dissabte, 31 de desembre del 2011

L'epíleg d'enguany

Horitzó amb marea baixa

L'any s'acaba i hauria de fer recompte, balanç, sumari, epíleg, però, ¿saps què?, que ho deixaré per a un altre any, perquè amb l'agreujament de la crisi i altres marejos, enguany me s'ha passat el temps volant entre l'oralitat pesant i dessaborida de les transcripcions i la maquetació intensa i urgent dels últims mesos. La tinta electrònica del Kindle m'ha permés fullejar més, arreplegar articles i informes, dur a qualsevol lloc i quasi acabar Anna Karénine, però el temps, electrònic o solar, no s'estira tant com sembla quan penses en els lleures pendents.

Alce el teclat de l'ordinador i veig que baix hi ha, per a amortir el so del tecleig, uns quants papers: el certificat del cursos d'estiu, un plec del diari que comença amb un article de Winston Manrique Sabogal titulat «Lo que hay que saber del español», que no saps mai si és una llengua o una condició humana —tal com ho cantaven els jugadors de tenis de la Copa Davis—, i acaba amb «La austeridad de los millonarios» del meu perseguit Manuel Rodríguez Rivero; finalment, baix de tot i més gruixudet, el Babelia del 25 i 26 de desembre del 2009 que volia recollir els llibres de l'any. Bé, d'ací a no res, l'any que ve, tot això haurà trobat un lloc millor, supose.

S'ha fos un dels aŀlògens que havien d'il·luminar esta pantalla. Deu ser un senyal. Per tant, per a l'any que ve:


Celui qui n’y employe que son jugement et son adresse, il y procede plus gayement : il feinct, il ploye, il differe tout à son aise, selon le besoing des occasions; il faut d’atainte, sans tourment et sans affliction, prest et entier pour une nouvelle entreprise; il marche tousjours la bride à la main.
Michel de Montaigne, «De mesnager sa volonté», Les Essais, llibre iii, capítol x, edició de Pierre Villey, 1965.

divendres, 30 de desembre del 2011

Han obert molt la mà...

Interdiccions

L'últim número de la Revista de Llengua i Dret (56) em sorprén amb una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l'autor d'un article sobre la traducció al català de València de la Constitució europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, autor d'un article de diari bastant eloqüent —per dir-ho d'alguna manera—, confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell aclarix que no té cap confusió en eixes qüestions. No és precisament tranquiŀlitzadora eixa afirmació, ja que llavors haurem d'entendre que el seu article no contenia cap fonament més que una certa prepotència iŀlustrada amb caricatures lingüístiques.

Bé, no tornarem a comentar les favades que una suposada «indignació» li fan vindre a la ploma al llavors president de la secció filològica de l'iec, perquè es reflectixen clarament al començament i al final:


...la normalidad de un idioma pasa por que sea tratado dignamente.

[...]

...la subsistencia o la decadencia de cualquier idioma dependen, antes que de otro requisito, de la opinión que de él se tiene.


Si no li pega, li diu. Pot anar a Irlanda a preguntar com n'estan, del gaèlic... ¿De què parla quan parla de normalitat? ¿De què parla quan parla de dignitat? ¿De què parla quan parla d'idioma? ¿De què parla quan parla de subsistència o decadència? ¿De què parla quan parla d'opinió? Tenint en compte el correlat lògic, la traducció valenciana era anormal, indigna, no sé ni si tan sols idiomàtica; i tenint en compte la seua opinió sobre el valencià usat per a la traducció, la llengua catalana al País Valencià —d'acord amb els prejuís estètics de Martí i Castell— és absolutament decadent.

L'article de rèplica de Martí i Castell només mos aclarix, per tant, que sí que entén la diferència entre geolecte i registre. Però poca cosa més. Continua sense aclarir què és eixa situació que tenen els «parlants de llengües que viuen en una situació normal»; no explica com fan les llengües —i no les convencions socials o periodístiques— per a delimitar els usos d'elles mateixes; com pot ser que «l'aportació més valuosa del segle xx en favor de la normalització lingüística» siga l'obra de Pompeu Fabra (gramàtiques i diccionari) i no la recuperació dels drets democràtics, entre els quals, una miqueta dels drets lingüístics.

Si no fóra qui és, és clar, l'article de diari no haguera tingut més ressò que eixos articles que sempre estan renyant els parlants per conforme parlen en lloc de renyar els qui els impedixen usar eixa llengua, com si el problema fóra estètic i no legal. Però com que l'autor era president de la secció filològica de l'iec, l'article va tindre ressò i respostes. I ara tenim una nova aportació de Martí i Castell que confirma que, en estos àmbits, no fa articles de massa profit. Entre altres detalls, no crec que siga res consistent el fet de convertir en dogma d'actuació una obvietat dita per Fabra:


...l'adopció en la llengua escrita d'una forma única no pot ésser sense sacrificar l'una o l'altra d'aquestes variants dialectals.


Ei, més clar, aigua, si només en vols una, la resta és clar que no les tindràs en compte. Caldria explicar més aviat quin és el motiu i el benefici d'eixe sacrifici, que en lloc de ser la conseqüència de l'ús sembla que Martí i Castell el vullga convertir en la deixuplina compensadora de la impossibilitat política. El final de la seua rèplica ho explica tot:

Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d'aleshores ençà hem obert molt la mà...


Han obert la mà, vaja. I, sens dubte, també li servix per a agarrar mosques. Avant.

dijous, 29 de desembre del 2011

Salari bàsic

De fades

Encara m'estic recuperant de la congelació del salari base. Pobre rei espanyol, representant de la ficció desigualitària que per ací denominem estat social i de dret. És una ficció, una representació teatral, religiosa, futbolera, com es vullga. Només cal vore'n els sacerdots en acció, dalt dels entaulats, combatent el mal, la crisi, la poca fe... Sortosament, al final apareix el llop i, abans que mos se menge, despertem. La reina d'Anglaterra detalla les seues despeses de perruqueria, però el rei espanyol ni paga l'aigua ni paga imposts ni cotitza a la seguretat social. N'hi ha molts que no necessiten salari base.

dimecres, 28 de desembre del 2011

La sorra dels carros



Hui per fi he tingut un petit alleujament lèxic entre projectes de llei, preguntes, esmenes i altres texts administratius repetitius i sense ànima ni quasi qualitat lingüística —i fins i tot dubte que en tinguen de jurídica—. La cosa era la sorra dels carros —hi ha qui en diu soto—, de quan anaven carregats de sacs d'arròs —sorra inclosa—, o quan hi seien els qui anaven a treballar als camps, que descansaven els peus en els laterals de la sorra. Curiosament, els dos informants sollaners no sabien per què la tonyina de sorra es diu aixina, perquè la sorra és la panxa. Segons el dcvb, en el cas del carro té a vore amb el castellà zorra, però tenint en compte la semblança de les referències, podria tindre tot el mateix origen àrab. Hauré de mirar què en diu Coromines.

dimarts, 27 de desembre del 2011

La defensora del poble «espanyola»

Espanyol


Al cap dels mesos m'ha escrit la defensora del poble espanyola, María Luisa Cava de Llano y Carrió, total per a convéncer-me que hi ha persones amb un concepte molt estrany de la democràcia, de la Constitució espanyola i de l'estat de dret:


En consecuencia, en los procedimientos tramitados por órganos de las administración general del estado con sede en el territorio de la comunidad autónoma, usted podrá ejercer el derecho a utilizar cualquiera de las lenguas oficiales en dicho territorio, pero las limitaciones en el conocimiento de la lengua valenciana que pudieran afectar a un funcionario de la administración general del estado destinado en Valencia no puede por sí solas motivar nuestra intervención.


