dissabte, 30 d’abril del 2011

Opcions accessibles

Fusta corcada

Els diaris porten a voltes informacions que delaten l'estat de la nostra política més quotidiana. Sense que dimitixca ningú i sense que ningú assumixca la seua quota de responsabilitat, ara resulta que la diputació valenciana «estudiarà l'accessibilitat» al riu d'Ontinyent. Ara, ara que s'han acabat les obres que ho havien d'haver tingut previst. Sobrecost, malbaratament de diners públics i benefici d'«amics» de la mala construcció, a més de «benefici» irresponsable dels polítics (Alfonso Rus) que ho gestionen d'eixa manera tan ineficient i ineficaç. Després mos hem de preguntar a qui beneficia la crisi.

En el mateix sac podem posar, és clar, el fet que s'acoste l'hora del juí contra les malifetes en l'exercici públic de Camps Ortiz, Rambla Momplet, Martínez Navarro, Costa Climent i altres sequaços sense càrrec. No sé per què, però encara espere que les eleccions no confirmen els pronòstics que diuen que el comportament dels ciutadans és un reflex d'eixos intrusos que falsegen el que hauria de ser la política en democràcia. Espere que les samarretes i l'èxit en la xarxa d'Oltra Jarque siguen un senyal que els ciutadans acceptem la responsabilitat de buscar opcions més bones.

divendres, 29 d’abril del 2011

Dependències funcionarials

Funcions infantils

Mos demanen, ara que no estan els diputats per les Corts, que què hi fem. Cadascú té unes faenes o altres, tot i que la més general actualment és la presència física, que trobe que, de fet, no és cap faena. Com en qualsevol altre lloc (públic o privat, però sobretot públic), les millores organitzatives sempre estan pendents de fer-se efectives. Posem per cas que parlàrem de teletreball, tal com ja tenen en altres administracions: doncs, no caldria que algunes faenes haguérem de fer hores (de presència) si no n'hi ha cap necessitat, amb la qual cosa l'administració podria estalviar energia i diners públics. Però els gestors de la qüestió estan més pendents de buscar una millora dels seus emoluments per qualsevol camí que de trobar-la justificadament com a resultat de la seua gestió.

I ara que s'acosten eleccions és un bon moment per a recordar que la faena dels funcionaris té una dependència molt directa de l'interés dels dirigents polítics per la millora de la gestió pública. Tenint en compte com van els indicadors econòmics, educatius i socials del País Valencià, per baix de la mitjana espanyola en tots els aspectes, i per més baix encara de tota la propaganda pepera institucional, fantasiosa i dispendiosa, diria que els ciutadans han de fer un pensament seriós sobre la qualitat que esperen exigir en el funcionament de l'administració pública. O potser és que es pensen que l'administració pública aprofita per a això, per al mercadeig financer i bancari, per a rebre vestits regalats i altres prebendes, per al suborn i la facilitació dels tràmits irregulars o mafiosos, etc. De moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs, fa la dita insidiosa. En tot cas, això es complix únicament si el lladre eres tu mateix. I els ciutadans ja sabem quins són els poders que promouen eixe fals sentit comú.

dijous, 28 d’abril del 2011

sedient (EVDMC / 1)

El Volga desemboca al mar Caspi

La frase de la presentació d'Andreu Nin (1931) per al llibre El Volga desemboca al mar Caspi de Borís Pilniak és:
El Volga desemboca al mar Caspi, obra escrita en el període de producció sedient contrarevolucionària de l'autor, és la prova més eloqüent de la injustícia de l'acusació.


No ho he pogut confirmar, però supose que deu ser una versió del soi-disant francés en el sentit de 'suposadament'. Només localitze dos usos en català. Un de Ferran Soldevila (Història de Catalunya, 1962; Google Llibres, consulta: 28.04.2011):


[...] d'Enric V d'Anglaterra, vencedor a Azincourt (1415), senyor de la Normandia, amb poderosos aliats i partidaris dins França mateix, davant el «sedient delfí», el futur Carles VII, fugitiu, desposseït del regne del seu pare foll, seguit solament per un nucli de fidels.


I un altre ús dins d'Arxiu de textos catalans antics (núm. 26, 2007, pàg. 759; Google Llibres, consulta: 28.04.2011):


La crisi de Feliu d'Urgell i l'adopcionisme, la crisi dels bisbes Esclua, bisbe intrús d'Urgell (885-889) i sedient bisbe d'Empúries, [...]

dimecres, 27 d’abril del 2011

Una furgoneta per a Kuzovlev

La molsa de la traducció

En compte de fer com he intentat massa vegades i no he acabat mai, esta vegada només anotaré de tant en tant alguna curiositat de les traduccions d'Anna Karènina si tinc temps. Hui sembla que en tinc, de temps i ganes, aixina que he fet una petita recerca.

