dimecres, 2 de febrer de 2011

L'art d'aconseguir

Decisions polítiques que no ho semblen

Hi ha qui diu que la política és l'art d'aconseguir el que és possible. És una frase tan suada que s'entén ja que no vol dir res, perquè, de fet, el que és possible és sempre el que hi ha, no el que u es proposa aconseguir, que no s'aconseguix fins que no és possible. Jo diria que la política, segons l'entenen la majoria dels polítics que senc, és l'art d'entabanar el màxim possible els ciutadans. I això em ve al cap després de llegir la resposta de Duran i Lleida contra la interpretació que s'ha fet d'unes paraules seues sobre els pobres, els funcionaris i els diputats (El País, 01.02.20111).

Duran i Lleida reconeix que en lloc de «pobres» hauria d'haver dit «amb menys recursos»... Com si el que va dir tinguera a vore amb els eufemismes. I a continuació insistix en una idea perversa que es veu que té un fonament molt profund en l'art d'entabanar:


Però ho reitere, el debat és un altre. És el de saber si volem que els parlaments estiguen integrats també per persones molt vàlides que treballen en el món privat o com a professionals liberals i que, per no estar bé pagada la vida política, rebutgen eixa opció, o perquè a l'endemà de deixar de ser diputats han de reconstruir tota la seua vida professional, que havien abandonat per complet per a ser parlamentaris.


L'art de fer creure al personal que la política té a vore amb l'«exceŀlència» professional que podem trobar en un món capitalista. Ja sabem que no té a vore, per tant, amb l'exceŀlència inteŀlectual ni acadèmica, ¿però realment es tracta que els nostres diputats i diputades siguen eixos «excelŀlents professionals» que aconseguixen triomfar en el mercat capitalista? És a dir, fem una llista de les fortunes del nostre país i que ells legislen el que més els interesse, ¿no? Si no n'hi havia prou que s'embutjacaren els diners amb les normes que aproven els aprenents de bruixots que hi ha als parlaments, a més els hem de donar la vareta màgica de la impunitat. Tenen tota la raó, doncs, Berlusconi o el Bigotes, i tan bé com ens van als italians i als valencians, països on es maximitzen els beneficis privats i es socialitzen les pèrdues i els desastres naturals o artificials. Per no parlar d'Haití, és clar.

No, si això de la demagògia, és cosa de posar-s'hi una mica i et professionalitzes ràpidament. I per a aconseguir més aprofitament, només cal escoltar els nostres diputats «professionals», com ara els valencians.