eren prou diners, doncs, invertir-los en projectes de pressió social més intensos i visibles.

dijous, 15 de setembre de 2011

Accessos sense accés



Després de diverses legislatures governades pel principal partit de la dreta reaccionària, tenim deutes, desocupació, aeroports sense avions, biblioteques sense llibres, hospitals sense metges, escoles sense mestres, infraestructures sense accés, abocadors controlats sense control, delictes sense culpables, parlants sense llengua, serveis sense servidors... Per contra, l'hemicicle està ple. Les Corts Valencianes, on sobren tots els diputats sense criteri propi i sotmesos al dictat del vot partidista, estan plenes de polítics i assimilats, però estan mancades de poder legislatiu i de separació de poders, que és com buidar la democràcia de sentit. Democràcia mancada de demòcrates que la gestionen. No cal ni fer un referèndum, només cal disposar els mitjans per a que els ciutadans la puguen exercir.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Caus

Ciutadans llogats de València

Han tornat ses senyories i es veu que me'ls he trobat encara amb poc rodatge després de les vacances. Em referixc a mi, que ells deu fer anys que no en necessiten, de rodatge. Per tant, la transcripció del conseller Castellano Gómez m'ha deixat un poc ferit professionalment, ja que me s'han escapat algunes concordances i un evident «caus dels rius» que no era de raboses, sinó que era una de les demostracions habituals de la seua imaginació lingüística en valencià, consistent a retallar i decorar paraules castellanes. Supose que eixa deu ser l'alka seltzer que es pren després d'enfitar-se de «senyes d'identitat» que en realitat no deu digerir gens bé.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Humans über alles

Des de l'avenc

Este cap de setmana, patint pel germà de Levin i per Kitty, infermera devota —això de patir és un dir—, a més de llegir el diari em vaig endur en el Kindle (en pdf) l'article «Política i manipulació del llenguatge» [pdf] del professor i company blocaire i collistaire Xavier Rull. La bibliografia de l'article conté unes quantes lectures més que es poden fer sobre esta qüestió, que és interessant tant des del punt de vista lingüístic com educatiu, polític o periodístic. L'article de Xavier Rull és una molt bona introducció a la qüestió i, com que tracta casos ben actuals, és ben útil per a rellegir i repensar les «realitats» que mos envolten.

Hi ha un punt retòric, però, molt comú i que s'aparta un poc del contingut de l'article —però que té a vore amb les meues cablòries (l'errada li suggerix a Takse eixe sentit) habituals—, que jo refaria, que crec que caldria esmenar-lo. En la nota segona llegim el fragment següent, que conté una declaració final —molt coneguda i compartida per quasi tots els «humans»— sobre la «superioritat» humana que trobe un poc fàtua, gens contrastada i, per tant, molt sobrera:


En tot cas, els humans ens diferenciem de la resta d’animals per —entre altres coses— tindre un llenguatge força desenvolupat. El llenguatge humà és una obra d’enginyeria enormement complexa que permet que, amb vint-i-escaig sons, ben combinats segons unes regles morfofonològiques, puguem expressar tota mena d’idees i sentiments. Això supera de llarg el sistema comunicatiu dels animals, compost per uns quants sons que expressen uns pocs conceptes (gana, perill, felicitat, enfadament, etc.).


Al cap i a la fi, la resta d'animals del planeta es diferencien dels humans per la seua adaptació sostenible a l'entorn on viuen, per un cabell de cromosoma en algun cas, per l'economia, eficàcia i eficiència dels seus llenguatges... Per tantes i tantes coses positives, que no m'estranyaria arribar a descobrir que els tèrmits tenen l'equivalent de les nostres biblioteques on recullen obres que glossen la seua pròpia petulància. Fins i tot podria ser que n'estan tan segurs, que no els cal ni escriure-ho, ni comentar-ho entre ells, ¡ni parlar-ne amb mosatros!