En primer lloc, he vist que la versió americana d'A. C. Townsend (de cap al 1915, crec) és una versió reduïda de la noveŀla —no hi apareixen ni la famosa frase inicial ni el fragment que mostre més avall—. Per tant, em cenyiré a la versió de Constance Garnett (de l'any ...), les versions castellanes de les Andresco (anys cinquanta, crec) i de J. A. C. que he trobat en Internet, i l'anònima francesa de 1877. Pel que fa a la versió russa (¿original?), seguiré la versió de la Викитеки. I ara, un exemple de traducció (capítol xxiv de la segona part de la versió russa):


Они знали, что он боялся всего, боялся ездить на фронтовой лошади; но теперь, именно потому, что это было страшно, потому что люди ломали себе шеи и что у каждого препятствия стояли доктор, лазаретная фура с нашитым крестом и сестрою милосердия, он решился скакать.

Chacun savait qu’il avait peur de tout, mais à cause de cette peur, et parce qu’il savait qu’il risquait de se rompre le cou, et qu’il y avait près de chaque obstacle un chirurgien avec des infirmiers et des brancards, il avait résolu de courir.

They knew that he was afraid of everything, afraid of riding a spirited horse. But now, just because it was terrible, because people broke their necks, and there was a doctor standing at each obstacle, and an ambulance with a cross on it, and a sister of mercy, he had made up his mind to take part in the race.

Pero ahora, precisamente porque había peligro, porque los participantes se exponían a romperse la crisma y que junto a cada obstáculo había un médico, una enfermera y una furgoneta con la cruz roja, se decidió a participar en las carreras.

Pero ahora, precisamente porque existía peligro, porque podía uno romperse la cabeza y porque junto a cada obstáculo había médicos, enfermeras y un furgón con una cruz pintada, había resuelto correr.

Versió catalana del traductor de Google:
Ells sabien que tenia por de tot, por de caminar davant d'un cavall, però ara, només perquè era de por, perquè la gent estava trencant el coll i tots els obstacles que s'interposaven al vagó lazaretnaya metge amb la vora de la creu i una infermera, va decidir galop.


Això de la «furgoneta» amb la «creu roja» de la traducció de les Andresco és el que m'ha fet gràcia i m'ha dut a fer la comprovació. Es veu que no podem assegurar que hi haguera «creu roja» ni tampoc furgoneta en el sentit modern, si fem cas del que diu el drae, que fa vindre el mot del francés, on el daten en 1949.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Milotxes informatives

Informació volant

Dijous passat, per exemple, em va fer brillar un poc els ulls el fet que els suposats «sabuts» que havien de guiar les polítiques d'Artur Mas li s'havien rebeŀlat abans i tot d'haver-los nomenat. Almenys em semblà que Mas devia haver triat persones de trellat i no els habituals «sabuts» que tant abunden entre les militàncies partidistes del nostre sistema polític.

També hi havia una nota d'un lector, Iván Vega, traductor, que proposava traduccions menys tendencioses per a denominar el partit finlandés Perussuomalaiset, que sembla que més que «autèntics finlandesos» vol dir «filandesos de base» o «del carrer». Un bon detall que et confirma que la dependència que tenim dels periodistes per a entendre el món ens fa tindre moltes limitacions conceptuals. Cal estar sempre disposats a dubtar del punt de vista en què mos situa qualsevol informació, sobretot algunes que admetem massa ràpidament com a neutres, però que no ho són tant.

Certament, els traductors automàtics conviden a pensar que la traducció és «És cert finlandesos» o més aviat «Vrais Finlandais», que és el que han traduït els diaris. Segurament, encara pitjor que estar en mans de les ideologies dels periodistes deu ser deixar-se dur per les traduccions automàtiques. Els traductors ho sabem massa bé, i Víctor Ripoll ens ho recorda sovint en el setmanal El Temps, com ara que cal distingir entre els Monacos italians, que un és un principat i l'altre una ciutat alemanya (per cert, el nom de la ciutat es pronuncia «minga», segons els bavaresos).

dilluns, 25 d’abril del 2011

El diari i el gruix

Lectures al vol

Hi ha dies, pocs, que el diari està ple de lectures interessants, d'idees o propostes a tindre en compte. Els de dijous i divendres passats aplegaven més articles interessants del que és habitual. Encara que arribe al dubte sobre si la lectura del diari no m'està fent perdre altres lectures de més gruix, no puc evitar-me la faena, i és més faena de la que voldria tindre. A voltes arribe a pensar que m'agrada més el diari quan les informacions i els articles no desperten gens el meu interés i passe les pàgines volant. Això em permet tornar a algun dels massa llibres que tinc començats.