Evidentment, jo no m'havia queixat al síndic de greuges perquè el policia tinguera o deixara de tindre limitacions en el coneiximent de la llengua, sinó perquè estava exercint una funció que requeria uns coneiximents que semblava que no tenia, ja que mos va dir que no mos entenia. Per tant, si eixe funcionari policial ha d'atendre els ciutadans valencians, però no entén la llengua en què els ha d'atendre, els ciutadans patirem el mal funcionament de l'administració i, en conseqüència, la discriminació lingüística per parlar en valencià. La defensora del poble (¿de quin?), però, no vol intervindre davant eixa infracció de l'article 14 de la Constitució espanyola (i de la resta de la legislació lingüística vigent). ¿Deixament de què?

dilluns, 26 de desembre del 2011

Engolir-se-les

Optimisme inevitable

Mentres Eugeni Reig es preocupa per si engolim o traguem, m'arriba un «nou butlletí» de l'avl que mos informa que s'han reunit el president de l'acadèmia i el síndic de greuges Cholbi Diego i han acordat «elaborar un conveni de col·laboració» per a «propiciar una línea [sic] de treball que permeta reduir el nombre de queixes i facilitar l’ús oficial i social del valencià»... Ja veus, el cap de l'àrea de política lingüística de la Generalitat valenciana que ven que ho té tot resolt fent que la gent escriga en castellà i que utilitze el Salt per a fer la versió valenciana i l'avl i el síndic de greuges conspirant per a facilitar l'ús del valencià. Ai, genis incompresos de l'«extinta» normalització lingüística. Com a punys mos les hem d'engolir, com a punys. Sort que per Nadal encara podem fer glopets i traguets.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Cita dominical / 166: Pilar Bonet

Mirant la llibertat de premsa.


En Makhatxkala, la capital del Daguestan, ha estat assassinat a trets esta setmana el periodista Khadjimurad Kamàlov, fundador del setmanari Txernovyk, que s'ha caracteritzat pels seus valents articles en contra de la corrupció i per la seua crítica contra les autoritats locals. L'assassinat de Kamàlov, enfront de la redacció del setmanari, és un colp dur per a un dels pocs bastions de la llibertat de premsa al Caucas.
Pilar Bonet, «El Kremlin quiere arrogarse el derecho de veto», El País,, 18.12.2011.



¿Nadal de què?

dissabte, 24 de desembre del 2011

Promoció política, gestió professional

Després de l'article de Manuel Pérez Saldanya en el Quadern de dijous, hui, vespra de Nadal, és un dia en què els tècnics i tècniques lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana s'haurien de sentir un poc més visibles i protagonistes en la situació actual de la societat valenciana. Un poc més, no molt més, perquè Manuel Pérez Saldanya toca el tendre de la qüestió: si els tl són traductors correctors o si han de fer cas del rètol que un dia els van penjar, tècnics en «promoció lingüística», en aquells temps en què el voluntarisme era la passió amb què s'aplicava la «política» lingüística —dis-ne política, dis-ne entreteniment».

Jo continue fent de traductor corrector —a més de transcriptor... i maquetador accelerat—, i quan vaig estar fent de tècnic lingüístic en l'administració del Consell, la meua principal aportació a la promoció va ser la mateixa que ara com a ciutadà: reclamar el compliment dels deures lingüístics de l'administració pública. I això d'«entrar en contacte directe amb el personal de cada centre» que diu Pérez Saldanya, està molt bé en qualsevol faena, però continua fent referència al tracte personal o, si ho estirem un poc, al voluntarisme sense suport ni fonament polític o orgànic. N'hi han molts tècnics lingüístics amb molta faena feta en promoció a pesar d'eixes mancances, però el que cal no és «integrar-s'hi» personalment, sinó integrar políticament i legalment l'exigència lingüística en cada lloc de treball. Sense això, resulta que la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de la gestió lingüística esdevé una responsabilitat personal de cada tl. I això és molt bonic per als càrrecs polítics, que, si va bé, en són els pares gestors; i si va malament, no hi tenen cap responsabilitat.

Això de «promoure», és una activitat decididament política (econòmica i immobiliària). I la política anava com anava i va com va. La concentració o dispersió dels tl en l'administració del Consell té més a vore amb un empitjorament de les condicions laborals i de les atribucions professionals que amb una millora de la gestió lingüística de l'administració. El cap de l'àrea de política lingüística té igual que l'administració treballe en castellà i que la versió valenciana siga una traducció humana o automàtica —això últim és el que al capdavall troba més eficaç i eficient—, ja que per a ell, tal com per als financers que feren inversions en productes financers fraudulents i van provocar les caigudes bancàries i econòmiques, el que compta és la quantitat de paraules traduïdes al valencià i la imposició d'un estil automatitzat que faça sobrers els mateixos tl que han contribuït a crear-lo. Caurà l'ús del valencià, però el valencià serà més «produït» que mai. I d'això no sembla que n'arriben a parlar ni Manuel Pérez Saldanya ni l'avl, la institució que, si no vol fer arqueologia lingüística, hauria de tindre alguna implicació en la qüestió. Bon Nadal i tapa't.

divendres, 23 de desembre del 2011

Llengües ministerials

Llengua d'aigua

En el diari El País d'ahir mos caracteritzen els nous ministres del primer govern espanyol de Rajoy Brey —no descarte que algun dia en tinga un de gallec o europeu—. La dada interessant és que José Ignacio Wert sap parlar en anglés, francés i català —l'espanyol es sobreentén—. Si no ho he vist malament, no diu la resta de ministres quantes llengües parlen, ni el d'afers exteriors, que fa no sé quants anys que va per Europa, però sobta que tampoc ho esmenten en el cas de Jorge Fernández Díaz «afincado en Barcelona des de la infancia». Esperem, com a mínim, que parlen i deixen parlar.

dijous, 22 de desembre del 2011

Suecà en Madrid

Vagen passant

«El nostre home» en Madrid va tindre la primera trifulga amb el nou president Mariano Rajoy. Segons el diari, Joan Baldoví, primer, va amollar alguna cosa en valencià i va demanar respecte pels que no parlen en castellà quotidianament. I després va anomenar la corrupció i el malbaratament de recursos públics del partit dretà en el País Valencià. Això no li va agradar a Rajoy, però ho tenia fàcil, vists els resultats de les últimes i penúltimes eleccions: el personal vota el que vota i es suposa que ho fa responsablement, no per devoció o fanatisme, ¿no?

La cosa és que no sé quin to degué adoptar Baldoví, però Rajoy li va tirar en cara que el suecà no havia inventat la democràcia. Per sort, la democràcia no s'ha d'inventar, sinó que s'ha d'exercir, cosa que els pica prou a alguns, com ara al que han decidit reescriure les normes per a evitar que Amaiur tinga grup propi. Ni valencià, ni grup propi per als qui se l'han guanyat. N'hi han que sempre estan inventant democràcies de baixa intensitat. Per economitzar, deu ser.

dimecres, 21 de desembre del 2011

La realitat que mos diran

Costa de dir

El constipat m'ha agarrat com si em fera una falta jugant al futbol, que és el que vaig fer ahir i que habitualment m'immunitza contra estes passes. Es veu que l'armilla que em van passar devia tindre un virus gros —olor d'això fea—.

Tenim finalment govern espanyol del pp i Mariano Rajoy Brey, el primer president que guanya les eleccions i no té cap zeta en els cognoms. I només quatre dones ministres entre els catorze membres. D'aci no res ja no mos fixarem en això, sinó segurament en senyals més greus. Espere que Arias Cañete, que torna a tindre el mateix ministeri que va ocupar fa uns anys, haja aprés que les coses no s'han de fer «per collons», tal com volia fer el transvasament de l'Ebre. O pot ser per això que n'hi han tan poques dones, perquè el que compta és tindre el que cal...

