dissabte, 29 de gener de 2011

Braserets i circumstàncies

Els colors de l'aigua

Havíem vist que els diputats espanyols estaven molt satisfets de cobrar la pensió màxima si «resistien» onze anys en l'escó (becant o fins i tot sense anar-hi), però una altra plana del diari que també cridava l'atenció era la que ajuntava la demanda del pp castellonenc contra la Llei 42/2010 espanyola de mesures sanitàries davant el tabaquisme i la mort d'una parella en Elx intoxicada per un braser... Bé, el problema dels brasers sembla que també s'hauria de resoldre, perquè és bastant comú tots els hiverns patir eixes desgràcies.

En tot cas, la relació entre una notícia i l'altra és que hi ha unes persones que van pel món amb un braseret en la boca i que no sabem encara d'a on s'han tret que tenen dret a imposar eixa poŀlució als seus conciutadans. Certament, les morts derivades del tabaquisme actiu o passiu no són tan fulminants com les del braser que u fa malament en casa, però solen ser el resultat final de malalties molt més llargues i doloroses. No hi ha mans, com que no apareixen en les planes de desgràcies locals, sembla que siga cosa d'un altre món. Al cap i la fi, tots tenim un avi o altre que fumava com un carreter i que van morir per qualsevol altra circumstància.

Per exemple, la circumstància de parlar la llengua materna, que no crec que siga nociva, però que també té relació amb la mort. Juan Cruz escriu que Jaime Salinas, mort fa uns dies, sabia francés (i castellà i anglés) per sa mare i que, els seus últims dies, quan estava en l'hospital tornà a parlar en francés. Ai, les mares, ¿no?, això són les llengües maternes. I ara no sé massa bé quina llengua acabaré parlant jo, si arribe a eixe punt. Li ho hauré de preguntar a ma mare.

I com que hui és dissabte, passe pel forn. La fornera no s'atrevix a dir-me en valencià els ingredients d'unes coquetes, perquè diu que és «xurra» i, per tant, me'ls diu en castellà. Ei, jo no li havia dit res, només li havia demanat de què eren. Ara li demane baixet que d'on és i em diu que de València. ¡Ah! Educada en castellà de sempre. Però em diu que els fills parlen en valencià entre ells gràcies a l'escola. Això ho hauria de saber Font de Mora Turón, i segurament serien la versió valenciana del xiquet d'Olot del conseller Ernest Maragall i Mira. Com ara les filles de David Villa, que ara viuen en Barcelona, «nacidas en Valencia, se manejan bien con el catalán» (El País, 26.01.2011). Les vorem de tots colors.

2 comentaris:

Teresa ha dit...

Sí, malauradament, les bones notícies pel que fa a la nostra llengua mai no tenen massa resó mediàtic...

Tècnic lingüístic ha dit...

Bé, segurament moltes vegades cal pensar en allò que diuen els francesos: «pas de nouvelles, bonnes nouvelles».