Per exemple, ara mateix, sense haver-m'ho proposat del tot seriosament, però avançant més del que creia possible últimament, Anna Karénine de Lev Tolstoi, en traducció francesa anònima del 1866 editada en pdf pel grup Ebooks Libres et Gratuits. Sí, directament de la xarxa cap al sarró. La lligc quan vaig per ahí en l'Asus Eeepc 1000H, aguantant-lo com si fóra un lector electrònic de dos planes, sempre llegint la plana dreta, perquè aixina l'aire calent de la màquina se'n va per dalt; i mentres no tinga lector electrònic (Kindle, supose, que és el model que permet anotar), com que no hi ha versió electrònica en català, crec —i en paper només hi ha la versió d'Andreu Nin del 1933 i que continuen venent com si fóra acabada de traure del forn—, alternaré la versió francesa amb la castellana d'Irene i Laura Andresco (¿anys cinquanta?: diria que tenen un estil més embolicat que en francés), en el volum d'Aguilar de tapes dures del 2003.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Cita dominical / 131: Rafael Méndez

Mirant l'ensenyament nuclear.


La directora [Masako Shirado, en la rodalia de Fukushima] dirigix el seu enuig també cap a l'elèctrica: «Posen ací les nuclears i l'electricitat i els diners se'n van a Tòquio. No és just.» Shirado admet que la seua posició antiatòmica va nàixer amb el terratrèmol de l'11 de març, «abans pensava que la nuclear creava ocupació».
Rafael Méndez, «Soy viejo, ya no tendré cáncer», El País, 14.04.2011.



Això aprenien, doncs, en l'escola. La ciència té eixos somnis.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Llengua amb punxes

Flors i punxes

En lloc de «Si t'has quedat sense» (la Copa del Rei, per exemple) sabem que els titulars podrien ser, pensant en parlar com es parla al poble: «Si no et va tocar», «Si no la vas aconseguir», «Si te se va despistar», «Si no n'hi va haver per a tu», «Si encara la vols», «Si l'estaves esperant», «No te la pots perdre»..., i milanta alternatives més ocurrents i cridaneres, i totes dins dels camins coneguts de l'oralitat més expressiva. Però eixe món no és l'única referència possible. Les pressions d'altres estils retòrics periodístics és tan coneguda i inevitable com el fet social que afecta a tots els éssers humans, tal com va comentar també Mark Pagel: la vida en societat, en coŀlaboració, un dels trets principals de l'evolució humana.

Per tant, sembla que no és més que això, que la voluntat comunicativa i socialitzadora mos fa sensibles a la incorporació de recursos que considerem, per algun motiu, «millors»... Sí, també els podem considerar «pitjors», per algun altre motiu alternatiu. I el que tenim és sempre el resultat d'eixa tensió, eixa tensió d'esbrinar per a qui i per a què és millor. Perquè la natura funciona sense finalitat, però mosatros en tenim moltes, de finalitats. (I esperem poder jugar totes les finals, encara que les pugam perdre.) Com ara, hui mateix, buscar encara llibres i roses —amb moltes punxes, si convé—, per si de cas això mos ajuda a evolucionar positivament.

divendres, 22 d’abril del 2011

La culpa de l'evolució

Evolució microbiana

En «Si t'has quedat sense» tenim un cas paregut a l'elisió d'elements quan deixa penjat el sinó en la construcció «¿qui sinó?». Són novetats constructives en la llengua general i, fins que s'assimilen, despisten una mica els usuaris. En tot cas, tal com dia Mark Pagel entrevistat per Eduardo Punset, deuen ser d'eixes innovacions que contribuïxen a la pervivència de les llengües que les adopten, tal com s'esdevé amb el camí evolutiu en biologia... I ací caldrà anar amb compte, perquè en parlar d'això de la pervivència de les llengües, podria ser que no estiguérem parlant del llenguatge o del nom que li hem posat políticament a això que denominem «llengua» en totes i sengles «llengües». Si fem un salt cap a la biologia, cap a la natura, entrem en un terreny on sobren els conceptes humans de justícia o de culpa, i, a pesar del mal ús que se'n fa, convindria mantindre'ls en les relacions humanes (o massa poc humanes).

dijous, 21 d’abril del 2011

Rebaixes gramaticals

Rebaixes populars

Pla Nualart mos fa pensar en la construcció «amb alcohol o sense» (Ara.cat, 29.03.2011) que sembla que ha derivat, associada a la nova accepció 'apropiar-se' del verb quedar-se, en la possibilitat de deixar penjant la preposició amb una elisió dels elements necessaris per a la comprensió de la frase: «Si t'has quedat sense.»

Segons Pla Nualart, es tracta d'una eŀlipsi —sobre la diferència entre eŀlipsi i elisió crec que convindria determinar-les més clarament—, però no em sembla gens estrany que la documentació incloga el dubte dels parlants respecte a l'ús del pronom en que hi troben a faltar, ja que, al cap i a la fi, el sentit d'eixa frase s'havia aconseguit fins ara dient-ho de moltes altres maneres, amb rebaixes pronominals o sense...

dimecres, 20 d’abril del 2011

Amagant les versions

Doblatge al català

Vam vore Arcadia de Costa-Gavras fa uns dies en la televisió espanyola La 2. Com que era francesa vam intentar vore-la en versió original, però, curiosament, només hi havia versió doblada al castellà. Una llàstima, és clar, perquè el film era interessant, un poc inquietant si t'identificaves massa amb el protagonista (interpretat per José García, que sembla quasi germà de Sergi López). No sé per què em va recordar els contes morals de Rohmer, tot i que més aviat la cosa tiraria cap a la suspensió de la moralitat.