Uf, que em puja la febra.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Manyana lingüística

Amb un peu

No hi ha mans, la conversió que fa el Quark a html no em funciona. No sé quin deu ser el secret, perquè es veu que és cosa meua, no del sistema —que és a qui li tinc mania, es veu—. Demà de matí faré una neteja de codi directament amb el Word sense passar pel Quark, ¡ja n'hi ha prou de romanços!

Em deu passa a mi amb el Quark igual que als manyans lingüístics de diari valencians —l'insigne i abundós Eugeni Reig, el ras i clar J. Leonardo Giménez— amb l'instrument que branden: que tot és fàcil quan ho saps, però l'obvietat més gruixuda és un misteri fins que algú no te la iŀlumina. Tinc quimera que el nivell de la llum mostra massa detalls irlandesos avant l'indépendance, que anem amb les curtes i que el sol es va posant roig com un ou per ponent. Xavier Coral va dir ahir que «...hasta el Sergi Dalma», que es veu que s'havia emocionat cantant durant la Marató de tv3. Això, hasta demà. No sé si tindrem prou manyans i manyanes per a obrir estos panys.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Adaptacions

Anem fent

Este matí m'he estat barallant una mica amb la macro del Word per a adaptar al màxim els documents abans de traslladar-los al Quark. Al final, el Quark no sembla que accepte l'interlineat, però sí la resta (tipus, estils, formats de caràcter, sagnia...). La pròxima serà la simplificació del codi html que crea el Quark, que té molta brossa, trobe. Diria que seria més simple crear-lo directament amb una macro de Word a partir del text maquetat per a fer el pdf.

I amb tanta maquetació, m'estic desintoxicant del contingut, del text i de la veu que el crea, tot i que encara no trobe a faltar l'oralitat parlamentària que tant m'han castigat —una creu, sí, més que un goig— les orelles durant més de deu anys. I els que vindran, quan s'acabe esta suplència.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Cita dominical / 165: Lluís V. Aracil

Mirant algunes normalitats


En tot cas, la trivialització i l'estultificació recent del rètol «normalització lingüística» han revelat una tendència degenerativa que sembla haver funcionat prou sistemàticament en conjuntures anteriors. En fi: el fet global més evident és que aquell multidiscurs [el de la Renaixença] pertany a efusions gregàries i celebracions rituals, radicalment diferents de qualsevol programa d'acció efectiva.
Lluís V. Aracil, «L'estandardització del català modern en justícia a Josep Calveras», Dir la realitat, 1983.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Eixideta

Alcohols

Festegem un aniversari més, ara que encara podem, el d'Emili, que mos convida al Kaymus (València, quasi als afores). No tenen carta en valencià, i això és una mancança greu en esta classe d'establiments —ho dic perquè ho pense—. Taste unes ostres al gintònic de Hendricks que em reviscolen l'enyor per la Bretanya. La resta està bé, especialment la mitjana de bou i la sopeta de xocolate. Repassem la nostra vida funcionarial i li faig unes quantes consultes sobre el Quark —coses de «maquetistes»—, tot i que la conclusió és que en les Corts hauríem de canviar a l'Indesign d'Adobe. Tornant, travessem el barri del Campanar —rètol immens del «Forn de Manuela».

divendres, 16 de desembre del 2011

Una confiança de por...

Mirant arrere el futur

Fa molt d'aire hui. Volant volant m'ha arribat la felicitació nadalenca d'El Corte Inglés. Jo diria que per a això també hi hauria d'haver crisi, però no conec els seus comptes. Diuen que als funcionaris valencians mos volen retallar ara un deu per cent el sou. És a dir, que hem de complir amb Ecclestone, l'enterro de la cam i Bancaixa, Terra Mítica, l'aeroport per als conills de Castelló, la brossa de la muralla àrab del centre de València, els cotxes oficials i els assessors àulics per a quaselvol mamonada, com ara privatitzar els beneficis (subvencions, concessions i concursos fraudulents) i socialitzar les pèrdues (injeccions de liquiditat, en diuen)... O la més grossa, els minijobs, les minifaenes, que són la disfressa d'una altra manera de retallar el sou i les prestacions sense cap benefici social sobre un contracte fix discontinu, tal com vam poder sentir no fa massa en la ràdio quan un economista li ho aclaria a Sergi Arola, que estava ansiós per poder llogar mà d'obra tirada (que ni tan sols ja barata) per als seus restaurants.

En fi, la fada de la confiança, tal com repetix Paul Krugman, continua sense aparéixer, si és que algú encara pretén invocar-la, ara que el bruixot de l'austeritat fa el mateix efecte —no cap de positiu per a tots—, però molta més por, que sempre els va bé . ¿Què se n'ha fet d'aquell pla Confiança de Camps Ortiz? ¿Com anem a confiar en un càrrec públic que no demana factura ni tíquet de compra —si és que paga les facture en metàŀlic, tal com emfasitza en el jutat—? Això ho vivim tots cada dia, i més que «confiança» se'n diu mercat negre i economia submergida. Ai, aquells temps en què tot anava tan bé resulta que només era un fulletó televisiu, una mala peça de ficció. I les eleccions —les autonòmiques i les estatals— han mostrat fins a quin punt la ficció aquella és ara melancolia.

dijous, 15 de desembre del 2011

Imàtgens i ombres

Previsualització

Hui he hagut de fer front al problema de la inclusió d'imàtgens en el Quark, que no s'havia resolt tan bé i fàcilment com m'havia semblat. Com que no he trobat cap ordre per a reassociar les previsualitzacions amb l'origen real de les imàtgens, he tornat a fer els passos d'ahir i he anat més amb compte a l'hora de resoldre l'avís que em demanava per les imàtgens que el programa trobava a faltar. Diria que s'hauria de poder resoldre més fàcilment, però no sé si és cosa meua o de la versió de Quark. Ho he resolt, per sort, i tinc l'estrés bastant controlat.

D'altra banda, no sé si cobraré totes les hores extres que estan fent-me fer. Podria ser que pensaren sortejar-mos algun dels trages de Betoret Parreño, Camps Ortiz o Costa Climent.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Fer una gràcia...

Rentada de cara

La pressió va baixant finalment a can pressuposts i he pogut fullejar el diari. El cas de les corrupcions de Francisco Camps Ortiz, diputat encara, tot i que no ve massa —i Maluenda Verdú crec que encara no ha protestat pel seu absentisme—, ompli unes quantes planes. Entre altres fragments, un d'interessant («Acusaciones y defensas intentan ganarse a un jurado joven» d'Ignacio Zafra i María Fabra, El País, 14.12.2011):


L'expresident de la Generalitat [...] a última hora de la vesprada mostrà un gest que féu la impressió de ser molt poc fortuït. Quan estava a mig respondre a una pregunta del seu advocat, Camps es passà al valencià, la llengua amb què probablement estan més familiaritzats alguns dels integrants del jurat. El president del tribunal li va dir que hi tenia dret, però que podria ser que calguera buscar traductors. L'expresident va dir que no calia i tornà al castellà.


El valencià per a l'expresident servix per a això, per a fer una gràcia, o per intentar guanyar-se-la enganyant algú.

dimarts, 13 de desembre del 2011

El cap com un timbal

Cap egressiu

Ara estem d'esmenes al projecte de llei, i la cosa s'està fent més llarga que un dia sense pa. Tope amb Romeo i Julieta de Berlioz i em deixe dur. Les faenes de maquetació m'ocupen matí i vesprada. Això no deu ser gens saludable, i menys encara perquè no he canviat encara l'orientació de la taula i tinc els tubs de neó sobre els ulls. La paraula del dia ha estat egressivitat. Apareixia en una esmena als pressuposts de l'any que ve. No l'he localitzada encara en els diccionaris, però em sembla que no tenia a vore amb la fonètica. Ja eixirà, ja.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Les cares i les esquenes

Esquenes d'esquena

Encara amb excés de faena i falta d'ulls, l'única cosa que me s'ocorre és posar-me un poc agre sobre les «esquenes» dels gegants que mos precediren:


Les expressions (modismes i frases fetes) no existixen perquè siguen evidents. Amb tot, a voltes mos sembla que tenen un origen evident, a pesar que la seua existència té més a vore amb les necessitats expressives que amb una adequació a una certa lògica. Com que mos interessa pontificar i conrear el victimisme, lamentem haver passat de fruita seca a fruits secs, que és aixina com es fa la literatura. I la llengua, que té moltes cares, a pesar de no tindre'n cap.