En fi, que als humans mos vindria bé, com que estem en crisi permanent, una auditoria externa que mos posara en el nostre lloc respecte de la resta dels éssers del món i, ja posats, de l'univers. I això no lleva que pugam continuar gaudint i patint per ser semblants i diferents. Al capdavall, este apunt té relació amb la conclusió de Xavier Rull:


Els mots han de servir per a comunicar-nos i, doncs, per a explicar la realitat tal com és. No han de servir pas perquè el poder amagui fets desagradables, impopulars o poc acceptables. [...] Com més ben formats tinguem els ciutadans en competències lingüístiques i comunicatives i en raonament i capacitat crítica, més difícil serà manipular el llenguatge per a amagar realitats i, per tant, manipular els mateixos ciutadans.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Búnquers

Fora de la tanca

Comentava la defensora del lector del diari El País (11.09.2011), Milagros Pérez Oliva:


Este tipus d'errors [en denominacions farmacèutiques] causen un dany greu al prestigi del diari, ja que el lector expert en eixa matèria pot preguntar-se, amb raó, quants errors hi deu haver en els temes que no domina. [...] Tot apunta que hi ha un problema d'exigència individual, un problema de supervisió i també un problema de formació.


Està bé que ho comente, perquè eixa precisament és la sensació que tinc quan lligc els articles que fan alguns «filòsofs», «sociòlegs» o «escriptors» sobre drets lingüístics, sociolingüística o aprenentatge de llengües. Dos bons exemples en contrast en eixe mateix diari són els articles de Ferran Ferrer («Evidencias y derecho a la educación»):


Resulta com a mínim curiós que algunes famílies es preocupen més per exigir quina ha de ser la llengua de comunicació entre el professorat i els seus fills que pel nivell aconseguit en el domini de les dos llengües cooficials en Catalunya.


Supose que sense adonar-se aporta algun fonament de pes en contrast amb les reflexions de Félix de Azúa («¿De quién es mi lengua?»):


En la qüestió de la resolució constitucional l'interés del govern català consistix en dur-la al terreny metafísic dels drets de les llengües, com si Catalunya fóra un lloc poblat per diccionaris i no per ciutadans.


Félix de Azúa, com que és filòsof, mos guia per les aigües abissals del viatge submarí per on naveguen els participants d'eixe debat, un debat que ja fa anys que té interlocutors de l'estil de Dick Cheney («Cheney sigue metido en el búnker», El País, 04.09.2011):


Cheney, contra totes les evidències, continua mantenint que Saddam sí que va buscar urani en Níger [...] Els fets no són obstacles per a les opinions de Cheney.


Els búnquers eixos —terrestres, aqüàtics o aeris— haurien de tindre eixides d'emergència. Tant per a casos d'aglomeració com de recapacitació.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Cita dominical / 151: Josep Ramoneda i Molins

Mirant si mos ofeguem parlant.


Naturalment, des de certs sectors del nacionalisme espanyol la immersió es presenta com una imposició del nacionalisme català contra la cultura espanyola.
Josep Ramoneda i Molins, «La lengua y la política», El País, 08.09.2011.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Estrambotismes

Idees de fuster

Tinc quimera que la importància de la reforma constitucional que s'han tret de la màniga els dos partits amb més diputats en el congrés dels diputats espanyol (psoe, pp) és inversament proporcional a la velocitat i el posat emfàtic i responsable amb què l'han imposat sense diàleg ni participació ciutadana. És evident que eixa qualitat política i econòmica real és la raó que els ha impulsat a acordar eixa reforma, ja que fa trenta anys que la constitució espanyola té mancances molt més importants i conegudes, però això no es toca.

En un sentit semblant va la cosa de la sentència del tribunal superior català sobre la vehiculació del castelllà en l'ensenyament. Tal com diu Albert Branchadell (El País, 07.09.2011):


Quant a la resta, és important que no mos deixem dur pel rebombori i que llegim amb calma la sentència del tsjc i la sentència del Tribunal Suprem que pretén que s'execute. El Tribunal Suprem deixa en suspens «quina ha de ser la proporció en què s'incorpore el castellà com a llengua vehicular al sistema d'ensenyament en Catalunya». Si la Generalitat estimara que l'objectiu de normalització lingüística encara no s'ha aconseguit, «caldria atorgar al català un tractament diferenciat sobre el castellà en una proporció raonable». Per tant, i contra el que sostenen fonts interessades, el Suprem ni dicta la fi de la immersió ni imposa que el castellà siga llengua vehicular del 50 % de les matèries.