El film transcorre en un àmbit lingüístic que em sembla atractiu, el nord de França, a la vora de Bèlgica, Alemanya i Holanda. L'últim film de Dany Boon, Rien à déclarer em sembla que transcorre per allà també. Espere poder-lo vore en versió original (al cinema o per la meravellosa tdt que tantes opcions mos havia de donar i que després ha resultat que no tantes).

Tinc deures: els demanaré als de La 2 què ha passat. No sé si esta volta també tenen una explicació «convincent».

I ara, la setmana en què finalment hem empatat al futbet, després de dos victòries inesperades i consecutives, doncs, toca una nova versió del Barça-Madrid, ara en la copa (sí, la del rei, l'espanyola, encara). Esta no mos l'amaguen.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Els codis encesos

Bugies enceses

M'he perdut mirant embadalit els codis per a fer diverses coses en Blogger i en Wordpress. Estic més marejat que un text de Word en un missatge de Yahoo! La cosa promet molt, però no sé si tindré mai el temps i la concentració suficients per a espigolar entre les línies de codi, per a esbrinar què és el que em fa falta, per a gestionar de manera eficaç les passes per a arribar a disposar dels coneiximents i aplicar-los a la producció.

Per exemple, he vist que hi ha molts ginys (widgets) per a incloure un quadre de referències o citacions variables extretes de l'Encyclopaedia britannica sobre temes diversos. En canvi, no n'he localitzat cap que fera el mateix a partir de la Gran Enciclopèdia Catalana (gec). He pensat que estaria bé poder-ho tindre, però, és clar, per a això cal descobrir el funcionament del codi que proporciona Google (no sembla molt complicat) i anar fent proves. És clar, tinc temps per a moltes coses, però no tant per a embrancar-me una setmana amb eixe maldecap. Si a algú li resulta més simple i no es mareja tant com jo, després de crear-ho fins i tot els ho podria oferir als de la gec, que supose que ho «agrairien».

En fi, són els petits problemes amb què topem tots els qui mos vam botar massa sovint les classes realment importants dels estudis. Sempre acabem notant que mos falla alguna bugia i hem de recórrer a fer l'espurna amb els cudols de sempre.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Els merlets de les torres

Manifest vigilat

Ni cent mil ni no sé quants. N'érem més dels que jo em pensava, però segurament menys dels que haurien calgut per al que preteníem. Això sí, n'hi ha encara massa crítica per a intentar fer algunes coses bé, fins i tot encara que el pol d'atracció fóra escoltar una vegada més Lluís Llach. I mentres Pepa López llegia el manifest, la policia mos «protegia» des dels merlets de les torres dels Serrans..

Més tard, mos va fer gràcia topar pel carrer dels Roters amb Joel Joan i Anna Sahun, que buscaven lloc per a sopar i supose que per a vore el partit Madrid-Barça. Unes quantes manis aixina, festives, pacífiques i amb interés comercial per l'afluència de clients, segur que ampliarien més encara l'espectre de ciutadans identificats lingüísticament.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Cita dominical / 130: Ramón Casamayor i Susana Blázquez

Mirant cap a Islàndia.


En Espanya hi ha 500 automòbils per cada 1.000 habitants, i en Xina, 17. Al ritme que van, no tardaran a acostar-se a 100, amb el corresponent augment de consum. Un parc que no es caracteritza, a més, per models estalviadors. Entre els dos mercats podrien registrar un increment acumulatiu anual entre l'1,5 % i el 2 %.
Ramón Casamayor, «Siempre mirando afuera», El País, 27.03.2011.


Espanya suspén l'assignatura europea per a eliminar abocadors. El 57 % dels residus espanyols acaba en ells, quantitat superior al 40 % de la mitjana de la ue27 i molt allunyada dels campions: Alemanya i Holanda, amb només un 1 %.
Susana Blázquez, «La energética basura», El País, 27.03.2011.

dissabte, 16 d’abril del 2011

La fira i l'expressió

Expressió lliure

Enguany no m'he acostat per la fira del llibre de València que fan en els Vivers. La veritat és que, des de fa temps, no té cap sentit per a mi acostar-m'hi i passar les calors i les aglomeracions que hi ha al passeig.

Recorde que sí que tenia molt de sentit i era una oportunitat que calia aprofitar quan l'oferta al meu abast durant l'any era més discreta, tirant a nuŀla, i allà, a la fira, hi havia varietat i oferta diversa. Tanmateix, ara ja no és aixina, tinc oferta a l'abast, a preus raonables o molt més interessants, i fins i tot, si tinc gossera, sense moure'm de casa. Per a reblar el clau del disgust amb la fira, molta més oferta en valencià fora de la fira.