I ho deixe ací.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Cita dominical / 164: Valentin N. Voloixinov

Mirant el signe ideològic.


Si afirmem que la llengua com a sistema de normes indiscutibles i immutables té existència objectiva, cometem un gran error. Però si afirmem que la llengua, respecte a la consciència individual, és un sistema de normes immutables, que eixa és la forma d'existència per a cada membre de qualsevol comunitat lingüística, amb este paraules estem expressant una relació totalment objectiva.
Valentin N. Voloixinov, a partir de la traducció de Rosa María Rússovich de la versió anglesa de Ladsilav Matieyka i I. R. Titunik de Marksizm i filosofiia iazika, 1930

dissabte, 10 de desembre del 2011

Manies clàssiques

Cap de pantalla

Este cap de setmana toca el clàssic, el clàssic retard en la lectura dels diaris de la setmana accentuat per l'abundància de maquetació extra que els pressuposts m'han posat davant per primera volta en esta vida, al cap d'onze anys de fer de transcriptor corrector, però fent ara les funcions de maquetació. A còpia de més hores extres de les que he fet en ma vida, sembla que finalment ho hem tret sense haver hagut de treballar almenys este dissabte. En el rèdit, a més de la satisfacció d'haver arribat, un muntonet de combinacions de tecles per a fer anar el Quark o l'Adobe Acrobat, i una perspectiva de millora dels processos per a que l'any que ve la faena més mecànica i repetitiva no s'haja de fer amb martell i escarpre.

Finalment, la resposta que he rebut al missatge d'ahir en la llista Migjorn és que mos coneixem les manies respectives... Segur que no es referix a la meua mania de documentar les meues respostes, però estaria bé que eixa fóra la «mania». Crec que sé de quina mania es tracta, i és prou evident en este bloc. No cal que la comentar-la.

divendres, 9 de desembre del 2011

Tots i sengles

Cada dia

Vaig de pantalla en pantalla amb poc de temps per a res més. Després de desfer-me d'alguns problemes de conversió entre Word i Quark (la font «Univers» tenia la culpa) i entre Quark i pdf, només tinc de temps de fer un mosset i clavar cullerada en algun debat de Migjorn, per exemple en el cas de la qüestió estilística que fa preferir «cada dia» a «tots els dies»:


Doncs, sí, és correcte, independentment d'on viga la tendència a fer-ne més o menys ús, si del castellà o d'on siga. Sí, els diccionaris són també per a això, per a trobar una guia en això que les «autoritats» sancionen com a correcte, recomanable, etc., i la resta acceptem d'eixa manera.

Tot això varia ací i allà o llavors i ara. Si hem vist que el gdlc parla de «tots els dies», també podem vore que Badia (1994) escrivia que «erròniament diuen tots els dies [...] (frases que, emperò, hem de considerar acceptables a Va[lència])» (!!); també veiem que en Resolguem dubtes (1998), Badia, Casellas i Marquet indiquen que «és recomanable» usar cada en lloc de tots els.

S'esdevé també en castellà, on el Maria Moliner indicava que allà on en espanyol diuen todos los altres idiomes feen servir cada, però actualment el drae inclou precisament això de «el pan nuestro de cada día», i també «viene indefectiblemente cada lunes» (el vox diu «volveremos cada lunes a la misma hora»).

En francés, segons el Robert (1994), hi ha un matís entre chaque jour 'quotidià', i tous les jours 'sovint', 'sempre'. I pel que fa a l'oració religiosa, doncs, també podem trobar en Google Llibres «Donnez-nous aujourd'hui notre pain de chaque jour».


Tots i sengles, ¡sí, senyor!

dijous, 8 de desembre del 2011

Desdonament

Busque, xafe...

És clar, la llengua canvia cada dia, és a dir, tots els dies, tal com diu el diccionari. Al qui viu a Perpinyà li s'apeguen unes coses i al qui viu en Requena, unes altres. Això és normal. El que no hauria de ser normal són tantes altres coses que pareix que les convertim en accessòries per a poder-mos centrar en el que realment és important: la puresa de la llengua, el model de llengua, el geni de la llengua... ¿De quina llengua? De totes, sempre desdonades.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Mastegant

Mos masteguen la llengua

Maquetació interminable de les esmenes als pressuposts de l'any que ve, hores i hores amb el Quark i l'ordinador, que va justet de memòria, es dedica a desballestar-me les columnes. I aixina he passat el dia.

A última hora, Eugeni Reig mos envia una curiositat —una de tantes— relacionada amb la faena lingüística de la Generalitat valenciana, i precisament té a vore amb els canvis d'ubicació física i de funcions que pretenen dur avant els gestors dels programa monolingüista Salt amb els tècnics lingüístics. A més, volen convertir el programa en el productor del valencià administratiu per antonomàsia... Coneixent qui gestiona eixa imposició, podríem dir que el motiu no és tan retòric.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Tràfec de filets



Estic atrafegat i provisionalment —espere— descoŀlocat i no he tingut temps de confegir el butlletí de novetats apareguts en el web Eines de Llengua durant el mes passat. Crec que tampoc no va ser massa el que hi vaig afegir o modificar, aixina que quan aparega segurament algun dels receptors pensarà que tampoc no calia enviar-lo. Però ho faré igualment, això sí, si no avorrixc tanta pantalla, que fins i tot hui he tingut sessió de Quark i esmenes als pressuposts. I el noranta per cert és simplement una faena repetitiva que, amb una mica de previsió i una macro es deu poder resoldre d'una manera molt més simple, eficaç i eficient que no anar amb el ratolí i la tecleta del 9 que posar dos filets (tipogràfics, ei) dalt i baix del número de l'esmena. Quan tinga un descans, també ho miraré, encara que siga per les futures generacions de «maquetistes» de les Corts.

I una altra que tampoc no entenc, però que crec que jo ja no podré resoldre, és el vici de fer el butlletí bilingüe a dos columnes, amb la qual cosa toca parangonar les dos columnes (quasi sempre tocant el text en valencià, que sol ser més curt). Al darrere, com sempre, diria que hi ha la sovintejada desemparança apresa que, amb una bona voluntat ben desenfocada (o amb mala idea), es pensa que amb algunes pràctiques ben estranyes (la doble columna idiomàtica d'algunes publicacions oficials, la traducció automàtica sempre en el mateix sentit, la simbolització hostil...) podrà compensar la política lingüística aplicada en favor del monolingüisme castellà. I fa tant que vivim d'eixa sopa que, vaja, encara gràcies, ¿no?

dilluns, 5 de desembre del 2011

Tongades i queixes

Ulls com magranes

Hikikomori,Takse m'assenyala el suplement del diari El País d'esta setmana i em diu això, hikikomori. Fa no res que he deixat de maquetar una bona tongada d'esmenes dels pressuposts d'enguany, els ulls rojos i coents per culpa de la pantalla blanca assassina del Quark —no em canse de repetir-ho— i ací estic altra volta, fent l'apunt de hui per al futur.

I hui, a més, una bona nova: l'adjunt del síndic Carlos Morenilla Jiménez ha tingut pietat d'algunes de les inadmissions amb què m'havien «alliçonat» no fa tant i que els vaig retraure en un petit memorial de greuges. Miraran per què els webs de la Junta Central Fallera i el del nou hospital La Fe de València no respecten els drets lingüístics dels ciutadans valencians (queixes 118072 i 1102506). Toca.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Cita dominical / 163: Pepe Seijo

Mirant la traducció i els drets lingüístics.