I com que sembla que sempre estigam en el mateix punt, cal tindre en compte això, que només ho sembla, ja que tot i que diumenge passat va morir Joan Fuster, era Fuster i Gimpera, no Fuster i Ortells, que era cinc anys més jove i que només mos va durar fins a la setantena. No sé si té cap relació el fet que el pintor va crear, segons diu el diari, «l'estrambotisme». També tinc quimera que això li haguera fet gràcia al de Sueca.

divendres, 9 de setembre de 2011

Tentacles marginals



Mentres repasse i esmene el diccionari, la lectura em desvetla lligams terminològics amb la realitat. A més de fer les esmenes ortogràfiques, gramaticals o estilístiques, hi ha fragments que t'obrin els ulls:


au de gàbia, au de nit, au de pas, au de presa, au de primera volada, au de gel, au de tempesta, au del paradís, au lira, au republicana, au sedosa...


N'hi ha matèria per a pensar, com si fóra quasi noveŀla negra:


...d'ombreŀla deprimida i de nombrosos tentacles marginals.


Tant poden estar parlant d'una cosa com d'altra, però la imaginació va fent.

dijous, 8 de setembre de 2011

Bufit sobre l'erm

Fer i refer

Sembla que hui hi ha algun problema amb el gdlc en Internet. Passa això, que quan estic més o menys decidit a espentar un poc alguna faena, algun inconvenient —generalment informàtic— em fa canviar de tasca. Em dedique, per tant, a polir altres coses i a refer la lletra A del diccionari que estic mirant d'introduir en el Kindle. Les macros amb què l'apanye en Word han millorat molt el resultat, però sempre hi ha alguna mosca pegant voltes pel text, per molt ulls que hi pose.

Quant a l'ambient laboral, com que els diputats no estan encara per ací pegant la vara amb els seus bocins de veritat fantasiosa —alguns passen pel bar a l'hora d'almorzar—, el matí me se passa en un bufit retallat —els diners que fins ara se n'anaven en bufs eventuals sembla que el nou Consell dretà d'Alberto Fabra ha decidit que se'n vagen en pets consuetudinaris. Trellat, no en trauràs, tal com anuncia Paul Krugman i companyia parlant dels ideòlegs de la dreta americana.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Desvacançant

Documents unflats i desunflats

Ja he acabat les vacances laborals pagades. Després de dos dies d'aterratge i reenganxament, reprenc la faena de fer macros. Descobrixc que la que tant m'havia encantat haver acabat la vespra de les vacances, doncs, no funciona tan bé com jo pensava. La faena de modificació i millora és interessant i no és tan carregosa com l'esbós inicial. Dividixc la macro en diverses macros enllaçades que modifiquen aspectes consecutius dels documents, començant pels espais, tabuladors i símbols, passant per la cursiva i la negreta i acabant amb els subíndexs i superíndexs. I m'estalvie de moment el pas al codi UTF-8, que per ara no cal, ja que la conversió que fa Amazon funciona correctament. Quant a la grandària dels documents, la cosa va aixina: doc inicial (3.124) → doc amb codis html (7.341) → html (1.686) → AZW (715).

D'altra banda, com a novetat de la tornada veig el bloc Sant Tornem-hi de Xavier Rull, professor de la Universitat Rovira i Virgili, que promet molt de combustible per a la controvèrsia i l'enriquiment reflexiu. De moment, unes quantes lectures ben interessants relacionades amb la faena del professor Rull, i altres recomanacions que mos fa. Tal com diu en el seu primer apunt:


De tota manera, sempre surten temes de què parlar. Sempre! Coses que volem comentar; coses que ens indignen per la mesquinesa de qui les fa; coses que, si hi reflexionem, podem ajudar d'altres a avançar, a pensar, a veure-hi millor... La societat actual; la política catalana, espanyola i europea; l'economia... tot volta a un ritme trepidant! I ens ho hem de perdre?


No mos ho perdrem, és clar.

dimarts, 6 de setembre de 2011

La memòria en les cançons

Desaparicions

«...poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València de Blanquita i Estellés...» canten els de La Gossa Sorda. I per pura casualitat puc interpretar qui era eixa Blanquita, una anciana aparició andalusa d'edat interminable que passejava vestida com un albaet amb un roll de paper del vàter penjat xarrant amb qui fóra i fiblant qualsevol gest forçat, vergonyós o hostil. Ja fa anys que va morir, i també Estellés, que si la coneixia ho deu haver deixat rimat en els seus versos.

