dijous, 28 de juliol de 2011

Picadeta alternativa

Convidada política

Al pati de les Corts n'hi havia molts que es jugaven les garrofes, no tant les polítiques, que això només és estètica, sinó econòmiques, de futur laboral personal. Com que hi ha tanta faena a «donar» d'assessor o càrrecs eventuals semblants, podries pensar que el canvi de president de la Generalitat havia de fer vore alguna cara atemorida o, si més no, preocupada. No n'he trobat cap. Més aviat hi havia l'ambient de classe desimbolta i satisfeta de trobar-se en el pati de les Corts, presència que simbolitza el seu reconeiximent ritual com a personalitat dins del grup dels qui participen en l'abadejo, encara que no el tallen.

I ara ja pots llegir en l'article «Cuestión de alternativas» (El País, 14.07.2011) d'Antoni Domènech i Daniel Raventós:


Un any després del gir del 9 de maig —quan es suposa que vam estar «a la vora de l'abisme»— i de l'inici de les contrareformes «salvadores», la desocupació i la precarietat laboral esta pitjor, no millor. La recaptació fiscal cau. Les vendes minoristes s'han enfonsat durant el primer semestre d'enguany. Creixen la morositat i les execucions hipotecàries. Es dispara la pobresa. Els mercats financers, llunt de «calmar-se», sembla que exigixen amb ferocitat redoblada ulteriors sagnies: la nostra prima de risc és ara indiciblement més alta. La dreta política hostil a l'estat social està recreixcuda; l'esquerra social, desenganyada de la política. I tota Europa s'afona: va caure Irlanda, després Portugal, i ara s'estenen negres amenaces sobre la tercera economia Europa, Itàlia, i amb ell, novament sobre Espanya.

La política «sense alternativa creïble és ella mateixa increïble: això és el que han entés els milions d'indignats que ixen al carrer en Grècia, en Espanya, en Itàlia, en Portugal o en Gran Bretanya. ¿Per què, doncs, sembla que no hi haja alternativa? Primer, és clar, perquè l'establishment ho repetix sense parar en tots els grans mitjans de comunicació, públics i privats: fins i tot a vegades fingix que ho lamenta. I perquè es menystenen les veus discordants, les moderades no menys que les radicals.


Encara no sé el preu de la picadeta senzilleta de hui, però es veu que una certa «classe» política i financera païx bé totes les crisis, siguen del que siguen.