La declaració estricta de l'exconseller [Fernando Blanco] no va durar més de quaranta-cinc minuts, encara que va estar gairebé tres hores al jutjat després d'acollir-se al dret a testificar en gallec i que la jutgessa San José requerira la presència d'un lingüista per a transcriure correctament les seues paraules. El seu advocat es va queixar que el gallec rebera «tractament de llengua estrangera, encara que no per culpa de la jutgessa».
Pepe Seijo, «Un exconsejero del bng niega que cobrase de Dorribo», El País, 30.11.2011.



A la Generalitat valenciana algú —més papista que el papa, segurament— ha decidit que la versió valenciana de la documentació jurídica, legal i administrativa (i qualsevol altra, ¿per què no?), s'elaborarà en castellà i serà el programa de traducció assistida per ordinador Salt qui li donarà el vernís valencià. Els tècnics lingüístics no revisaran el procés, només si hi ha algun topònim o nom de persona mal traduït («Cadira» en lloc de «Silla»; «Saludable» en lloc de «Lozano», etc.). Són «ordres verbals» i no ho trobareu publicat en el docv. ¿Llengua estrangera? Llengua clandestina.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Plaer manifestat

Expressió manifesta

Una companya tècnica lingüística de la Generalitat ha fet la faena de pensar i elaborar una mena de manifest en suport del «model de referència lingüística» que —diu ella— «ha estat d'ús normal en l'administració i, singularment, en la Generalitat Valenciana fins a les interferències de dates ben recents». La interferències no són tan recents, perquè ja fa uns quants anys que s'intenten imposar mesures arbitràries i denunciades no tan sols contra la professionalitat dels tècnics lingüístics de l'administració pública valenciana, sinó també amb vista a la conflictivització permanent de l'ús del valencià.

Tanmateix, d'això ja en parlem sovint en este bloc (per exemple: 12.11.2006, 20.09.2007, 29.10.2008, 16.04.2009 o 17.04.2009), i el que em preocupa és tant la massa «bona intenció» genèrica de l'escrit com la falta de resposta, de debat o de matisacions que s'ha produït en el coŀlectiu de tècnics lingüístics que han rebut el document i que supose deuen haver llegit.

Jo prepare les meues esmenes, n'hi han de parcials, però especialment n'hi ha una a la totalitat per motiu d'oportunitat, ja que, si no ho entés malament, hi ha un problema laboral i professional peremptori que s'ha de separar del plaer estètic que proporcionen els «models» i les discussions sobre el blau de la mar.

El problema és el de sempre: la professionalitat qüestionada dels tècnics lingüístics i la percepció que en tenen ells mateixos, la descoordinació, la desconfiança i el ressentiment derivat de les claudicacions davant les intromissions laborals i professionals, la submissió, l'oblit o la mala interpretació de suposades «ordres verbals» que s'esvanixen en els despatxos de la conselleria de cultura, i un petit etcètera que hauria de centrar l'atenció dels tècnics més enllà de les seues dèries pels demostratius simples o reforçats, pels incoatius «inventats» per Josep Lacreu o pels recollits directament de l'ús, pels participis en -it o en -ert, per gasto i desdonar o per despesa i desnonar... La llengua té això, moltes papiŀles.

divendres, 2 de desembre del 2011

Pluja varietal

Coherència

Ara que faig de «maquetista» em pensava que quasi no m'hauria de preocupar per la redacció o els les variants en els registres jurídics o administratius, però hui ha tocat faena extra, perquè s'acosten els pressupots i van fent esmenes i contraesmenes. Com que de tant en tant les envien només en castellà —en este cas els del pp—, avance una mica de faena fent la traducció, i és llavors quan m'adone dels demostratius no reforçats, dels participis -it, de les majúscules inopinades i d'altres detalls que no pensava trobar-me. Curiós.

Abans, hem perdut al futbet, a pesar del bon partit que hem fet. I per a recuperar-me, he hagut de fer les hores extres picant amb el Quark, que no té la meua meravellosa tecla F3 que m'estalvia moltes pulsacions. Ha plogut durant el partit i continua plovent, en molts sentits, per ca la Generalitat.

dijous, 1 de desembre del 2011

La prima de risc

Excepte

La prima de risc, eixa estranya cosina de la felicitat econòmica, està baixant —almenys hui— ara que s'acosta Rajoy Brey a la presidència del govern espanyol. Les receptes que es preveu que aplicarà són les que continuaran duent la felicitat als especuladors financers i la deixuplina ascètica al general de la població, però no sé què té a vore això amb la prima de risc. Tal com ho expliquen Paul Krugman, Joaquín Estefanía, José Luis Sampedro o Antón Costas (p. e. «Quiebra moral de la economía de mercado»), les receptes tenen la ideologia dels que van crear la bambolla i la crisi, és a dir, la ideologia del poder econòmic autocràtic. La sensació és que l'engany econòmic de Rodríguez Zapatero ha deixat sense alé les possibles alternatives electorals, la societat encara està digerint l'enfit de responsabilitat servil del «republicà» de Lleó, que en lloc d'engarjolar els gestors de caixes i bancs els ha «injectat» diners que han acabat en sous, primes i pensions daurades.

Parlant de coses daurades, diuen alguns diaris que les Corts valencianes no pagaran sous este mes. Altres fonts ho desmentixen. Això, posats a retallar, tant poden eliminar el senat espanyol —que està clar que no aprofita per a res més que per a pagar uns quants sous— com la majoria dels diputats i diputades —elegits d'acord amb un sistema d'irrepresentativitat manifesta—, que poden reduir-se a un «apoderat» per cada grup parlamentari. Al cap i a la fi, si 99 diputats poden representar a vora cinc milions de valencians, 1 diputat pot representar la resta dels seus correligionaris. Això sí que faria repensar algunes «retallades», i podria ser que arribaren a pensar que un poc més de democràcia també és possible. Diga el que diga la prima de risc.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Tècnics en plàstic

El trastellador de la llengua

Les fitxes de dubtes i terminologia que penge en el web Eines de Llengua van adreçades a tècnics lingüístics, amb la qual cosa, és clar, segurament limite els possibles lectors interessats en les qüestions que hi tractem, tant per abstruses com per dessubstanciades o per poc definitives. De fet, converse de tant en tant amb tècnics lingüístics interessats només en les receptes d'algunes obres de referència per a l'ensenyament o per a l'estil «culte», «formal» o simplement «administratiu», com si els mots o les construccions lingüístiques tingueren un pedigrí genètic o un altre, com si allò que per a ells és la llengua es concreta únicament en un registre burocràtic o, en el millor dels casos, això que també arriben a denominar «literari». ¿Què fem, doncs, estudiem la llengua, l'enquadernem o la plastifiquem?

dimarts, 29 de novembre del 2011

Aiguamolls de la llengua

Llengües d'aigua

La diputada de les Corts Valencianes Crespo Domínguez (psoe) vol convéncer que en sap un niu de fonètica i ortologia, i això li ha de servir per a criticar els locutors i presentadors o periodistes de Canal 9. Anem malament si la crítica a la gestió de l'ens i a la política lingüística dels dirigents del Partit Popular no sap centrar-se en les qüestions pertinents com les mancances quant al compliment dels deures lingüístics i del servei públic que hauria d'oferir la televisió pública valenciana, si acaba anant-se'n sempre pels aiguamolls de l'estètica i de l'acudit fàcil sobre les moltes pronúncies que pot tindre la llengua, la mateixa llengua de sempre i de tots.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Compaginacions

Tipus API

Dotze dies que fa que sóc «maquestista» i crec que la meua visió del món van canviant, me se barregen ara les proporcions, les viudes, òrfenes i lladres, les sagnies cruels, els blancs entre negres, la gràcia de la font, els ulls... I al cap del matí note en els ulls que la compaginació del colp del blanc del Quark i la intermitència dels fluorescents m'omplin el cap de ressons i interferències gràfiques.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Cita dominical / 162: Manuel Marín González

Mirant els reguladors.