Resulta que l'argument del llibreter que els ho comentava a les dos companyes iŀluses va ser: «L'any passat sí que el vam dur en valencià, però no en vam vendre cap i mos els vam haver de tornar a endur»... És a dir, que les devia voler convéncer que buida la paradeta, ja que du només els llibres que es venen... Ben estrany. I resulta que la versió en valencià no es ven... Per contra, enguany no la vendrà perquè no la tenia en la fira. I dubte molt que buide la paradeta. Hi ha gent que creu que el pensament és un accessori inútil per a l'expressió.

En canvi, perquè sabem que el respecte a la llibertat d'expressió es demostra sobretot quan respectem les persones que tenen opinions que no compartim i el seu dret a expressar-les a través de qualsevol mitjà (este bloc o la tv3), tant si són qüestions d'abast filosòfic com polític o laboral, esta vesprada mos movem pel centre de València, esperant que la pluja mos rente un poc la ciutat i les idees.

divendres, 15 d’abril del 2011

Retalls del temps

Arxiu diari

Tinc un grapat de retalls de diari damunt de la taula i ja no sé per a què. N'òbric un que parla de «la globalització del fanatisme» i que comenta la «profanació» de cremar un exemplar de l'Alcorà. És per això que tenia el retall, perquè trobe que Najara Galarraga (El País, 09.04.2011) s'ha deixat anar per una certa retòrica que encara mos fa exclamar «¡Jesús!» quan algú esternuda, com si això fóra del gènere neutre. ¿Es pot profanar un llibre? Bé, per si de cas, tingam-los reverència.

Més greu és això dels eurodiputats en general i socialistes en particular (amb l'excepció de Tremosa, Junqueras, Romeva i Estaràs), que volen volar en primera caiga qui caiga, fins i tot si cauen les economies particulars dels seus conciutadans, que no siguen banquers ni presidents de companyies monopolístiques de l'energia, és a dir, aquells que no són massa menuts per a que els rescaten.

La resta d'articles els abandone en el reciclatge de paper. I repasse per damunt el diari de hui, per a comprovar de què he de sentir vergonya durant unes hores. Hi ha l'intent ridícul de censura informativa del Partit Popular valencià: no en tenien prou amb el pacte amb el PSOE estatal per a intervindre la informació política en els mitjans privats. O l'art de la subvenció, unes memòres pornogràfiques que esperem que publique prompte Blasco Castany, eixe membre del poder executiu valencià que controla els poder legislatiu i els diners de la caritat ben entesa i beata valenciana.

En fi, és divendres. I demà farà temps de manifestació.

dijous, 14 d’abril del 2011

Si tinguérem un ansigne de república

República d'objectes

L'any passat no vaig commemorar explícitament el dia de la proclamarció de la Segona República Espanyola, sistema que encara cueja entre mosatros d'alguna manera, per sort sobretot, tot i que semble que per desgràcia, vistes les coses que se n'arriben a dir encara ara, quan es suposa que hem passat ja la pallola educativa franquista.

Amb tot, sí que puc pensar que el contingut de l'apunt de l'any passat —no he revisat els anys anteriors— també tenia un ansigne d'homenatge republicà («Endormiscats»):


En fi, que és una sort que els feixistes estiguen integrats en l'aparell de l'estat, perquè aixina almenys són visibles i recorren als instruments legals al seu abast, al cap i a la fi, els mateixos que tenim la resta, tant si acudim a un jutjat com si fem ús de la llibertat d'expressió.


En ambients cortesans, continua el martelleig contra la pedra de la font aquella, la llibertat, aquella font que cantava Paco Muñoz. De moment, han absolt Luna González, «perquè no podia ser d'una altra manera», tal com dirien els diputats socialistes més carrinclons. En canvi, en qüestions laborals més pròxims, estem permanentment acusats, però sempre sense juí. Com és habitual, a més de la mala fama general dels funcionaris en la societat, cal conviure amb els budells rebolicats dels dirigents polítics ixents o entrants. Que tot és bastant escatològic per ací, tant en el sentit fecal com religiós.

I si mos acostem a les relacions laborals, tot i el bon ambient que podíem esperar amb la rebaixa de la pressió de l'activitat parlamentària, la falta de l'opció del teletreball i altres neures diverses d'uns i altres, mos fan estar amb l'ai al cor esperant a vore per on mos apareixerà el bubo sereno o el butoni, que són les representacions més aproximades de les pors que es solen projectar sobre els companys de faena. Sí, les crisis (econòmiques i personals) i la mala gestió administrativa acaben afectant psicològicament fins i tot la llanda de la teulada funcionarial.

S'acosten eleccions, també fóra cas que proclamàrem la primera república valenciana (encara que només fóra per a que el concepte apareguera en la gec).

dimecres, 13 d’abril del 2011

Servir per a res

Carranc buscant respostes

¿Per a què servix un orso? Doncs, per a això, per a fer una peŀlícula de Tom Fernández. Res, poc personal al cinema, i poca substància en el film en general. Diria que desaprofita les possibilitats del guió i es centra únicament en les gracietes consecutives. Per a poc més que per a iŀlustrar un paisatge servix un orso en esta ocasió.