Ja fa anys d'això i no li vaig fer versos aleshores, però podria ser que me s'apareguera en una foto el dia que repasse els negatius d'aquells anys boirosos.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Estelles de festa



Alguna cosa em devia passar pel cap dissabte passat, perquè, tot i no recordar-ho, vaig aconseguir participar en la Festa Estellés d'enguany amb un homenatge petit, però que fins i tot podria dir que essencial per al País Valencià. Només cal vore en la lleixa del mig de la imatge qui apareix retratat a la dreta i de quins llibres es tracta. Sí, el mural que féu d'aquell país que encara podríem reconéixer com a nostre. Hui obrirem una pàgina a l'atzar i ens aventurarem en un petit pam de la terra.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Cita dominical / 150: José Antonio Martín Pallín

Mirant la malformació constitucional.


Cal ser un irresponsable polític per a mantindre que la fixació per norma constitucional d'un dèficit pressupostari no afecta drets tan fonamentals com la salut, l'educació i, en definitiva, el benestar dels ciutadans com a meta irrenunciable en una societat sobirana, equilibrada i lliure de pressions externes intolerables. Molt més admissible, quan, segons els dos líders, que s'han posat d'acord enmig d'un estat de discòrdia perenne, la reforma és necessària per a guanyar-se la confiança dels mercats. Que jo sàpia, els mercats no tenen ni ànima ni cos, però ens hem adonat que els guien uns delinqüents que, de moment, estan sent perseguits infructuosament en tribunals penals de diferents països.
José Antonio Martín Pallín, «Somos ciudadanos, ¡digamos no!», El País, 01.09.2011.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Llibres constituïts

Constitució llibresca

Llibres a casa. Si nodrixes la teua biblioteca, vas muntant estanteries, llibreries, lleixes i lleixes farcides de paper. Cal fer un poc d'economia, aixina que el model estrella és Billy (d'Ikea), per mal que sàpia no poder recórrer sempre a mobles de fusta massissa. A més del viatge fins a Múrcia, després hi ha unes quantes horetes amb cartons, claus, claus de rosca i papers d'instruccions. I al final, tot quadra i s'aguanta solidàriament. Només una cabota d'Allen d'un tamboret ha fallat una mica. Res greu.

Vols tindre una democràcia saludable i variada, com la teua biblioteca. Has de fer el mateix, t'has de preparar per a participar en referèndums o per a entendre i poder-te explicar per què no cal fer-los. Malauradament no és el cas de la modificació actual de la constitució espanyola, que ha passat de ser dogmàticament intocable per a alguns a convertir-se en un tràmit informal de final de legislatura per a eixos mateixos alguns, psoe i pp. La gràcia de la democràcia deu ser eixa, que al cap dels anys, si la cosa dura, pots anar fent recompte de les barbaritats que alguns arriben a dir des de la prepotència del càrrec o de l'interés polític conjuntural —acabe de sentir que Peces-Barba diu que és «impensable» l'autodeterminació basca: tant la pensa ell per a negar-la que la fa ben pensable—. Ací fallen moltes més cabotes, dissortadament.

divendres, 2 de setembre de 2011

Gratitud



Havia de passar i, sí, ha tornat ha passar, han passat l'agost i les vacances, unes vacances incertes, improbables, un record viu encara que a poc a poc s'esvanirà.

Uf, tot l'agost ja per darrere i el setembre que desplega les ales. Alce el tal Gatsby en la llibreria —traducció de Folch i Camarasa—, però continue amb la senyora Karènina. I dos ratlles en el cel anuncien el final dels temps. Gratitud, recomanaven Gaspar Hernàndez i companyia hui en Catalunya Ràdio.

dijous, 1 de setembre de 2011

Junça

Desert polític

Entre en setembre amb la boda de Levine i Kitty en la noveŀla Anna Karénine. He aconseguit avançar bona cosa amb la versió francesa, que és ben senzilla, tal com he de suposar que devia ser l'escriptura russa original de Tolstoi. El temps ha començat a canviar, es nota que el sol va més baix. En fi, no crec que puga acabar el llibre abans de tornar a la fosca de la tasca parlamentària. La junça política està esperant el moment de traure el cap per les Corts.