Els desreguladors han guanyat la batalla. Són capaços de crear crisis enormes i no paguen per això. Destrossen vides i després es reiventen i seguixen. La desregulació només aconseguix la impunitat sistemàtica dels més poderosos. La socialdemocràcia en Europa no ho va entendre i no va voler enfrontar-se a eixa nova realitat, per això ha perdut tant força política i electoral.
Manuel Marín González, «Necesitamos una Alemania europea y no una Europa alemana», entrevista de Georgina Higueras, El País, 23.11.2011.



Manuel Marín va ser president del congrés dels diputats espanyol del 2004 al 2008 i ara presidix la fundació d'Iberdrola... Socialdemocràcia, desregulació. Paraules.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Lamentablement...

L'horitzó blau

Ahir vaig començar una nova etapa en les queixes al síndic de greuges valencià, ja que el senyor síndic ha decidit convertir la seua institució en una segona instància, en un lloc on anar a parar de rebot, és a dir, que sembla que ja no atendrà els ciutadans quan denuncien un mal funcionament de l'administració, sinó que esperarà que en siguen dos, l'inicial i la resposta de la primera queixa. Deu ser la crisi, no necessàriament econòmica.

Ací va la primera:


Tal com vos vaig indicar, l'Ajuntament d'Ibi només té versió en castellà del seu web (http://www.ibi.es/), amb la qual cosa infringix la legislació lingüística vigent al País Valencià. No es tracta de la crisi econòmica, sinó de l'incompliment d'una legislació que té vora trenta anys i que una gestió lingüística adequada hauria implementat en tota l'activitat administrativa les seues obligacions respecte als seus deures lingüístics i als drets dels ciutadans valencians.

Tal com em suggerí el síndic en la desestimació de la queixa núm. 1111378 (no sé si el número corresponia a esta queixa, ja que el síndic no indica tal com deuria el tema de les queixes), em vaig adreçar a l'Ajuntament d'Ibi a través del web (adreces: alcaldia@ibi.es i comunicacion@ibi.es) demanant-los per la versió en valencià del web:

«M'agradaria saber quan teniu previst penjar en Internet la versió en valencià del web de l'Ajuntament d'Ibi, tal com vos prescriu la legislació lingüística vigent.»

En conseqüència, i tal com s'esdevenia sovint quan el síndic acceptava directament estes queixes i no obligava els ciutadans a presentar «dos» mostres de mal funcionament de l'administració, vaig rebre la resposta següent de la Gerència de Comunicació i Imatge Institucional d'eixe ajuntament:

«Lamentablemente hasta que no se cree el departamento de Normalització Llingüistica o se nos dote de presupuesto para contratar su traducción no podrá ser. Transmito su petición/queja al concejal/es responsable/s del tema.»

Com podeu vore, a més de no respondre en valencià, que era la llengua en què jo els havia escrit, defugen les seues obligacions atribuïdes per la llei a tota l'administració i no a un departament concret. Del problema pressupostari no cal parlar-ne, perquè si hi havien diners per a fer un web en castellà, hi havien diners per a fer també la versió en valencià. És evident que això desmentix les paraules de l'alcaldessa d'Ibi el 20 d'octubre passat en el ple de les Corts valencianes:

«...nosaltres ens ocupem del foment i de l’ús del valencià en l’administració.»

Per això, vos demane que prengau ara les mesures adients per a fer que l'Ajuntament d'Ibi resolga estes mancances i adopteu les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

divendres, 25 de novembre del 2011

Se'n van

Lligc en el diari que han mort Danielle Miterrand i Montserrat Figueras. El temps és això, es fa notar en això, quan fins i tot elles se'n van. I ja pots repetir l'Stay de Jackson Browne, que ningú no es queda per a llavor.

dijous, 24 de novembre del 2011

Màtrix lingüística

Verd rimat

Un dia un poc massa complet, amb variacions diverses sobre la maquetació, una mica de gestió informàtica aplicada al Word (plantilles i macros) i, per a acabar-ho d'adobar i amb el mos en la gola, una reunió de tècnics lingüístics militantment desesperats amb l'administració del Consell de la Generalitat valenciana, com quasi sempre. Tres eixos de queixa: els han modificat les condicions laborals sense negociació, els volen buidar de funcions i, finalment, els adoradors del tòtem traductor Salt els volen degradar professionalment amb l'excusa de la traducció automàtica. Ja no hi haurà gestió lingüística, sinó màtrix lingüística.

Al final del dia encara he de llegir el diari —per això me'l compre, ¿no?— i serà una sort si no m'adorc llegint un capítol de l'Anna Karènina o vegent qualsevol cosa en la tele (ahir fins i tot amb el Barça...). Per tant, un poc de poesia visual, i a fer nona.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Criteris nous i criteris vells

La queixa infinita

Un dia explicaré el canvi de criteri del síndic de greuges sobre les reclamacions referides a les mancances lingüístiques dels webs de les administracions públiques. Abans, he de mirar quantes queixes tinc acceptades (quasi totes), de quins casos es tracta, els raonaments del síndic en aquells casos que han arribat a reclamació i per quin motiu no me les accepta ara. Diria que la no-acceptació actual d'eixe tipus de reclamacions té a vore amb l'increment de queixes de l'any passat, que van arribar a 2.045. Davant l'allau es veu que el síndic ha dit «faena fuig, menjar acosta't», sense més raonament legal ni principi ètic.

Per exemple, ara li he de tornar a enviar la queixa sobre el web de l'ajuntament d'Ibi, que només té versió en castellà, però, ara sí, havent esperat una resposta de l'entitat local:


Hola Miquel,

Lamentablemente hasta que no se cree el departamento de Normalització Llingüistica o se nos dote de presupuesto para contratar su traducción no podrá ser. Transmito su petición/queja al concejal/es responsable/s del tema.

Saludos.


Al cap de vora trenta anys de la llei que establia l'ús del valencià en l'administració pública, l'ajuntament d'Ibi no respon en valencià i diu que encara ha de crear un departament per a fer eixa gestió... I ara, la crisi econòmica. La de valors, «lamentablement», és molt anterior.

dimarts, 22 de novembre del 2011

El petit resquit electoral



Acabe de vore el vídeo de la nit electoral a can Compromís de València ciutat. És un petit document interessant sobre la quotidianitat d'un partit amb iŀlusió i encara de polítics de carrer, com del veïnat que tots tenim... Bé, sí, millor o igual, perquè tant si són diputats com si són del veïnat, n'hi han que et fan patir les «nacoretes», com diu Joan Baldoví, el nou diputat —segur que Bernat i... també ho degué dir.

I com a comentari improcedent, però que no puc deixar de fer, he de dir que m'ha esmussat un poc amb el lema que ha cantat Pilar Soriano, l'alegre regidora de l'ajuntament de València, que no calia entonar en eixe mig català oriental a què l'obliga alguna ortografia mal ensenyada, si no vol: «Ele, ele, ele, Compromís a Brusseŀles». Mira, cada u té les seues dèries i les seues manies, i eixa desemparança apresa sempre m'inquieta. Esta volta, però, hi ha hagut una marea espanyolista de l'últim refugi —allò que diuen de les pàtries— davant de la crisi, però almenys li hem tret un poc de resquit al vot.

dilluns, 21 de novembre del 2011

L'aigua té el morro fi

Varietat de verds

Hui és l'endemà del dia que Compromís-Equo, després d'unes quantes «estribades» que s'han allargat molts anys, arriba amb Josep Baldoví al congrés dels diputats espanyols. Tinc una satisfacció agredolça, ja que les majories de vots com aigua cavallera que han assaonat les terres per al pp al País Valencià i a la resta d'Espanya, són una decisió democràtica molt preocupant, i no sé si molt o poc comprensible. Però com que és el sistema, que convida a no entendre-ho... Tal com diuen altres, l'aigua té el morro fi, molt fi, i es nota pels clavills de les obres mal fetes.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Cita dominical / 161: Pablo Ximénez de Sandoval

Mirant el senat.