He vist que Wordpress continua limitant l'acceptació d'apunts provinents de la meua creació amb plantilla. Em va passar amb unes proves fa uns anys i sembla que el sistema de gestió gratuïta continua fluixejant. Demà faré una prova per a crear el diccionari amb Blogger, a vore si m'ho resol millor.

Per cert, l'avl insistix a prescriure sense consistència i sense donar criteris clars. Segons ells, i per no dir ara alguna incongruència més grossa del seu manual de llenguatge administratiu, cal escriure els noms dels imposts amb majúscules: ¿deuen estar parlant de delmes, accises, morabatins, etc.? Ben segur que no. Però, ahí ho tens, insistint a regular al revés. I ara no parlaré dels últims fullets de toponímia valenciana en castellà que han editat. Es veu que no poden parlar en valencià d'Algímia d'Almonesir o de Toixa... Sí, tenen un altre nom en valencià.

Per a això servix una acadèmia.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Blocs a bacs i redolons

Temps musical

El matí s'escola per la finestra i encara no he aconseguit convertir un arxiu de diccionari (en format .csv) en un bloc (amb el Wordpress). Sembla que no és massa complicat, excepte pels inconvenients de les subscripcions i les bases de dades. Com estic només provant (amb la lletra H), faig servir l'opció gratuïta de Wordpress. Si funciona, ja vorem si ho amplie a la resta del diccionari i a un servidor propi.

La recerca m'ha permés descobrir un recurs per a fer gràfics estadístics de formatgets d'una manera simple amb Google Charts. Fins ara he fet servir el Chartle.net, però no funciona massa bé, i tot i que em recorda com a usuari, no recorda mai els gràfics que ja he fet i qualsevol modificació m'obliga a tornar-los a fer. Crec que amb l'opció de Google la cosa serà més simple.

I tot això ha començat quan he pensat de fer el recull de vocabulari del llibre de Borís Pilniak. La faena ha quedat encallada, almenys fins demà. Vorem si açò desemboca o no.

dilluns, 11 d’abril del 2011

El Volga arriba a la mar

Llegint en l'arena

Ha estat un mal tràngol, i llarguíssim, quasi em pensava que no s'acabaria mai.* Si no era perquè vea que anava restant-li planes, a voltes arribava a pensar que li creixien una darrere una altra. Però, finalment, he acabat de llegir El Volga desemboca al mar Caspi de Borís Pilniak i en la traducció d'Andreu Nin. I eixa ha estat la dada rellevat, qui era el traductor i la data de traducció, 1931. Per tant, el que m'ha interessat ha segut la replega de lèxic i curiositats de traducció. La resta, el que era la noveŀla, la història, ha tingut moments esparsos d'interés, però molt llastats per una caracterització de cartó pedra dels personatges, i fins i tot per un desgavell onomàstic que m'impedia sovint saber qui era cada personatge o si la variació interminable de renoms que rebien tenia cap interés per a la història.

Per exemple, no entenc quin interés podia tindre que un personatge —del tot marginal— es diguera Daixa, Daixka i Dària en tres planes consecutives. Pel que he vist, això deu tindre a vore amb la traducció. Un passatge que he trobat en alemany diferia d'esta manera respecte de la traducció catalana:


El gos posà, tot desvalgut, el cap damunt el pit d'Ojògov, bo i escoltant la remor de l'aigua que s'anava atansant.
Arap legte seinen Kopf auf die Brust Iwans, er hörte das Raushen des eilenden Wassers.


Quant a la traducció, he recopilat més d'un centenar de dades que hauré d'organitzar i espigolar, com escarabat que regira granets d'arena.




* Maria R. Mariné ha entropessat més avant amb una pedra semblant: Punyetera Llengua! (19.09.2011).

diumenge, 10 d’abril del 2011

Cita dominical / 129: Claudi Pérez

Mirant cap a Islàndia.


Una economia sana, assentada sobre bases sòlides, es va convertir en una taula de black jack. Ni tan sols faltà una campanya nacionalista a favor de la supremacia racial de la casta empresarial, cosa que podria demostrar com és de perillós ficar en el cap de la gent eixe mena de bajanades, tant si és «les cases no baixen mai de preu» com si és «els islandesos controlen millor el risc pel seu passat víking».
Claudi Pérez, «Islandia enjaula a sus banqueros», El País, 03.04.2011.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Sexenni de cabòries

Traducció sense traductors

Per algun motiu que no acabe d'entendre, els coŀlaboradors de la revista Presència patixen periòdicament el mateix lapsus: obliden consignar els noms del traductors de les obres que ressenyen. A pesar de les reiterades promeses i afirmacions d'intencions del director, Joan Ventura, en el número 2.040 obliden indicar que el traductor de WikiLeaks per dins (de Daniel Domscheit-Berg) és Jordi Jové. Algú ho havia de dir.

