divendres, 11 de febrer de 2011

Política sense lingüística

Péixer les idees

Continua la discussió sobre el terròs de gel (el de sucre sembla que té més predicació), que no buscar eliminar el glaçó sinó arribar-hi superant el cubito, i apareix un conegut però inabastable «vehicle de comunicació global» que mos ha de transportar més enllà de les nostres misèries quotidianes. Ah, si això fóra cert i tinguera sentit, tant de bo fóra tan fàcil de fer com d'enunciar.

En canvi, eixe vehicle de comunicació global el tenim en la punta de la llengua, no de la normativa, no de les dièresis i les hacs etimològiques, sinó en la nostra capacitat de comunicació global fent servir la llengua que volem tunejar en vehicle universal. I pel camí mos trobarem, com sempre, els que diuen pimentó i els que diuen pebre, els que diuen terròs de gel i els que diuen glaçó.

I si no mos trobàrem en el mateix camí, no té res a vore amb un problema lingüístic, sinó amb la nostra existència política, que va de Joan Ignasi Pla a Jorge Alarte, de José Luis Olivas a Francisco Camps, de Gloria Marcos a Marga Sanz. És a dir, va com va, vegent fins a on arriben Morera Català, Oltra Jarque i Mollà Herrera.