Un lloc en el Senat no li s'oferix a qualsevol. Si u repassa els senadors, s'adonarà que hi ha molts líders o secretaris regionals, personatges d'aparell dur. D'eixa forma, viatgen a Madrid a càrrec de la cambra, cobren un sou (vora 5.000 euros al mes) i, donada la poca pressió que hi ha sobre el Senat, es poden dedicar a tasques de partit sense costar-li gens a l'organització. En el cas d'alguns partits, com el psoe, els senadors aporten part del seu sou a la tresoreria.
Pablo Ximénez de Sandoval, «Ahora en serio, ¿y si cerramos el Senado?», El País, 19.11.2011.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Demà serà de nou

Obres escalars

Això, demà no serà com fa quatre anys en la meua taula: Bloc (13+11), eupv (27+28), pp (136+145) i psoe (180+198). Tindrà molt d'interés també enguany, però no crec que la sensació siga precisament positiva en acabar, i serà quasi segur una sensació pareguda a la que vam tindre en vore els resultats i anàlisis d'aleshores, a pesar que la crisi financera i, en conseqüència, laboral actual mos puga semblar més fosca encara.

Hui els de La Sexta programen peŀlícules polítiques. La millor, Good night, and good luck, frase encunyada pel periodista Ed Murrow al final de les seues cròniques dels bombardejos alemanys sobre Gran Bretanya durant la segona guerra mundial.

divendres, 18 de novembre del 2011

Estímuls



Sort del futbet de hui, patxanga, però m'ha servit per a desemboirar el cap dels tubs de neó, les noves rutines del canvi de lloc i la maquetació de documents. I ara com si em quedaren pocs ànims per a comentar l'elecció del president de l'avl (Ramon Ferrer), la notícia sobre la protesta dels tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana o sobre el fet que si en la Neoloteca del Termcat escriuen per capita en redona no és perquè hagen adaptat el terme —és evident que no ho han fet, ja que seria «càpita»— sinó perquè no marquen amb cursiva els estrangerismes no adaptats.

Per això, em quede pensant en una cosa d'eixes que si les diuen els tècnics economistes eixos que aran faran governs, sembla que siguen innocents. És el que diu Cladi Pérez que va dir Richard Koo, cap del banc d'inversió Nomura (El País,13.11.2011): els xinesos van posar en marxa en el 2009 «un dels paquets d'estímuls més ambiciosos i més ben orientats del món. Després van seguir amb ells: són una dictadura, gràcies a això s'ho poden permetre.» La tècnica no té ideologia, ¿oi?

dijous, 17 de novembre del 2011

Icones

Llibreria icònica

Estic cansat. Això de tindre els documents escampats entre dos ordinadors, sense connexió a les unitats de xarxa, amb la configuració inadequada, amb la llum dels fluorescents que casca, posant i llevant icones, canviant les grandàries —¡ben gran, ben gran tot!— i sense fer res de trellat al final, doncs, és una activitat laboral ben carregosa.

A més, els problemes acumulats dels tècnics lingüístics, ara els de la Generalitat, que han aparegut en la premsa (El País, 17.11.2011) a pesar que no ho volien fer fins a després de les eleccions, ja que les noves directrius estrambòtics sobre el que han de ser uns tècnics lingüístics no deixen més opció que exigir respecte professional. Eixes icones tampoc les acabem d'engrandir.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Trastos

Què diuen i com ho diuen

Quant a les coses que passen en Dénia, l'alcaldessa sembla que té molt de mèrit, ja que es veu que és l'alcaldessa per a la imposició del castellà i l'incompliment de les lleis, tot i que aplica l'altre broc per als seus «súbdits» funcionaris, que es veu que això és el que deu pensar que són alguns funcionaris municipals —trastos, vaja—, vist com ha tractat un tècnic (lingüístic) preocupat per la seua faena i que fea informes públics per a resoldre les mancances de l'activitat pública.

En eixe sentit, m'ha arribat la resolució del síndic de greuges de la queixa 1100202, relativa als mateixos rètols que el tècnic considerava que calia esmenar. En eixa queixa, formulada en valencià, l'Ajuntament de Dénia, botant-se la legislació lingüística, responia en castellà:


En contestación a su escrito, referencia nº queja 1100193, de paneles informativos en las zonas comerciales (Loreto/La Mar/Marqués de Campo/La Via/Explanada Cervantes/Raser), hemos de comunicarles que revisados cada uno de ellos, y en especial los nombres de las calles que figuran en los paneles, no encontramos error alguno y se ajustan en su totalidad al callejero de nuestro municipio.


Per sort, el síndic li responia amb la legalitat en la mà:


[...] hem de recordar-li els deures legals que la Constitució i la legislació vigent li imposa de respectar els drets lingüístics dels administrats, i d'utilitzar en tots els procediments i en qualssevol altres formes de relacìó amb ells, la llengua (castellà o valencià) que trìen.


Pel que fa als rètols, doncs, una «recomanació» semblant. Recomanació, que és l'única cosa que es veu que pot fer el síndic. És a dir, incomplir la legislació lingüística és motiu de recomanació; complir amb professionalitat però botar-te la burocràcia, és objecte d'expedient disciplinari. Aixina es fan les lleis en esta democràcia.

I jo, com a comiat temporal, una cinta amb Ballester Costa i Pañella Alcàcer, un duet dels durs. La resta del matí, passant documents entre unitats de disc, mentres mos organitzen la qüestió informàtica, i canviant papers i «trastos» de lloc.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Esborrada general

Esborrada i recuperada

No sé què ha passat, que me s'ha esborrat pràcticament tot l'Ipod. No sóc conscient d'haver fet res per a produir eixa esborrada general. Un dia com qualsevol altre i, després del futbet, tire a posar-me música mentre em dutxe per a celebrar que quasi hem guanyat, és a dir, que mos han empatat el partit en els últims minuts, i m'he vist només sis cançons en la pantalleta de l'aparell. Ha estat un colp baix. Sort dec tindre una còpia del contingut en algun disc extern i supose que podré recuperar la major part de la música.

La que crec que no podré recuperar és la que vaig comprar ja fa uns anys en la botiga d'Apple, diria que no me n'han fet una còpia de seguretat per a estos casos. Però hauré de vore com ho gestionen ara i compara amb altres serveis semblants (Spotify i no sé quants més).

Bé, demà, si cap conjunció astral o fetal no diu el contrari, canviaré un poc les meues funcions de transcriptor corrector per les de maquetador («editor» en diem amb vista a la reclassificació de llocs i funcions), que també són funcions nostres per l'atzar de les relacions de llocs de treball mal fetes, però que només fea una companya que està ara de baixa. També vorem si la música son afinada. Tems d'aprenentatge.

El tècnic de Dénia està patint una lliçó amarga, totes les interinitats ho són. I tot i que la bona voluntat professional l'haja dut, suposadament, a botar-se un tràmit burocràtic, crec que el que hi canta més és la mala voluntat de l'alcaldessa d'aprofitar l'ocasió per a fer mal ús dels recursos legals i impedir-li presentar-se a les possibles oposicions del lloc de treball. Ella no complix la legislació lingüística, però el tècnic no ho pot fer públic. La vella història del missatger.

Tocaria també un reinici, perdre unes quantes cançons i afinar millor en la tria dels músics i del repertori. Per a això estan les eleccions, si els «mercats» o, millor dit, mosatros mateix, li donem encara opcions a la democràcia.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Funcionaris competents i polítics...