I, bé, hui no hi havia res millor a constatar, en tots els sentits, perquè és el dia que em fa arribar als sis anys des que vaig començar a escriure en este bloc. El temps ha passat com gos que fuig, i torna a ser dissabte. Després de l'esclat de la bambolla immobiliària, mentres continuen els sotracs a l'Àfrica tan propera i desconeguda, mentres continuen amenaçant-mos els efectes mèdics, ètics i econòmics de l'accident nuclear de Fukushima (allà tan llunt —i tan prop per a la radiació— com el Japó), la sucessió alliberadora de Rodríguez Zapatero al front del psoe, el canvi de la major part dels diputats socialistes i l'esperada consolidació de Compromís en el parlament valencià, i la fossilització prevista i perversa de Francisco Camps Ortiz al front de la Generalitat valenciana, mentres sona el nou disc dels Manel —¡una joia!—, són dades encara rellevants per a un món mutant.

divendres, 8 d’abril del 2011

Informació pertinent

Reconstrucció de la runa


Iraq. Qusay 'Abdel-Razaq Zabib, un antic agent de policia iraquià detingut sense càrrecs durant més de dos anys, va ser alliberat en una comissaria de policia de Tikrit, al nord de l'Iraq, el passat 30 de desembre, més d'un mes després que hagueren ordenat el seu alliberament.
Amnistía Internacional, núm. 107, pàg. 14.



És molt rellevant estar informat sobre els polítics que fan ostentació pública de ser catòlics practicants però duen a terme pràctiques contradictòries amb eixes creences en els seus actes privats, tant si es tracta de delictes com si no, com si és que mantenen relacions homosexuals (dins o fora del matrimoni), porten la família a avortar, es divorcien o es deixen subornar; és rellevant saber que l'alcalde que fa ostentació pública de preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat es desplaça per la ciutat en un quatre per quatre i no recicla les deixalles de sa casa, a pesar de tindre els contenidors pagats entre tots els seus conciutadas —i que ell ha exhibit en les seues campanyes polítiques— a uns metres de la porta. I, així, hi ha un llarg etcètera de fraus ideològics i polítics que no hauríem de pensar que són admissibles.

dijous, 7 d’abril del 2011

La mentira i el secret

Els secrets indeguts

No és tant a causa d'una capacitat innata per a mentir. Més aviat és que la regulació de les nostres societats fomenta les desigualtats i les injustícies. És injust que s'impedixca el matrimoni o l'adopció als homosexuals, i és injust, però d'una altra manera més recargolada, que continuen en els seus càrrecs retribuïts els gestors dels desastres financer i econòmic que han fet créixer la precarietat de la formació i l'ocupació de baixa qualitat, el dèficit públic en benefici d'ells mateixos, el mal funcionament de la justícia i de les administracions públiques, i la desocupació que constreny la ciutadania. El eurodiputats estan convençuts que és ètic gastar-se els diners de tots volant en primera classe. I els ciutadans saben massa bé què volen saber i què volen oblidar.


Vaig abandonar la faena, la carrera i em vaig jugar la llibertat: si el poble americà coneixia la veritat, com l'havien enganyat i l'havien dut a donar suport a una carnisseria de vint-i-cinc anys, es posaria contra la guerra. I el risc que corres fent això és que descobrixques una cosa dels ciutadans que no t'agrade descobrir: que ho escolten, que se n'assabenten, que ho comprenguen i que s'estimen més ignorar-ho.




Novembre de 1972: el president Nixon és reelegit per una majoria abassegadora. Guanya a 49 dels 50 estats.


Daniel Ellsberg en «The Most Dangerous Man in America» de Judith Ehrlichi Rick Goldsmith.



El podeu vore en tv3 (fins al 13.04.2011) ací: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3459952

dimecres, 6 d’abril del 2011

L'absolució del lladre

Lladre de globus

Hi ha una part que també és perversa: que la moral que solen imposar per ací eixes persones falses és la catòlica, eixa moral que permet defugir la responsabilitat dels actes a través de la pantomima absolutòria privada de la confessió davant el sacerdot. Això sí que són «males persones», que és la qualificació que li va dedicar Francisco Camps Ortiz a Rodríguez Zapatero. I tal com dia una notícia de ciència del diari fa uns dies, això de ser mala persona és aixina, no hi ha res a fer, no depén de l'educació ni de la societat, sinó de la genètica. Oblida la ciència que l'ocasió —la norma, la moral, l'ètica— fa el lladre.

dimarts, 5 d’abril del 2011

El mateix sexe

Font ben informada

Diverses fonts —no sé si estan ben o mal informades— em confirmen que les preferències sexuals dels dos caps de llista valencians del pp i pspv són la mateixa. És a dir, que fins i tot en això hi hauria més similituds de les que podríem esperar. De les que podríem esperar sobretot en el representant de la dreta, de qui m'han donat fins i tot el nom de l'amic o company físic o sentimental, com si a mi això m'interessara gens... Bé, sí que m'interessa en eixe cas, si fóra cert, perquè això seria un poc com descobrir que el retor no creu en Déu —o que paga serveis sexuals o invertix en armament amb els donatius de l'església—, que l'advocat progressista em vol cobrar sense iva —i també el llanterner sindicalista o l'arquitecte ecologista, és clar—, o que els ciutadans preferixen pagar diners a xarxes públiques i privades de corrupció que disposar de centres d'ensenyament, de mitjans de transport públics o de serveis socials per a atendre les situacions de dependència i fer efectius els drets de les dones a la igualtat.