Mentres pensem què hem de fer per a donar suport al company tècnic lingüístic de l'Ajuntament de Dénia, a qui l'alcaldessa del pp Ana Kringe vol obrir-li un expedient ¡per fer la seua faena!, i perquè el resultat d'eixa faena d'eixa en evidència la seua gestió en política lingüística (Alfons Padilla, «Expedientan al técnico de Normalització de Dénia por criticar que no se use el valenciano», Información.es 14.11.2011), li he enviat al síndic de greuges un escrit sobre altres coses relacionades:


Benvolgut síndic de greuges:

Seria convenient que en les cartes que envieu indicàreu de manera resumida l'objecte de la queixa, perquè la indicació numèrica no informa de res, atés que eixa referència numèrica no queda associada a la nostra queixa en el moment de fer l'enviament per Internet.

Per exemple, heu desestimat la meua queixa 1111183, però la veritat és que, a pesar que que sóc un visitant assidu del vostre web, no entenc per què ha estat desestimada en este cas, ja que estos casos referents a queixes per incompliment dels deures lingüístics en els webs de les administracions públiques sempre són estimats i habitualment resolts gràcies a la intervenció del síndic de greuges.

Supose que es tracta del del web de l'Ajutament d'Ibi (http://www.ibi.es/), que oferix als ciutadans en la xarxa un web que només té versió en castellà. Això és una infracció dels deures lingüístics de l'ajuntament (i crec que no cal que cite altres casos del síndic per a indicar per què) i no entenc per què em demaneu que inicie «actuacions pertinents per a la garantia dels [meus] drets». És precisament això el que he fet acudint al síndic de greuges, ja que l'ajuntament en qüestió ha infringit ja el seus deures lingüístics en no respectar els drets lingüístics dels ciutadans valencians i la doble oficialitat lingüística.

Ja posats en permet recordar-los que la meua queixa 1108072 va ser desestimada perquè, segons em vau dir, la Junta Central Fallera de València «és una associació de caràcter privat», tot i que és un organisme autònom dependent de l'Ajuntament de València, tal com indica el seu reglament de funcionament i règim intern; vos ho vaig indicar, i no m'heu contestat.

D'altra banda, vau desestimar la meua queixa 1102506 fent referència a la retolació de nou Hospital La Fe, en procés d'ocupació, tot i que la meua queixa no fea referència a la retolació sinó al fet que el web de l'hospital (http://www.hospital-lafe.com/) només té versió en castellà, i aixina continua.

Vos agraïxc l'atenció i vos propose que accepteu el suggeriment inicial. A més, vos sol·licite que reviseu si les inadmissions indicades són conseqüència d'algun error o confusió, i si eixe és el cas, que continueu tramitant les queixes.


Pel que fa a la qüestió de Dénia, espere que els sindicats estiguen en disposició de fer alguna cosa contra eixes món al revés en què mos vol fer viure l'alcaldessa. Els tècnics lingüístics associats en la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (cdlpv), no tenim moltes habilitats en l'actuació legal, però mirarem de fer alguna cosa en suport de l'activitat professional del nostre company, no perquè siga company nostre, sinó perquè ha fet molt ben fet. Acceptem propostes i suggeriments.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Cita dominical / 160: Daniel Innerarity

Mirant els demòcrates.


Una societat és democràticament madura quan ha assimilat l'experiència que la política és sempre decebedora i això no li impedix ser políticament exigent. La política és inseparable de la disposició al compromís, que és la capacitat de donar per bo el que no satisfà completament les pròpies aspiracions. Està incapacitat per a la política qui no té la capacitat de conviure amb eixe tipus de frustracions i de respectar els propis límits. Mos han ensenyat que això és el que fa de la política una cosa irresponsable i fraudulenta, però mos hauríem d'acostumar a considerar que això és el que la constituïx.

Daniel Innerarity, «Los sueños y las urnas», El País, 29.10.2011.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Millores

La veu de ningú

Unes millores que sí que he incorporat en el Multicerca, gràcies a la inspiració de Lou Hevly (collistaire de Zèfir) i del creador del Goodrae, són els dos cercadors globals en el gdlc (recurs 3.3) i en el diec2 (recurs 5). No són efectius al cent per cent (no troba conxorxa en consòrcia en el diec2), però crec que poden ser pràctics.

Una cosa que també diuen que és pràctica —i habitual en altres contrades— és demanar idees i opinions als propis treballadors i treballadores de les empreses i de les administracions públiques. Això ací, si no vaig errat és ben estrany, ja que encara predomina la idea del «poder personal» i la imposició de la jerarquia arbitrària. Per això va resultar ben estrany que mos ho demanaren en les Corts valencianes, amb vista adoptar mesures d'eficàcia i d'estalvi. Havíem d'enviar les propostes al consell de personal, i no sé com ha quedat la cosa.

En tot cas, jo en vaig enviar dèneu, entre les quals, la supressió dels llocs de treball eventuals o l'adopció del teletreball. I una que (també) estic segur que no adoptaran: l'eliminació de la publicitat inútil i vanitosa, com la de la imatge d'este apunt, publicitat inserida en el diari El País i que, la mire per on la mire, no veig que informe de res concret i útil per a tots i que la ciutadania puga fer servir en la seua vida. Ben al contrari, si tenim en compte que les portes estan ben barrades institucionalment a la participació pública —encara estic esperant des del 2008 que la comissió de peticions em diga res, a pesar que ho van vore en febrer d'enguany.

En fi, diners ineficaços i malbaratats que enriquixen l'economia decorativa, però que no aporten res a l'economia pública, que hauria de ser social i productiva.

divendres, 11 de novembre del 2011

Patrimoni escrit

Racons amb lletra

No sé massa bé per què, m'he pegat per interessar-me una mica per les traduccions de la Bíblia al català. Tenim la referència valenciana ineludible de Bonifaci Ferrer al segle xv, que la «Inquisició espanyola» —que dien els Monty Python— va fer que desapareguera, però llegint el que comenta esta setmana Esperança Costa en el Quadern d'El País («Patrimoni ocult, història segrestada», 10.11.2011) arribes a pensar que alguna de les sis-centes còpies degué sobreviure en algun racó fosc:


Un altre cas no gaire conegut és el de l'arxiu dels Boïl, la gran nissaga vinguda a València en el segle XIII amb Jaume I, convertits en senyors de Manises i, després, en marquesos de la Scala. En el segle XX, quan els hereus del marquesat deixaren el Palau de la Scala de València (actualment la seu de la Diputació provincial), traslladaren en caixes tota la documentació històrica a edificis de la seua propietat a Sueca. El gran fons nobiliari va romandre durant anys en un estat molt precari. Hi ha qui recorda que, fa 50 anys o 60, alguns llauradors de l'arròs encenien pergamins medievals per a espantar els mosquits.


Llavors, arran del meu interés, doncs, m'he dedicat a espigolar, i ja tinc una nova secció en el Kindle de futures lectures:


  • «Una traducció en català valencià dels evangelis, a Oxford, del segle xviii» de Vicent de Melchor
  • «El Corpus Biblicum Catalanicum i la lexicografia catalana» de Pere Casanellas i Bassols
  • «La llengua de la Bíblia catalana medieval» de Jordi Bruguera
  • «Peculiaritats lingüístiques de la Bíblia catalana medieval» de Jordi Bruguera
  • «Bibliografía general» (de no sé què) de Jaime J. Chiner Gimeno


  • En realitat explique tot això, perquè he aconseguit els articles perquè algun està penjat en format pdf en Internet, però altres són el resultat de fer servir el Google Llibres, un complement del Firefox per a la captura d'imatges, en este cas el FireShot i l'Open Office per a crear el meu pdf amb les imatges.

    Ha estat una prova, de moment, no he tractat les imatges i els arxius finals ocupen un poc més del compte. Supose que ho podrem alleugerir a la pròxima.