dilluns, 4 d’abril del 2011

El gafarró i l'entorn

Una versió del gafarró

Per fi he pogut descarregar en l'Ubuntu de l'Asus Eeepc el Firefox 4. Ha costat més temps de connexió del que és habitual, supose que a causa dels servidor que el servia. No he comprovat encara si té moltes millores, però els més superficials canvis comencen despistant-me un poc. Res greu. A més, per ara totes les miniaplicacions que faig servir funcionen normalment. Espere trobar-li més utilitats al nou entorn.

Una nova amiga —nostra i d'Emili— em comentava si sabia què era un gafarró (Serinus serinus). Em féu gràcia, perquè li semblava que seria una paraula que no coneixeria. Supose que per a ella era un exemple de valencià críptic, mai sentit. I això és prou normal. Al cap i a la fi, de la mateixa manera que jo no parle pràcticament en castellà —segurament és que parle amb poca gent—, deu ser més habitual encara que qui vullga mantindre's monolingüe en castellà no tinga cap interferència lingüística del valencià, sobretot si tenim en compte l'«obediència deguda» de molts dels catalanoparlants de València.

Bé, en eixe sentit, el nou entorn de conversa en què s'ha trobat segurament deu haver variat la seua percepció respecte a l'ús de les llengües. I ha descobert el gafarró.

diumenge, 3 d’abril del 2011

Cita dominical / 128: Barbara Celis

Mirant l'arquitectura.


Entre les seues qualitats [les d'Eduardo Souto de Mora] destaquen precisament la d'integrar l'obra en l'entorn. No obstant això, allunyant-se del mantra de moda hui entre la majoria dels arquitectes planetaris, rebutja del tot la definició d'arquitectura ecològica o sostenible. «L'arquitectura, per a ser bona, porta implícit ser sostenible. No hi pot haver una bona arquitectura estúpida. Un edifici on la gent es mor de calor, per més elegant que siga, serà un fracàs. No es pot aplaudir un edifici perquè siga sostenible. Seria com aplaudir-lo perquè s'aguanta», va declarar en una entrevista a este diari el 2007.
Bárbara Celis, «El premio Pritzker regresa a Portugal», El País, 29.03.2011.



¿Un edifici on la gent s'ofega de calor? Els edificis de Calatrava en el riu de València tenen unes maneres curioses d'evitar-ho: amb bona cosa d'aire condicionat. El malbaratament sostingut.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Rum-rum amb temor

Dissabte marcit

Ha fet massa bon dia, i l'arròs amb llamàntol de Picassent m'ha permés saludar casualment Abelard Saragossà, que també mirava de trobar taula. La tfv va rodant gràcies a l'impuls d'Estefania Grau, que mos mourà a fer una assamblea dins de poc.

Coincidint amb això, trobe una bossa de paper amb tres llibres que encara no havia alçat: Un assaig fet en regla de Bernat i Baldoví (versió d'Enric-Miquel Casado), País de tinta de Vicent Artur Moreno i El valenciano, d'Emili Casanova i —coincidència de nou— Abelard Saragossà.

I amb poc més, faríem l'apunt de hui, potser afegint que tindre temor («temó», en lloc de por) és un tret distintiu de la zona de Vinaròs que s'ha fet notar durant el dinar, mentres parlàvem de ratolins. I diu Bernat i Baldoví:


En oir tant de rum-rum
com fan contra tu estes mosques,
ja haguera apagat la llum,
i me'ls deixe a tots... a fosques.

divendres, 1 d’abril del 2011

Comentaris municipals

Obres valencianes: al fons i escarbant

S'acaba la faena de la setmana. Els diputats ja estan de volta electoral per eixos països valencians. En un dinar d'antics companys funcionaris d'un ajuntament hi ha qui dubta sobre el seu vot en les eleccions que s'acosten. Li han parlat bé d'Oltra Jarque. Toca.

També en eixe dinar ixen a relluir les vides i milacres d'un alcalde socialista que deixarà el càrrec per a sempre i que ja no podrà dedicar-se a passar factures de bars i restaurants per la comptabilitat de la corporació ni farà servir els policies municipals de xòfers per a tornar dels «clubs» on té reunions poc polítiques. ¿Socialista he dit? Bé, són només unes sigles i una retòrica. El socialisme deu ser una altra cosa.

I, a més, ixen les baralles internes, els privilegis d'uns, el poder personal que fan servir altres, les males idees envers els companys... Vaja, quasi com si fóra una reunió familiar. En tot cas, un dinar que permet fer anar el pensament més enllà del rerefons de l'òpera parlamentària. I esta setmana això s'agraïx.